La vida versió Champions League

Anàvem al cinema amb la intenció de veure el "Sueño de Cassandra", però aparentment hi havia una certa descoordinació entre els cinemes de La Vital i el Levante, i per a no estar mitja hora esperant a les portes del cine -feia molt de fred-, finalment decidírem entrar a veure Stardust, que començava en el moment en què arribàvem. Hora d’inici: 22.35. Hora d’acabament: 00.35. Sensació de durada: eterna.

Vaig esperar a que tragueren els títols de crèdit per a anar-me’n: primer, perquè el cinema estava petat -seiérem a la 4º fila!! Tenia por que els conjurs de la bruixa maruixa travessaren la pantalla i em convertiren en un ratolí!!- i segona, perquè esperava, en qualsevol moment, veure inscrit en pantalla una cosa semblant a: agraïments especials al senyor Windows Vista per deixar-nos rodar la peli en els seus fons d’escriptori. De debò.

La imatge, els efectes i tot això és molt bonic en Stardust; el que falla, al meu parer, és que té massa subtrames, i és clar, quan sembla que s’acaba la pel·lícula, apa, sant tornem-hi, que no ha estat res. Els guionistes han agafat l’esquema de Campbell o Propp i l’han multiplicat per quatre, amb el resultat que Stardust és una mescla de les Cròniques de Narnja, Peter Pan a Neverland, Hansel i Grette i la Caputxeta vermella. Bé, millor dit, no són cap mescla; són tots els quatre contes posats l’un al darrere de l’altre, respectivament.

Salven la peli sobretot sobretot Robert de Niro, fent d’un pirata sorprenent, esplèndid i divertidíssim -ell i tots els seus pirates-, i la Michelle Pfeiffer fent de roïnassa, incloent també als seus maquilladors que feren un treball magnífic.

Gran pel·lícula per a pre-púbers desficiosos en un diumenge plujós de sobretaula. Si no es compleixen aquestes condicions, recomane veure-la a trossos, quan hom no tinga absolutament res millor que fer, i vulga flipar un poc.

Aprobat justet, i per Robert de Niro i Michelle Pffeifer.

Anit una companya del pis i jo agafarem el montante i anàrem al centre, com si fórem estudiants de veritat; amb la diferència que no anàvem a bufar-nos, clar, sinó al cine -als cines Lys, que estan molt bé. Mira, una de les poques coses bones que li trobe a això de viure tan lluny de casa-. La pel·lícula que decidirem menjar-nos: 13 rosas.

Recorde que en l’assignatura d’història, en algun curs de l’institut, ja ens en parlaren, de las 13 rosas: és a dir, que anàvem a veure la pel·lícula com qui va a veure Titànic, conscients que al final tot se’n va a fer punyetes.

La diferència és que aquesta pel·lícula no explica històries intrincades i extraordinàries -com el Di Caprio, que anava de camí a ser un Picasso de l’època segons aquella peli, ni més ni menys-. Són vides d’unes xiques -en algun cas, xiquetes-, perfectament creïbles, i quasi totes també magníficament interpretables -menys l’escena del principi, que no sé perquè, però em vaig imaginar a les dues actrius que donaven el discurs fent exactament el mateix, amb paraules diferents, a la facultat d’audiovisuals de qualsevol ciutat, a l’any 2007, per demanar que posaren una màquina de fer monges a la porta de la sala de projeccions. Què voleu que vos diga, el primer discurs no me’l vaig creure-. La interpretació, però, en general millora a partir de la següent escena.

Pilar de Ayala està magnífica, per a mi és una de les millors actrius peninsulars i europees en l’actualitat. La veritat és que la història està ben filada, i tret d’uns moments al final, no s’encarnissen amb el sentimentalisme ni amb la sangria que representaven les tortures. De manera que tranquils, jo només em vaig tapar els ulls un parell de voltes, però perquè sóc molt bleda. En realitat, no fa falta ni això.

No cal ni dir que vaig estar una mitja hora plorant com una magdalena, perquè saps que acabarà passant, que t’acabarà fent plorar a bots i barrals. En eixir, la meua companya, que és republicana, apòstata i ferma com la mare que la va parir, només tenia que ganes de pegar-li algú, de ràbia que tenia. Menys mal que no ens vam trobar a cap grupuscle nazi, perquè la veia capaç de fer-se amb ells.

Jo pel contrari, en eixir del cinema només tenia que ganes de continuar plorant. Encara em fa mal el llagrimal, tu.

El més fotut de la peli: que saps que és veritat, i que està basada en documents i cartes reals, de veritat. I la primera escena, que mira, no me la creac.

El millor: que està molt ben feta. No és perfecta, però és completament recomanable.

Notable alt

Despús anit vaig anar al cine i em vaig menjar "Promesas del este". Es tracta d’un drama que agafa l’excusa d’una xica que mor en el part per a tractar el tema de les màfies russes. Com va dir un amic: és com el Padrino, però en rus.

Per als amants de la llengua russa, diré que la meitat de la peli està en rus -subtitulat, ho dic per als que no siguen tan amants de la llengua russa-, i que les frases i les expressions són suficientment simples com per a que els iniciats entenguen algunes paraules.

La peli em va agradar; em van dir que el director de Promesas del este és un expert en cinema de terror, i fins a cert punt es nota -o no, potser estava massa suggestionada per aquesta idea, i m’ho va semblar erròniament-. És un film ben fet, ben lligat, que manté l’interés durant tota l’estona, i descriu una miqueta allò de la Russkaia Duscha -l’ànima russa, sobretot en les reunions familiars al restaurant al voltant del Borsch-. (En eixir de la peli venen ganes d’anar a un restaurant rus).

Un moment estrella, per a les fans de Vigo Mortensen -entre les quals, m’hi trobe, tot i que sense cap entusiasme adolescent-, és la lluita que protagonitza nu enmig d’uns banys públics.

Notable alt.

Cada dia, per la vesprada, el meu recorregut televisiu és invariable: primer mire l’inici del meu programa, perquè encara estic dinant i els meus pares m’obliguen a vore’m. Després puge a la meua habitació i abans de les tres em menge els Simpson -que algun dia mereixeran un Post per ells mateixos-, i després pose Friends.

He de confessar que me’n sé els diàlegs de memòria: en versió original i en castellà! Sé les expressions, l’entonació que faran… tots els personatges! Al principi creia que era l’única “friki” de Friends del planeta -o almenys del meu planeta- però l’any passat en arribar a magisteri vaig comprovar amb sorpresa que gent 10 anys més jove que jo també coneixia els diàlegs de memòria -fins i tot aquell on Joey pretén parlar francés “Oh, me la pú”!

Això em resulta especialment sorprenent, perquè si quan la sèrie va començar jo tenia 15 anys, això vol dir que els meus companys de magisteri en tenien 5! Dóne gràcies al moment històric d’haver viscut en directe l’avanç de la sèrie…

Hi ha hagut altres sèries famoses i molt ben fetes, com Cheers, o Seindfield, o Boig per tu. Però Friends té alguna cosa màgica: éscom una progressió en els seus capítols, és una sèrie redona, on tots els personatges tenen defectes, tenen unes característiques definides, i l’argument de la sèrie, les relacions dels personatges, combinaven perfectament amb els arguments de cada xicotet capítol.

Una altra cosa que em fa molta gràcia de Friends és com de vegades reflecteixen coses de la vida diària, quotidiana, confusions,… elements que no són necessaris, però que li acaben donant un cert toc de realitat.

Hi ha infinits elements graciosos i encertats:Phoebe, la germana bessona d’Úrsula -la cambrera boja de Boig per tu-, les visites d’actors convidats, com Brad Pitt -brillant- o Isabella Rosellini…

L’únic element estany de la sèrie és que no sé com poden dormir, amb tant de cafè com beuen… I tant de temps al Central Perk? A voltes sembla com si no treballaren… jo que he de rebuscar cinc minuts per anar afer-me un cafè de tant en tant amb els amics. Bé, que si no haguera estat aixina, tampoc no hi haguera hagut sèrie.

Sí, d’acord, sé que la sèrie s’ha acabat. Però malgrat que ja l’han passat quaranta voltes per la tele, continua sent un clàssic. Quasi tan clàssic com els Simpson…