Els dies i les dones

David Figueres

VINYOLI AL BROSSA

Hi ha rutines que s’adopten amb tot el plaer del món. Per exemple, treure el cap per la programació de l’Espai Brossa sempre que es pugui. Hi deixen entrar bona gent al Brossa. S’hi escolen veus de veritat, mascarades amb l’afecte i l’efecte pels qui agraeixen la proximitat, la intensitat de ser-hi a prop a prop de l’emoció erigida.

Aquest dies s’hi convida Joan Vinyoli al local Brossià. Si deixeu les portes obertes, un Vent d’Aram batrà portes i finestres. Però no ho veureu. La poesia de Vinyoli, com tota bona poesia, no es veu. Queda amagada a l’altra banda del mirall. Surfeja a cavall del deix de pols que transita, com en una autopista en dia de pont, per un riu de llum.

Lluís Solà fa molts anys que ensenya a dir-los els versos als actors. La seva és una aproximació precisa, on la combinatòria ment-cos-veu s’executa amb una vigorositat plaent, justa, esclatant. Sorprèn poder sentir el vers amb un acompanyament tant just i amb un domini del silenci tant exacte.

L’acompanyen Pep Paré, més mesurat en el cos, però igualment desmesurat en anar desfent el collar de perles. Sublim el poema del fil, commovedor de veritat. Mercè Miró els acompanya amb una flauta. També els sap dir els poemes. Amb aquell ritme calmós, component un clima adient al costat dels seus companys de travessa.

Potser l’espectacle no acaba de ser rodó del tot. La filigrana estilística del vers dit amb aquesta precisió insòlita, la fa refractària a un tractament que l’allunyi del propi bastiment estètic que per sí la paraula dóna. Així, l’ús de les projeccions n’alenteix el ritme i en comptes de complementar-lo, el porta a una dimensió massa banal, massa retòrica. Però és una apreciació de tiquis-miquis.

Fins diumenge es pot anar al Brossa i sentir i viure els poemes de Joan Vinyoli dits amb una sensibilitat que infla velams cap a l’emoció. Aneu-hi.

 

 



  1. Interessants, didàctics i aclaridors els comentaris sobre el Vinyoli al Brossa. Queden anotats i gràcies, en buscava reflexions. De vegades no és fàcil trobar apunts crítics, amb una mica de cara i ulls. Que la poesia ens acompanyi!

  2. Jo el vaig veure fa temps al Cirviànum de Torelló. Com és que us arriben tan tard les coses a Barcelona? ;0)
    A mi Vinyoli m’encanta i aquest espectacle em va decepcionar. Em vaig mig adormir. Hi falta ritme i no acaba d’estar tot quallat. I no dic que sigui fàcil, jo no ho hauria pogut fer millor. Però n’esperava més, molt més.
    Dit això, si us agrada el Vinyoli no us el perdeu. O sí.

  3. Buf, quina tensió i quines veuasses!

    Només un apunt: al final la lentitud m’exasperava. Però potser ja és això. Tornar a sentir la veu d’en Pep Paré va ser un regal perfecte de diumenge.

    “Estem a la intempèrie”

     


  4. la lentitud exasperant, i l’espectacle decebedor. dec ser jo que no hi entenc, però repetir dos poemes en un espectacle on en recites… quants? quinze? és que no té més poemes de qualitat, Vinyoli? o hi ha un significat ocult que se m’escapa? i aquelles imatges d’estar per casa, què volien dir?

    em va fer pensar, pel regust amarg que em va deixar a la boca, en aquell actor (de cuyo nombre no quiero acordarme) que va destrossar Gil de Biedma.

    però tot són maneres de veure-ho, de viure-ho.

    felicitats pel recull!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'ombra de Yorick per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent