BEN FORT, SOTA EL JAQUETÓ

M’afegeixo al dol i a la indignació que aquests dies el col·lectiu de bombers voluntaris pateix. El passat dia 12 de juliol a les 20:25, en un accident de tràfic, moria un bomber voluntari del parc de Castellar del Vallès. Televisió de Catalunya no va informar d’aquesta mort en cap dels telenotícies. Tan sols va emetre breus al canal de notícies del 3/24. Una curiosa manera d’informar, la de “la nostra”.

Els parcs de bombers de Catalunya es divideixen en dos: els integrats per bombers professionals i els de bombers voluntaris. Totes dues menes de bombers, tenen la mateixa formació, només que els primers, cobren un sou fixe i tenen una plaça assignada, com a funcionaris que són, mentre que els segons, malgrat fer la mateixa feina i tenir la mateixa formació, repeteixo, només cobren quan han d’actuar (sempre molts i molts mesos després) i han d’estar tot el dia amb el mòbil a l’orella pendents que no els truquin per alguna sortida.

El meu germà és bomber voluntari. Sé del que parlo. Una feina com aquesta, només pot fer-se si la teva vocació i la teva voluntat de servei, està per damunt de qualsevol cosa. Les condicions que ofereix la Generalitat són indignants. I el més dolent del cas és que els canvis només es produeixen quan no hi ha res a fer i sempre, quan s’han de lamentar morts pel mig. Vegi’s, com a darrera vergonya, el cas dels camions anomenats egipcis, que no oferien les mesures de seguretat mínimes i van haver de ser retirats.

El bombers voluntaris de Catalunya són un luxe pel país. Molts parcs, a més de les tasques pròpies d’extinció d’incendis, fan cremes puntuals per mantenir el bosc net i a més, en molts casos, constitueixen unitats d’emergència mèdica per molts pobles aïllats on l’arribada d’una ambulància es fa difícil o on no hi ha un metge fixe. Encara avui, no s’ha vertebrat un pla integral que permeti una actuació més efectiva dels bombers voluntaris. És cada ajuntament que estableix convenis de col·laboració segons les necessitats malgrat que cada vegada més els boscos estan més abandonats i el risc de foc creix de manera alarmant.

Us imagineu que en el cos de Mossos d’Esquadra, convivissin els Mossos professionals i els voluntaris? Que un Mosso voluntari estigués dinant, i de sobte, li sonés el mòbil i marxés corrent perquè uns atracadors han pres hostatges en un banc, posem pel cas? Doncs perquè aquesta situació rocambolesca, s’admet quan es declara un incendi en un bosc o quan hi ha un accident de tràfic? Perquè no es pot buscar una sortida imaginativa que acabi amb aquesta precarietat?

El David no tornarà per més notícies que es donin de la seva mort en acte de servei, però em sembla que el mínim homenatge que es mereix algú que ha perdut la seva vida per ajudar els altres, és que la televisió que es diu d’aquests altres, n’informi puntualment. 

El David, ara, batega en molts i molts de cors que salten de la seva cadira cada vegada que se’ls reclama per apagar les flames dels nostres boscos, per rescatar un excursionista que s’ha perdut pel bosc o donar assistència en un accident de tràfic. Sí, el David batega en tots i cadascun d’aquests cors, ben fort, sota el jaquetó.

LA CENSURA CIBERNÈTICA A LA XINA

Us imagineu que estiguéssiu navegant i de sobte, us apareguessin uns simpàtics policies, com els de la imatge, i us diguessin que la pàgina on esteu a punt d’entrar, pot comportar-vos més d’un problema? Doncs això, no és tret d’un llibre d’Orwell o de Huxley, no, això està passant a la Xina. El país que està a punt d’organitzar els propers Jocs Olímpics. Ens ho contà Yu Zhang, president del PEN xinès independent, dilluns a Barcelona.

No fou fins el 1994 que internet s’implantà d’una manera regular a la Xina. La progressió d’usuaris fou espectacular. De fet, parlar de xifres a la Xina, és acabar en l’espectacularitat, els seus 100 milions d’habitants, donen molt de joc. El fet que la Xina sigui un dels estats policials més grans del món, va fer que ja el 1996, es crees una secció de la policia per controlar internet. El 1998 començà a operar una Oficina d’Inspecció de la Xarxa que evolucionarà fins a convertir-se en un departament independent, el 2002 amb capacitat il·limitada per fer registres i detencions.

Cal dir que en el moment que Bejing presenta la seva nominació als JJOO, el 2001, tot s’accelera. A la creació del Golden Shield, el 1998, un gran tallafocs que impedia als usuaris entrar en segons quines pàgines, el desembre del 2000 una resolució del Govern, equiparava entrar a algunes webs com una vulneració greu de la Seguretat Nacional i la seva responsabilitat criminal consegüent.

A partir de l’any 2000, doncs, la policia controla d’una manera absoluta la xarxa augmentant la pressió de manera gradual, fins que el 2004, es decideix començar amb les inspeccions i les detencions. Així, aquell mateix any, 200.000 cibercafès són clausurats per ser sospitosos d’activitats que atempten contra la Seguretat Nacional i alguns periodistes i escriptors, que havien mostrat el seu desacord amb la situació del país, són arrestats. Fins a la data, 83 detinguts són a la presó per escrits penjats a internet o amb alguna activitat relacionada amb internet. 

Es calcula que una força de 50.000 policies vigilen diàriament la xarxa. I és que a partir del 2004 tots els usuaris han de registrar-se abans, donant les seves dades personals i els cibercafès i altres establiments, estan obligats a informar de les dades de tots els usuaris. El 2006 s’impossibilità la creació i l’accés a qualsevol fòrum civil o polític. La censura és absoluta.

La immninència dels Jocs Olímpics, ha augmentat el control a internet. Així, tenim casos com el de Guo Qhighai, condemnat a 5 anys de presó per haver publicat alguns articles en pàgines a l’estranger. Hua Jia, el darrer detingut, el 2007, està complint una pena de 3 anys de presó per 5 articles i 2 entrevistes.

El cas més greu, fou el de Shi Tao, protagonista de la campanya del PEN Internacional condemnat a 10 anys de presó per un únic article.

Avui en dia, simpàtiques icones de policies surfejant damunt ratolins, apareixen diàriament a les pantalles, per tal de denunciar comportaments estranys o advertir-te de què et pot passar. Amb tot, Zhang, constata que la situació a la Xina, després de la matança de Tiananmen, el 1989, ha millorat i que internet, malgrat les restriccions absolutes, és una eina importantíssima per connectar tots els dissidents del país i per difondre la situació de la Xina a tot el món. L’increment de la pressió internacional, amb campanyes com la d‘Amnistia Internacional, encara que amb timidesa, resten una mica d’impunitat a l’acció del govern xinès.

LA CENSURA D’INTERNET A LA XINA DELS JOCS OLÍMPICS

Dilluns que ve, dia 14 juliol  a les 19:30 al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10 – Barcelona) Amnistia Internacional (AI) conjuntament amb el PEN Català, organitza la xerrada:

“La censura d’Internet a la Xina dels Jocs Olímpics”, a càrrec de Yu Zhang, periodista i president del PEN xinès independent. [L’acte a Facebook]

En l’acte hi intervindran, a més, Manel Ollé, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Català i Pep Parés, president d‘Amnistia Internacional Catalunya

Aquest acte, s’emmarca dins les jornades que AI i el PEN Català han preparat, aprofitant la presència, als Països Catalans, de Yu Zhang, i que s’afegeix a la campanya “Saps a què es juga a la Xina?” que la mateixa ONG està portant a terme per denunciar la situació de vulneració reiterada que es pateix a la Xina, dels Drets Humans, i que culminarà, el dia 21 de juliol, amb un recital al Teatre Romea de Barcelona, on hi actuaran diversos artistes per recaptar fons per la campanya i solidaritzar-se amb la causa.

Des del PEN Internacional, també s’han iniciat diverses accions per deunciar la situació a la Xina, com la que endegà el PEN Americà o la campanya Relleu del poema. En acabar l’acte, Yu Zhang llegirà el poema de Shi Tao Juny, que ha viatjat per tot el món, en la seva llengua original i després serà llegit en català.  Precisament, aquest mes, la revista Literata, se’n fa ressò de la campanya, amb un article.

Us convido a què hi participeu i que en feu difusió. Recollint el testimoni de tants atacs com vam patir i encara els que patim, per assolir la normalitat del nostre país, hem de deixar clar al món, que en el camp de la solidaritat, els Països Catalans sempre obtindran la medalla d’or.

Més avall, podreu consultar el pdf amb tots els actes.

GUILLEM, OVIDI

Remunto Passeig de Gràcia des de Plaça Catalunya. No tinc pressa. Bado. L’estol de turistes no difereix massa del que es pot trobar Rambla avall. Només que aquí, es barregen amb les dependentes de les diferents botigues de marca que surten a fumar i a parlar pel mòbil. Ara entro en una llibreria. Remeno sense esma. En surto només amb el recull d’articles d’en Julià Guillamon, Uh, Gabirú. L’enceto tot caminant. Topo amb un japonesos molt llejtos que retraten La Pedrera. Val la pena. Serà el meu nou llibre per llegir al metro. Promet. Anava avisat i previngut

Malgrat que el concert és a les 20:30, una hora abans, al Palau Robert, totes les cadires ja estan ocupades. Gent gran, en la seva majoria. Ja veig que ens tocarà estar drets. Dues dones permanentades, discuteixen per una cadira lliure. “Seu Maria, que no et convé alterar-te”, l’estira de la brusa el marit, ja assegut. Faig una cervesa a la Rambla de Catalunya. Llegeixo uns quants articles més de Guillamon. Se m’emporta.

L’O. arriba a l’hora justa. Tot ple com un ou. El Plagueter i na Mimar. Guillem i Ovidi. Les vacances de tots dos. Els mots rellisquen vius, plens, rotunds, entre magnòlies i palmeres i avets, en la veu del Plagueter, que també sap dir-se Biel Mesquida. Quin guster! Li robem l’expressió.  Hi ha una acordió i una guitarra i un piano. Raül Costafreda i Dani Espasa se n’encarreguen. Hi són Guillem d’Efak i Ovidi Montllor. Hi són vius, plantats. Les seves paraules, la seva sornegueria resistent, perquè sí, perquè vull. Canta na Mimar. Sap dir-se Maria del Mar Bonet.

Ara dansen els mots i tot l’aire és d’un negre que als tres anys va fer cap a Manacor. Tot l’aire és d’un alcoià que va fer tots els oficis del món. En Biel Diu. La Maria del Mar Canta. Les veus es confonen. S’enlairen. Ens colpeixen. No són paraules antigues. Són les d’ara. Aquesta Espanya que ens podreix, diu Guillem. Sóc un català del País Valencià, diu l’Ovidi.

Darrerament, la salut de Montllor, torna a fer patxoca. L’homenatge al Palau, recollit en aquest disc. El Teatre Lliure que reposarà el muntatge del Coral Romput… En Guillem també mereix que torni a ser nostre. Que la gent el canti, el digui, el senti. Necessitem aquests artistes perquè no callaven, perquè deien el que calia, perquè diuen el que cal. I la veu del Biel, potent, enrabiant-se amb els verbs i engallinant-nos la pell; la veu de la Maria del Mar Bonet, bastint pals i ormeigs de les Illes calmes pel de la samarreta vermella, són un plaer d’escoltar i de viure. Gràcies a tots dos pel regal.

FRUITS ESCÈNICS

Abans no entrem a l’agost i tot entri dins aquell letargi tan agradable pels qui ens quedem a les ciutats, el juliol ens dóna els darrers cops de cua en forma d’agradables fruits. Per exemple, el que es podrà collir demà a les 21:00 a L’Estruch de Sabadell. La companyia Raravis, formada per Andrés Corchero i Rosa Muñoz, presenta els treballs sorgits a partir del seu Laboratori de creadors.

“Fruit” és una proposta escènica creada per la Simona Quartucci i l’Eva Roig, dirigida per la primera i interpretada per la segona, que ens dóna la meitat, d’una magrana, d’una poma, d’un aubercoc. Un espectacle erigit damunt l’emoció, la seducció i la suggerència. Dansa? Teatre? De tot i més. Un projecte multidisciplinar que proposa universos a voltes opacs, a voltes lluminosos; a voltes surrealistes, a voltes precisos; a voltes tristos, a voltes alegres, però mai indiferents.

Com que hi he col·laborat tangencialment, m’estimo la criatura com un d’aquells tiets que s’ho miren tot de lluny sorruts però que patirà perquè tot surti bé. Un tall de síndria, de meló, per fer passar la set o per fer-la venir? Sigui com sigui, veniu a tastar-lo, no en quedareu decebuts, segur!

Us n’adjunto el programa de mà. Podeu consultar-lo més avall fent clic damunt Fruit

“LA CATOSFERA LITERÀRIA 08” FNAC BARCELONA

Tal i com havia anunciat, ahir a la tarda, a l’FNAC de Plaça Catalunya, es va fer la presentació del llibre La Catosfera Literària. Hi vam ser aquests: Judit, Sani, Vicent, Enric, Veí, Toni i jo mateix, a la taula, però a la sala, hi havia molta concurrència blocaire. El Toni al seu Entrellum, n’aixeca acta notarial i a més hi penja fotos. La que il·lustra aquest apunt d’avui, en un moment de la meva intervenció, la hi manllevo d’ell.

Totes les aportacions van ser molt interessant i sempre és un plaer desvirtualitzar aquells amb qui ja existeixen complicitats en forma de comentaris i d’intercanvi de correus electrònics. Constatar que aquesta cordialitat continua i s’aferma així que s’encaixen les mans, no les virtuals, sinó les de veritat, sempre és un plaer afegit. Molt més quan, a més, et permet conèixer persones com en Sani Girona, tot vitalitat i energia i empenta.

Per la meva banda, em vaig limitar a explicar com va començar aquesta aventura dels Dies i les Dones, que aviat farà quatre anys! Vaig obrir aquest bloc, com una llibreta, un quadern, dels molts que els lletraferits sempre anem embrutant amb lletres. Amb tot, de seguida em vaig adonar que tot plegat començava a prendre unes dimensions que s’escapaven d’aquella privacitat del quadern íntim, personal, donat que la publicitat del bloc, malgrat que moltes vegades tu tens la sensació que allò que escrius no surt del teu ordinador, la veritat que en en prémer la pastilla del “publicar”, les conseqüències són imprevisibles i sorprenents.

De la mateixa manera com un actor assaja la seva obra cada dia o l’atleta surt a córrer, per estar a to, per mi, enfrontar-me a aqueta pantalla, constitueix l’entrenament diari per mantenir-me en forma com a escriptor, ni més ni menys, per tant, tot el què ha vingut després en forma de trobades, coneixences i descobertes, ha estat un regal absolut i total que no para de sorprendre’m i agradar-me. Propina, gratificant propina.

La Catosfera creix amb un força inusitada. El Toni, ahir, s’emocionava amb el mapa puntejat amb tots els blocaires dels Països Catalans, comparteixo la commoció, i aquest apel·latiu, no és una manera de parlar, l’afaiçonament d’aquests Països Catalans damunt la pantalla, era real, agradablement visible.

La virtualitat bastida ja fa temps que constitueix una realitat paral·lela a la mateixa realitat, es va dir ahir. Ho comparteixo. Saber establir ponts entre totes dues, és el repte que ens hauríem de proposar entre tots. La xarxa bull d’iniciatives, de propostes, d’adhesions… i és una llàstima que tot quedi, només, als servidors.