Els dies i les dones

Avui m’hagués agradat acomiadar-me del mestre Palau. Però des de dissabte que arrossego un fort encostipat que ahir em va donar febre i tot. No he anat a treballar, tampoc. M’he quedat a casa rellegint els articles que ahir es varen publicar. Jordi Coca, David Castillo, Julià Guillamon, Pilar Parcerisas, glossaren en els seus respectius escrits, una panòramica del que representava Palau per la nostra Cultura.

El meu Palau, però, si se’m permet la llicència, és un altre. El meu Palau és el que tenia al menjador del seu acollidor pis, dalt mateix de la Fundació de Caldes que porta els seu nom, un bust de l’escultor reusenc Joan Rebull. Abans de la visita de la qual vaig parlar ahir, havia parlat amb gent de la Fundació preguntant precisament si a més de l’obra exposada de l’escultor, del qual en sóc devot i en sé quatre coses,  hi havia alguna cosa més al fons de la casa. La gent de la Fundació em va atendre amb molta cordialitat dient que al fons hi havia més obres de Rebull. M’arribaren notícies que hi havia alguna mena de proposta de fer ressaltar aquesta relació entre Rebull i Palau.

Un retrat de Maya, fet per Rebull, va ser el regal que va servir, fa tres anys, per retrobar la filla de Picasso amb Palau en un acte molt emotiu amb la presència del president del país de llavors: Pasqual Maragall, a la matixa Fundació. Tornant al bust que Palau conservava -molt a prop d’un plec de revistes de Benzina, tot s’ha de dir- avui l’he localitzat: es tracta de Cap de nen una peça de bronze del 1930-1935, de ressonàncies intemporals, al catàleg raonat de l’obra de l’escultor que en va ver Pepe Corredor. Rebull va ser per Palau un artista molt estimat. El seu pare, Josep Palau Oller, va adquirir un baix relleu del 1930 que va presidir el pis de la família des del 1933 i que ara es pot veure a la Fundació.

Una petita aportació, aquesta meva, per donar mostra de la poliedricitat dels interessos artístics de Palau i de retruc per fer-me recordança de les llargues tardes passades amb el meu avi instruint-me sobre la catalanitat de Picasso (En Palau ho té molt ben dit als seus llibres!,  em deia), catalanitat que com és prou sabut, Palau en fou un dels màxims divulgadors, per molt que a Espanya els cogui. Descansa en pau, mestre. Descanseu en pau, mestres. 

P. D. El pesar per la mort de Palau ha durat només un dia. Avui el telenotícies, de la Televisió de Catalunya, obria totes dues edicions, no pas amb el funeral, sinó amb la notícia del merescudíssim òscar a Javier Bardem. El primer ACTOR ESPANYOL, s’ha pregonat amb total tranquil·litat, en rebre’l. El funeral al final, just després de la informació sobre el Barça, perdò, vull dir sobre els esports.