Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 6 de juny de 2007

SIRENA

Feia temps que no plorava amb un llibre. N. P., de la Banana Yoshimoto, ha aconseguit fer-me estirar quatre llàgrimes. És una novel·la dura. De personatges enfrontats directament amb els seus fantasmes. Sense un argument on alleugerir tota la càrrega emocional que porten a sobre. M’ha commogut el personatge de la Sui. Es preciosa la carta que li escriu a la protagonista al final del llibre. La Yoshimoto crea un personatge totalment impossibilitat per ser feliç. Tortuós. Impredictible. Però tendre i fràgil alhora. Una perillosa sirena on poques són les cordes que et puguin fermar al pal de la nau per no llençar-te engolit per la mar.

La mort hi plana en tota la novel·la. La mort i la literatura. Un conte per qui ha mort molta gent i la seva traducció que lliga als quatre personatges. Tots ballen al so del relat. Com vivint en una realitat emmarcada dins la mateixa literatura. Pel que es desprén en l’epíleg de la pròpia autora, no devia ser fàcil escriure-la. S’hi destil·la una amargor sempre surant, com una taca d’oli, en un oceà de comprensió, d’amistat, de sinceritat, malgrat tot.

La Yoshimoto escriu a partir de la fragilitat. Un aparent lleuger canemàs abriga la història. Flueix a la perfecció la seva prosa. Depura l’estil per fer-lo accessible des de l’espiritualitat, per fer-lo proper no des d’una relació textual, sinó que sap velar les frontisses de la marqueteria pròpia de l’ofici, amb fums i boires apacibles. En aquest sentit s’assembla molt a la prosa de Murakami, però aquest es repenja encara en l’argument. No és tan despullat com la Yoshimoto. Només una lectura més professional, ens farà adonar que aquesta fluïdesa verbal, la basteix una poderosa estructura on frases en aparença fora de context i disposicions gràfiques del text, doten una càrrega poètica afegida del tot reeixida, preciosa, voluble, real, a la sensació que en tot moment són ànimes torturades, però sinceres, d’una humanitat exarcebada, les que ens fan sentir propera la seva història.



  1. Encara no he llegit la Yoshimoto, però la comunió entre fons i forma de Murakami és excepcional. Feia molt que no llegia textos que no grinyolessin, el Murakami és sonen com els Who o els Doors… Hauré de comparar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Negre sobre blanc per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent