I això és un Pulitzer? Com està el pati!!!

Jo creia que els
Pulitzer eren uns premis de prestigi i que guanyar-lo era garantia de qualitat
literària; hem de tenir en compte que ha premiat obres com Els raïms de la Ira, de
John Steinbeck, Matar un rossinyol, de Harper Lee, El Vell i el Mar de
Hemingway o La conxorxa dels enzes, de John Kennedy Toole, entre d’altres.

De La carretera, de
Cormack McCarthy, ara que s’ha estrenat la pel·lícula, n’he llegit crítiques fantàstiques
en diaris: que si és una obra mestra o fins i tot una de les grans obres de la
literatura universal… La gran novel·la de la nova ficció americana… Com???
Novel·la heu dit? Perdò? La carretera no és una novel·la. És un tractament de
guió! O sigui, el seguit d’escenes esquemàtiques escrites prèviament a l’elaboració
del guió cinematogràfic. I res més. Sincerament. Sembla escrita expressament
per a vendre’n els drets a Hollywood, cosa que em sembla molt bé –un escriptor
té tot el dret a guanyar-se la vida i vendre els drets cinematogràfics és una
gran manera de fer-ho-. Però que es consideri alta literatura i se li
concedeixi un premi, vaja, on hem anat a parar!

L’argument? Un pare
i un fill vaguen per un món apocalíptic destruït i erm (oh, quina gran cosa! Què
original, oi? Encara no ho havíem vist mai!). Troben cases enrunades, remenen a
la recerca de menjar, fugen de les bandes de caníbals i de penya xunga i tenen
converses minimalistes… tot això durant 200 pàgines en petites escenes que se
succeeixen en salts; com ja he dit: un tractament de guió. Moltes d’aquestes
escenes són diàlegs entre pare i fill a les quals l’autor ni tan sols s’ha
molestat a donar format de diàleg. Simplement són una llista de frases amb punt
i apart. Un exemple d’una d’aquests brillants converses:

¿Se te curará la
pierna?

Sí.

No lo dices por
decir.

No.

Porque tiene mala
pinta.

No hay para tanto.

Ese hombre quería
matarnos, ¿verdad?

Así es.

¿Lo mataste tú?

No.

¿No me mientes?

No.

Vale.

¿Todo bien?

Sí.

¿No tienes ganas de
hablar?

No.

 

La història no té
un inici i al final ens deixa igual que al principi, sense que pel camí hagi
passat absolutament res. Ni haguem conegut els personatges d’una manera
introspectiva, que sol ser la gràcia de les narracions sense acció.

I això és un
Pulitzer? Això és una obra mestra de la literatura? I llavors un s’atura i
pensa: Potser per als estàndards actuals ho sigui, realment. I això senyors, és
molt trist.

 

El llibre m’ha
caigut a les mans per casualitat i me l’he llegit en tres hores… això sí, no
costa de llegir. Déu ser per això que ha estat un èxit. Reitero: és molt trist.

 

La nena del pou

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura: gènere en extinció. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a I això és un Pulitzer? Com està el pati!!!

  1. laieth diu:

    … ja no es fan Pulitzers com abans!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*