BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Molt i molt alarmant…

Publicat el 19 de juny de 2012 per aniol
Google explica en el seu Global Trasnparency Report que en els darrers sis mesos ha rebut més de 1.000 sol·licituds de funcionaris de governs per eliminar contingut polític, molt d’ells de “democràcies” occidentals no associades amb la censura, com per exemple… sí, ho heu endevinat: AJPAÑA.
 
http://t.co/NExX6deq

http://www.google.com/transparencyreport/removals/government/  

Publicat dins de Por i fàstic a... | Deixa un comentari

Un dia de boira

Publicat el 13 de juny de 2012 per aniol
Hi ha un fenomen que ha quedat associat a la ciutat de Londres de forma indissoluble al llarg de la seva història, parlo de la boira. Tàcit ja l’esmentava en la seva crònica de la conquesta Romana, i la seva presència espectral ha perseguit Londres des de temps pretèrits. Al principi, la boira era deguda a causes naturals, però ben aviat la ciutat va engolir la natura i va crear la seva pròpia atmosfera. Ja el 1257, Elionor de Provença, esposa d’Enric III, es queixava del fum i de la contaminació de Londres, i diuen que al s. XVI, la gran Elizabeth I no era gaire feliç amb el fum. Llavors les xemeneies s’estenien per la ciutat i les parets interiors de les cases estaven cobertes de sutge. S’arribava a considerar, fins i tot, que el fum dins les cases evitava que es podrís la fusta i era bo per a la salut. Era com si la ciutat gaudís de la seva pròpia foscor.
Al s. XVII ja es té constància de queixes sobre la capa de fum que cobria la ciutat i la de sutge que espatllava els edificis.
Però malgrat els diversos informes escrits de les boires espesses al llarg dels segles, la creença comuna és que fou al segle XIX quan Londres va veure néixer la seva foscor boirosa. La boira victoriana és, sense cap mena de dubte, un dels fenòmens meteorològics més famosos del món. És omnipresent en obres de teatre, novel·les, correspondència privada i informes científics de l’època.
London Smog 4

El còctel format pel fum de mig milió de llars de foc i el vapor urbà, producte d’un clavegueram imperfecte, va donar vida a la boira londinenca, que s’alçava uns 70 metres per damunt els carrers empedrats. Pel que fa als colors, segons els testimonis n’hi ha per a tots els gustos: n’hi havia una de negra “una foscor completa i intensa en ple dia”; tenim la verd ampolla; una varietat de grocs “que feien aturar el trànsit i provaven d’asfixiar-te”; la de color marró intens i esgarrifós com “la llum d’alguna estranya conflagració”; un simple gris; el “vapor de color carbassa”; la “cortina de fum de color xocolata negra”. I tothom hi observava canvis en la densitat, quan es barrejava amb la llum del dia o quan dues variants de color es mesclaven. Com més al centre, més densa fins a esdevenir negre boira al cor de la city. El 1873 es van produir 700 morts “extra” a la ciutat, 19 d’elles foren vianants caient al Tàmesi, als molls o als canals a conseqüència de la poca visibilitat.

A les recreacions cinematogràfiques del Londres victorià sempre hi apareix la boira
A les recreacions cinematogràfiques del Londres victorià sempre hi apareix la boira
A vegades, la boira venia i marxava amb rapidesa, doncs els vents imperants (Londres és ciutat de vent) l’escampaven, però sovint perdurava durant dies deixant entreveure un sol tènue entre l’espessor freda i groguenca.
La pitjor dècada de boires va ser la de 1880, i el pitjor més sempre era novembre, quan, segons escriu Nathaniel Hawthorne: “La boira era més densa que mai, molt negra, realment, més una condensació de fang que cap altra cosa, era com el fantasma del fang, el vehicle espiritualitzat del fang mort a través del qual els difunts habitants de Londres que caminen per l’Hades es manifesten.”
En deien la “London Particular” amb una mena d’orgull, era l’emanació particular de la ciutat més gran i poderosa del món. Els londinecs vivien dins una boira groga i estaven orgullosos de sobreviure-hi tot i que la boira obligava a encendre els fanals del carrer i els llums de gas durant el dia per veure-hi dins les cases i els comerços.
L’atmosfera de total obscuritat en molts carrers sense enllumenat va propiciar l’amagatall perfecte per als robatoris, la violència i les violacions a un ritme sense precedents. En aquest sentit la boira era “pròpia” de Londres perquè n’accentuava el cantó més fosc. Deien que l’olor acre de la boira era senyal de contaminació i epidèmies. Per a alguns forasters aquella boira desafiava la imaginació perquè aquella foscor no semblava pertànyer ni al dia ni a la nit i dins seu el món quedava en suspens, la boira esdevenia un indret per ocultar-hi secrets, murmuris i passes esmorteïdes.
Probablement per això la boira que Carlyle anomenava “tinta fluida” és el personatge principal de les novel·les del segle XIX ambientades a Londres.  La ciutat de Conan Doyle i de Sherlock Holmes, la ciutat dels crims sense resoldre, és la ciutat de la boira per antonomàsia. Tot i que la novel·la de boira per excel·lència és Dr Jekyll i Mr. Hyde, de Robert L. Stevenson. En ella Londres esdevé la ciutat on el bé i el mal conviuen ocults a les boires canviants, omnipresents a la narració.
Van ser les boires que embrutien els edificis de sutge i els feien desaparèixer la causa que els arquitectes de l’època decidissin vestir els seus edificis de totxo d’un color vermell brillant, un color que ara ens pot semblar cridaner, però que llavors representava el triomf de la visibilitat. Diuen que els edificis de London són més bonics quan plou, com si els haguessin construït per brillar sota l’aigua. Però potser les cases de Londres estan dissenyades per ser boniques dins la boira. De fet, Monet va anar a Londres expressament per pintar-hi aquest fenomen, que ho engolia tot i ho feia intemporal i etern. El quadre que il·lustra aquest apunt pertany a aquest pintor.
London Fog
A principis del segle XX va disminuir dràsticament la freqüència i la intensitat de la boira. Segurament a causa de l’expansió de la ciutat, que va dispersar les indústries.
H.T. Berstein es va dedicar a estudiar el fenomen de quan, com i on apareixia la boira amb més intensitat per escriure la seva obra La misteriosa desaparició de la boira eduardiana de Londres. 
Diuen que la darrera boira “autèntica” va aparèixer un 23 de desembre de 1904 i que era totalment blanca. A les dècades dels 20 i dels 30, aquestes boires típiques anomenades pea-soup (sopa de pèsols) es van anar esvaint. Tot i això, els estudis de cine Stoll havien de tancar durant l’hivern perquè la boira s’instal·lava dins els estudis durant tres mesos i la gent recorda com, en obrir la porta, el núvol groguenc penetrava dins les cases i envaïa els racons.
I és que aquest fenomen tan característic de la ciutat no estava disposat a desaparèixer així com així al segle XX, que viuria les pitjors boires de la història de Londres. Són les anomenades “smogs” (combinació de les paraules smoke – fum- i fog – boira-)  dels anys 50, que van causar la mort de milers de persones per asfixia i problemes respiratoris. Aquestes boires eren una massa groguenca i espessa que es colava dines els teatres i tapava la visibilitat de l’escenari. La tarda del 16 de gener de 1955 es va produir una obscuritat local a la ciutat de Londres. La gent que hi era recorda tenir la sensació de viure la fi del món.
La traca final, la Killer Smog de 1962, va deixar la ciutat sumida en una nul·la visibilitat durant tres dies i va causar estralls; va provocar l’aturada de cotxes i trens i la mort de 60 persones. Segons els diaris, la densitat del fum a la ciutat aquell dia era 10 cops superior a la normal i la quantitat de diòxid de sulfur 14 cops superior al normal.
Sis anys més tard, la definitiva Clean Air Act (Normativa de l’aire net) marcaria l’inici de la fi de la boira de Londres. La substitució del carbó per l’electricitat, el petroli, el gas i la renovació urbanística que reduïa la densitat de construcció van fer la resta.
Però la boira que Tàcit va descriure fa més de 2000 anys encara plana damunt la ciutat com un fantasma en forma de contaminació, tot i que això els passa a totes les ciutats, per desgràcia. I no té res de romàntic.
(Aquest apunt és una adaptació resumida del capítol “A Foggy Day” del llibre London: The Biography, de Peter Ackroyd).

 

La nena del pou

Publicat dins de El fons del pou i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

London Calling: Notes prèvies per a una sèrie d’apunts sobre la capital anglesa.

Publicat el 8 de juny de 2012 per aniol
Diu el Sergi que no s’és persona si no s’ha viscut a London, encara que siguin uns pocs dies. -Londres no és Anglaterra-, em van dir un cop, fa molts anys, durant la meva primera de moltes visites a la ciutat.
És cert, Londres és especial. És una cosa viva, amb ànima; si no ho creieu pregunteu-li a Peter Ackroyd, autor de London: the Biography, un llibre fantàstic sobre la història de la capital anglesa.
Jo crec que Londres t’atrapa per una raó molt concreta. Conrad la va especificar molt bé, al meu parer, en boca del protagonista de El Cor de les Tenebres: “And this also,” said Marlow suddenly, “has been one of the dark places of the Earth.” Sí, també ha estat un dels indrets tenebrosos de la Terra. La ciutat que un dia va ser el centre del món i en té com a herència d’aquest fet una població cosmopolita, aiguabarreig de races, llengües i religions –alguns de diverses generacions, altres acabats d’arribar-, també ha estat llar de misèria i escenari de fets sinistres: és la ciutat de la boira assassina, la ciutat de Jack l’esbudellador, de les epidèmies de còlera i de la Torre que va veure executar tants personatges il·lustres, però també és la ciutat de Shakespeare, de la Royal Geographic Society i del metro -el més antic del món i el més evocador-.

 

Una ciutat, que, com totes les grans ciutats, ha patit i cada cop ha ressorgit de les seves cendres encara més forta -el Londinium romà, el Lundewic saxó o el London de les revoltes, els incendis i les guerres-, s’ha reinventat després de cada sotragada.
És ciutat literària, cinematogràfica i de teatres. És ciutat de parcs amb immensos prats de gespa, arbres centenaris i flors. És ciutat de vent i és ciutat de gent. És la ciutat que barreja l’elegància victoriana i el cutrerio més rònec, amb fileres de locals de menjar ràpid pseudoasiàtic que emanen un olor de mantega fregida que t’ataca quan hi passes pel davant: l’olor característica de Londres.
És la ciutat que barreja “old” amb “new” sense escrúpols. Les cases dickensianes d’Spitafields conviuen amb els immensos gratacels de vidre i acer de la City. I els cavalls dels antics estables victorians de Camden ara són de bronze i les seves quadres les ocupen botigues de tota mena.
He tornat a London després de molts anys per qüestions familiars. He tornat a indrets coneguts i me’ls he mirat des d’una altra perspectiva; i també n’he visitat de nous. He passejat per la vora del Tàmesi -The Thames Path- i he pensat en aquells que s’hi van ofegar en caure-hi una nit boirosa – sí, era una causa de mort habitual en èpoques passades, quan aquella boira espessa i groguenca es colava sigil·losa dins les cases per matar-hi els qui hi dormien i feia aturar les funcions teatrals per falta de visibilitat a l’escenari-.
He rememorat el meu passeig habitual per Charing Cross Road, aturant-me a les llibreries de segona mà, amb els soterranis estrets i curulls de llibres, tot i que els tres llibres que he comprat són de nova edició. He saludat Nelson, només faltaria, i he recuperat una altra vella tradició: anar a pixar als WC de la National Gallery i d’aquell gran mausoleu de l’espoli imperialista que és el British Museum. He passejat pels Crescents de Kensington admirant-ne els jardins privats interiors i he patit una sobredosi de Union Jacks i d’imatges de la reina coincidint amb el jubileu.

Això i molt més.

Aquest tan sols és un apunt previ. London es mereix més d’un post. I de dos.

The Girl in the Well

Publicat dins de El fons del pou | Deixa un comentari

27 de gener de 1973

Publicat el 30 de maig de 2012 per aniol

Se signaven a París els acords d’alto el foc de la guerra del Vietnam entre els governs dels Estats Units i els governs dels dos Vietnams.

La guerra del Vietnam arribava a la fi de manera oficial. Els acords havien arribat quatre dies abans (podeu veure-ho aquí).

 

Us deixo amb un vídeo d’aquell dia de l’ABC news:




Així mateix us enllaço a un blog escrit per un nord-americà que explica com va viure aquell dia el seu avi i fa reflexions ben curioses sobre l’alto el foc de la guerra del Vietnam.

Cliqueu aquí.


Publicat dins de Generació 1973 | Deixa un comentari

Cinquanta-un mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de maig de 2012 per aniol


La unió entre l’educació i les eines TIC (Tecnologia de la Informació i la Comunicació) dóna resultats extraordinaris en l’àmbit de l’aprenentatge d’adults.



Un exemple ben clar és el blog del cursos de català a distància de Gavà, tutelat pel Consorci per a la Normalització Lingüística i dirigit pel Jaume Sans, docent dels cursos i responsable pedagògic del CNL Eramprunyà.

En Jaume va triar dos poetes que marquen dues generacions ben diferents i contrastades, i va treballar amb els alumnes des de les eines TIC. Alguns alumnes s’havien de declarar fans de Josep Palau i Fabre i els altres, del malaguanyat Salvador Iborra. Des d’una posició activa, treballaven els autors i van confegir un qüestionari.

Em van demanar que contestés les preguntes del qüestionari referent a l’Alquimista. Per a mi fou, com sempre, tot un honor, però una gran responsabilitat.

En aquest apunt hi ha el qüestionari dels alumnes de català de distància de Gavà i les meves respostes. Qualsevol rectificació, esmena o puntualització per part dels lectors d’aquesta categoria — reputadíssims experts en Josep Palau i Fabre – serà acceptada i afegida, i mantindrà aquest esperit de col·laboració, de donar i rebre, que representen les eines TIC.

Què volem saber sobre Josep Palau i Fabre?

Josep Palau i Fabre era escriptor, però alhora estava interessat per altres manifestacions artístiques com la pintura. A quin artista va dedicar diverses de les seves obres? (María B.- I3)

Picasso a banda, a qui no només va consagrar la seva obra, sinó fins i tot la seva vida, hi ha molts artistes pels quals Palau i Fabre sentia devoció. En aquest sentit, el llibre ideal és Quaderns de l’Alquimista on trobareu una gran quantitat d’articles en què Palau valora i lloa i opina sobre molts artistes, tant catalans i espanyols com estrangers.

Va ser una explosió creativa: poeta, autor dramàtic, assagista, estudiós de Picasso… Josep Palau i Fabre va trobar el seu lloc dintre de l’art? (Annabel- S2)

Algú va dir — i ho trobareu a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre– que Palau i Fabre tenia un esperit modernista (arrauxat, revolucionari, contestari…), però una manera de treballar i un rigor noucentista (pulcre, clàssic, perfeccionista, metòdic…). Reputadíssim expert internacional en pintura, el seu lloc dins l’art és sens dubte el d’Alquimista, és a dir aquell que cerca, en qualsevol de les expressions artístiques, l’obra perfecta.

Quins són els motius del poeta  per vincular la literatura amb l’art de Picasso? (Beatriz- S2)

És una molt bona pregunta, però molt difícil de contestar. Tanmateix crec que ho has de considerar com dues autopistes diferenciades: d’una banda, la literatura de Palau (especialment poesia, teatre i contes) i de l’altra l’estudi minuciós de l’art de Picasso.

El contacte amb l’art de primera mà és el que va a impulsar l’origen de la poesia alquimista? (M. Ángeles-I3)

 L’alquímia és la recerca de l’obra perfecta, sigui sota la forma que sigui. Palau i Fabre era tan perfeccionista que només té un llibre de poesia, Els poemes de l’Alquimista, i es pot veure l’evolució de la seva poesia: al principi, en clar procés d’aprenentatge i al final, acomiadant-se, dient que ja no pot escriure més. Però hi ha multituds de poemes dispersos en les seves obres de teatre i els experts opinen que són molt bons. I l’art retroalimenta l’art.

 

El pare de Josep Palau i Fabra, Josep Palau Oller, va ser pintor i decorador no gaire reconegut per la societat catalana del seu temps. La relació de Josep Palau i Fabre amb el seu pare i el desig de distanciar-se d’ell, va ser determinant en l’acostament a la figura de Picasso i la seva obra? (M. Ángeles-S3)

No, ni de bon tros. Si hi va haver distanciament –cosa que dubto – va ser degut per l’esperit tan i tan rebel d’en Palau. En un moment històric molt i molt delicat, Palau volia tirar pel dret i enfrontar el franquisme des de la rauxa. El seu pare hi posava seny (com tots els pares). Palau hi veia por. Però l’acostament a Picasso es degut a l’estada de Palau a París que és quan el va conèixer per primera vegada. A partir d’aquí hi ha un creixent interès per Picasso fins a l’obsessió.

Quina de las seves creacions li ha enriquit més espiritualment? (María S2)

Molt difícil de contestar. Però penseu que Palau i Fabre va abandonar la seva carrera literària per centrar-se única i exclusivament en la vida i obra de Pablo Picasso. Tots els seus estudis sobre Picasso l’enorgullien enormement.

Val la pena crear normes en la vida si aquestes van en contra dels nostres sentiments? (Lídia- S3)

Filosofia pura. Pel que fa a Josep Palau i Fabre, aquesta va ser una lluita constant: normes, privacions i llibertats. Palau va fer una cosa molt valuosa: en comptes de queixar-se, va fer el que li demanava el cos i tirava pel dret. Es va quedar tranquil amb si mateix, però alhora sol, sense companyia. Què triaries? Hi ha una entrevista que li fa JM Espinàs on trobem un Palau força cremat amb el món. Al final de la seva vida va trobar la recompensa de la gent en forma d’admiració, especialment de la gent jove.

És realment apreciat i considerat un dels millors escriptors catalans? Perquè a mi em sembla fabulós. (Crista –I3)

Se’l jutja més per la seva rauxa i per les coses incòmodes que escrivia davant els senyors benestants del noucentisme. El poema La sabata és un exemple claríssim. Quan has estat marginat completament de la societat catalana, sortir a primera línia costa molt. Ell, sense aturar-se i anar fent, va tornar a primera línia els darrers anys de la seva vida on va recollir els fruits d’admiració de l’opinió pública, crítics i admiradors. A mi també em sembla un escriptor fabulós.

Va ser més valorat pel públic en general després de la seva mort com molt grans artistes? (Marina-S1)

Després de la mort hi ha l’oblit. I no hem d’oblidar Josep Palau i Fabre. Mai sortirà a la primera fila com els Carner, Riba, Espriu, etc. Potser va ser una mica més conegut, i prou. Per això és tan important la Fundació que va deixar a Caldes d’Estrac. Es diu Fundació Palau i us recomano moltíssim la seva visita (especialment un dissabte a la tarda).

Dins del món literari, en quin gènere es sentia més a gust escrivint ,en poesia o en prosa? (Matilde- S2)

Molt difícil de dir. Per a ell, ser poeta era un fet tan i tan i tan responsable, que va haver de plegar perquè s’havia de sentir molt segur. Però no va abandonar la poesia perquè va tornar a conrear-la a les seves obres de teatre. La prosa la va tocar en molts àmbits (assaig, crítica, contes) i s’hi movia com peix a l’aigua.

A més de la poesia en quin altre gènere molt representatiu ha escrit Josep Palau i Fabre? (Ana-S3)

Palau i Fabre és conegut com l’home de les cinc cares: poeta, assagista, contista, dramaturg (teatre) i crític literari. Els seus contes són molt notables i amb els seus assajos literaris podem resseguir la literatura catalana del segle XX. A més hi ha tota la prosa sobre l’art de Picasso, una feina monumental i que és tot un tresor.

De quina manera s’ha compromès amb la cultura literària i periodística sota el franquisme? (María del Carmen-S2)

Va ser un lluitador en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Va crear dues revistes de poesia en català en ple franquisme, cosa totalment prohibida: la revista Poesia i la revista Ariel. A París va organitzar un manifest d’intel·lectuals contra el franquisme i fins i tot va obtenir certes adhesions de prestigi com Albert Camus o Jean Paul Sartre. A França va escriure en francès nombrosos articles denunciant la dictadura que vivia l’estat espanyol. Palau i Fabre va ser un gran lluitador contra el franquisme.

Estava influenciat Salvador Iborra per Josep Palau i Fabre?  (M. José- I3)

Aquesta pregunta no la sé, sincerament. L’hauríem de fer als amics i poetes més propers a en Salvador. El que sí que puc dir era la gran ascendència que tenia Palau i Fabre sobre molts poetes i poetesses joves que començaven i que ara ja tenen un nom. Podria ser perfectament el cas del malaguanyat Salvador Iborra.

Aprofitem l’avintesa per agrair a Sergi Borges la seva inestimable col·laboració

 

Publicat dins de Josep Palau i Fabre: L'Alquimista | Deixa un comentari

Avui, (quasi) 24 anys després: The Boss

Publicat el 18 de maig de 2012 per aniol

Atenció al minut 7.00. Aneu-hi!

Fou el 3 d’agost de 1988 al Camp Nou. Fou el meu primer concert en directe. El primer!!! Imagineu-vos-ho.

Vaig tenir la sort que ‘m’aceptessin’ el meu cosí Edu Villanueva i dos amics seus, els ‘Xavis’. Jo era un pipiolo de 14 anys que encara no havia sortit mai de casa.

Recordo portar un bitllet de 1000 pessetes en el més profund d’un dels meus mitjons; imagineu com deurien quedar!

Però el vaig fer servir el dia següent a la desapareguda pastisseria Figols del carrer Bailèn de Barcelona per comprar-me uns bons croissants per esmorzar.

Fou un concert increïble, amb mitja part i amb un despreniment d’adrenalina de la qual no en tenia ni idea que pogués ni existir.

Jo era un tendre seguidor del Boss dels seus discos més primerencs (i emblèmatics): Born to run, Nebraska i Born in the USA, i a casa no podia deixar d’escoltar els vinils dels tres discos negres recopilatoris del 75 al 85. Però el disc més especial i de culte del Boss és The River.

El millor de tot és que el 10 de setembre de l’any 88 el tornava a veure en un altre concert històric, però totalment diferent i que em va fer obrir els ulls a moltes altres músiques, estils i maneres: el concert d’Amnistia Internacional.

Fou un concert llarguíssim, brutalment llarg per a un xaval de 14 anys com jo. Recordo que la primera cançó del Bruce, a sac, va ser Born in the USA i jo ja no podia ni moure’m, però recordo que jo no saltava, em feia saltar la gent. Al·lucinant.  

Reconec que li vaig perdre la pista, al Boss. Durant la dècada dels 90 i del 2000 em vaig encaminar cap altres músiques, principalment britàniques, on destaca amb llum pròpia el Gran Duc Blanc, David Bowie. (paradoxalment, mai he vist en directe al senyor Bowie, ni tan sols a la mítica primera edició del festival del Doctor Music a Escalarre l’any 96).

No vaig participar mai de les febrades histèriques col·lectives que es creaven a Barcelona per aconseguir entrades per al Boss. M’ho mirava amb aquella distància, un pèl superba, del qui va anar en un estiu a dos concerts de Bruce Springsteen. L’únic concert que m’hagués fet gràcia anar fou aquell més de tipus acústic al Tivoli que va causar una autèntica bogeria per trobar tiquets.

Avui 18 de maig, (quasi) 24 anys després tornaré a trobar-me cara a cara amb el Boss. No sé què n’espero. Vaig a deixar-me sorprendre i a mirar de recuperar alguna espurna d’aquells mítics concerts del 88. Però quan parlem de Bruce Springsteen, el que segur que hi trobaré és rock i adrenalina.

Publicat dins de Música en directe | Deixa un comentari

Bankia rima amb Violència (Benvinguts al 1984!)

Publicat el 10 de maig de 2012 per aniol








La nacionalització de Bankia per part d’España, amb la consegüent inserció de diners públics per rescatar aquesta entitat financera és generar Violència.

Culta, si volen, però violència al capdavall.

Al principi de les retallades, vam pensar, fins i tot, que eren necessàries. Més endavant ja les vam començar a trobar desmesurades perquè retrocedíem en allò que tant ens havia costat aconseguir. I ara ja són absolutament salvatges i fora de qualsevol lògica (a Mallorca, tanquen dos hospitals públics i passen els pacients a mútues privades. I es queden tan amples). Però que les retallades serveixin per rescatar una entitat financera deficitària i així poder pagar els sous astronòmics i pornogràfics dels seus gestors, això genera Violència.

A la darrera vaga general, tota l’atenció es va desviar cap als aldarulls al carrer i a la crema de containers. Ui, sí, Ia violència urbana com a tema central, convenientment amplificat i magnificat pels altaveus de certs mitjans de comunicació, ben conservadors i oficialistes, per tal de despistar dels autèntics problemes reals del país.

La conselleria d’Interior desplega tota una repressió fora mida en comptes d’haver planificat una prevenció precisa(no és la primera vegada que hi ha violència urbana a Barcelona i tots saben qui son els qui la promouen.) I no contents amb això, i d’acord amb les forces de seguretat del país, pengen les fotos dels suposats violents per tal que la gent del poble es torni delatora i es ‘xivi’ vulgarment. I ara per què no pengen per violent la foto del senyor Rodrigo Rato?

El senyor Rodrigo Rato, tal i com va tuitejar un amic meu, entra a treballar en una empresa privada en fallida i només se li ocorre demanar que l’estat la intervingui. Per tot això cobra el sou pornogràfic de 600.000 euros. El senyor Rodrigo Rato genera Violència.

El filòsof polonès Zigmunt Bauman ho explica molt bé al seu llibre Els temps líquids, un llibre cabdal per entendre l’època tan incerta que vivim. Els poders públics han dimitit de les seves funcions i han decidit abandonar el ciutadà dins la jungla salvatge dels grans mercats financers. Els serveis públics no poden ser garantits i és per això que la solució és no oferir-los i donar pas a empreses privades per tal que, convenientment retribuïdes per qui pugui pagar-les, ofereixin un servei força pobre i vulgar en molts casos.

1984 és el llibre de George Orwell on es fa una crítica despietada del comunisme en una societat opressora. Podem canviar el Gran Germà per grans empreses multinacionals, lobbies, constructores, bancs  i entitats financeres i la realitat és igual d’opressora i fosca com la literària. Igual de Violenta.

I acabo la intervenció amb una cita d’un altre savi que va escriure un article intitulat Violències i que podeu llegir-lo aquí:

”Només volem veure el que volen que veiem”

Publicat dins de Por i fàstic a... | Deixa un comentari

50 anys de Cavall Fort: aconseguint hàbits de lectura

Publicat el 6 de maig de 2012 per aniol






1961-2011. La revista Cavall fort va fer 50 anys i aquest inici de 2012 ho celebra com cal: amb tota mena de luxes. Diumenge dia 22 d’abril van fer una festa commemorativa al parc de l’Estació del Nord de Barcelona que fou tot un èxit.

Em trec el barret amb el fet que una revista infantil i juvenil en català arribi als 50 anys. No només és miraculós, sinó que fa ressaltar la meravella de la fita. Són uns autèntics cracks.

Vaig estar subscrit a Cavall fort quan era petit. És un regal d’aquells de la vida del qual en reculls els fruits molt temps després.

Quines vivències vaig experimentar amb aquesta revista mítica?


 

La primera sensació que em ve al cap quan recordo què sentia de petit amb Cavall Fort és la impaciència de la imminència de l’arribada del nou número a casa. Un company de classe ja el tenia, o veure algun nen pel carrer amb el nou número, em feia arribar a casa i preguntar per Cavall Fort: Ha arribat? Sí.Joia / No. Desencís.

El fet de llegir còmics a través de Cavall Fort provocava que t’immergissis completament dins la història, t’oblidessis del món i que, finalment, topessis amb una paraula que aleshores trobava pèrfida i maleïda: continuarà. Això volia dir esperar tot un mes per tornar a la immersió de la tira en qüestió.

La corrua de personatges, extensíssima. N’hi havia de fixes: Ot el Bruixot, Jep i Fidel, Sergi Grapes, Camus, i d’altres que ara no recordo. I gràcies a Cavall Fort vaig descobrir personatges del món del còmic que m’han quedat gravats per a tota la vida: dels franco-belgues com Benet Tallaferro (Benoit Brisefer), Aquil·les Taló (Achilles Talon), Filalici (Philémon) o dels catalans com Les aventures de Pere Vidal o Les aventures d’en Massagran del duo Carbó & Madorell.

Un altre aspecte que recordo ben vivament és la fidelització a Cavall Fort enfront d’aquells que ‘eren’ de Tretzevents. Els qui eren de Tretzevents fardaven que ells tenien millor disseny, més part de còmic i més atractiu (Lucky Luke, Àsterix & Obeliz, Els Dalton, Eric Castel, etc.) i semblava més ‘undergrond’ per dir-ho d’alguna manera. Però jo ‘era’ Cavall Fort i era una marca, un símbol i una militància. Jo creia que Tretzevents havia desaparegut feia molts anys i ara me n’assabento que malauradament va plegar a finals del 2011. Una llàstima.

A l’exposició d’homenatge a Cavall Fort al 30è saló del còmic de Barcelona –jo m’esperava més; la vaig trobar una mica pobre — em va sorprendre llegir que la inserció dels còmics a la revista va ser molt debatuda perquè no tothom hi estava d’acord. Per a mi llegir Cavall Fort era llegir còmics i fer-ho en català.

Confesso una gran desafecció davant els articles divulgatius de Cavall Fort: per a mi representaven menys espai pel còmic i jo em tornava boig amb el còmic. Però hi ha un article de què recordo el titular com si el tingués davant: I l’Everest va dir que no. Un article sobre la crònica tràgica d’un dels intents fallits per part d’una expedició catalana d’ascendir al pic més alt del món. Aquell article sí que el vaig llegir, el recordo perfectament.

La meva normalitat absoluta i la tria preferent en la lectura de llibres en català em ve de les meves lectures de Cavall Fort. La normalització lingüística que va promoure Cavall Fort em sembla d’una utilitat aclaparadora, esclafadora, definitiva. Una normalització lingüistica del tot ‘anormal’ avui dia com vaig poder comprovar al 30è saló del còmic de Barcelona on hi havia una parada anomenada Còmic en català absolutament buida… Ai! Perdoneu! No recordava que el llibre ( i el còmic) en català està del tot normalitzat

El millor de tot eren els números ‘dobles’. Això volia dir un Cavall Fort més llarg, amb més còmics i amb la inserció d’historietes independents extraordinàries. Recordo un número doble al·lucinant, que potser fins i tot era dedicat al món del còmic que des de la primera pàgina fins a l’última era ple d’historietes de còmic. Va ser, per a mi, el millor número, un número colossal.

I de Cavall Fort, sens dubte, amb quedo amb els personatges. Sempre començava ‘llegint’ Ot el Bruixot (primera pàgina) fins que va haver una època que començava per Jep i Fidel (darrera pàgina), però descobria que si començava pel final, al final no podia acabar amb Jep i Fidel perquè ja l’havia llegit. Jep i Fidel m’entristien perquè s’acabava el número fins al proper mes.

Vull destacar la complicitat ABSOLUTA amb en Sergi Grapes (pel nom, per dormilegues, per poca traces, per somiadors, per manasses, per curiosos, per ganduls, per aventurers, etc.); el descobriment de la ironia i el sarcasme i l’esperit crític i l’humor amb en Camus; en Benet Tallaferro, el nen forçut que tot ho podia; les aventures desbarrades de n’Aquil·les Taló que acabaven com el rosari de l’aurora…

I per últim citar a en Filalici, un dels personatges més estranys, onírics, surrealistes amb què em trobava al davant. Confesso que aleshores no m’agradava perquè no entenia aquelles aventures estranyes com el Naufragi d’A i sempre acompanyat del seu inseparable ase. Ara però m’agradaria recuperar sens dubte aquelles aventures adaptades magníficament per Albert Jané a qui els lectors en català li hem d’estar eternament agraïts.

Quan tingui un fill (si mai en tinc un), el meu primer regal serà subscriure’l a Cavall Fort.



Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

‘Cançó del gosar poder’ de Gabriel Ferrater

Publicat el 27 d'abril de 2012 per aniol








Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Barcelona: Edicions 62, 1979, p.147

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

Cinquanta mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'abril de 2012 per aniol

Foto: Espiell de la casa de Josep Palau i Fabre al carrer del Bruc de Barcelona. Fixeu-vos les marques negres de les seves ditades, espiant gelós qui gosava importunar-lo de la seva feina. Foto cedida per Anet Duncan.

Potser ha arribat l’hora a què em refereixi al perquè d’aquesta passió per Josep Palau i Fabre. Les passions són incontrolabes, indefinibles i arrauxades, fugen del seny i són inexplicables.

Per això ens agraden tant.

Els meus 50 moments #palauifabre

(per ordre cronològic i amb els desgavells propis de la lluita amb la memòria)

 

 

Els meus 50 moments #palauifabre

1 A l’escola Santa Anna (I): És on escolto el nom ‘Josep Palau i Fabre’ per primera vegada: lluitador de la llengua i la cultura catalanes a l’exili.

2 A l’escola Santa Anna (II): És on em conten que Josep Palau i Fabre va crear les revistes Poesia i Ariel en català durant la dictadura franquista.

3 A l’escola Santa Anna (III): És on llegeixo que Josep Palau i Fabre és l’autor dels ‘Poemes de l’Alquimista’. Amb un títol així és impossible oblidar-se’n mai més.

4 Any 1997: Descobreixo el poema ‘Nàpols de Marquet’ de Josep Palau i Fabre que viatja enganxat al metro de Barcelona. Resto atrapat per sempre : sempre que hi pujava, el buscava.

5 Any 1997. Juliol. Primera hora d’una tarda de dissabte tòrrida. Barcelona, una ciutat deserta. Decideixo anar a comprar-me els Poemes de l’Alquimista

6 Any 1997. Juliol. A la llibreria agafo els Poemes de l’Alquimista i vaig a pagar. En pessetes. Valia tres mil i pico. Pago amb 5000. Em tornen el canvi de 10000. Alquímia.

7 Descobreixo el poema Missiva de Josep Palau i Fabre: ‘T’escric amb llapis vermell, mots de foc; parlo del bes i ja és besar-te un poc‘

8 Escric el poema Missiva a una noia amb la clara intenció de seduir-la. L’escric en una postal i li envio. Sóc a Amsterdam amb els ‘Poemes’ sota el braç.

9 Agost 1997. Festes de Gràcia. Sedueixo la noia de la postal gràcies al poema Missiva. Josep Palau i Fabre ha aconseguit amb divuit mots el que jo no he pogut en anys. Éxtasi perenne.

10 Conec personalment, per primera vegada, Josep Palau i Fabre el 26 de març de 1998. És al final d’una conferència que fa a la Universitat de Barcelona i la qual jo no assisteixo.

11 M‘atanso a ell al final de la conferència. El saluda tothom. Estic espantat i temerós. Li demano, si us plau, que em dediqui, com dubtar-ho, el poema Missiva. Me’l dedica.

12 Vaig a veure l’obra de teatre La confessió o l’esca del pecat de Josep Palau i Fabre. Hi vaig sol. Quan surto sento dins meu la crueltat de la solitud que tan bé descriu el poema ‘Sol’. És la tardor de l’any 2000.

13 Vaig a l’exposició Josep Palau i Fabre: L’alquimista al Centre d’Art Santa Mònica. Hi vaig sol. És a finals del 2000 o principis del 2001. En surto extasiat. A la sortida em compro els Quaderns de l’Alquimista.

14 Any 2001. Inicio la recerca personal de Josep Palau i Fabre. Decideixo que el vull conèixer i escriure-li una carta manuscrita. Em manca l’adreça.

15 La recerca de Josep Palau i Fabre es converteix en una mescla de passió i obsessió. Escric correus electrònics a gent que m’ajudi a contactar-lo.

16 Quan li demano per e-mail com puc contactar Palau, Ada Castells — que l’ha entrevistat al Cultura de l’Avui — em respon: ‘les obsessions són dolentes’. És clar, jo que li dic, m’ho dius tu que l’has entrevistat a casa seva.

17 Malauradament no recordo com, però aconsegueixo l’adreça de Josep Palau i Fabre. Li escric una carta manuscrita, feta amb molta cura. Li demano coneixe’l. Deu ser gener del 2001.

18 Una tarda torno de la Universitat i el meu company de pis em diu: ‘ha trucat un senyor. Es diu Josep Palau.’ Em volia morir! I jo sense ser-hi. Ai!

19 Audiència (I): Finalment es produeix l’audiència a casa seva del carrer Bruc. Per a mi és tota una audiència. Estic nerviosíssim. És el 20 de febrer del 2001.

20 Audiència (II): Va durar tres quarts com a molt. Em va dir que li agradava escriure als trens i que recentment havia fet el seu primer viatge en avió a Estocolm.

21 Audiència (III): Sorpreses que tallen la respiració. Josep Palau i Fabre em regala el seu Vides de picasso i el Catàleg de l’exposició, tot convenientment dedicat. A més a més, em copia manuscrit el seu poema Nàpols.

22 Març de 2001. Viatge a Londres. Al Tate Museum, compro una postal d’un quadre de Picasso de l’època blava i li envio a la casa d’en Palau al carrer del Bruc

23 Acte inaugural dels Set Dies de Poesia a Barcelona 2001 al Moll de la Fusta. Tothom ‘llegeix’ la seva poesia, Palau i Fabre ‘recita’ el seu poema La gran cursa del mar. Superb.

24 Després de sentir-lo recitar La gran cursa del mar, torno a casa. Sorprès, em trobo Palau i Fabre al metro, Línia 3, la verda. Baixa a Passeig de Gràcia. No m’atreveixo a saludar-lo.

25 Entrevista (I): No trobo la data ni per internet. Per a mi, la millor entrevista per TV a Josep Palau i Fabre la fa Emili Manzano a Saló de lectura (BTV).

26 Entrevista (II):Una altra gran entrevista per televisió, històrica i amb un altre tarannà, la va fer Josep M.Espinàs al programa Identitats (6/2/1985).

27 Entrevista (III): La que li va fer Màrius Serra per al programa del Canal 33, Alexandria, ja des de la seu actual de la Fundació Palau.

28 Dimecres 15 de maig de 2002: recitació memorable de Josep Palau i Fabre al pati del Museu Marès de Barcelona. Més d’una hora recitant de memòria poemes dels seus autors preferits en diversos idiomes.

29 Dimecres 15 de maig de 2002: recitació memorable de Josep Palau i Fabre al pati del Museu Marès de Barcelona. Enregistro aquell acte amb un walkman i una cinta de cassette al costat d’un altaveu.

30 Dimecres 15 de maig de 2002: recitació memorable de Josep Palau i Fabre al pati del Museu Marès de Barcelona. Alquímia: mentre recita Guerau de Liost, diu Palau: ‘sonen les campanes’ i en aquell precís instant se senten les campanes de la Catedral de Barcelona.

31 25 de maig del 2002: és el dia que Perejaume va organitzar ‘De com posar Verdaguer a Folgueroles’. Palau i Fabre recita ‘Els dos campanars’ del Canigó de Verdaguer a la plaça central de Folgueroles.

32 Palau i Fabre recita ‘Els dos campanars’ del Canigó de Verdaguer unes tres o quatre vegades rodejat d’una vintena de persones per tanda. Aquell dia sí que m’atreveixo a saludar-lo i és el primer dels dos que em reconeixerà personalment.

33 El dia que Palau i Fabre recita ‘Els dos campanars’ del Canigó de Verdaguer a la plaça central de Folgueroles, apareix el Don Joan seductor que porta dins. A petició de la meva companya que li demana que li signi el poema ‘El meu primer amor’, Palau li pregunta, maliciós: A on?

34 Meravelloses recitacions radiofòniques intitulades ‘Josep Palau i Fabre x Josep Palau i Fabre’ en què Palau va recitar els seus poemes al programa Sonen les paraules de Catalunya Cultura. 

35 Data indefinida d’un diumenge entre gener i març de 2003: Josep Palau i Fabre, per sorpresa, recita el parlament inicial de la seva obra de teatre ‘Mots de ritual per a Electra’ a l’Espai Brossa. Sóc a primera fila i el tinc a dos metres com a molt. Memorable.

36 Absència (I): Participació de Josep Palau i Fabre a Nit de Poesia al Palau de la Setmana de Poesia 2003. No hi puc assistir perquè sóc a Buenos Aires, Argentina. Palau va rebre una ovació de deu minuts seguits en una nit on recitaren Enric Casasses o Patti Smith entre d’altres.

37 Buenos Aires, Argentina (I): Lectura a les 5 del matí de les ‘Metamorfosis de Crorimitekba’ en una infecta residència d’estudiants. Descobreixo nous registres en Palau. Maig del 2003.

38 Buenos Aires, Argentina (II): profanació dels Poemes de l’alquimista amb un dibuix personal que rodeja tot el poema ‘Conte’. Maig del 2003. Palau m’acompanya en el meu exili voluntari.

39 Buenos Aires, Argentina (III): descobriment poema Idil·li. Octubre del 2003. Impacte total: Palau i Fabre és inabastable.

40  Setmana de la Poesia. Maig del  2004. Pati Museu Marès. Trobada de poetes catalans, bascos i gallecs. És el segon dia que Josep Palau i Fabre em reconeix. Li explico que tot just sóc aterrat de l’Argentina i davant la meva sorpresa, m’explica un acudit d’una tribu de la Patagònia.

41 Setmana de la Poesia. Maig del  2004. Pati Museu Marès. Trobada de poetes catalans, bascos i gallecs. M’han deixat una càmera digital i demano que em facin una fotografia amb Josep Palau i Fabre. És l’única que tinc. Un tresor.

42 Setmana de la Poesia. Maig del 2004. Pati Museu Marès. Trobada de poetes catalans, bascos i gallecs. El sento recitar per primera vegada el poema ‘Era dia de mercat’. Em trasbalsa. D’on surt aquest poema del tot nou per a mi?

43 Setmana de la Poesia. Maig del  2004. Pati Museu Marès. Trobada de poetes catalans, bascos i gallecs. És l’última vegada que veig personalment Josep Palau i Fabre viu.

44 Absència (II): 23 de maig de 2005. Amb les entrades a la cartera per a l’homenatge ‘Palau al Palau’, i ja un cop dins el Palau de la Música, em passa una cosa curiosa: la perdo. No puc entrar-hi. Dies després em truquen del Palau de la Música que tenen la meva cartera. Les entrades hi són a dins. Alquímia dolenta.

45 Any 2005. M’assabento que surt l’Obra Literària Completa volum I de Josep Palau i Fabre. En compro el primer volum i reservo el segon a totes les llibreries que em trobo per davant.

46 Any 2005. Un dia en una llibreria veig que ja ha aparegut l’Obra Literària Completa Volum II de Josep Palau i Fabre. Me’l compro immediatament. Dies després em truquen totes les llibreries en què l’havia reservat. Me n’escapoleixo com puc.

47 23 de febrer de 2008. A les 17h 53min 03 segons rebo un sms del meu amic Salvador González Pratdesaba: ‘Ha mort Palau i Fabre’. Cop de puny a la panxa, ganivetada al tórax, gerro d’aigua gelada. Barcelona està embolcallada per una boira ben estranya.

48 13 de setembre de 2010. Rebo un comentari en l’apunt Trinta meses sem Josep Palau i Fabre. És de l’Alícia, companya, muller, amiga d’en Josep Palau. Ens coneixem i m’obre les portes de la Fundació Palau. El seu ajut és total per poder dur a terme Els 36 mesos sense Josep Palau i Fabre, l’apunt cabdal d’aquesta sèrie.

49 Any 2011. A la Fundació Palau de Caldes d’Estrach, l’Alícia m’ensenya els originals de la revista Poesia. És un moment indescriptible amb paraules: torno a l’origen de la meva  crida per Palau i Fabre.

50 Mes d’abril de 2011. Em demanen que parli de Josep Palau i Fabre per primera vegada a la meva vida davant d’un auditori. És en el marc d’uns actes literaris de Sant Jordi amb alumnes de català del CPNL Eramprunyà de Castelldefels. Tot un honor i una gran responsabilitat. Por escènica per primera vegada a la meva vida, jo que cada dia he parlar en públic.

@BorgesSergi

Publicat dins de Josep Palau i Fabre: L'Alquimista | Deixa un comentari