23 de gener de 1973

Foto: Els B-52, avions caces dels USA al Vietnam, autèntics artífexs dels acords de “pau”. Van deixar anar 175.000 tones de bombes en més de 41.000 raids aeris.

El dimarts 23 gener de 1973 es va produir una de les notíces més importants de l’any i per extensió de tot el segle XX donada la seva transcendència. A les 10 de la nit (les 4 de la matinada a Catalunya) Richard Nixon, president dels Estats Units, anunciava que s’havia arribat a un acord de pau definitiu entre els negociadors nord-americans i vietnamites per posar fi a la Guerra del Vietnam. Passaran a la història com els Acords de Pau de París, i van ser signats el dia 27 de gener del 73.

Però, com es van produir aquestes converses de “pau”?

Aquestes converses “de pau” tenen un origen molt bèl·lic. Es van iniciar els contactes durant la primavera de 1972. Deurien ser contactes força suaus perquè les forces del Vietnam del Nord feien incursions violentes al Sud. Nixon es va enfadar i molt. Va profetitzar que aquells “vietnamites del nord” serien bomberdajetats com mai ho havien estat fins aleshores. Va néixer l’operació militar Linebacker, la qual consistia en fer ploure tones i tones de bombes sobre territori vietnamita. Els “encarregats” de fer-ho eren els Phantoms i B-52,  avions sinistres. Va ser el naixement de les bombes intel·ligents, excusa perfecta per atacar només objectius militars i a l’hora de la veritat bombardejar escoles i hospitals. Més de 150.000 tones de bombes i més de 41.000 raids aeris van desmoralitzar la moral vietnamita. El que és increïble és que només es desmoralitzessin, uns altres ja s’haguessin rendit.

Les converses de pau es van reiniciar el 23 d’octubre de 1972. Però al mes de desembre hi ha va haver
divergències entre els dos Vietnams que van provocar que els del Nord es
retiressin. Nixon els va fer un ultimatum: si en 72 hores no es
reintegraven a les converses, que es preparessin –que bonic, haver d’anar
a uns acords de pau sota amenaces, que bé, que joiós –. Hanoi s’hi
va fer fort i no va tornar. I què va passar aleshores?

Doncs que va començar l’Operació Linebacker II, perpetrada per més de 700 caçabombarders i B-52 que van deixar
anar més de 20.000 tones de bombes en zones densament
poblades.

Onze dies, onze, van resistir els vietnamites del nord aquesta
pluja de bombes. El 28 de desembre els dirigents del
Vietnam del Nord van dir que d’acord, que sí, que tornarien a les converses de pau –tu diràs!!!–. I a sobre es diu que a partir d’aquell dia els acords van anar de pressa. I què us sembla?

A la foto dels acords signats, i en aquell acte, es va moler mostrar al món que no hi havia vencedors ni vençuts. Quina barra! Malfieu-vos d’unes converses de pau on pel mig hi ha el de nou sinistre Henry Kissinger.

Aquesta va ser la notícia principal d’aquell 23 de gener.
L’altra, l’erupció del volcà islandès Eldfell a les illes Heimaey. Deuria causar problemes de trànsit aeri?

sergi borges
 

Aquesta entrada ha esta publicada en Generació 1973. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a 23 de gener de 1973

  1. aniol diu:

    Bé, tots sabem com van acabar sortint de Vietnam els americans… Recordo que quan visitàvem els tunels del Viet-Cong a prop de Saigon, amb aquella calor enganxosa enmig de la selva sobre un terra de fang pur vaig comentar: “a qui se li acut venir aquí a fer una guerra?” Als ianquis, evidentment, i sembla que no n’aprenguin.
    Un país fantàstic, per cert, el Vietnam. El recomano a qualsevol viatger. 

  2. rginer diu:

    No havia entrat a aquest post teu …. Sí, potser una data important, però tot va ser un muntatge, i ara que han sortit a la llum els documents classificats (¿?) es pot llegir la de mentides i tot el que va passar en aquella guerra, com per exemple, els destructors enfonsats a la Badia de Tonkin per el Vietcong, segons els americans, ho van fer ells mateixos, per tenir ja l’excusa i entrar en guerra.
    No s’ha d’oblidar, mai, que van haver-hi guerres ‘invisibles’ i bombardejos tan grans o més, a Cambodja i a Laos per part dels americans. El comunisme era ben aprop, i no volíen que traspassés fronteres.
    Els danys col.laterals d’aquella guerra encara són presents en aquests pobles.
    La guerra va acabar el 30 d’abril de 1975. No només perque els americans no coneixíen res de res del país, tampoc la seva cultura, ni la seva història, ni la paciència, força i nacionalisme dels vietnamites. El llibre del poema ‘Kieu’ va ser la motivació més gran per els vietnamites; Ho Chi Minh, el polític, l’oncle, el General Giap, l’estratega, el militar, tots dos per lluitar per la llibertat del seu poble i la reunificació del país.
    T’enviaré un video del gran fotògraf Philip Jones, i que el vaig penjar en un dels meus posts quan va morir (categoría lluita i independència). 
    Els més de 3.000.000 de vietnamites, afectats per l’agent orange, les bombes químiques, encara esperen  una sentència favorable dels Tribunals en contra Dow Chemical i Monsanto.Han pagat compensacions al afectats d’Austràlia. Nova Zelanda, Korea, EE.UU., però no als vietnamites, i encara avui neixen infants amb malformacions i malaltíes, com els que vaig veure durant la meva visita a un hospital i un orfanat a Hue ara fa dos anys.
    Sí, va ser notícia, però en ‘fals’. Gràcies per comentar-ho !
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*