Els dies i les dones

A la riba del riu, veient passar la llenca verdosa de l’aigua, el pescador està a l’aguait. Va guarnit amb una gorra, unes botes. Molta paciència. La canya és una llança grega. Els mites són a la moca de les truites. El so del fil, desenrotllant-se al rodet, trenca el fred silenci de l’aigua fregant les pedres, el llim, les ombres… Ara és un cop sec: un doll de fil que s’endinsa en l’aigua. Busca, busca, busca… Tot el que no veiem, hi és. Al final de l’ham, el peix de joguina neda sense llibertat. Atrau els incauts, els perdedors, els solitaris. Un retrat diferent de la postal misteriosa que podem veure. Ja ho hem dit que el que no hi és, existeix.

Un arbre contra el cel, radiant
com cent televisors apagats.

Ara al paper, el pescador, ja té la ferrada plena de truites. Busca en el record del matí resplendent, de la tarda decandida, els meandres precisos del riu. Els copia amb la tinta. El paper recull les braçades del plomí que s’ha deixat de creacions i l’hi dóna l’exactitud del record de la jornada, no pas la calmada mecànica de l’art de fer sortir truites del riu. La lenta perserverança de l’escomesa és una excusa per altres coses. Per descriure, per viure i sentir, sol; esperant tot el que de bo ens porta el riu. Deixant anar tot el que ens pesa, corrent avall. "Una rapala no és més que un excel·lent, preciós esquer: un art de pesca, segons Jaume Subirana.

Ahir va quedar vist per sentència el litigi que enfrontava la immobiliaria del senyor Núñez i la Sala Beckett. Després que el constructor, ex-president del Barça, presentés una demanda de desallotjament al mes de maig, els de la Beckett es defensaren al·legant que amb l’anterior propietari de l’immoble, s’havia firmat un contracte indefinit. Mandangues legals a banda, no hi ha cap mena de dubte que el litigi constitueix l’assalt de la banda del ciment a no tenir-ne prou en canviar la fesomia de les nostres costes, sinó a voler practicar la cirugia estètica a cops de formigó, també a la nostra cultura.

La Sala Beckett és un dels pocs llocs que existeixen on a nivell teatral es fan coses, vull dir, que no només la gent s’hi va asseure i a picar de mans en acabar la funció. El cursos i tallers que s’hi imparteixen, són un referent pel que fa a la creació teatral. El reconeixement de la crítica i els nombrosos premis guanyats, avalen una proposta del tot necessària en tot els àmbits de l’art, com és oferir una cuina per experimentar, per fer emergir nous autors i noves propostes.  

Desconec com aniran les coses, no sóc entès en aquests percals, ara bé, si pel que sigui la sentència és desfavorable als de la Beckett, n’hi haurà per plegar. El silenci administratiu davant el projecte d’ampliació -necessari- presentat ara fa un any, posa de manifest quina és la posició dels qui remenen les cireres. "Si la justícia dicta que s’ha de plegar veles, qui som nosaltres per dir res?", podria ser una bona resposta. Com quan la mateixa Justícia il·legalitza partits o deté gent per cremar fotografies.

L’aire ha deixat de tenir aquella olor de ranci, de mil aromes desagradables a la vegada. Tot s’ha perdut. La flama ha actuat diligent, amb una professionalitat mai vista. No hi queda cap paper. Cap escrit. Res. Del perquè l’Escriptor no havia decidit fer-ne còpia de tot plegat, és un misteri incomprensible. Potser podia més creure que aquell embull de fulls tenien vida, que caminaven amb ell, que bategaven al seu ritme. Res inert, res físic o immoble. Vivesa. Caliu de lletres desordenades. Una obra no s’escriu damunt el no-res: cada encert, cada recompensa, s’aixeca damunt de molts papers inservibles, ingenus, innocents. Vius. Com pensar en fer-ne una freda transposició d’aquells fonaments? Dies feia que en entrar a la cambra ara arrasada, un sorollet com de grill percudia la intimitat. El soroll es va anar fent més i més insistent. Semblava que no tenia aturador. No hi trobava una causa justificada, per això l’Escriptor anava fent amoïnant-s’hi només el just. Fins que aquesta setmana, molt abans i tot d’entrar al seu reducte, l’olor de destrucció li va recórrer l’espinada i li feu venir punxades molt fortes. Era inútil intentar d’entrar-hi. El foc feia via i seria implacable.

Em vaig voler morir quan el tercer informàtic consultat sentencià que del disc dur, no se’n podia recuperar res de res.