LA PEL·LÍCULA

Una pantalla negra dona pas a la imatge fixa d’un frondós palmeral tropical al compàs d’un batec d’hèlices a càmera lenta. Les palmeres s’alcen, majestuoses, exuberants, mentre comença a sonar una música de fons: són els primers acords de The End, dels Doors. Un núvol de fum groguenc s’escampa per la pantalla ennuvolant-nos la vista. Part de la silueta d’un helicòpter creua la pantalla com una exhalació, i de sobte les palmeres esclaten en flames mentre Jim Morrison ens canta “This is the End”…

Hi ha bones pel·lícules; hi ha obres mestres del cinema; hi ha pel·lícules que mereixen un lloc d’honor en la història del setè art; hi ha pel·lícules totalment imprescindibles… I hi ha Apocalypse Now (amb Redux o sense).

Seran les imatges -moltes d’elles referents indiscutibles en la història
del cinema? Qui no té present la càrrega dels helicòpters al compàs de
les valquíries de Wagner?
 
Serà la fantàstica narració de Michael Herr, recitada per Martin Sheen?
I was going to the worst place in the world, and I didn’t even know it
yet. Weeks away and hundreds of miles up a river that snaked through the
war like a main circuit cable and plugged straight into Kurtz. It was
no accident that I got to be the caretaker of Colonel Walter E. Kurtz’s
memory, any more than being back in Saigon was an accident. There is no
way to tell his story without telling my own. And if his story is really
a confession, then so is mine.

Traducció:
Em dirigia cap al pitjor indret del món i ni tan sols no ho sabia
encara. A setmanes de viatge, centenars de milles amunt d’un riu que
serpentejava a través de la guerra com un cable elèctric que em
connectava directament a Kurtz. No era cap accident que jo hagués
d’esdevenir el marmessor de la memòria del coronel Walter E. Kurtz, tant
com no era cap accident que jo hagués tornat a Saigon. No puc explicar
la seva història sense explicar la meva pròpia. I si la seva història és
realment una confessió, llavors també ho és la meva
.

Serà el retrat esperpèntic del caos i la bogeria de la guerra? En
concret de la del Vietnam?
Els càmeres de televisió filmant un atac a un poblat i cridant als
soldats que NO mirin a càmera mentre un oficial sonat envia els seus
homes a fer surf sota el foc de metralladores?

Serà Robert Duvall, encarnant magistralment el tinent Kilgore, amb el
seu “I love the smell of Napalm in the Morning”?
O les conilletes del playboy marxant per potes en helicòpter i acabant
tirades en un campament on no hi queda ni un sol oficial i els soldats
han perdut la xaveta?

Willard: Qui és l’oficial en cap?
Soldat: Què no és vostè? 
I mentrestant, Lance el surfista, col·locat d’àcid fins al cul, s’endú
un cadell de gos a passejar entre les trinxeres enmig d’un foc creuat.

Serà “l’horror, l’horror” de Marlon Brando moribund de malària i que ha
perdut la xaveta totalment?

Alguna cosa em va enganxar totalment a la pantalla de la meva
televisió la primera vegada que vaig veure Apocalypse Now, i ho
continuava fent davant una pantalla del cinema Icària anys després quan
Coppola va tenir la genial idea de muntar “Apocalypse Now Redux”. Fins i
tot en això va ser prou original com per evitar el tòpic “director’s
cut”. 

No cal parlar d’aquesta pel·lícula. Parla per ella mateixa.
Jo crec que Joseph Conrad se sentiria honrat de veure el seu Cor de les
Tenebres posat al dia d’una manera tan magistral.

Sí,és LA PEL·LÍCULA, perquè per a mí no n’hi ha d’altra. I amb ella
Coppola es va guanyar un lloc d’honor al panteó dels déus del cinema.

Qui no sigui capaç d’apreciar-la no sabrà mai què és
el bon cinema.

Charly don’t surf

La nena del pou

Aquesta entrada ha esta publicada en Antològiques i patològiques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a LA PEL·LÍCULA

  1. Glòria,

    Tens raó que aquesta pel·lícula té moments diferents per a cadascú de nosaltres.

    Però sense cap mena de dubte el meu moment d’Apocalypse Now és el discurset de Walter E. Kurtz que comença amb el cèlebre Horror, horror mentre menja tramussos, o pipes, o vés a saber què… Jo vaig veure l’horror…la història dels nens…

    Hi ha d’altres també increïbles com aquell que arriben a l’últim poblat i en realitat estan lluitant els d’una banda contra l’altra: desfant el pont, el tornen a muntar i el tornen a desfer. És el cèlebre Qui és l’oficial en cap? No és vostè?

    O quan es creuen amb una llanxa enmig del riu, un es torna boig i mana fer una inspecció, es mou no sé què dins el vaixell i comencen a acribillar tota la gent del vaixell. Només s’havia mogut una gallina o el  mateix cadell del qual abans parlaves. Un home queda moribund, tots esverats es pregunten què fer-ne i Willard diu: això i li engalta un tret que posa els pèls de punta. I acte seguit diu: seguim.

    Sí, senyora, és LA PEL·LÍCULA.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*