No m’agrada Dickens!

Sóc aquí, al meu estudi, esperant que el fantasma dels blocs passats, presents i futurs em vingui a fer una visita per demostrar-me l’error dels meus actes. Per què? Quin crim he comès per esperar tal cosa? És molt senzill: Odio Charles Dickens. Sí, ja ho sé, és una aberració per a una anglòfila com jo, ho reconec. És un dels grans entre els grans però he de confessar que li tinc certa mania. 

I la raó no és el famós conte de Nadal (copiat, adaptat i utilitzat fins a la sacietat i l’avorriment de totes les maneres i mitjans possibles) sinó la novel·la Great Expectations -Grans Esperances-, llibre que, curiosament, a la meva mare l’entusiasma des de ben joveneta i que ha estat adaptat diverses vegades per televisió i cinema, també. Me’l vaig haver de llegir a Literatura Anglesa I, a la facultat. I quan un llibre no t’entra, no t’entra. Estic segura que és exquisit a nivell narratiu i de llengua, no ho dubteu. Però potser en aquell moment no ho vaig saber apreciar perquè no em va arribar. I el retrat de la vella boja que viu en un casalot rònec encara vestida de núvia i amb tota la taula del banquet de casament parada anys després d’haver estat abandonada segur, segur que és impressionant. El retrat social del noi humil que vol rebre educació per ser un cavaller i acaba formant part del pla malèvol i venjatiu de la vella boja contra tots els homes… sí, que sí, que és una història amb suc. Però a mi em va costar molt empassar-me-la, què voleu que us digui?
Això no treu que avui m’hagi assegut aquí a escriure una entrada en honor d’una icona de la literatura anglesa, el més gran dels escriptors victorians, en motiu del segon centenari del seu naixement. 
Charles John Huffman Dickens (1812-1870) és un dels escriptors més populars de tots els temps -en vida va ser el més famós de la història d’Anglaterra i va crear alguns dels personatges més emblemàtics de la literatura anglesa: Ebenezer Scrooge, aquell home repugnant que en una nit de Nadal rep la visita d’uns fantasmes i acaba veient que ha de canviar, Oliver Twist, l’orfe que les passa magres i que va servir per denunciar les condicions de vida dels nens abandonats i abocats al crim, la senyoreta Havisham, la vella boja i amargada que he esmentat abans o David Copperfield, entre molts d’altres.
L’èxit i la gràcia de Dickens recau en el realisme i el retrat social, en la seva crítica de les diferències socials, de la hipocresia de la societat i de les institucions victorianes, com per exemple el sistema judicial, en la seva descripció de les penúries de les classes obreres en clau de denúncia. I les seves obres eren tan influents que van impulsar algunes reformes, i això té mèrit. 
Una de les curiositats de l’obra de Dickens és que en realitat no concebia els seus llibres com a novel·les sinó com a serials, episodi a episodi. Els anava publicant mensualment i això, evidentment els atorga un ritme diferent, perquè deixava el públic en suspens al final de cada episodi, a l’expectativa del capítol següent, com en una sèrie de televisió actual. Potser d’aquí ve també el seu gran èxit. Fons, forma i a més ho sabia vendre? Una excel·lent combinació: potser és per això que gaudeix d’un seient privilegiat al Valhalla particular dels escriptors. 
Per a més informació: google.

The girl in the victorian well

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura: gènere en extinció. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*