Xiprers

Maig
A una banda, un camp d’ametllers, ja sense flor, amb el fruit envoltat d’una clofolla tendra, verda i àcida. Al fons, la Serra de Pàndols i els seus fantasmes. Al final del camí, el passadís de xiprers que ens guia fins la porta del cementiri. Comencem l’expedició a la recerca del iaio i la padrina, entre corredors de nínxols. Ensopego, de casualitat, amb la tia Pilar. Li deixo unes flors que el vent havia exiliat del seu destinatari.
 
Després passegem entre les creus sembrades a terra. Hi trobem la iaia Carme i el tio Jesús. N’hi ha tants, però, que no hi són: el tio Emilio, emigrat a Veneçuela, la tia monja, que descansa a Tortosa. I evidentment, la iaia Glòria, que és a les Corts, amb el iaio Josep i els seus dos fills, finalment reunits de nou. D’altres hi haurien de ser, però no els trobem. 
Al fons, el Kenneth, nascut a Colorado i mort a l’Ebre, amb la Lincoln, acompanyat d’una filera de soldatos italians. 22 anys i venir a morir aquí, a un guerra que ni li anava ni li venia. Se’m fa un petit nus a la gola. Una altra placa ens recorda un grup d’afusellats contra una de les parets, parets que llavors van servir de trinxera. Entremig, un ametller furtiu carregat com no n’he vist mai cap. Són les ametlles dels difunts, penso jo. Bé, les ameles.  
-Déu meu- exclama ma mare-, ja conec més gent aquí de la que conec a Gandesa… quin horror!
Tornem cap a casa i deixem els morts en pau, entre vinyes i ametllers i monstruosos parcs eòlics.

 

Març
Surt el sol… la vista des de la 10a planta de Vall d’Hebron és magnífica. Barcelona s’il·lumina mentre el meu pare es nega a abandonar aquest món. Com a mínim el seu cos. La seva ànima ja fa dies que dorm. Nosaltres no. Impossible. Ahir al vespre la meva mare ens va convocar a tots amb urgència. La doctora li ho va demanar perquè ja no passarà la nit. Jo havia sortit tres hores abans per prendre l’aire i vaig tornar corrents. El Marc i el Carles també hi van fer cap bastant ràpid. Qui va costar més de trobar, perquè no té mòbil, és l’Edu, que al final va rebre el missatge i va sortir a agafar el tren a Vilafranca a quarts de 10, tal i com anava vestit, sense pensar d’agafar una muda ni res.
Però el meu pare no ha tingut mai pressa, ens ha fet esperar tota la vida… Fins l’últim moment. I aquí estem tots aplegats al voltant d’un llit després d’haver passat la nit en una saleta incòmoda amb una altra família en les mateixes circumstàncies que nosaltres. Esperem, tots, mentre dues vides es va apagant a poc a poc.
Ell dorm en el seu coma hepàtic. De tots, l’únic que li parla és el Marc, per cantar-li resultats de futbol. S’inventa una victòria a la Copa del Rei encara per jugar, que finalment no encertarà.
–Si demà encara hi és li explicaré la Champions- li comenta al padrí Manel. Ja no hi serà a temps, però-. Ara sense el papa em podré desintoxicar de futbol –diu, i ho explica com si li hagués tocat el paper de manera obligatòria i en contra de la seva voluntat-. Oh, i tant!  L’Edu i el Carles passaven, així que em va tocar a mi. Em feia recitar les alineacions davant els seus amics: Barça-Sporting, 5 a 1, Asensi, Cruyff, Sotil, Marcial, Rexach, Costas, Rife…
Jo no me’n recordo, acabava de néixer, llavors. I a més, era una nena i a les nenes ningú no els feia aprendre alineacions, suposo. Això sí, del Carrusel Deportivo en caravana de diumenge a la tarda a la nacional II tornant de Premià no me’n vaig deslliurar mai: “¡Gol en las Gaunas! ¡Penalty en Balaidos!”. Tots set i el canari apilonats en un R12 escoltant la lletania dels estadis.
No havia de passar la primera nit i ja s’acosta la segona. Les infermeres van i venen pels passadissos. L’home que ha tingut la mala sort d’haver de compartir habitació amb el meu pare gairebé no rep visites. Ahir va venir la filla una estona. Haver de veure com el teu company d’habitació es va morint a poc a poc ha de donar-te uns ànims espectaculars, vaja. I a sobre no el deixem dormir, ara entrant i sortint.
L’Edu i jo ens hem quedat sols mentre els altres anaven a casa a dutxar-se, a sopar. Ens hem quedat en silenci contemplant la penosa respiració del nostre pare. Cada alenada sembla que hagi de ser la darrera. Però hi torna, tossut com una mula. El seu fetge ha dit prou fa dies però el cor encara s’entesta en bategar. Ell, mentrestant, dorm. No sabem si somia.
Aquesta nit ens quedarem el Carles i jo. El Marc, l’Edu i la mama tornaran amb el primer metro a les 5 del matí. Silencio el mòbil; reconec que milers de hooligans cantant el “You’ll Never Walk Alone” és un to bastant escandalós per a un hospital.
Aconsegueixo adormir-me a la cadira reclinable. Comença a fer-se de dia quan em desperten la mama, l’Edu i el Marc, que tornen. Tot continua igual. El Carles i jo marxem a dormir una estona, ell a casa seva –és l’únic dels germans que encara viu a Barcelona, amb la Marta i el Joan- i jo al pis familiar.
A casa, repassant el correu electrònic un moment abans de ficar-me al llit, després de dues nits en cadires, rebo la trucada del Marc. S’ha acabat l’espera. Ja no tenim pare. Me’n vaig a dormir una estona; ens espera una tarda llarga al tanatori.
 
Sancho d’Àvila. Gent i més gent va apareixent durant tota la tarda. 80 anys reduïts a tres grans corones de flors, un taüt i una túnica blanca. I molta gent: amics del pare i amics dels fills, parent veïns i gent que no hem vist en 20 anys. Li han fet una targeta de recordatori amb una barca a la vora de la mar; sembla un dels seus quadres. Ja feia anys que no pintava, ara. Però a casa ens queda una col·lecció de marines i paisatges de diverses dècades.
El Joan somriu aliè al món als seus 8 mesos. Va passant de braç en braç per la família encantat de la vida. La Marina també ha vingut però les bessones s’han quedat a Sant Feliu. En pocs anys han perdut els dos avis. Finalment al vespre marxa tothom i podem tornar a casa. Demà, finalment, s’haurà acabat.
 
La família de Gandesa apareix al matí, pel funeral. Molta gent que ja va venir ahir repeteix. El Carles, fidel al seu estil, arriba just a un minut de començar la cerimònia, tan tranquil –nosaltres ja l’estàvem trucant histèrics- i encara s’atura a saludar la família i alguns dels seus amics. La Marina l’arrossega pel braç fins la saleta abans que tapin el taüt perquè ens en puguem acomiadar tots junts. L’Edu fa quatre dies que va amb la mateixa roba amb què va venir de Vilafranca, i ho va explicant alegrement a tothom. La cerimònia, de la mà del Pepus, és bastant particular. Acaba amb una estrofa del virolai que no se sap ningú.
 
Seguim el cotxe fúnebre, que va deixant una pluja de pètals per la ronda litoral, camí de Les Corts. És gairebé poètic. La petita comitiva fa una volta al Camp del Barça; és un bon comiat pel papa.
-Heu vist quina masia més maca hi ha aquí? –exclama l’Edu. La mama i jo ens el quedem mirant perplexes. Curiosament, és la mama qui li explica-. Ah, és clar…
A la porta de les Corts ens esperen el Pepus, els Manels i la Gemma, la fillola; són els únics que han vingut. La Marta ha marxat a casa amb el nen i les bessones s’han tornat a quedar a Sant Feliu; estaven massa afectades i no s’hi han vist en cor.
Al cementiri van amb retard. Esperem en un banc al sol, al costat del cotxe fúnebre, immersos en aquella calma plàcida de nínxols i creus sota un passadís de xiprers.
Els empleats aparten la làpida difuminada amb l’ajut d’una mena de grua; gairebé no es veu el nom, tot i que és igual. Segurament serà el darrer de la família enterrat aquí. Els altres tenim plans diversos: la mama vol que les seves cendres reposin amb la iaia Carme; jo aniré a la piscina de morts de la facultat de medicina; el Marc vol anar als voltors –dubto que el deixin-…els altres no ho sé.
-Des d’aquí podrà sentir cantar els gols del Barça- dic jo. Acceptem amb unanimitat que això de ben segur el fa feliç. Llavors el Marc i jo caiem en el detall que l’hem enterrat de blanc. Li hauríem d’haver posat un pin o alguna cosa. Ara ja no s’hi pot fer res.
 
Marxem del cementiri amb un ram de roses de la corona com a record. Acabem dinant tots quatre germans, la mama i la Marina en un restaurant basc de Fabra i Puig. Els cambrers deuen pensar que celebrem alguna cosa, un aniversari o així. Espero que a ningú se li acudeixi preguntar-ho per fer-se el simpàtic. “Venim d’enterrar el meu pare, de fet”.  
 
Juny
 
Les Corts, de nou. No sé com ho he de fer. El nínxol familiar queda molt amunt. Però la gent que hi deixa flors bé ho fa d’alguna manera, oi? Tot i que no són flors el que hi vull deixar. L’encarregat em mira un xic estranyat quan li ensenyo el CD. No gosa preguntar però el mira de reüll-. És la final de la Champions –li explico, tranquil·lament-, és pel meu pare.
El noi somriu i s’ofereix immediatament a buscar-me una escala. És que el vam enterrar de blanc, penso. Calia posar-hi remei.     
 
Torno cap a casa i deixo els morts en pau, entre carrers, edificis i camps de futbol.
G.
Aquesta entrada ha esta publicada en El fons del pou. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*