La vida versió Champions League

Torne a València i em tope de morros contra la quotidianetat com qui s’estampa contra una paret per accident mentre corre mirant cap arrere. Mil llibres que he de tornar a la biblioteca, mil treballs que he de fer i no he fet perquè estava fent una altra cosa més important i de més envergadura, i per si fóra poc, la nevera està congelada, perquè algú es va deixar la nevera al 7, i anit quan vaig tirar a fer-me un got de llet, el pot de llet tenia mig litre de líquid compacte. Espectacular.

He aprofitat l’hora que tinc perduda de onze i mitja a dotze i mitja per anar al super i reomplir nevera i rebost amb recursos comestibles. I aquesta vesprada he d’anar a buscar paper. Què trist és recomençar -el que siga, el final del curs, el principi de l’any, el final del pis, o el principi de mes- rodejada de tanta decadència! Amb lo bé que s’està a casa, qui em mana a mi tornar a Monteolivete!
En tot cas, sembla que tothom estiga com adormit. Els nivells d’exigència, tot i que a aquestes alçades de curs haurien d’estar en màxima alerta, estan, ara per ara, tan congelats com les carxofes que una companya es va deixar en la nevera. La setmana que ve, sense anar més lluny, tinc el primer examen. Bé, ara estem badallant i estirant-nos. Demà, quan ens haguem pres el cafè i ens haguem fet una idea general del panorama, ens agafarà una taquicàrdia. Revisaré els posts del mes d’octubre, on deia que estava desficiosa, i voldré entaforar-me dins l’ordinador, tornar arrere en el temps, eixir de la pantalla en el mes d’octubre, i clavar-li a la Marta tarambana d’octubre una bona "bescollà", per fava.

Cada poble celebra aquesta data d’una manera: els americans i els del nord d’Europa en general, heredant la tradició escandinava, són els qui reben els regals més prompte, coincidint amb el nadal -i unint tradició cristiana i tradició pagana. A França al Père Noël l’acompanya el Père Fouettard, que va pegant amb un fuet (d’ací el nom) als xiquets que es porten malament. A Rússia els apareix el Dada Marioz, o algun nom semblant, que significa l’Avi congelat (no podia tindre un altre nom, pobre iaio), que els porta regals, i als polonesos, ells sempre tan catòlics, els ve Svienti Micouai (escrit alguna cosa pareguda a això: Swjety Micolaj, i és Sant Nicolau en polonès) el dia 7 de gener. Al País Basc i a Catalunya també arrela la tradició pagana, que els ve de les muntanyes: el caga tió i l’Olentzeiro (una mena de llenyataire). I si m’estireu molt, a Galícia, tot i que està desapareixent, hi havia la tradició de guardar el tronc que cremava la nit de Nadal, i en nits de forta tempesta es tornava a utilitzar, per allunyar els mals esperits. I a la Safor, també tenim una tradicioneta pròpia: la casca.

I dic a la Safor, perquè sé que a la comarca de l’horta això ja no es coneix -o s’ha perdut del tot, si és que alguna volta ho van tindre-. Potser a les comarques colindants a la Safor encara hi ha pobles on es fa, com la Vall d’Albaida, la Costera o la Marina, i no sé si a la Ribera també. De fet, la casca no té molt de secret: és simplement un dolç característic de la contrada, una mena de rosca de reis pròpia.
No sé per on començar a indagar en això dels orígens de la casca, però pel que he sentit, es veu que té algun orígen musulmà. Es tracta d’un dolç fet amb pasta d’ametló, una pasta dolça -però no embafosa- que recorda lleugerament als dolços que et prens en les haimes mentre et prens una tassa de tè de menta. N’he vist de moltes formes. A casa, que tenim una tradició pastissera arrelada, sempre les he vistes en forma de serp, però una serp arredonida, que s’intenta menjar la cua amb la boca. També està la versió avorrida de la casca: en forma de rosca, sense serp ni res. El dolç, com és poc dolç, se sol acompanyar amb tota mena de dolços, i pel voltant de la serp es posen caramels, bombons,… I tot es posa dins d’una caixa, que és la caixa de la casca, i es guarda tot l’any destinada únicament a aquesta fi.
La tradició diu que són els reis els que porten la casca als xiquets (senyor rei, les garrofes i la palla per al seu rossí, i la casca i lo demés, -o la casca i els joguets-, "pa" mi). Tanmateix, com jo m’he criat en una cultura mixta, això que els reis de Barcelona em portaren la casca es veu que no colava, i vaig créixer sabent que els joguets me’ls podia portar qui vulguera, però la casca me la feia ma tia.
Enguany encara no he vist la meua casca, i no sé per on para la meua caixa de la casca -tot i que estava convençuda que estava al rebost, on descansa tot l’any!-; però potser és que els reis volen compensar que no me la van portar en tota la infantesa per portar-me-la ara 😉

Ha, ha! Registres particulars m’ha proposat un meme (gràcies! Hi, hi!) i com que aquestes coses encara em fan il·lusió, vaig a respondre tot seguit. Menys mal que això de què era un meme m’ho va explicar Emili no fa molt, que si no m’haguera quedat en bragues! El que em fa gràcia és que no en tinc ni idea d’on deu provindre la parauleta (són unes sigles? Ve del francès?), sobretot perquè totes les paraules de hui en dia procedeixen de la mateixa cistella anglòfona, i meme no en té pinta, de paraula anglesa. En fi, vaig al tema.

1. Quant de temps portes com a blocaire?

A Vilaweb quatre mesos i pocs dies -com passa el temps!-, però en 2004 vaig tindre un bloc durant uns quants mesos, que es deia La revolució del bròquil.

2. Com vas saber l’existència dels blogs?

Doncs ara no recorde si els vaig descobrir anant d’un lloc a un altre, vagant per la xarxa, o si algun amic friki m’ho va explicar…

3. Digues 5 blogs que segueixes diàriament.

Els seguisc tots sempre que puc, però si només tinc cinc minuts mire els de la família, o els que em són familiars: Va de bo, cavallers! La vida diferida (que són família) i Ventdcabylia, Registres Particulars i Lo bloc de la Piga

4. Ets lector anònim d’algun bloc?

Sí, del de Dinio i del de Potxolo, ha, ha!! És broma. No, el meu bloc porta el meu nom, perquè el meu anonimat encara no s’ha decidit a eixir de l’armari. 

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.

Dels que no conega -perquè els que conec ja em generen simpatia-, Pols d’estels, Invasió subtil, Hic et Nunc, i Empremtes

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?

A les dotze de la nit se’m tanquen els ulls com per art d’encantament, i no em puc despertar fins al cap de 9 hores. Se’m fa difícil anar-me’n de marxa nocturna. Però no m’importaria anar-me’n de paella amb: Més content que un Gínjol, Malva-Rosa Connection, Anotacions Rizomàtiques, Vent de Cabylia i Apòstata Desficiosa

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?

Com he dit abans, pertany al gènere animal: sóc una marmota, no puc passar nits fent res que no siga dormint. Però si m’ho demanaren gentilment i tingueren bloc, no diria que no a Horace de CSI (el personatge, no l’actor), Gregory House (el personatge, no l’actor), i Sherlock Holmes (el personatge, no el gos).

8. T’has enamorat mai d’algun blocaire?

Visc perennement enamorada d’Emili, i quan llig el seu bloc, me’n reenamore (aquesta paraula existeix? Es podria posar en un Scrabble?) encara més.

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?

Generalment sí, i quan no ho estic, m’ho prenc com un repte per a millorar.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest meme.
Després de passar el filtre de blocs que encara no han fet aquest meme, i de blocs que potser em contesten, propose els següents (si em volen fer cas).

     – Amolls i brases
     – La Marina Yang
     – La vida diferida
     – Parlant de Sirenes
     – Vent de Cabylia

Una volta vaig tindre una conversa virtual molt interessant amb un matemàtic que tenia fòbia al zero: sobre els marcadors a zero i començar de zero. Li havia estat explicant la meua vida per correu electrònic (pobret! :-)), i m’havia respost que jo era una experta en començar de zero. No vaig a posar-me a explicar la meua vida per a demostrar que no és veritat, els de Vilaweb em censurarien per excés de gigabaits; però sí que m’agradaria fer la següent reflexió.

Ni quan naixem, no comencem de zero. Heredem unes particularitats genètiques (ja ho diu el refrany: no només s’hereden les fanecades), i heredem uns prejudicis històrics que portem lligats com una cadena, al coll (versus els espanyols, versus els francesos, versus els valencians, versus els catalans, versus els murcians… depenent del lloc, de la família i de la falla on estigues abonat). I tot això, amb l’any nou, no comença de zero.
Fins i tot l’experiència professional no parteix de zero. Vaig començar una carrera filològica que vaig abandonar, però em va aprofitar per al periodisme, un món on porte sis anys. I ara estic de camí de tirar per la borda aquesta experiència, tan bon punt em dónen una oportunitat per a demostrar que sóc competent per a ensenyar anglés als xiquets. I estic completament segura que la meua experiència en el periodisme em servirà per a aquesta nova tasca. De fet, ara que encara estic estudiant magisteri, ja veig que em serveix.
De zero? Només considere que es tenen els marcadors a zero quan no tens feina i se t’acaba la prestació d’atur. Ni tan sols els anys comencen de zero, perquè el mes de gener només és la continuació del desembre, de la mateixa manera que el juliol va després del juny. Els anys són una roda, igual que les feines, la vida, els diners o els prejudicis.
I si no creguera fermament tot açò, em vindrien ganes de suïcidar-me, ja que, ben mirat, el matemàtic tenia raó, i potser sí que tinc aquest vici de començar de zero… o quasi!

Com enguany he estat bona xica -i tinc un document que ho certifica-, he decidit autorregalar-me La invenció d’Hugo Cabret (bé, la versió en castellà, però està també en valencià, tot i que no l’he pogut trobar). És un llibre que em recomanaren al diploma que estic cursant, el de Cultura, lectura i literatura infantil i juvenil.

Hi ha gent que té prejudicis amb la Literatura Infantil i Juvenil, considerant-la un subgènere (sense anar més lluny, un amic periodista quan em va sentir dir que estava fent aquest diploma sobre literatura infantil i juvenil em va respondre, literalment:-Ecs!); jo tenia un cert prejudici pel gènere de l’àlbum il·lustrat o de les il·lustracions. Bé, no exactament un prejudici, però sí un allunyament. Com si la imatge no fóra tan important com la paraula (i això que he estudiat comunicació audiovisual, i per a mi la imatge teòricament hauria de ser important). En diverses sessions del diploma hem estat estudiant la qüestió de la imatge: i he arribat a la conclusió que m’hi he de fixar més, perquè és certament important.
I la millor manera per a començar aquesta nova vida amb un prejudici menys és llegint La invenció d’Hugo Cabret. Es tracta d’una obra preciosa, que recorda al gènere cinematogràfic, però tractat des del paper, i on la imatge pren el protagonisme. No només es tracta d’una història que captiva i encurioseix, sinó que el seu tractament és especial, diferent. Un repte. Si vos ha entrat curiositat, ací es pot fer un tast xicotet de l’obra. Jo la tinc al damunt la taula, me n’he menjat un capítol, i crec que aquesta nit, quan acabe les mil feines que tinc pendents, tornaré a endinsar-me en aquest somni sorgit de la genial ment de Brian Selznik.

Un dels meus propòsits per a enguany és retornar a la pràctica de l’esport, una pràctica que vaig abandonar en fer cap a la Capi. Em vaig menjar el raïm amb aquest ferm propòsit. Penseu que hui m’he alçat a les huit del matí i m’he lligat les espardenyes per anar a córrer a la muntanya? Doncs no. Perquè en el fons, això dels propòsits un se’ls ha de fer quan se’ls vol fer, quan en veu la necessitat, i no perquè es menja dotze grans de raïm a la velocitat d’un gra per segon.

Quan era joveneta, als 14 o 15 anys, això del cap d’any era una cosa mítica, estratosfèrica, extraordinàia -clar, n’havia viscut tan pocs, de caps d’any!-. I vivia -vivíem- les campanades com alguna cosa màgica, com si, després que acabara de tocar l’última campanada, se’ns anara a aparèixer la fada dels desitjos inacabables, o haguera de caure un meteorit a la terra (bé, els marcians d’ací a un mes correran aquest merill, ho explica Enric Marco ací). Després de tants anys de descobrir que, de fet, després de l’última campanada, continuen passant els segons com si res, una s’ho pren més en calma. Ni tan sols els bons propòsits tenen perquè complir-se, -o almenys això és el que m’ha passat sempre-.
El que sí que tinc és molta curiositat de saber què passarà enguany… Bé, tot el que passe, -o quasi tot- es retransmetrà en directe, com sempre, en aquests apunts diaris.