Aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada (covarda) pàtria

Balances Oktoberfest s’afegeix a l’homenatge que realitza el bloc Antaviana a la commemoració dels 25 anys sense Salvador Espriu (1985-2010).

Na Glòria Barrobés i en Sergi Borges, els dos plats de les Balances Oktoberfest, tenim una vinculació extra amb Salvador Espriu; en efecte, no és només una relació literària, sinó que també hi ha una altra que ens marca tota una trajectòria vital. En aquest cas, el nom sí que fa la cosa.

Homenatgem el grandíssim poeta i literat de Sinera, home que va conrear la llengua catalana d’una manera tan àmplia, des de tots els registres possibles, que li va conferir la màxima modernitat i una gran quantitat d’usos lingüístics, mostrant-nos a tots la seva qualitat, la qualitat inherent de la llengua catalana.

Balances Oktoberfest us deixa amb Assaig de càntic en el temple, un poema del tot adient per als dies que corren per al nostre país, i on trobem un dels versos més famosos de la producció espriuana:

Aquesta meva pobra,  bruta, trista, dissortada (covarda) pàtria.

Nota: “Covarda” no surt en aquest vers, però és el nostre afegitó, el dels Balances Oktoberfest, que ens sumem a la denúncia que feia Espriu i que tants anys després sembla que no ha servit de res.



ASSAIG DE CÀNTIC EN EL
TEMPLE

 

Oh, que cansat estic de la
meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple 

El caminant i el mur (1954)

Salvador Espriu

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura: gènere en extinció. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada (covarda) pàtria

  1. V diu:

    Jo prefereixo pensar que “encara” no ha servit de “gaire”. Un “RES” tan absolut em fa por d’imaginar-lo i creure’l possible.

    Gràcies per participar d’aquest homenatge!

  2. Rosa Maria Ballús Escudé diu:

    Avui el final del poema “Assaig de càntic en el temple”, és per pena nostra, el què diu el poeta , “estimo amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, és el que pensem amb tristesa bastantes persones catalanes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*