BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

LLegir llibres electrònics (II): 1Q84 d’Haruki Murakami

Publicat el 20 d'abril de 2012 per aniol

He acabat de llegir el meu segon e-book. 709 pàgines dels Llibres 1 i 2 de 1Q84 d’Haruki Murakami. Estic desconcertat. Profundament. No us puc dir si m’ha agradat o no.





A estones és trepidant, ple de ritme i excel·lent; i alhora és avorrit, lent i molt pesat. Una pregunta que constantment m’he fet mentre llegia: si aquest senyor es digués Jaume Comes i fos de Manlleu, me’l compraria i me’l llegiria? No n’estic gens segur.

A sobre, com bé sabeu els incondicionals de Murakami, quan acabeu els Llibres 1 i 2 ho deixa tot embastat, tot en el seu punt àlgid de màxima incertesa amb el que passarà i és clar, suposo que hauria de córrer a llegir el Llibre 3. Doncs, ara per ara, per molt que la intriga sigui molt forta, no en tinc gens de ganes.

Per què em passa això?  Ajudeu-me murakamistes!

La contradicció de sensacions amb la lectura d’1Q84 és constant. Ja coneixia l’univers Murakami gràcies a Kafka a la platja, un altre llibre increïble que t’acaba deixant un regust amarg. Amb Kafka a la platja Murakami intenta reblar el clau fins al límit: és això el que atrapa. Igual que Albert Sánchez-Piñol rebla el clau a Pandora al congo, un llibre que ha quedat un pèl a l’ombra de La pell freda

Tinc encara llibres de Murakami pendents de lectura a la prestatgeria, Vaig comprar-me 1Q84 en suport electrònic i per això vaig llançar-m’hi. M’ha tornat a deixar el regust amarg que no necessàriament és dolent.

Però estic embafat. Embafat de tanta xerrameca interior, pesada, un tant repetitiva de les vides privades d’en Tengo (com l’hem de pronunciar, Teng/o/ que queda més japonès o Teng/u/ a la catalana?) i de l’Aomame. Em direu que és clau per entendre tota la història, i us donaré la raó: però és pesada, repetitiva i embafa.

I m’he quedat meravellat amb el teixit que és capaç de bastir Murakami, dels dos mons que és capaç d’acarar, de les històries i personatges secundaris que intercala, de la barreja d’universos que hi congria, de com és capaç de jugar amb el realisme i el surrealisme d’una manera tan i tan aparentment normal i alhora deixar-hi aquest regust tan específic.

El surrealisme, el toc de món oníric, fantàstic, irreal és la marca Murakami. La manera com el tracta i el plasma als llibres és el regust amarg que et deixa fumar-te un gran havà. 

A mi em passa una cosa semblant amb les obres de teatre del senyor Àlex Rigola: les seves posades en escena, tan personals i oníriques, ja em van deixar un regust amarg amb el ja llunyà Titus Andrònic i aquest mateix regust el vaig retrobar a 2666, però ja d’un mode sublim. Em passarà el mateix amb el senyor Murakami?

I m’he quedat aterrit amb la gent petita, que funciona de nexe total i absolut amb 1984. Terror profund i en estat líquid.

I m’ha espantat Sakigake, i la gossa d’en Tamaru, i els persiva i els resciva, i la senyora mestressa, i la Tsubasa, i en Kamatsu, i el personatge aquell horrible que va a l’acadèmia d’en Tengo.

És evident que 1Q84 és un vaivé de sensacions, clarament agredolces. Ara m’hi llençaria de cap al Llibre 3; cinc minuts després no en vull saber res. Serà el procés marca de la casa Haruki Murakami?

I els que l’heu llegit, què en penseu?

 

Publicat dins de Literatura: gènere en extinció | Deixa un comentari

Al meu pare

Publicat el 29 de març de 2012 per aniol
No se m’acut una millor manera d’homenatjar i recordar el meu pare en l’aniversari de la seva mort que penjar alguns dels seus quadres. La pintura era una de les seves passions. L’olor d’aiguarràs inundant el menjador de casa, una de les olors de la meva infància.  
Llibres d’història de l’art a les prestatgeries, pinzells i esbossos a carbonet, el cavallet amb una tela que anava prenent forma i color, la paleta incrustada amb les barreges, els olis. I quadres omplint les parets de casa. Quadres, per tot arreu.  

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

Quaranta-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de març de 2012 per aniol

El geni, poema de Josep Palau i Fabre, el darrer dels poemes del llibre Càncer inclòs dins els Poemes de l’Alquimista.

foto: pais.com



El geni

 ¿Geni? Quin nom més estrany!

Jo sóc un geni: única forma possible de conjugar aquest mot.

¿Què vol dir geni? ¿Per què geni? ¿I per què no una altra cosa? ¿Per què no pilota o aire o baldufa? Però, precisament, geni! El nom més espès, més isolat, més irrespirable. No, no és una atmosfera dolça: de cap manera! Que callin els qui encara no ho creuen, si és que algú ho creu.

Hi ha els peixos, hi ha els ocells, els simis, els homes i les dones, i hi ha els genis.

Hom no ha estudiat aquesta darrera espècie.

No hi ha geni sense crim.

Cal inventar el crim, un nou crim, un crim diferent. No és tan fàcil com sembla! El propi crim, l’únic: el que només puc fer jo.

L’olor de sang m’omple els narius, em taca les mans…

¿On ets, Lady Macbeth, que no et conec encara? Oh, sí, vine, vine, ajuda’m! Sigues el meu braç fort… ¿Quin nom té, digues, el meu crim? Digues el nom… Lady Macbeth, amiga, dolça amiga…

                                     3 de febrer del 1945

 

Publicat dins de Josep Palau i Fabre: L'Alquimista | Deixa un comentari

Dia Mundial de la Poesia 2012

Publicat el 21 de març de 2012 per aniol




Fragment de The Waste Land de T.S. Eliot traduït per Agustí Bartra l’any 1951

 

Terra eixorca

 

A Ezra Pound
il miglior fabbro.

I. L’ENTERRAMENT DELS MORTS

El més cruel dels mesos és l’abril: engendra
lilàs que broten de la terra morta,
mescla records i anhels,
somou les rels enterques amb ses pluges vernals.
L’hivern ens escalfà cobrint la terra
amb neu oblidadissa,
nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs.
L’estiu ens sorprengué caient amb im ruixat
sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar
sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hotgarten,
i vam beure cafè i xerràrem una hora.
Bin gar Keine Russin, stamm’aus Litauen, echt deutsch.
I quan érem infants, l’arxiduc cosí meu
se’m va endur a passejar amb son trineu.
En veure’m espantada, ell va dir-me: «Maria,
Maria, arrapa’t fort!» I cap a avall!
A les muntanyes un hom se sent lliure.
Llegeixo fins molt tard i a l´hivern me’n vaig cap al Sud.

————————————————–

Si voleu llegir la resta del poema —-> Terra eixorca

Publicat dins de Literatura: gènere en extinció | Deixa un comentari

Dia de la Poesia Catalana a internet — #JoLlegeixo

Publicat el 17 de març de 2012 per aniol









Era dia de mercat. Els infants jugaven a guerra. Les dones triaven les verdures, els ous, l’aviram, les patates. El repertori era una mica limitat, perquè era temps de guerra. Era dia de mercat.

Dos quarts de cinc de la tarda. Els infants jugaven a guerra quan de sobte, del cel, d’on vénen, diuen, els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat.

Tres hores com una eternitat i aquell joc s’extingia. Els infants ja no jugaven a guerra: la guerra els havia exterminat. Ara tothom pensava igual, perquè tots els cadàvers pensen el mateix. I així començava la gran uniformitat.

Mil sis-cents cinquanta-quatre morts i vuit-cents vuitanta-nou ferits. Quina gesta, senyors, quina gesta! Que el món prengui model, ja sap el que l’espera. ¿No habitaven als Andes, els còndors? ¿Per què escullen aquestes contrades?

I l’arbre allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus. I encara no ha ressuscitat!

Josep Palau i Fabre

Poema dins l’obra de teatre Homenatge a Picasso


Josep Palau i Fabre recita “Era dia de mercat”. Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, 2001 from fundaciopalau on Vimeo.

Publicat dins de Literatura: gènere en extinció | Deixa un comentari

Moebius

Publicat el 16 de març de 2012 per aniol













Homenatge dels Balances Oktoberfest a Moebius, un crack del món del dibuix.

M’agrada el món del còmic encara que n’hauria d’haver llegit molts més per poder parlar del tema amb propietat.

Sóc un bon afeccionat, i a ratxes. El que sí que em vaig llegir – em sembla que no completament del tot – va ser L’Incal. Em va fascinar i em va deixar gravat per sempre a la memòria el nom del dibuixant: Moebius.

Dissabte passat es va morir Jean Giraud, la persona. Perquè el dibuixant era en Moebius.

Un dibuixant mutant.

Moebius era un dibuixant normal i corrent. Durant la dècada dels 60 i dels 70 va col·laborar en la revolució del còmic a França. Això li va provocar una dualitat.

Diu Moebius: “Per a mi era vital tenir un pseudònim, necessitava un àlies que em permetés navegar entre els dos mons, que em permetés anar de l’un a l’altre i sortir-me’n. Existí una mutació en el còmic del 60 i del 70 i jo era un trànsfuga que anava d’un gènere a l’altre, del dibuix al còmic“.

A Moebius li agradava ‘transformar’ els personatges des de l’horror. Des d’una aparent normalitat, els seus personatges, de sobte, patien excrecions que supuraven, en paraules seves, patien una ‘anarquia cel·lular’ i tot es tornava horror. Aquesta transformació, aquesta metamorfosi vol representar l’angoixa de la follia, una espècie de metàfora que representa la inestabilitat psíquica que tradueix als seus dibuixos.

El seu ‘pare espiritual’, el seu iniciador fou Joseph Gillian (Spirou, Fantasio). Moebius considerva que li va estructurar per sempre el seu concepte gràfic.

Una altra influència enorme per entendre els seus dibuixos desèrtics i lunars és una estada d’un any a Mèxic l’any 1956. Fou a Mèxic on va utilitzar el cannabis en petites dosis, lleugeres inhalacions que l’abraonaven a noves percepcions sensorials, emocionals i artístiques. Mai se’n va amagar. Tanmateix estava en contra de la dependència de les drogues: no li agradaven els ‘fumetes’ que en depenien i feien una banalització de les drogues.

Va ser la ciència-ficció allò que el va encarrilar al món del còmic com un art. Diu Moebius: ‘Quan vaig tornar a París, vaig trobar en la ciència-ficció la passarel·la entre els meus dibuixos que es publicaven als diaris i la meva exigència artística’. 

La visió de la ciència-ficció de Moebius des d’un punt de vista social i còsmic. Moebius:”M’atreia aquella idea de l’home en un context exterior com a representant del gènere humà”.

Va ser fundador de la revista de còmic Métal Hurlant l’any 1975. Va ser creada amb la voluntat d’experimentar, de provar coses noves, de provocar des del món del còmic de la ciència-ficció.

Moebius creu que aquella revista era una necessitat, era com el crit dels adolecescents quan s’acaba un dia d’escola, justament aquell crit que dóna pas a la llibertat de fer el que vulguis fora de la disciplina escolar.

Métal Hurlant era una resposta al món asexuat i políticament correcte que havia creat Hergé amb el seu Tintin. Si Tintin representava treballar un personatge des de l’exterior, des d’una higiene antinatural, ells volien ficar-se dins els personatges, dins els seus caps, amb tot el que comporta psicològicament parlant.

La transgressió va ser una part important en el còmic de Moebius. Però no per sistema, deia ell, sinó en els moments en què la transgressió esdevé necessària. La trangressió com a defensa i consolidació de drets que semblen adquirits i consolidats, però que en realitat no ho estan; la transgressió com a resistència.




Apunt basat en una entrevista de la revista francesa Les InRockuptibles a Moebius l’any 2010 
 

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

(Inevitables) Pensaments revolucionaris

Publicat el 5 de març de 2012 per aniol
Fa molts i molts anys, en un país anomenat França, una classe alta formada per nobles i reis tenia el poder al país. Ho aprofitava per viure fantàsticament bé mentre un poble cada cop més empobrit passava gana. 
Fa molts i molts anys, a la Rússia tsarista, una classe alta formada per…. sí, el mateix, tampoc cal fer un “copiar i enganxar”.
Al cole, als llibres d’història, a la Wikipèdia, a Hollywood i a tot arreu es consideren les dues revolucions com fites històriques de la humanitat, un pas cap a la llibertat, una cosa positiva, un canvi necessari on els poderosos eren els dolents i el poble tenia tot el dret del món a revoltar-se. Així és com ens ho han ensenyat des de petits. 
Ara anem a fer un cop d’ull al món avui. 

No, massa extens. Centrem-nos en Europa. Una classe rica formada per empresaris, banquers i polítics elegits democràticament té el poder mentre una classe mitja i una de baixa cada cop més empobrida i putejada pels abusos de poder comença a passar gana, mentre veu com la riquesa cada cop s’acumula en mans de menys i menys persones que controlen l’economia, la justícia i es fan les lleis a mida. Més o menys com en els dos casos anteriors però amb les diferències òbvies per tractar-se de dues èpoques diferents.
-Però és clar, avui el poble no pot encendre les torxes i anar a l’assalt del castell (o del palau d’hivern o prendre la Bastilla).  
-Ah, no? Per què?
– Perquè això és una democràcia i la democràcia es intocable, és el sistema que hi ha, legitimat per la gent i per les urnes i no la pots posar en dubte. Perquè si la poses en dubte ets un antisistema i un terrorista. Els tsars i els reis de França eren monarques absolutistes i antidemocràtics i per tant estava bé anar-hi en contra.
– Val. Però ells NO ho sabien, que eren els dolents de la pel·lícula. Estem parlant d’una època en què la monarquia era el sistema que hi havia, des de sempre, legitimada per Déu Nostre Senyor, intocable i que no es podia posar en dubte. I qualsevol que ho fes era un traïdor a la pàtria (no podia ser un antisistema ni un terrorista, evidentment, perquè els dos conceptes no existien. Però tampoc existia el concepte de democràcia, llavors… Hi havia una cosa que havien fet els grecs clàssics de votar i tal però, sincerament: qui coneixia aquesta dada a les èpoques a les què em refereixo?). 
El que vull dir és que quan la massa furibunda va assaltar el palau dels tsars, vosaltres creieu que aquests van pensar: “uf, és que ens hem passat”? NOOOO, es van indignar perquè allò era un atropellament al sistema, un atac il·legítim, una traïció i tot el que vulgueu (inseriu les paraules de Mas quan aquells quatre penjats van assaltar els parlamentaris catalans i poseu-les en boca de Lluís XVI, per exemple; segur que queden perfectes).  
La història els ha jutjat com tocava -i ells se’n deuen fer creus, encara-. I la història és un cicle que tendeix a repetir-se. I ara hi ha quatre tios al poder que es creuen intocables perquè un sistema inqüestionable els legitima. Igual que ho pensaven els tsars i els monarques francesos. I el més preocupant del cas és que han adoptat la mateixa postura que els seus predecessors d’escudar-se en aquest pensament enlloc de posar-se a reflexionar, i així, senyors, anem malament. ANEM MALAMENT. 
A veure, estudiants (criatures de 14 i 15 anys) que surten al carrer a reclamar que PASSEN FRED i les forces de l’ordre els matxaquen (què és això, un homenatge a Dickens?Ho llegíem en llibres d’història i ens semblava al·lucinant i ara resulta que està passant a casa nostra en ple segle XXI).  Potser estic simplificant massa les coses, com fan, de fet, els llibres d’història que ens han fet estudiar. Sincerament, jo no tinc cap ganes de viure “temps interessants”, com diu la maledicció xinesa. No vull haver de viure el caos d’un revolució violenta, ni guerres, ni massacres. Jo vull viure tranquil·la, a casa meva, fent la meva, sortint els caps de setmana d’excursió i anant a veure el Barça. Però cada dia que passa més em temo el pitjor. Perquè el món avança cap a un canvi necessari, i no precisament per la via pacífica per culpa de quatre dirigents obtusos. Sant tornem-hi, que la història es repeteix. Quina gran merda tot. 

La nena del pou

Publicat dins de Els debats del fons del pou | Deixa un comentari

26 de gener de 1973

Publicat el 3 de març de 2012 per aniol

Aquell dia el fet més rellevant que succeí fou la mort d’un dels grans actors de cinema de l’època daurada de Hollywood: el gran Edward G. Robinson.

El coneixeu? Us sona? De segur que sí.

Us el presentem.

Emanuel Goldenberg era el nom real d’aquest home. Se’l va canviar per Edward G. Robinson quan tenia 20 anys. Anava per a rabí o advocat, però finalment va ser actor.

Va guanyar una beca i va entrar a l’American Academy of Dramatic. Va començar treballant a Broadway on va fer un gran nombre d’obres de teatre variades.

Després de passar pel cinema mut, li va arribar el seu primer gran èxit amb la interpretació del gàngster Enrico Bordello a Little Caesar (El hampa dorada) l’any 1930.

Als anys 40 protagonitza interpretacions memorables en pel·lícules titllades de drames psicològics com Flesh and Fantasy (1943), Double Indemnity (1944), The Woman in the Window (1944), and Scarlet Street (1945). És molt recordat, també, el seu paper del ‘llop’ Larsen en el film The sea wolf (1941).

A nivell personal, la dècada dels 50 va ser molt difícil. El seu nom va estar vinculat a activitats comunistes –un més als USA –, però finalment va ser absolt. (com si ser comunista fos un delicte).

Edward G. Robonson tenia una de les més grans col·leccions privades d’art, però la va perdre quan es va divorciar de la seva dona, l’actriu Gladys Lloyd.

En aquesta dècada, també va patir per culpa dels problemes que tenia el seu fill: problemes amb la llei i diversos intents de suïcidi.

Tot i així mai va abandonar la seva frenètica ni exitosa carrera com a actor. El 1956 va tornar a Broadway després de molts anys sense fer-ho i va protagonitzar un altre gran èxit a l’obra Middle of the night, on representava un vell vidu que es torna a casar amb una dona molt jove.

Durant els anys 60 el seu rol com actor de cinema va estar més lligat en papers secundaris.

Un cop més, l’Acadèmia de Hollywood va arribar tard i malament. En vida mai va guanyar l’Oscar i va ser conegut com el millor actor de Hollywood que mai va guanyar l’estatueta. A l’edició de 1973 se li va lliurar un Oscar pòstum en reconeixement a la seva trajectòria professional.

Alden Wiman va escriure la necrològica d’Edward G. Robinson per al New York Times el 27 de gener de 1973 i on ens diu coses curioses i interessants a la vida d’aquest gran actor.

D’origen romanès, va aconseguir arribar als Estats Units als 10 anys. El propi Robinson va declarar: “Quan vaig arribar a l’illa d’Ellis — molt a prop de Nova Jersey –, va començar una nova vida per a mi”.

En 37 anys, concretament des de 1929 fins a 1966, va participar en més de 100 pel·lícules, les quals van recaptar més de 50 milions de dòlars.

La llegenda també conta que li van donar el paper de gàngster a Little Caesar per la seva semblança física amb Al Capone. Això li incomodava i sempre ho negava.

Ho va fer tan bé com a mafiós, que els propis homes de l’hampa l’imitaven per assemblar-se’n. La seva personalitat a la vida real era d’una cortesia i d’una amabilitat extremes.

I per últim podem mencionar la seva curiosa sentència sobre el seu col·leccionisme d’art, el més important de l’època a nivell privat i que va ser venut per més de 3 milions de dòlars l’any 1957: “Jo no sóc el que busca l’art, sinó que l’art em busca a mi”.

Per a més informació sobre Edward G. Robinson podeu llegir aquest article en anglès (en el qual m’he basat per fer aquest apunt).

Publicat dins de Generació 1973 | Deixa un comentari

Una sublim pel·lícula patològica: Shame (2011) de Steve McQueen

Publicat el 24 de febrer de 2012 per aniol





Em costa escriure una entrada sobre aquesta pel·lícula. Per començar, potser no m’atreviria a qualificar-la de magistral, però…  per ben poc. O sí. De fet, és brillant.




És una gran pel·lícula, amb una banda sonora que fa posar els pèls de punta (tot i que recorda molt a la de The Thin Red Line), un argument inquietant i una interpretació del protagonista ABSOLUTAMENT SUBLIM. Michael Fassbender –un actor que jo havia conegut fent de Magneto a X-men, First Class, pel·lícula de registre ben diferent–, és Brandon, un malalt del sexe, molt malalt, però que ho compagina prou bé amb la seva vida, dins un cert ordre. Fins que apareix la seva germana i altera aquest ordre. I les coses es precipiten.

No puc explicar gaires més coses de l’argument per no aixafar-li la guitarra a ningú. Però puc dir que està molt ben construïda.

És clarament patològica. La nena del pou té raó: no podem explicar gaire més per no revelar l’esquelet de la peli. I aquesta és la clau: l’estructura. L’estructura,  com si fos un camaleó, es va modificant, es va transformant; tot el film es capgira. L’espectador obre els ulls com unes taronges.

És remarcable els elements que fan de frontissa per dur a terme aquesta metamorfosi. M’explico: són espectaculars els recursos que fa servir el senyor director per anar perpetrant aquesta simbiosi. L’exemple més clar és la interpretació memorable de New York New York per part de l’actriu Carey Mulligan – ha nascut una estrella! –. Allà te n’adones que alguna cosa no va bé, allà es trenca alguna cosa i tot va cap avall.

Un altre element frontissa és la primera cita, un sopar, entre en Brandon i la seva companya de feina. Tots ens hi veurem reflectits, perquè tothom ha viscut (o hauria d’haver viscut) una experiència semblant: sopes amb un estrany, a les antípodes de tu, en un intent de formalitzar –formalitzar? – una relació. Per què li diuen formalitzar una relació quan en realitat el que volen és follar? Finalment… Què li passarà a en Brandon?

Shame és grandiosa per com està feta i per la seva estructura, per les seves interpretacions memorables i pels temes de tan rabiosa actualitat que tracta: la solitud, la relació amb els altres, la pornografia, el sexe… i la vergonya.

La nena del pou i sergi borges


Publicat dins de Antològiques i patològiques | Deixa un comentari

Quaranta-vuit mesos (Quart aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de febrer de 2012 per aniol



Avui celebrem el quart aniversari de la mort del poeta, assagista, dramaturg, traductor i picassià Josep Palau i Fabre. Quatre anys o el que és el mateix, mes a mes, 48 mesos sense L’Alquimista.



 En aquest apunt de commemoració hi trobareu una petita biografia de Palau en anglès: no us amoïneu, l’he escrita jo mateix, és de collita pròpia, a l’abast de tots els públics.

I també és l’hora de mirar enrere i mirar què hi ha i que s’ha fet en aquest a secció Josep Palau i Fabre: L’Alquimista. Aquest apunt us serà útil perquè explica en què consisteixen, un a un, els diferents apunts, els diferents mesos a mesos sense Palau; us pot servir per buscar què us interessa de l’autor i anar-hi directament amb l’enllaç corresponent.

No ho oblideu mai: fa quatre anys, el 23 de febrer del 2008, la ciutat de Barcelona fou embolcallada per una boira espessa, una boira alquímica.

A BIOGRAPHY — Josep Palau i Fabre

There is a book whose tittle describes perfectly what Josep Palau i Fabre was like. The tittle is Five Faces and, in effect, Josep Palau i Fabre had five faces: he was a poet, a narrator, a dramatist, an essay writer and a translator.

Josep Palau i Fabre was born in 1917. He was the only son of a Barcelona upper-middle class couple. They gave him an excellent education, but he always said that it was a traumatic experience because he had to stay all the week at school.

The Civil War broke all their plans about his life. He was in contact with the most important Catalan writers and began a personal battle for the restoration of the Catalan language and culture. His personality, rebel and unruly, took him into a lot of trouble.

In 1945 he went to Paris thanks to a French fellowship. He stayed in Paris until 1961. All this time, meanwhile Catalonia was under the fascism blackness, Josep Palau i Fabre lived an amazing life among poets, artists and painters.

 Josep Palau i Fabre met Pablo Picasso one day in Paris. His life changed completely. He gave up his own artistic life and he dedicated his studies to explain all the world Picasso’s life and pictures.

He became the most important international expert Pablo Picasso. Last December Palau’s latest book about Picasso was presented in Barcelona to Picasso’s critics and to his fans.

There is one thing to remark: Josep Palau i Fabre died in 2008. He was known all his life with the name of The Alchimist. I think that this name is good because four years later a new book by this genius appears.

sergi borges

Correcció: Tere Ghiringelli, professora d’anglès de l’EOI Vall d’Hebron



Josep Palau i Fabre: L’Alquimista

Balances Oktoberfest 2008 — 2012


Boira (ALQUÍMICA) sobre Barcelona

Apunt zero sobre la figura de Josep Palau i Fabre. Escrit dos dies després de la seva mort, i des de l’emoció, aquest apunt mostra qui és i què significa per a mi L’Alquimista. Amb aquesta Boira alquímica decideixo recordar-lo cada 23 de cada mes.

Un mes sense Josep Palau i Fabre

S’instaura la secció Josep Palau i Fabre: L’Alquimista. Aquest primer mes és un apunt que versa sobre la buidor de la mort. Hi trobem què va escriure Palau de la mort de Picasso i apareix, en llapis vermell, el poema La mort del propi Palau.

Dos mesos sense Palau i Fabre

Abril de 2008. Dia de sant Jordi (l’apunt va aparèixer el dia 27). Palau i Fabre hagués fet 91 anys el dia 21 d’abril 08. Un poema de L’Alquimista molt adient: La rosa.

Tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt que teoritza sobre l’article de Palau i Fabre intitulat Una ocasió perduda. Descobrim com n’era de difícil defensar la llengua i la cultura catalanes en la immediata postguerra, quanta por i covardia, i la gran rauxa d’en Palau. Atenció a l’aparició del senyor Millet pare.

 Quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

 De com Josep Palau i Fabre va conèixer i relacionar-se amb Antonin Artaud i les impressions que tingueren ambdós. Una trobada difícil per a Palau, però absolutament fascinant.

Cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Primer vídeo de Palau i Fabre, en el qual recita La sabata. El vídeo correspon a l’aparició de L’Alquimista al programa de BTV, Saló de lectura.

Sis mesos sense Josep Palau i Fabre

L’acudit que em va explicar Josep Palau i Fabre la Setmana de la Poesia 2004 al pati del Museu Marès. Geni i figura.

Set mesos sense Josep Palau i Fabre

Breu comentari i poema manuscrit d’un dels poemes més bonics de Josep Palau i Fabre: La gran cursa del mar.

Vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Anàlisi d’un text de Josep Palau i Fabre intitulat ‘Picasso: Y yo haciendo dibujos…’, text que ens explica una curiosa anècdota que va viure en primera persona el nostre Alquimista.

Nou mesos sense Josep Palau i Fabre

El meu poema preferit de Josep Palau i Fabre: Nàpols de Marquet.

Deu mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt profund sobre una de les ‘cares’ palauifabrianes: la traducció. Descobrim, aquí, que Josep Palau i Fabre va traduir les Cartes d’amor de Marianna Alcoforado, la monja portuguesa.

Onze mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt divertidíssim i ben lúdic. El número ‘onze’ va associat al nombre de jugadors d’un equip de futbol. Quin seria l’onze de gala de Josep Palau i Fabre? Hi ha multiples combinacions, però no em toqueu a Picasso jugant de Leo Messi.

Dotze mesos (Primer aniversari) sense Josep Palau i Fabre

23 de febrer de 2009: primer aniversari de la mort de Josep Palau i Fabre. És un apunt de creació en base a un text publicat. Vaig agafar l’entrada que hi ha de Josep Palau i Fabre al Diccionari de Literatura Catalana de l’Enciclopèdia Catalana i vaig afegir el meu punt de vista personal.

Tretze mesos sense Josep Palau i Fabre

Poema transcrit i foto visual de ‘CAROLE LOMBARD, ESTRELLA DE CINEMA, MOR CARBONITZADA EN INCENDIAR-SE L’AVIÓ QUE LA CONDUÏA A LOS ANGELES’ de Josep Palau i Fabre.

Catorze mesos sense Josep Palau i Fabre

Aforismes i fragments de versos de Josep Palau i Fabre.

Quinze mesos sense Josep Palau i Fabre

 ‘Vaig com les aus’, poema de Josep Palau i Fabre, que té clares reminiscències de la literatura medieval.

Setze mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt dedicat a Grifeu (Llançà, Alt Empordà), on Josep Palau i Fabre tenia una petita casa que es deia L’Alba i que malauradament ja no existeix. Grifeu va ser importantíssim durant el retorn de L’Alquimista a Catalunya; per a ell, era el seu gran refugi.

Disset mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt clarament filològic que intenta fer un buidatge sobre què pensava i opinava Josep Palau i Fabre d’un dels grans de la literatura catalana: Carles Riba.

Divuit mesos sense Josep Palau i Fabre

 ‘L’estranger’, poema de Josep Palau i Fabre. Apunt pensat, fet i executat des del cor d’Europa: Praga i Cracòvia.

Dinou mesos sense Josep Palau i Fabre

 ‘Jo em donaria a qui em volgués’, poema de Josep Palau i Fabre. Aquest apunt està modificat per la censura d’internet; en l’origen, hi havia un vídeo on podíem veure una xerrada entre Maria del Mar Bonet i el propi Palau.

Vint mesos sense Josep Palau i Fabre

‘Sol’, poema de Josep Palau i Fabre, un poema d’una gran cruesa, cantat i recitat per diversos cantautors.

Vint-i-un mesos sense Josep Palau i Fabre

‘Missiva’, el POEMA de Josep Palau i Fabre. No conec cap altra forma de seducció més eficaç que aquest poema, el meu preferit, exaequo amb ‘Nàpols de Marquet’.

Vint-i-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

El poema de Nadal de Joan Salvat-Papasseit va ser analitzat per Josep Palau i Fabre en un dels seus Quaderns de l’Alquimista. Aquest apunt ens l’explica.

Vint-i-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre sentia una profunda devoció per un dels poetes que van marcar tota una generació: Bartomeu Rosselló-Porcel. Analitzem un article de l’Alquimista sobre el jove poeta balear mort massa jove.

Vint-i-quatre mesos (Segon Aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Apunt que commemorava el segon aniversari de la mort de l’Alquimista. Eren 24 mesos sense Josep Palau i Fabre; vaig incloure 24 poemes d’ell que m’agraden molt en tot tipus de suport (escrit, àudio i vídeo).  

Vint-i-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Fragments de la pel·lícula Le salaire de la peur d’Henri-Georges Clouzot on Josep Palau i Fabre hi fa d’extra . No és una faceta del tot coneguda, però l’Alquimista també va ser… actor!

Vint-i-sis mesos sense Josep Palau i Fabre

Un trident de luxe per a un apunt ben sui generis: Perejaume llegeix què diu Palau i Fabre sobre Ramon Llull. En vídeo. Imprescindible.

Vint-i-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Un apunt altra vegada imprescindible per a qui vulgui acostar-se a l’obra de Josep Palau i Fabre. Gràcies a les eines TIC (Tecnologia Informació i Comunicació) podem llegir íntegrament un llibre clau en la bibliografia de l’Alquimista escrit per Enric Balaguer Pascual, veí blocaire d’aquesta comunitat.

Vint-i-vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt (incomplet) que intenta explicar què pensava Josep Palau i Fabre d’un altre dels grans de la literatura catalana de tots els temps: Joan Maragall. Quants rostres diferents hi trobem?

Vint-i-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Un altre apunt que teoritza sobre la relació entre Palau i un literat de casa nostra. En aquest cas, una literata sovint menystinguda i poc reconeguda: Rosa Leveroni.

Trinta mesos sem Josep Palau i Fabre

Apunt en portuguès en honor al país des d’on es va fer l’apunt: Brasil. En aquesta ocasió un enllaç ens durà a TV3 on podrem veure un vídeo de títol inequívoc: Les vides de Palau.

Trenta-un mesos sense Josep Palau i Fabre

La teoria dels colors de Josep Palau i Fabre. És un dels apunts més apassionants sobre la poètica de l’Alquimista perquè és un conjunt de poemes imprescindibles per fer-nos una idea de l’abast de la seva figura poètica.

Trenta-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Joan Triadú, còmplice incondicional de Josep Palau i Fabre, moria el 30 de setembre de 2010. Quina relació van tenir ambdós intel·lectuals? És gràcies a ells que avui dia podem gaudir de la llengua catalana? Apunt d’homenatge a dos lluitadors incansables per a la llengua i literatura del nostre país.

Trenta-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, recitador. Un autèntic descobriment: fonoteca de poetes catalans, entre d’ells el nostre Alquimista. Podreu anar a un web on escoltareu 13 poemes de L’Alquimista, tot i les dificultats que hi posen alguns, no sé si per excés de zel o per estupidesa. Palau i Fabre, i tots els poetes catalans, són de tothom.

Trenta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, dramaturg. Ens acostem a una de les grans obres de teatre de l’Alquimista: Mots de ritual per a Electra. Qui la veié al Brossa Espai Escènic ja sap de què parlo. Especialment si aquell dia obria l’obra el propi Palau: inoblidable.

Trenta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Quan no hi havia res, quan tot era un desert erm i uniformitzador, quan la maquinària anihiladora del franquisme sotmetia la nostra llengua, la nostra cultura i la intel·ligència en general, Josep Palau i Fabre es va ‘inventar’ la revista Poesia. Una aventura personal per a un bé col·lectiu.

Trenta-sis mesos (Tercer Aniversari) sense Josep Palau i Fabre

És l’apunt més important de la secció Josep Palau i Fabre: L’Alquimista. En el dia del tercer aniversari de la seva mort, és a dir 36 mesos després, 36 persones properes, amigues, estudiosos, crítics o seguidors configuraven una enquesta en què destacaven vida i obra de Josep Palau i Fabre.És el segon apunt més llegit de Balances Oktoberfest.

Trenta-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Aproximació a una de les obres ‘aurorals’ de Josep Palau i Fabre sobre Pablo Picasso: Vides de Picasso. Anàlisi (incomplet) que emmarca què significà i què volgué aconseguir Palau amb aquesta obra absolutament deliciosa.

Trenta-vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista. Anàlisi dels pròlegs que va escriure per a cadascun dels seus llibres de contes. Els pròlegs ens permetran situar-nos de cara a l’anàlisi dels volums en particular.

Trenta-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista (II). Anàlisi del volum Contes despullats.

Quaranta mesos sense Josep Palau i Fabre

Apunt lúdic que juga a trobar què hi ha a les pàgines 40 d’alguns llibres de Josep Palau i Fabre. Les cinc cares de l’Alquimista hi són representades.

Quaranta-un mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista (III). Anàlisi del volum La tesi doctoral del diable.

 Quaranta-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Vídeo on veiem Josep Palau i Fabre recitar L’home que fa giravoltar l’espasa de Sagarra dins el marc dels cicles de poesia que se celebren els estius a la Fundació Palau.

 Quaranta-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Què pensava en Palau sobre les qüestions lingüístiques? Mentre al nostre país rebrota sense parar l’intent d’anihilació lingüística, la paraula de l’Alquimista, ferm defensor de la llengua catalana, ens mostra de nou el camí.

Quaranta-quatre mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista (IV). Anàlisi del volum Amb noms de dona.

Quaranta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Vídeo íntegre de l’entrevista que Josep Maria Espinàs li féu a Josep Palau i Fabre en el llegendari programa Identitats. Atenció a la data: 6 de febrer de 1985! Imprescindible.

Quaranta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, contista (V). Anàlisi del volum Un saló que camina.

 Quaranta-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Josep Palau i Fabre, traductor. Li donem veu a un dels poemes que més li agradaven: Sensation de Rimbaud. A força de traduir-lo li van aparèixer cinc versions diferents que prengueren un nom propi: L’aventura. Ell mateix ens ho explica i ens el recita.


sergi borges (Twitter:@sergi_borges )
Publicat dins de Josep Palau i Fabre: L'Alquimista | Deixa un comentari