Sempre ens quedarà París…
Crec que sóc, a banda de la meua germana, l’única persona del meu entorn que no es pot topar pel carrer amb gent de la seua infantesa; i ja sé que vaig ser jo qui va decidir partir-se la vida per la meitat d’aquesta manera. La primera meitat, catalana. La segona, d’on sempre havia considerat que realment era, valenciana. Però la correcció conscient de la meua biografia m’ha costat un preu alt: la pràctica impossibilitat de tornar a trobar-me amb la gent amb qui vaig créixer. Després de fer eslàlom d’adreces de correu electrònic al llarg dels últims anys, un dia em vaig adonar que havia perdut la pista de la majoria de la gent amb qui m’havia criat.
I ahir em vaig endur una sorpresa, gràcies a la Marina que me’l va reenviar: un correu on m’assabentava de fragments d’aquelles vides que continuen, cadascuna en una porció del planeta: en Jordi i la Sara casats -tot i que no em va quedar clar si s’havien casat entre ells o cadascú per la seua banda-, l’Olga a Alemanya i … embarassada!, i l’Eulàlia i l’Ariadna, de qui sé que han reeixit en els respectius camps professionals de la farmàcia i la medicina. I la Marina, clar, a la Xina.
Els vaig enviar l’enllaç a aquesta xicoteta porta a la meua vida que és el bloc -precisament el dia en què parlava de profecies. Deuen creure que continua faltant-me un bull-, ja que una de les funcions del meu bloc, com he dit moltes voltes -que em repetisc més que l’all, fills meus, ja ho sé, però ja són molts posts els que porte- era la de retrobar-me -entre altra gent- amb ells.
I hui, en honor a tots ells, i per l’esperit del viatge a París, acabe el post nostàlgic amb una de les nostres bandes sonores -a part del caset (CASET!!!) de Bob Marley que s’acabà fonent de tant de posar-lo a l’autobús-, una cançó d’Els Pets amb un títol que posa un poc els peus a terra: S’ha acabat.
I no vos perdeu les pintes, ha, ha!!