La vida versió Champions League

Hem estat de vacances amb el nostre fillet nou de trinca per Madrid: no per res, sinó perquè amb aquestes calors a l’únic lloc on se’n ocorregué que estaríem a gustet era de museu en museu. I els meus Emilis i jo ens hem patejat la capital espanyola de Prado a Thyssen i de Thyssen a Reina Sofia, “y tiro porque me toca”. Sabia que als museus em trobaria quadres -uns més estranys que altres-. Però no sabia -i vaig descobrir amb grata sorpresa- que entre quadre i quadre podia fer visites a una sala de lactància. Per això em va sorprendre tant quan, en tornar, algú em va contar aquesta notícia. 

Per a qui li faça mandra clicar l’enllaç, explica que el museu expulsà una mare que alletava el seu fill en una sala, i l’enrenou social posterior. No sé si el vigilant que la va expulsar ha sentit mai el crit d’un nadó famolenc. Puc assegurar que es tracta d’un so desagradable, insuportable, que esquinça l’ànima, i que només pot aplacar una mamella. I les mamelles d’una mare que alleta al seu fill en general són desproporcionades, estriades, deformades i penjolloses. L’antítesi de la provocació, em podeu creure. 

Amb la llum de la matinada s’obri un nou dia d’emocions amb Emili: cada dia descobrim alguna cosa, fa alguna cosa -o el sol fet de no fer res és també un esdeveniment a casa, que aprofite per a netejar pijames diminuts, estendre tovalloles xicotiues, guardar peüquets-. Però amb l’arribada de la foscor m’entren totes les pors -i no em pregunteu perquè, les possibilitats que li passe alguna cosa de dia són més elevades, donat que tenim més hores de sol-. Consolidada la nit, em sent com un animalet indefens al seu cau: a mercè dels atzars, no tinc prou mans per emparar-me en tots els ens supranaturals que se m’ocorren. I tanmateix, la por no desapareix. De moment, ser mare consisteix per a mi en això: en patir d’amagat per allò que poguera succeir al meu fill, i que no té perquè ocórrer. És això i la màgica capacitat d’alimentar-lo sense necessitat d’accedir a la nevera. 

Finalment va vindre com els gols esperats: en temps de pròrroga, just abans de la tanda de penalties -i que conste que no va en segones, que des que ha nascut no he mirat la tele; sé que dec ser l’única persona al món que ara mateix no podria afirmar amb seguretat qui ha guanyat el Mundial-.