BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Un mes sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 26 de març de 2008 per aniol

El 23 de març va fer un mes d’aquella fatídica tarda de boira que se’ns va endur L’Alquimista. Avui s’inaugura la secció “Josep Palau i Fabre: L’Alquimista”, secció que cada 23 de cada mes versarà sobre la vida i obra d’un dels intel·lectuals i creadors més importants -sinó el més important – del nostre país. Comencerarem per les sensacions i la buidor de la mort .

Una de les sensacions que em va quedar després de la mort de Josep Palau i Fabre és la d’una estrella que s’ha apagat, una estrella que et guia en aquest món.
Vaig pensar quina sensació li deuria quedar a Josep Palau i Fabre quan es va morir Pablo Picasso. Vaig cercar escrits de Palau sobre la mort de Picasso. A “Els quaderns de l’alquimista”, concretament a “La mort de Picasso” diu: “L’any 1973 quedarà marcat, amb pedra roent, per la mort de Picasso”.
El 8 d’abril de 1973 a “Pocas palabras en la muerte de Picasso també dins els Quaderns: “En esta hora de la muerte de Picasso es este vacío el que se me ha hecho patente, y la imposibilidad de formular ningún juicio sobre su obra o persona”. Més endavant afirma:”Pocas imágenes se me antojan más tristes que la de una fuente que no mana[…]. Ésta es la única imagen que la muerte de Picasso me sugiere”.
Per últim, també a “La mort de Picasso” diu Palau i Fabre: “Amb la mort de Picasso sembla que hagi mort una mica prematurament el segle XX, perquè ell l’encarnava, ell l’encarna”.
Jo només voldria plagiar Palau i Fabre en una frase: “L’any 2008 quedarà marcat, amb pedra roent, per la mort de Josep Palau i Fabre”. I una opinió: el segle XX potser va morir prematurament amb la mort de Picasso, però el segle XX ha mort definitivament i s’ha allargat una miqueta amb la mort de Palau i Fabre.

sergi borges

La mort

Ens hem anat trobant tantes vegades,
que no ens ha de sorprendre a cap dels dos
aquest darrer intercanvi de mirades
en un espai de temps misteriós:

ella, reabsorbint les intricades
cavernes del meu ésser rogallós,
i jo, perdut, amb les arrels alçades,
vers un temps de l’espai sense colors.

Ella amb destresa tota femenina
em mostrarà, plena de llum, la sina
on hauré de reprendre el son letal.

I amb la pupil·la encesa i dilatada,
de ben a prop, i sense fer-me mal,
m’esfilarà sencer per la mirada.

21 de gener de 1945

Josep Palau i Fabre


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.