Des de la Vall de Neander

Recordeu el nostre cosí, l’home de Neanderthal, que fa poc menys de 30.000 anys va tenir el detall d’extingir-se i deixar-nos el planeta tot per a nosaltres? Doncs ara resulta que amb ell no tan sols compartíem territoris i ancestres, sinó un grup sanguini, el 0. I per aquest motiu, he decidit recuperar un vell homenatge d’un anterior i fracassat intent de bloc. Ara que és època de brindis, podem alçar la copa en honor d’aquest homínid que tant ha fet ballar el cap a paleontòlegs, antropòlegs i científics. Aquesta és la seva història (que sapiguem fins ara).

Fa molt i molt de temps, quan les gallines tenien dents… és clar que no eren exactament gallines, sinó phorusraros carnívors de tres metres d’alçada… [La natura fa el seu curs però es pren el seu temps, i cal molt de temps per a convertir un gran rèptil com els dinosaures -amos i senyors del planeta en algun punt de l’evolució- en una au domèstica incapaç de volar. Primer, calen ocells terrorífics de 3 metres d’alçada]. Tema fauna apart, fa un milió i mig d’anys, la terra era un pel diferent de com la coneixem ara. Si no, quina gràcia tindria, oi? Ja dúiem 300.000 anys dins el pleistocè- que en va durar 1.789.000-, una de les múltiples glaciacions que el va caracteritzar s’havia instal·lat còmodament i el gel acumulava la major part de l’aigua del planeta als pols, mentre les selves tropicals desapareixien donant pas a planures d’herba i tundra. Grans mamífers i ocells gegantins poblaven aquestes planures: Els mamuts i els seus cosins els mastodonts, els bisons de banyes llargues, els tigres amb dents de sabre i els peresosos terrestres gegants. Cavalls i camells galopaven les gran planures de Nord Amèrica, ocells gegantins de 9 metres d’envergadura d’ales piulaven alegres a l’ombra de coníferes mentre esbudellaven la presa del dia. Eren les bèsties del pleistocè, les hereves de la Terra després de l’extinció dels dinosaures, i que, seguint el seu exemple, un dia també deixarien el planeta als seus successors.
En aquest punt de la prehistòria i enmig d’aquest peculiar safari, l’Homo Erectus, el nostre simiesc i africà avantpassat directe, va decidir escampar-se per la Terra i migrar, via Àsia, fins Europa.
Atrapat en el duríssim clima glacial del continent, no va tenir més remei que adaptar-s’hi i en fer-ho, dissoldre’s en el curs evolutiu natural. Fa 300.000 anys, l’homo erectus ja no existia, i els seus hereus s’havien diversificat en diferents espècies d’homínids. Europa
havia vist nàixer una espècie forta i rabassuda, de crani ampli, óssos facials prominents i dents poderoses. Era l’Homo neanderthalensis, que poblaria la major part d’aquest continent i l’Àsia occidental, des de Gran Bretanya fins a Irak, durant 250.000 anys.

La vida dels neandertals, agrupats en petits clans, no era gens fàcil. Per començar, el clima no era gaire amistós. La major part de les zones temperades del planeta s’anaven cobrint i descobrint de gel a mesura que les glaciacions se succeïen. En el punt àlgid d’una fase freda, les màximes en un dia de juliol amb prou feines arribaven als 10ºC, i en ple gener no pujaven dels 15 sota zero. Per a suportar el fred, els neandertals consumien unes 7.000 calories diàries, bàsicament de la millor font de proteïnes i energia que podien trobar: El 85% de la seva dieta era carn- cosa que no difereix gaire de certes persones que conec,- carn que caçaven tots els membres útils del petit clan, tant homes com dones, dins els límits del seu territori utilitzant la poc olímpica tècnica de llençar els animals barranc avall.
Quan no caçaven, parlaven – a saber el que es deien en el seu llenguatge primitiu i limitat – mentre es treien els polls l’un a l’altre. L’enginyeria segur que no era el tema, tenint en compte que les seves eines no van evolucionar gens en 200.000 anys. Però l’homo ergaster, l’hominid altrament conegut com homo erectus, havia deixat un altre descendent a la seva nativa Àfrica: l’homo sapiens que, sense els rigors del clima gèlid va evolu cionar d’una manera molt diferent: menys robust, més estilitzat, més tècnic. I un dia va decidir viatjar.
Ara fa uns 40.000 anys, vam arribar a Europa. Físicament gens preparats per al clima, ens vam imposar sobre els neandertals a una velocitat vertiginosa. La supervivència del més fort, en aquest cas, no es referia a la força bruta, sinó a la tècnica. Els neandertals, aïllats en clans petits es van veure empesos cap a les costes rocalloses de Croàcia i la península ibèrica –com fan avui els anglesos!- mentre els cromanyons envaïen les fèrtils valls  d’Europa que durant 200.000 anys havien estat la seva llar. Segons alguns teòrics, si tan sols la seva natalitat hagués estat un 2% superior o la seva mortalitat un 2% inferior, segurament no s’haguessin extingit.
Però la cosa no va anar així. Encara no se sap ben bé per què, ara fa 30.000 els últims neandertals van desaparèixer sense fer gaires escarafalls. I no se’n van anar sols. Els van acompanyar en el camí de l’extinció tots els grans mamífers del pleistocè que, després de gairebé 1.800.000 anys, van pensar que era hora de retirar-se. Com diu el tòpic, era la fi d’una era; en aquest cas de dues: pleistocè i paleolític.
L’Holocè va veure com l’Homo Sapiens es quedava l’exclusiva del planeta, o això és el que pensàvem. Després de 40.000 anys de domini absolut, va i apareixen els hòbbits a l’illa de Flores. Els paleontòlegs ja n’estudien les restes extasiats entre debats i controvèrsies de si és o no és en realitat una espècie nova d’homínid i els criptozoòlegs i la resta de púrria pseudo-científica ja es frega les mans: qui sap si encara en queden de vius campant per aquelles selves remotes de l’Àsia? Anem i destruïm una cultura i un estil de vida que han sobreviscut… a la història, suposo.

Sigui com sigui, sempre ens quedarà la Vall de Neander.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*