Els dies i les dones

David Figueres

RABEJAR-S’HI

0
Publicat el 6 de març de 2007

La nit sobrevinguda? Potser. L’escorça de la vesprada. Els troncs nocturns pelats, ordint els primers somnis. Res de lluna. Encara no han tocat les nou. Contrastos, colors i enlluernaments precisament controlats pel demiürg de guàrdia.

 Cabòries, les de sempre. Endinsar-se en l’edat adulta. No un cartipàs de renúncies, sinó de descobertes. Trobar plaer, molt més immens, per exemple, en un dinar improvisat amb un amic que és de passada a la ciutat, que no pas en moltes apostes eixorques d’alcohols i fums desmesurats.

Tenir-la, la nit, com un mantell sedós que abrigui. Resseguir-ne totes les hores només de tant en tant, perquè no sigui dit, perquè res no s’acabi del tot. Però cantar-la, la nit. Esperar-la, escriure-la, presagiar-la. Dotar-la de principis tangibles. Abocar-la i rabejar-s’hi.

COSES DE POBLE

1
Publicat el 5 de març de 2007

El convidat per a l’entrevista d’avui, s’està assegut davant un gros mirall. Espera que el maquillin. La periodista, micròfon en mà, li planta la carxofa davant. Li pregunta si ha dinat lleugeret perquè l’entrevista promet ser dura. El convidat confessa haver menjat un plat de bajoques.

 La periodista, astorada, arrufa el nas: "Bajoques? Què són les bajoques? Jo com que sóc de ciutat aquestes coses de poble…". El convidat aclareix que a Reus, un bon plat de verdura, es fa a base de bajoca i patata. A la periodista se li il·lumina la cara. "Ah!,vostè vol dir mongeta tendra!".

 I hi ha un somirure del convidat que vol dir, sense dir-les, tantes i tantes coses…

(Això passava aquesta tarda al programa de TV3 "El Club". El convidat, Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya)

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

…I CANTARÀ L’ALOSA

1
Publicat el 4 de març de 2007

"Visites de Guillem en vaig tenir només dues, perquè jo mateix n’era poc partidari. Em feia molta il·lusió veure’l, però després quedava fotut, i no sempre podia recórrer a l’afecte silenciós d’algun company.

Vaig enviar-li, en canvi, algunes cartes, tot i saber que encara no les podia llegir. El 9 de març de 1976, quan feia més de set mesos que estava detingut, vaig escriure-li aquesta, per descomptat en castellà:

"(…) Desearía, sencillamente, que supieses que, además de querer para tí lo mejor, como cualquier padre normal, me gustaría que tu llegases a querer para muchos otros eso, lo mejor. Esos muchos otros yo los encuentro en el otro lado, entre los oprimidos, los que sufren, los trabajadores, los luchadores con y sin esperanza, los que temen y los que vencen el temor y dan de sí lo que pueden a favor de esos muchos otros, de ellos mismos, en definitiva.

"La linia divisoria de la actución en la vida, hijo, son los hechos y no las palabras. Desconfía si así lo crees también, de quienes hablan y no actúan. Me gustaría que supieses que tambíen fui, que soy, mucho menos de lo que creen, de lo que creían. Que más de una vez estuve tentado de escoger la vida cómoda, y de que a lo peor, cuando leas esto, si lo lees, ya hice esa elección.

Esta carta hubiera querido ser menos retórica, hubiese querido no ser escrita. Y sin embargo, aquí está. Guillem estimat, "perquè has vingut ara torno a estimar / diré el teu nom i el cantarà l’alosa". Esto lo escribía un poeta tuberculoso, Joan Salvat-Papasseit, hace más de 50 años… Tot l’enyor de demà, Papà".

El llibre de Salvat-Papasseit amb dibuixos de Guinovart que havia publicat Ariel em va acompanyar tota l’estada a la presó. És un d’aquells que sempre duria a aquelles illes desertes a les quals mai no aniré."

(Josep Maria Huertas Clavería, Cada taula un Vietnam)

FANTASIA

0
Publicat el 2 de març de 2007

La cua arriba fins a fora, al carrer. Malgrat que les dependentes despatxen sense encantar-se, hi ha massa gent. No hi ha gaires forns oberts el diumenge. Entra un home de mitjana edat, ben clenxinat, amb una visible corba de la felicitat tibant-li un pullover blau marí.

Fa una indicació a una de les noies. La noia deixa el què està fent i l’atén. Un parell de somriures després, ella es treu el davantal, surt de darrera el mostrador i fa que l’home la segueixi. Tots dos baixen per unes escales que hi ha tot just al costat de les xapates i les barres de pa sense sal.

No sé si la dolenteria s’apodera d’alguna altra de les persones que estem esperant tanda. Sigui com sigui, la meva imaginació s’apressa després d’observar el cartell a l’entrada on s’hi pot llegir: "Se hacen capuchinos, suizos i descafeinados".

Deu minuts més tard, el mateix home d’abans, torna a pujar les escales: penjant del seu dit índex, el que sembla un tortell molt ben embolicat, posa fi a les meves fantasies luxurioses. Darrera puja somrient la noia.

YAEL

0
Publicat el 1 de març de 2007

Poques vegades he assistit a un espectacle de gratitud tan gran per una persona. La Yael Langella suscità en totes i cadascuna de les persones que van compartir el goig de passar una estona de la seva existència al seu costat, una necessiat incomensurable de no quedar-se a dins el tresor donat; un desig interior de no ser avars i poder compartir allò atorgat sense ni una mica d’arrogància o d’egoisme. 

La galeria Mxespai de Barcelona ha estat l’espai on amics i companys de la Yael, avui, hem recordat a través de les seves paraules, dels seus versos, de le seves pintures, de les seves fotografies i també a través dels seus silencis, la bondat infinita d’aquesta dona que la mort ens manllevà massa d’hora.

Montserrat Abelló, Antoni Clapés, Ester Xargay, Francesc Parcerisas, Arnau Pons, Sussanna Rafart, Carles Torner, Josefa Contijoch, Mercè Ibarz, Neus Aguado, Carles Hac Mor, Cinta Massip… noms que han estirant el fil de la memòria feta record, de la remembrança feta abric, de l’absència feta companyia.

No t’oblidem Yael. No t’oblidem, no.