Els dies i les dones

AGRAÏMENT

Agraeixo moltes coses

a aquells que no estimo.

L’alleujament amb què admeto

que són més afectes a algú altre.

L’alegria que no sóc jo

el llop de les seves ovelles.

Hi estic en pau

i sóc lliure respecte d’ells,

i, això, l’amor no ho pot donar

ni tampoc ho pot prendre.

No els espero, anant amunt i avall

de la porta de la finestra.

Pacient,

gairebé com un rellotge de sol,

entenc

allò que l’amor no entén,

perdono

allò que l’amor no perdonaria mai.

Des de l’encontre fins a la carta

no transcorre una eternitat,

sinó tot just uns quants dies o setmanes.

Els viatges plegats sempre són reeixits;

els concerts, escoltats de grat;

les catedrals, visitades;

els paisatges, clars.

I quan ens separen

set muntanyes i rius,

són muntanyes i rius

ben coneguts dels mapes.

D’ells és el mèrit,

si visc en tres dimensions,

en un espai ni líric ni retòric,

amb un horitzó autèntic i canviant.

Ni ells mateixos saben

tot el que no duen a les mans.

"No els deixo res a deure",

diria l’amor,

plantejada la qüestió.

                          Wislawa Szymborska (del seu recull Un gran nombre, 1976)

(foto)

Ja fa uns anys vaig decidir deixar Reus i endinsar-me en la selva barcelonina i malgrat la meva poca militància i dedicació, encara noto que m’ho deixen ser-ho quan toca. Admiro de cor, però, els qui han decidit deixar-se créixer les arrels més llargues i esperar que les coses bones els passin allà on van passar altres coses bones als de la seva tribu.

Un d’ells és l’Antoni Veciana. Observador de ploma fina i perspicaç. Home amb dos dits de front, sentit comú, sensibilitat i ganes de poques raons. Amb l’Antoni se n’hem fet farts de pujar fins l’atalaia des d’on ara ens enuncia que es decideix a mirar-se el panorama i deixar-ho per escrit en forma de bloc. Veritablement la vista és magnífica i l’Antoni, geògraf amatent, en sap tots els turons, barrancs i tarteres. Poques coses queden fora del seu ull.

Honorat quedo de quedar enllaçat al costat d’altres companys de la terra. N’esperem l’estilet, n’esperem la moixaina. N’esperem mots com alimares enceses que ens guiïn, entre cels vermells i boirades perpètues, fins on podem anar per saber més coses del País del Llamp. Benvingut!

(Fotografia: alzina del Mas de Borbó)

CONSTÀNCIA

Confons la nit amb la tenebra

i és natural que, descobert

el dia, corris a desfer-te

de la llum més exagerada,

de la claror que oxida el món.

Feixos d’hores en una cambra

han lliscat sota els llençols blancs.

Farsants, creient-vos servidors

dels capricis que encenen l’ara,

us heu donat l’amor rebel

a besades i a orgasmes plens.

No ho has barrejat amb la vida.

Obstinat per fugir de tu,

ja ni tan sols saps com es diu

el nom que ara es vesteix amb pressa,

dolgut per no ser anomenat

en cap ni un dels teus papers.

                        (Del meu recull El trànsit de la llum, 2002)