Avui, (quasi) 24 anys després: The Boss
Atenció al minut 7.00. Aneu-hi!
Fou el 3 d’agost de 1988 al Camp Nou. Fou el meu primer concert en directe. El primer!!! Imagineu-vos-ho.
Vaig tenir la sort que ‘m’aceptessin’ el meu cosí Edu Villanueva i dos amics seus, els ‘Xavis’. Jo era un pipiolo de 14 anys que encara no havia sortit mai de casa.
Recordo portar un bitllet de 1000 pessetes en el més profund d’un dels meus mitjons; imagineu com deurien quedar!
Però el vaig fer servir el dia següent a la desapareguda pastisseria Figols del carrer Bailèn de Barcelona per comprar-me uns bons croissants per esmorzar.
Fou un concert increïble, amb mitja part i amb un despreniment d’adrenalina de la qual no en tenia ni idea que pogués ni existir.
Jo era un tendre seguidor del Boss dels seus discos més primerencs (i emblèmatics): Born to run, Nebraska i Born in the USA, i a casa no podia deixar d’escoltar els vinils dels tres discos negres recopilatoris del 75 al 85. Però el disc més especial i de culte del Boss és The River.
El millor de tot és que el 10 de setembre de l’any 88 el tornava a veure en un altre concert històric, però totalment diferent i que em va fer obrir els ulls a moltes altres músiques, estils i maneres: el concert d’Amnistia Internacional.
Fou un concert llarguíssim, brutalment llarg per a un xaval de 14 anys com jo. Recordo que la primera cançó del Bruce, a sac, va ser Born in the USA i jo ja no podia ni moure’m, però recordo que jo no saltava, em feia saltar la gent. Al·lucinant.
Reconec que li vaig perdre la pista, al Boss. Durant la dècada dels 90 i del 2000 em vaig encaminar cap altres músiques, principalment britàniques, on destaca amb llum pròpia el Gran Duc Blanc, David Bowie. (paradoxalment, mai he vist en directe al senyor Bowie, ni tan sols a la mítica primera edició del festival del Doctor Music a Escalarre l’any 96).
No vaig participar mai de les febrades histèriques col·lectives que es creaven a Barcelona per aconseguir entrades per al Boss. M’ho mirava amb aquella distància, un pèl superba, del qui va anar en un estiu a dos concerts de Bruce Springsteen. L’únic concert que m’hagués fet gràcia anar fou aquell més de tipus acústic al Tivoli que va causar una autèntica bogeria per trobar tiquets.
Avui 18 de maig, (quasi) 24 anys després tornaré a trobar-me cara a cara amb el Boss. No sé què n’espero. Vaig a deixar-me sorprendre i a mirar de recuperar alguna espurna d’aquells mítics concerts del 88. Però quan parlem de Bruce Springsteen, el que segur que hi trobaré és rock i adrenalina.