Clemència
Fa dies que tinc preparat un post sobre la fi dels estudis, amb coreografia de la Lara Croft inclosa; però se’m resisteix. Des de fa 48 hores tinc el cos en un estat constant d’adrenalina, i conseguisc dormir poques hores, rematant treballs, per a rematar expedients.
Pels passadissos de la facultat es pot tallar l’aire amb un ganivet, de reconcentrat que està, que fa olor a cervell fregit i a suarda fastigosa d’estiu. Passege pels passadissos demanant clemència als professors “Només 24 hores més, i t’entregaré la Capella Sixtina dels treballs. Només 24 hores més”.
Perjure davant del despatx de la Carme Rodríguez i d’en Carlos Sanz, que casualment estaven allà, que “a Dios pongo por testigo que nunca volveré….” I immediatament em ressonen les paraules en les orelles. Aquesta frase ja l’he sentida. Aquesta frase ja la vaig dir l’any passat…
jo també suplicaré i demanaré clemència, però a la filla de sa mare d’Educació Física, que només em queda eixa per aprovar la carrera… la mate…es que la mate!
ie, has vist? torne als origens “londinenses”… d’ací no res, em presente al Superior jejeje
besets puteta!