(Inevitables) Pensaments revolucionaris

Fa molts i molts anys, en un país anomenat França, una classe alta formada per nobles i reis tenia el poder al país. Ho aprofitava per viure fantàsticament bé mentre un poble cada cop més empobrit passava gana. 
Fa molts i molts anys, a la Rússia tsarista, una classe alta formada per…. sí, el mateix, tampoc cal fer un “copiar i enganxar”.
Al cole, als llibres d’història, a la Wikipèdia, a Hollywood i a tot arreu es consideren les dues revolucions com fites històriques de la humanitat, un pas cap a la llibertat, una cosa positiva, un canvi necessari on els poderosos eren els dolents i el poble tenia tot el dret del món a revoltar-se. Així és com ens ho han ensenyat des de petits. 
Ara anem a fer un cop d’ull al món avui. 

No, massa extens. Centrem-nos en Europa. Una classe rica formada per empresaris, banquers i polítics elegits democràticament té el poder mentre una classe mitja i una de baixa cada cop més empobrida i putejada pels abusos de poder comença a passar gana, mentre veu com la riquesa cada cop s’acumula en mans de menys i menys persones que controlen l’economia, la justícia i es fan les lleis a mida. Més o menys com en els dos casos anteriors però amb les diferències òbvies per tractar-se de dues èpoques diferents.
-Però és clar, avui el poble no pot encendre les torxes i anar a l’assalt del castell (o del palau d’hivern o prendre la Bastilla).  
-Ah, no? Per què?
– Perquè això és una democràcia i la democràcia es intocable, és el sistema que hi ha, legitimat per la gent i per les urnes i no la pots posar en dubte. Perquè si la poses en dubte ets un antisistema i un terrorista. Els tsars i els reis de França eren monarques absolutistes i antidemocràtics i per tant estava bé anar-hi en contra.
– Val. Però ells NO ho sabien, que eren els dolents de la pel·lícula. Estem parlant d’una època en què la monarquia era el sistema que hi havia, des de sempre, legitimada per Déu Nostre Senyor, intocable i que no es podia posar en dubte. I qualsevol que ho fes era un traïdor a la pàtria (no podia ser un antisistema ni un terrorista, evidentment, perquè els dos conceptes no existien. Però tampoc existia el concepte de democràcia, llavors… Hi havia una cosa que havien fet els grecs clàssics de votar i tal però, sincerament: qui coneixia aquesta dada a les èpoques a les què em refereixo?). 
El que vull dir és que quan la massa furibunda va assaltar el palau dels tsars, vosaltres creieu que aquests van pensar: “uf, és que ens hem passat”? NOOOO, es van indignar perquè allò era un atropellament al sistema, un atac il·legítim, una traïció i tot el que vulgueu (inseriu les paraules de Mas quan aquells quatre penjats van assaltar els parlamentaris catalans i poseu-les en boca de Lluís XVI, per exemple; segur que queden perfectes).  
La història els ha jutjat com tocava -i ells se’n deuen fer creus, encara-. I la història és un cicle que tendeix a repetir-se. I ara hi ha quatre tios al poder que es creuen intocables perquè un sistema inqüestionable els legitima. Igual que ho pensaven els tsars i els monarques francesos. I el més preocupant del cas és que han adoptat la mateixa postura que els seus predecessors d’escudar-se en aquest pensament enlloc de posar-se a reflexionar, i així, senyors, anem malament. ANEM MALAMENT. 
A veure, estudiants (criatures de 14 i 15 anys) que surten al carrer a reclamar que PASSEN FRED i les forces de l’ordre els matxaquen (què és això, un homenatge a Dickens?Ho llegíem en llibres d’història i ens semblava al·lucinant i ara resulta que està passant a casa nostra en ple segle XXI).  Potser estic simplificant massa les coses, com fan, de fet, els llibres d’història que ens han fet estudiar. Sincerament, jo no tinc cap ganes de viure “temps interessants”, com diu la maledicció xinesa. No vull haver de viure el caos d’un revolució violenta, ni guerres, ni massacres. Jo vull viure tranquil·la, a casa meva, fent la meva, sortint els caps de setmana d’excursió i anant a veure el Barça. Però cada dia que passa més em temo el pitjor. Perquè el món avança cap a un canvi necessari, i no precisament per la via pacífica per culpa de quatre dirigents obtusos. Sant tornem-hi, que la història es repeteix. Quina gran merda tot. 

La nena del pou

Aquesta entrada ha esta publicada en Els debats del fons del pou. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a (Inevitables) Pensaments revolucionaris

  1. Anònim diu:
    És que a la Rússia bolxevique i a la Sibèria o altres nacionalitats com la ucraniana passaven menys fred i gana?

    Ës que a la Xina comunista no s’han fet disbarats majors per a ser on són ara?

    Els que la revolució francesa va respectar les seves nacionalitats enviant els fills occitens a la guerra per defensar els interessos privilegiats francesos front els patués i creant nous emperadors bel.ligerants i més dolents encara com Napoleó i no va explotar l’Àfrica sengons els seus interessos?.

    Fer que funcionen amb major o menor mesura els models d’Estat és qüestió de tothom, però substituir-los per uns altres igual o més dolents no va enlloc, a més sense aprofitar l’experiència i aquelles eines que poden haver estat més positives i perfeccionar-les.

    Al final França, Rússia o Xina no han estat gaire diferents que les institucions de Jaume I, Anglaterra o els Estats Units de Amèrica, amb revolució proletària o sense.

    Per què la humanitat sempre ha avanç amb l’experiència i error, però procurant fer els menys possibles i apedre d’ells amb una evolució més racional.

    El que fa més bó o dolent qualsevol sistema, siga el que siga, són les persones i les societats que la conformen.

    Quan es conten les històries n’hi ha que contar-ho tot i no només amb el més romantic o la llegenda que haja pogut restar.

  2. Carme Meix diu:
    La història és cíclica, i com obldem les coses, hem d’anar-les repetint, però jo crec, que, tot i la crisi -potser perquè ja n’he viscudes unes quantes-, la humanitat va avançant. No en tinc cap dubte!