La vida versió Champions League

Torne a Barcelona amb les mans netes i la consciència tranquil·la, convidada per la casualitat. Un viatge de plaer alhora que un retorn a camins de la memòria que havia bloquejat. I ha canviat, la ciutat. S’ha tenyit els cabells i té algunes arrugues més; tot i això, manté l’atractiu irresistible de les madureses intel·ligents.

El canvi se m’ha manifestat des del primer moment, en eixir del tren, i s’ha anat allargant a través dels dies, pels carrers, pels edificis i pels passadissos del metro. Els principals sentits de la memòria, la vista i l’olfacte, no trobaren correspondències evidents amb el que mantenia guardat en el calaix de la memòria xava. Tanmateix, m’he sorprès a mi mateixa -malgrat els canvis- movent-me amb una facilitat nativa, amb la fluidesa de la quotidianitat.

I és que hi ha una altra memòria arrelada als moviments, una memòria corporal, que permet als vells amants recordar-se els camins del cos de la mateixa manera que a mi m’ha permès caminar amb soltura pels passadissos subterranis metropolitans, recordant a quina part de l’andana havia d’esperar per a trobar ràpiadment l’eixida del transbordament, o calcular la velicitat a què havia de baixar les escales per agafar un metro que s’apropava.

I exercir aquesta memòria corporal tot penetrant i recorrent els subterfugis barcelonins m’ha resultat més plaent que fer l’amor amb una espia a Nova York. O que una sessió de sexe asiàtic.