IRREMISIBLEMENT
Pensava que l’aigua esbargiria una mica la pesantor de l’aire, però en sortir del metro, dues parades abans de la que tocava per tal d’estirar una mica les cames a glops d’aire renovat, ja he vist que res de res.
En el fons tenia por. Una por estalonada contra les parets relliscoses de cada diminuta gota que se m’ha posat a ploure al damunt. La por inefable de no concedir-me més recursos d’ajornament per parlar-te i deixar les coses clares entre nosaltres.
T’he trucat i m’ha anat bé sentir la teva veu. Tant bé…! Tu m’has dit que no t’hi entens amb aquesta ciutat, entretallada, perquè no tenies cobertura i moltes de les coses me les he hagut d’inventar que me les deies.
Però no he abusat de la imaginació. Jo també t’he fet un relat domèstic del que sóc i hem rigut. M’ha anat bé sentir la teva rialla. Tant bé…!
He decidit no rematar la feina i deixar la meva confessió per la setmana que ve. De tu a tu. Deixar-la en els teus ulls més que en les teves orelles. M’ha semblat ridícul haver de dir-te tot d’aquestes coses entre "em sents?" i "et perdo…".
Borges va dir que si se li concedís el dret de tornar a viure, cometria més errors dels que va cometre.
Jo en deu, cent, mil vides recomençades tornaria a enamorar-me de tu irremisiblement, ho sé.