L’hora dels estromatòlits

Què dimonis són els estromatòlits? Us preguntareu. I per què els dedico un article al bloc? Els estromatòlits són uns cianobacteris que s’alimenten de llum solar. I què? Això no té res d’extraordinari. Fa dos bilions d’anys eren la forma de vida dominant al planeta. I què? També ho van ser els rèptils en el seu moment… Per què, doncs, he triat homenatjar aquesta simple forma de vida primigènia en particular, entre totes les possibles? Per pur frikisme, efectivament. I perquè s’ho mereixen.

Fa quatre mil milions d’anys, la terra era una bola volcànica amb una atmosfera verinosa de sulfur i diòxid de carboni. I enmig d’aquest panorama poc acollidor, vivien els estromatòlits. Eren feliços, duien una vida senzilla com tan sols es podien permetre certs organismes primitius, menjant llum solar i concentrant les seves energies en la divisió cel·lular. Però aquests bacteris a priori insignificants, ja fos per ambició, aspiracions, o perquè tenien una missió, van començar a fer una cosa extraordinària: en el seu procés de fotosíntesi van aprendre a trencar els enllaços químics de l’aigua, alliberant un element que canviaria el planeta per sempre; l’oxigen.

Estromatolits

L’oxigen, sí, que va omplir l’atmosfera i ens va permetre respirar, que va crear la capa d’ozó sense la qual no haguessin prosperat les formes complexes de vida… El gas més important. Per tant, els devem tot el que som… I més, encara. Perquè aquí no s’acaba tot. Perquè aquest oxigen que exhalaven els estromatòlits, abans de sortir del mar i omplir l’atmosfera, es va dedicar a una altra cosa. Va fer reacció amb les gran quantitats de ferro acumulades dins la mar i les va rovellar. I el ferro rovellat es va anar dipositant en capes al fons de l’oceà fins que no en va quedar gens a l’aigua. Quasi tot el ferro que s’extrau i que s’ha extret mai prové d’aquestes vetes que un cop van estar submergides sota l’aigua. Sense els estromatòlits no haguéssim fabricat mai eines. Els devem, no tan sols l’oxigen que respirem, sinó la tecnologia… L’Edad del Ferro no hagués arribat mai… És per això que proposo fundar l’església dels Estromatòlits. I muntar peregrinacions anuals fins a Shark Bay, Austràlia, un dels pocs indrets de la Terra on encara sobreviuen, per honrar-los com es mereixen. Dediquem-los un dia, si ho fem per una Constitució mal escrita, no ho farem per ells? Al capdavall, són la forma de vida més reeixida que ha existit mai al nostre planeta

twitter: @Boktoberfest73

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Els cracks i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a L’hora dels estromatòlits

  1. Eduard diu:

    Endavant amb l’Església dels Estromatòlits!
    Jo m’ofereixo a dissenyar els accessoris litúrgics i unes quantes estampes.
    Les peregrinacions a Austràlia, qui les subvencionarà?

  2. L'HIDROAVI diu:

    Si m’hi voleu. Fa una temporada que me’n vull anar amb una secta, o similar; necessit creure en alguna cosa. Han fet picadís de tot quant havia cregut. N’hi ha que neixen per creure i n’hi ha que neixen per a no creure; jo sóc de les primeres.
    Em sap molt de greu haver estat tan menyspreadora dels estromatòlits, però era degut a la ignorància. Us he trobat gràcies a un enllaç que hi havia a Chào ông Viêt Nam. Crec que també us enllaçaré

  3. en girb diu:
    Feia una recerca de Cuatro Ciénagas i he anat a parar aquí. Les Cuatro Ciénagas  mexicanes podria esdevenir un Montserrat de l’esglesia que encertadament proposes… Jo en faria una de similar dedicada als Fongs -els grans mutualistes de la natura.
    He trobat una mica estirada la data de dos bilions d’anys de vida. La meva font és la Janet Siefert, una experta mundial en estramotòlits. Us passo un enllaç d’una entenedora entrevista amb ella ( http://www.astroseti.org/imprime.php?num=4475 ), on en diu una d’extraordinària:
    JS: Tenemos problemas incluso para aislar organismos a
    partir de estromatolitos modernos, porque están formados por
    comunidades. Estas cosas han estado viviendo juntas por mucho tiempo y
    no quieren ser separadas de sus compañeras. Nos habría gustado aislar
    algunas de las cianobacterias de las muestras de Cuatro Ciénagas, pero
    es verdaderamente difícil conseguir cultivos puros a partir de los
    estromatolitos.

    Quan diu que porten molt de de temps vivint juntes esta parlant de 100 milions d’anys!
    Alló que té l’aparença d’una pedra resulta que té sentiments! No vol que la separin de les seves companyes de tota la vida -mai millor dit- !
    La Vida és pura fantasia.
  4. en girb diu:
    Feia una recerca de Cuatro Ciénagas i he anat a parar aquí. Les Cuatro Ciénagas  mexicanes podria esdevenir un Montserrat de l’esglesia que encertadament proposes… Jo en faria una de similar dedicada als Fongs -els grans mutualistes de la natura.
    He trobat una mica estirada la data de dos bilions d’anys de vida. La meva font és la Janet Siefert, una experta mundial en estramotòlits. Us passo un enllaç d’una entenedora entrevista amb ella ( http://www.astroseti.org/imprime.php?num=4475 ), on en diu una d’extraordinària:
    JS: Tenemos problemas incluso para aislar organismos a
    partir de estromatolitos modernos, porque están formados por
    comunidades. Estas cosas han estado viviendo juntas por mucho tiempo y
    no quieren ser separadas de sus compañeras. Nos habría gustado aislar
    algunas de las cianobacterias de las muestras de Cuatro Ciénagas, pero
    es verdaderamente difícil conseguir cultivos puros a partir de los
    estromatolitos.

    Quan diu que porten molt de de temps vivint juntes esta parlant de 100 milions d’anys!
    Alló que té l’aparença d’una pedra resulta que té sentiments! No vol que la separin de les seves companyes de tota la vida -mai millor dit- !
    La Vida és pura fantasia.
  5. Nestor diu:

    Perdoneu, una puntualització…

    “Fa dos bilions d’anys eren la forma de vida dominant al planeta…”, “Fa quatre bilions d’anys, la terra era una bola volcànica…”

    Fa dos o quatre bilions d’anys la terra no existia, l’univers com el coneixem no existia… en canvi fa quatre mil milions d’anys sí… a la terra se li calculen uns 4.500 milions d’anys i a l’univers entre 13 i 14 mil milions d’anys després del Big Bang…

    Salutacions

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*