Els dies i les dones

LLENTIA

Dels teus llavis

les paraules diuen de tu com les pupil·les dilatades,

com de bocins d’un trencaclosques impossible.

Perdo la memòria als llavis i acordo un sonet

per fer plegats el ple de lluna.

No amago la cara,

malgrat les crostes dels núvols que fan la nit

com una boira de mosques en so de pluja:

Bèsties matusseres pel neguit de les gotes de vi.

A fora plou amb el mateix rumor

dels teus braços quan atresoren el cos

que respira si tu ho fas.

Aquesta criatura obstinada a separar-se de tu

sap bé que la llengua té delicte,

i que no es mesura el fang,

ni tampoc l’aigua.

(Núria Martínez Vernis. Quantes mentides fan una sola veritat, 2004)