La generació de mares anterior a nosaltres és la de la revolució feminista: la que començà a estudiar, es tragué el carnet de conduir, regulà la seua fertilitat, cremà sostenidors en aquelarres socials davant dels grisos. Les dones d’ara hem heredat totes les coses bones d’aquesta revolució que ens precedí, i ens ha permès configurar-nos com a persones amb més o menys independència de la pressió que els segles han exercit contra el nostre gènere. Però pel camí també es van perdre algunes coses. Entre elles, com estic podent comprovar, el pit.
Vaig decidir donar el pit per moltes raons: perquè sabia que era el millor per al meu bebè, perquè sóc una hippie militant, per raons econòmiques, perquè a la llarga resulta el sistema més pràctic i còmode, i perquè en aquells moments no sabia que em faria mal. I durant els dos primers mesos de vida d’Emili he pogut comprovar dia a dia, carícia a carícia, com aquesta ha estat la millor decisió: tinc un bebé feliç, hidratat i redonet, amb una d’aquelles cares beatífiques de bona persona i de no patir fam. I la satisfacció de sentir que sóc jo -i només jo- qui li ha procurat aliment.
Curiosament, no hi ha setmana que, en eixir a passejar, alguna de les mares de la meua generació anterior no em pregunte allò de -M’han dit que li dónes només pit? -Si. -I no li dónes cap ajuda, cap biberó? -No, és un xiquet 100% made in mamella.
La dependència que mostra la generació anterior respecte al biberó em crida poderosíssimament l’atenció. I em fa sentir com si en l’intent d’alliberar-nos de les cadenes, la revolució feminista del biberó haguera intentat separar-nos també de les nostres virtuts, dels nostres xicotets miracles.
Hola, no sé ben bé quin
es el compte en això de les generacions – ni la teva edat -però en tot cas et puc dir que vaig tenir la sort de conèixer i participar activament en moviments pro alletament dels anys 88 al 95 +-, concretament GALA i LLiga de la llet, jo ara faré 50 anys i els meus fills de 19 i 22 han sigut dels que no han ingerit res més que llet materna fins passats els 6 mesos i l’han mantingut com a complement progressiu fins gairebé els 18. Conec moltes dones que ho han allargat molt més. El nostre grup d’autoajuda i assessorament – amb edició de materials inclòs – s’havia d’afrontar a les pràctiques comercials, a la mala orientació de molta classe mèdica, a la inseguretat de tantes dones a qui ningú ajuda a confiar en elles mateixes, ni informa correctament, a les dones convençudes que el millor és la intervenció mèdica i, sorperenentment, com bé diu, a moltes feministes que confonien els termes. Però no totes!!! Les coses han avançat força, però no prou. Enhorabona i endavant. És una opció pràctica, saludable pels dos molt lliure i harmònica. Requereix aprenentatge i té les seves crisis, com en tot, però compensa moltíssim. A tots nivells, també des d’un punt de vista feminista.
i el bon Jesuset, xuplant i engolint”
Mamar – Donar de mamar
Alletar. Manera natural d’alimentar els mamífers -les mamíferes- a les
seues cries. Contacte íntim que no només proporciona aliment sino també
calor, seguretat, afecte, coses totes necessàries per a poder créixer en
salut. Moments de felicitat i plenitud tant per al fill que mama com
per a la mare que li dóna de mamar. Una de les experiències més
gratificants que m’ha donat la vida i que aconselle que cap mare es
perda. La seua etimologia deriva, de segur, de la simbiosi de les
paraules MAre + estiMAR.
Jo li vaig donar el pit durant 15 mesos, un dia no l’hi vaig oferir i ja no me’l va demanar… Pero la de comentaris que he sentit de gent de 50 i pico com “yo no tenía buena leche” “mi leche no alimentaba” i similars. Gaudeix del pit tant com puguis, no només els 6 mesos “estandar”.