Quasitrenta
Si la Carme celebrava el seu aniversari virtual sentint-se amb 29 anys -ni un de més, ni un de menys-, he de dir que a mi, hui, que ja en tinc oficalment quasitrenta, no em passa el mateix. Em sent bastant més vella que 29. Però com en realitat porte una vida d’adolescent, si faig el promig me n’ixen 29, amb la qual cosa estem en paus.
I una bona mostra d’aquesta vida adolescent és la circumstància en què he sentit la cançoneta del “happybirthdaytoyou” enguany: el sopar de gala fi de carrera.
He fet la reentrada a les huit del matí a casa -si en el fons sóc una xavaleta-, després d’una festa boja, pleneta d’hormones, alcohol i d’algun que altre striper espontani, i ara em note el cervell aixafat, lent -com si hi tinguera un troià i em fallara l’antivirus-. Però la festa me la devia. Ens la devíem, per rematar els anys d’adolescència, per deixar -definitivament i per sempre- una joventut forçada, i aturar la vida a contrarrellotge que m’he anat imposant en els últims anys. S’acaben. La carrera i la vida bohèmia. Prompte s’acaben. Les perspectives, pel que veig, enguany les tinc més posades cap al futur que cap al passat: i això sempre és bo, perquè quan hom mira cap enrere sempre corre el perill que li agafe vertigen.
Per a acabar, remate el post ressacós de hui -bufff, no em veig capaç de fer cap altra cosa en tota la vesprada que no siga capbussar-me dins la banyera i quedar-m’hi en remull, com una bosseta de tè- convidant la meua amiga Marilyn a passar per ací, perquè ella en això de felicitar els anys sempre ha tingut molt de talent.
Qui vulga és lliure de cantar amb ella. Preferentment al davant d’un espill, i amb mitja ampolla buida de limoncello -y hasta aquí puedo leer-.
Fins als 50 hauràs de seguir tirant de tampax, que és quan s’acaba l’adolescència, i si has fet el cap viu (però molt: has d’anar amb un seny de bístia vella) disposes a la fi de your own room (vull dir amb un pany que només admeti la clau original, que no es puguin fer còpies, amb una banda magnètica com la tarja o similar).
Ara és l’hora de subscriure un pla de pensions, de deixar de fumar i de deixar d’inhalar fantasmades, de fer-te un tatoo (no esperis a la meva edat, que tot són problemes. I a la gent què els importa si em vull tatuar la Babalusa. I als fills què els importa, ells que sempre han fet el que el ha dat la reial gana.
Aposta et dic que aprofitis i que no pensis ni en el passat ni en futur. Simone Weil escrigué que la vida és una roda que només se substenta damunt el que trepija: el present. El passat ja no hi és i ja no existeix, i el futur tampoc. Deixa córrer les cabòries futuristes que et volen vendre la moto just perquè a ells els convé fer-te anar com un llonzí cametes-amigues, amb la llengua defora, i així no tindràs ni esme d’adonar-te que és una forma fantasiosa de negar-te el que et pertoca ARA. El futur és mentida. El futur de la roda pot ser l’abisme i pot ser la Primitiva i acabar a Honolulu de milionària. I si et dic dels plans de pensions és perquè ets jove i no et suposararn una gran despesa mensual, ara que guanyes bons pistrincs. I si resulta que algú que no s’ho pensava diu Marta Insa SUBSIST! (algú que havia calculat que ja series rost avall) només faltaria que el premi de tanta subsistència fos acabar vella i sana (sense esperances de morir-te aviat vull dir) i, per fer els deu reials justos, probe.
Moltes felicitats Marta. Ara mateix amb l’excusa del teu aniversari me’n vaig a beure’m mitja copa d’un bon cava que m’ha regalat un amic que sap el que m’agrada.
Moltes felicitats.
I agraïda que en un dia “boig” com aquest una de les coses que se t’haja acudit haja sigut visitar-me.
Carpe diem, sempre que pugues i t’abellesca.
moltes felicitats! sobretot per haver arribat als quasitrenta així de guai! Una abraçada gegant, i esperant veure’t abans dels trenta… 😀
Espere que bufes fort al bosquet de ciriets de la tortà. I que eixe desig gros que tens es complesca molt prompte.
Enric
Ie putaaaa
jeje. cómo llegaste a casa? de aquellas maneras no?? yo he llegao y tal cual plof, a la cama, ni desmaquillar, ni quitar el peinado… poco menos y ni me cambio al pijama! pero todo fuera por no arrugar el vestido que llevaré ese día que tú y yo sabemos jeje
bueno, que yo tb estoy resacoseta y me voy a dormir de una vez, pero que todo sea porque no perdamos el contacto y que se note ese mes en Inglaterra!! que veas las fotos en mi space y ahora me pasaré a ver si has subido alguna al flickr… que un placer que entraras en mi vida!
te quiero!!
Oh, gràcies per els felicitacions, Enric, Carme, Noves Flors i X. Pot semblar estrany publicitar a tort i a dret -o en un bloc, que és el mateix- que és el meu aniversari, però les circumstàncies d’enguany m’han semblat tan significatives que se me n’anaven les mans soles cap al teclat.
I pel que fa als tàmpax, X, no et preocupes; tenia igualment previst continuar utilitzant-ne al llarg de tot l’any, i no pretenc fer cap pausa de, posem, uns nou mesos :-))
Marta, eixerida! Disfruta’ls molt! Tots i cadascun! Sempre!
Estem tots ahí, salut i felicitats!
Oh, gràcies de tot cor, Vicent, Sílvia i Piga.
Tot i que amb una mica de retard