Sens dubte, pel·lícula antològica d'aquest genial director nord-americà. Una autèntica joia de cine negre on, en una primera impressió, així a raig, us diré que comença pel final i algú podria pensar: vaja, ja ens ho diuen tot. Sí, però algú més perspicaç, i encara més tractant-se d'un film de Billly Wilder, pot afirmar amb tota tranquil·litat: aquí hi haurà marro.Realitzada el 1944, i basada en un llibre de James M. Cain --coautor del guió juntament amb Wilder --, va arribar aquí amb el títol de Perdición.
És un plaer assaborir aquest cine en blanc i negre ara que som dins l'era del 3D i les ulleres tridimensionals. I amb tres magnífics mestres de la interpretació.
Com per exemple el 'monstre' Edward G. Robinson, que aquí representa el sagaç inspector d'una gran companyia d'assegurances, Barton Keyes, sempre atent als possibles fraus gràcies al seu "little man" interior i que mai té a mà cap misto per encendre's els puros que es fuma.
Qui li encén al llarg de tota la pel·lícula -- i el saluda amb una cantarella cada cop més definida de 'Hello Keyes'-- és el millor agent d'assegurances de la companyia, un autèntic playboy que mentre intenta renovar les assegurances del cotxe dels marits sedueix impertèrrit les seves dones; parlo d'en Walter Neff, interpretat per un genial Fred MacMurray.
Una de les seves seduccions, però, el portarà a maquinar un assumpte tèrbol que el durà cap a la perdició, tal i com ens indica la traducció del títol. La 'femme fatale' que l'atrapa i que el dirigirà com un titella és Phyllis Dietrichson, una excepcional Barbara Stanwyck, que bé podria passar per la germana o la cosina carnal del personatge Margo (Bette Davis) de la pel·lícula All about Eve (Eva al desnudo). Una dolenta entre les més dolentes.
Com deia a l'inici, encara que ja d'entrada sabem què passa, hi ha tota una tensió inherent que no ens abandona. És com si en comptes de fer un puzle, l'anessis desfent i amb les mateixes peces poguessis reconstruir-ne un altre que n'expliqués per si sol el que desfem. Convindreu que fer això en una pel·lícula és difícil perquè si l'espectador té una informació cabdal a la mà només començar, mantenir-li l'interès, si la pel·lícula no està molt ben feta, es pot convertir en una arma de doble tall. I per això hi ha els mestres com Wilder.
Comença un joc de mirall i contramiralls, amb informació que té l'espectador i que li manca a algun dels personatges; informació que té algun dels personatges, però que desconeix l'espectador; informació que coneix l'espectador i desconeixen els personatges. En definitiva, si el cine, normalment, són els personatges que saben què passarà i l'espectador, no, a Double Indemnity la tensió narrativa la manté tot aquest joc de miralls o de peces de puzle que fan i desfan.
I tot amb una senzillesa, naturalitat i qualitat que és d'agrair. Tot amarat d'una quotidianitat que ens pot ser molt propera. Ni calen ulleres de 3D ni les volem per gaudir amb aquest cinema on és molt més important la feina dels actors que els efectes especials, on es demostra de nou que la força és de la història contada i la manera com es desplega.
D'un trio inicial de personatges passem a veure'n un munt de nous, cadascun dels quals amb els seus secrets. A mida que avança la pel·líula, s'accepten teories sobre com fer el puzle que alhora desfem. I en el joc dels miralls, qui ens diu que allò que hem vist al principi és el final? Én el món del cinema, és aquesta darrera la primera i la més elemental de les preguntes.
I per acabar, una imatge: fixeu-vos l'encesa de cigarreta a la darrera escena de la pel·lícula . Billy Wilder en estat pur.
sergi borges
Film noir