Quaranta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

La dona, per a ell, podia ser un àngel o un
dimoni. Però malgrat tot en depenia’
.

 

Montserrat
Carulla,

a 36 mesos sense JPiF

 

 

 

 

Cliqueu: Vull llegir la resta de l’article


Continuem la nostra anàlisi dels llibres de contes que va escriure Josep Palau i Fabre. Les altres tres les podeu trobar aquí: 38, 39 i 41 mesos sense JPiF.

El volum present, Amb noms de dona, és un recull de deu contes escrits entre 1984 i 1985 –un d’ells acabat l’any 1987 — i publicat per Edicions 62 l’any 1988. El títol és prou explícit sobre la temàtica del volum.

I l’epígraf que l’encapçala encara més. Diu així: ‘La bellesa de les fembres és estada pestilència a mos ulls e tribulacions a ma carn‘. Signa Ramon Llull.

Palau i Fabre pren la figura del sexe femení i en fa tot un homenatge en deu textos on hi combina una mica de tot: xafarderia, art, oratòria, llegendes, secrets, religió, mites i, per descomptat, erotisme i sexe.

He intentat fer-ne parelles per desenvolupar una anàlisi conjunta segons temes i situacions.

Vírginia cristiana, Virgínia pagana i La doctora Jekyll i Mrs. Hyde són dos contes on hi trobem la dualitat de la dona, un aspecte que a parts iguals meravellava i aterrava en Palau i Fabre.

El primer,  Vírginia cristiana, Virgínia pagana és un conte breu que obre el recull. En ell, amb un ús del català preciós i un llenguatge preciocista, descobrim la personalitat de Vírginia, blanca, tímida, insegura a l’hivern, però bruna, segura, voluptuosa i dèspota a l’estiu. 

El segon, La doctora Jekyll i Mrs. Hyde, diria que és el conte més autobiogràfic del recull, i alhora el més analític i teòric sobre la figura femenina. Palau el situa quan ell és un preadolescent i escolta una conversa sobre les dones entre son pare i un amic. Per a Palau, que va passar la major part de la infància i l’adolescència com a intern, escoltar parlar de dones al seu pare el posa en guàrdia i encara més quan son pare en parla en termes d’una dualitat tan extrema com és el cas de Jekill i Hyde, aquest cop aplicat a les dones. Hi segueix un somni ben estrany i una pregunta total el clou, deixant el lector ben atribulat.

Sofia i L’Agustina són dos contes que estan emparentats pels secrets, pel misteri, per la profunda motivació final que empeny els actes (femenins).

A Sofia una dona es veu empesa a mentir per no quedar davant el seu cercle social com una dona extravagant, rara i estranya. Ella té un plaer inconfessable i és a les mans del mestre Ding-Pei. Un cop més amb un català excels, Palau i Fabre descriu totes les sensacions que experimenta Sofia amb Ding-Pei, les seves il·lusions i les seves frustracions.

L’Agustina és una dona que també amaga un secret. Molt diferent de Sofia tant d’edat com de tarannà social, l’Agustina es passeja una volta rere l’altra per la platja de Grifeu buscant quelcom. A més a més només hi va els dies de tramunta forta, fins i tot extrema. El jo-narrador –el propi Palau i Fabre abosolutament analític– l’espia. Per què la busca i se la creua? Què hi descobreix en el rostre de l’Agustina? Aquest conte també entronca amb les llegendes de l’Empordà, amb les llegendes de pescadors, i podria ser ben bé un conte cosí, si voleu llunyà, de La llegenda dels ulls de sirena a Contes despullats.

Una altra parella, potser la més forçada, però amb curiosos punts d’unió, podria ser la formada pels contes Teresa, Rosa i Ernestina (sense oblidar la Trini) i Joguines per a Missenyora la Mort. En tots dos es combinen la xafarderia i l’humor.

El conte Teresa, Rosa i Ernestina (sense oblidar la Trini) és un conte que comença fortíssim on es produeix una tensa relació entre el jo narrador i una noia ben bonica que fa de cangur. El quid de la qüestió és: sabem com és una dona a partir del que duu a la seva bossa?
Palau, que un cop més dissimula molt bé si és ell o no el jo narrador, fixa l’acció principal uns anys enrere en un flaix back on ell, essent un infant, es troba enmig d’una gran trobada social. De la mà de la seva cosina Trini investigaran que duen les dones a les seves bosses de mà. La narració conté permanents tocs d’humor i un subtil erotisme en la relació amb la seva cosina Trini.

A Joguines per a Missenyora la Mort també hi trobem una trobada social. Però és ben tronada i passada de moda. Tradicions que s’enquisten a la societat i que es resisteixen a morir, i Palau retrata el seu patetisme. Hi també hi ha un infant, en Lluís, que descobreix, encuriosit, joguines ben sui generis només per a adults. O hauríem de dir només per a velles? Palau, que aquí aprofita per carregar contra la burgesia més conservadora de Barcelona, ens fa riure de valent en un conte que tanca el llibre, i que és molt més divertit que del que podria semblar.

La penúltima parella la formen dos contes en els quals, i per motius diferents,  l’autèntica protagonista és Itàlia. Els dos contes són: Flòrencia –un dels millors del recull –, i Silvana i l’essència d’Itàlia.

Florència és un conte simbòlic on el nom de la cèlebre ciutat renaixentista és també el nom d’una noia preciosa que fa honors a tots els valors del Renaixement. El jo narrador –el propi Palau i Fabre — teixeix un cant elogiós cap a la noia/ciutat: Florència, la més bella de totes les que han existit i existiran mai. En un constant joc de miralls, Florència és elogiada tant per a bé (els valors del Renaixement) com per a mal (verí florentí, les enveges florentines, els punyals florentins). Fins que un dia el jo narrador introdueix Picasso a la vida de Florència…

Per l’altra banda, Silvana i l’essència d’Itàlia és un conte força divertit en el qual Palau es permet el luxe de fer-nos un passeig per tot Itàlia. Cada ciutat italiana serà vanagloriada dins el context d’una estranya, estranyíssima conferència; de seguida, però, començaran les batusses perquè del que havia de ser només una descrició objectiva es passa a una declaració subjectiva de cada capital. Totes les ciutats volen passar per sobre les altres. Aquest batibull només serà capaç d’apaivagar-lo una dona, Silvana, que en un discurs encertadíssim posa de relleu l’essència d’Itàlia.

I ja per acabar, passem a l’última parella de contes, la millor parella i els millors contes, i la temàtica que encara hi faltava en aquest recull: l’erotisme. Els contes són Eva noucentista a la deriva i Madona Lucrècia.

Eva noucentista a la deriva és un conte deliciós, narrat excel·lentment i que conté un crescendo eròtic d’alta volada. En aquest conte desapareix el jo narrador i passem a la tercera persona per centrar-nos en Helena, una dona madura que es conserva a la perfecció, però que segueix els paràmetres més tradicionals i conservadors de la burgesia. Aquesta Helena és la nostra Eva noucentista amb el seu culte al cos i el seu gust exquisit per totes les seves coses. L’erotisme anirà guanyant terreny gràcies a un mirall secret i sobretot al pas del temps, el qual obre la vida de la nostra Eva. Per què hi anirà a la deriva? El pas del temps la condemnarà o la redimirà? Per a mi un dels millors contes de Amb noms de dona.

El darrer conte és completament sexual. Mentre a Eva noucentista a la deriva l’erotisme se’ns apareix de mica en mica, subtil i d’una manera tòrrida, ara a Madona Lucrècia apareix brutal, de cop, salvatge, i bestial. És el gran conte sexual del recull. Palau hi embolcalla una excusa per picar ben fort: el conte és una carta amagada i inèdita de Lucrècia Borja al seu pare Alexandre. El Vaticà no les vol publicar pel seu contingut irreverent. Només per això? Palau ens aclareix ràpidament que per al Vaticà el sexe, les orgies i els incestos de la família Borja no són l’autèntic motiu per vetar les cartes privades de la família. L’autèntic motiu el trobareu en aquest conte, un conte que l”emparenta amb la seva obra de teatre La confessió o l’esca del pecat i que mostra una sexualitat desenfrenada unida al tabú religiós.

sergi borges

Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.