El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Joan Badia

Avui hauries fet setanta anys

4
Publicat el 24 d'agost de 2021

Avui, dia 24 d’agost, el meu germà Joan hauria fet setanta anys. Arran de la seva mort, el dia 17 d’abril proppassat, es van publicar o difondre una munió de texts sobre ell, de menes i mides molt diferents: de breus mostres de condol a recordatoris d’experiències compartides, de notícies asèptiques i escarides a articles extensos i emotius.

Avui m’agradaria contribuir a definir la imatge d’en Joan difonent les seves paraules. En primer lloc, amb una tria de fragments d’un text autobiogràfic que va enllestir el desembre passat. Era un text titulat “El meu pas pel PSUC”, i n’he garbellat tan sols les primeres pàgines, que abasten de l’ingrés al partit, el 1972, fins al moment que fou detingut i torturat, un any més tard. En segon lloc, amb tres fragments de l’entrevista en vídeo que li va fer la gent de Memoria.cat, de Manresa.

Tot plegat és un reflex del pensament i els actes d’aquell jove de poc més de vint anys, acabat de sortir de la facultat, que es començava a comprometre políticament, amb unes conseqüències que l’havien de marcar definitivament.


Tres fragments de “El meu pas pel PSUC”

“Vaig entrar al PSUC el 1972 i hi vaig militar fins al 1987. […] En el moment del meu ingrés al PSUC, després de diverses reunions de diàleg i debat general sobre la situació política i la necessitat de lluitar contra la dictadura, així com de qüestions més teòriques sobre el capitalisme, el socialisme i el comunisme, vaig posar només una condició: que si tot anava com el PSUC preveia, en el moment en què s’oferís a Catalunya l’exercici del dret a l’autodeterminació, jo deixaria el partit, perquè no estava d’acord amb la solució federal que proposava per a Espanya; jo era –i sóc- partidari de la independència perquè (dit amb paraules clares) creia –i crec- que amb Espanya no hi ha res a fer.”

La meva catalanitat de fons venia de molt lluny: de la infantesa (ambient familiar i de poble, lectura de F. Soldevila –Història de Catalunya explicada als infants–, Josep M. Folch i Torres i etcètera), de l’adolescència (decisió al seminari d’aprendre a escriure en català de manera autodidàctica abans que els mossens decidissin, arran del concili Vaticà II, fer-nos les classes en català i ensenyar-nos català…) i de la joventut (em treia el títol de mestre de català per la JAEC als 17-18 anys, em feia soci d’Òmnium i estudiava Filologia Catalana –oficialment ‘Filologia Romànica. Especialitat de Català’).”

“La primera tasca que se’m va encarregar va ser la de representar el PSUC a la comissió local de Solidaritat. Solidaritat era un organisme unitari que es cuidava de donar suport a les persones reprimides políticament o sindicalment. Actuàvem quan hi havia repressió: detencions, judicis, vagues, acomiadaments… […] El 8 d’abril de 1973, diumenge, hi va haver una caiguda de Solidaritat a Barcelona, al claustre de la Catedral, on s’esperaven diverses persones per anar a la reunió mensual de l’organisme de coordinació de tot Catalunya de Solidaritat. La policia en seguia una i va detenir la resta […]. Al vespre del mateix dia vaig ser detingut a Callús per la Brigada Político-Social (BPS), la ‘secreta’. Vaig passar tres dies a comissaria i dos i mig a la presó de Manresa. A comissaria vaig ser torturat per part de dos secretes vinguts expressament de Barcelona, amb el mètode del quiròfan (ho explico en un vídeo-entrevista al web de Memoria.cat; per tant, no entraré en més detalls). A conseqüència dels papers que em van trobar en l’escorcoll a casa dels meus avis, on tenia el meu estudi, la policia va fer anar a comissaria moltes persones, sobretot relacionades amb l’Església, de manera que l’afer va causar força rebombori a Manresa. Al final, entre llistes i confessió meva, vam ser encausades quatre persones: Ignasi Perramon (JOC; però també militant del PSAN i Unió Socialista del Bages), Jaume Perramon, el seu pare (HOAC), Hermínia Torra (treballadora de Correus) i un servidor. I encara sort que la policia no va veure –ho va tenir davant dels ulls– els apunts d’una reunió del mateix dia 8 al matí: la segona Assemblea del Bages, òrgan representant a la comarca de l’Assemblea de Catalunya; va ser una reunió clandestina de més de 100 persones, a les Torres de Fals, en què jo vaig fer de moderador. Hi vam discutir els quatre punts bàsics de l’Assemblea de Catalunya.

El meu pas per la presó va ser interessant:

  • primer, perquè, paradoxalment, el vaig viure com una mena d’alliberament: sabia que a la presó ja no em podien torturar;
  • segon, perquè em van venir a veure en dos dies (dijous i divendres tarda) persones del meu poble, a més de la família, que mai no ho hauria dit: l’alcalde (som el 1973 encara!) i persones que hauríem qualificat de dretes i del règim… Mai no ho hauria pensat! (A l’alcalde d’aleshores, que després es va fer de CDC, li ho vaig agrair en la meva presa de possessió com a alcalde el 2015. Era el mínim que podia fer. Hem conservat sempre una bona relació.);
  • i tercer, perquè els altres presos (comuns) ben aviat em van “acceptar”: m’explicaven la seva vida i em demanaven que els ensenyés coses de cultura general. Però sobretot perquè en dos dies van menjar com mai no havien menjat… I és que qui feia el menjar per a la presó eren els de la Fonda Sant Antoni, on treballava un amic meu, pintor, en Josep M. Massegú. Vam menjar canelons i no sé pas quantes exquisideses  més…”

Tres fragments de “La veu de les víctimes” (entrevista de Memoria.cat)

La detenció

En aquest fragment, relata la seva detenció per la policia espanyola el 8 d’abril de 1973, pel fet d’ésser membre de la Comissió de Solidaritat (amb els presoners polítics).

 

Les tortures

Ací detalla les tortures arran de la detenció. Després el jutge li va prendre declaració: no va fer-li ni cas quan digué que l’havien torturat i va fer-lo empresonar com un acte de desafiament. Tot plegat li va causar un enfonsament psicològic.

 

Temptacions de suïcidi

Explica que arran de les tortures tingué les úniques temptacions de suïcidar-se de tota la seva vida.


Podeu veure també:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. En cas que la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Joan Badia: el vostre, el nostre

2
Publicat el 2 de maig de 2021

Nom sobre nom, albir omnipotent
que saps alliberar-nos de servatge,
en el darrer tombant del meu viatge
pren-me en la teva revolada ardent

 

El recordatori del funeral de diumenge duia aquests versos de Carner, el poeta que més ha llegit en Joan durant aquest any de malaltia. Els havia triats en Jaume, també filòleg, també tocat per la passió del germà gran.

Aquests dies, a banda la commoció per una mort temuda (anunciada, però igualment temuda), he redescobert en Joan. És un procés que va començar fa quinze dies, quan la Núria, la seva filla petita, d’acord amb ell, em va enviar dos currículums que ens van servir per a escriure’n la biografia i elaborar-ne la llista de llibres.

El Joan que he anat redescobrint és sobretot el “vostre” Joan, el que ens heu dibuixat en centenars de piulets de Twitter i també missatges de correu i de WhatsApp. I en comentaris al bloc i trucades. I papers privats i vídeos que no havia vist… Per això, ara que en sé una mica més, m’agradaria explicar com era aquest home lluitador, treballador, somrient… Un home que era molt més que aquell batlle que la Guàrdia Civil va empentar el Primer d’Octubre.

Sempre lluitant per la llibertat

El compromís polític d’en Joan devia començar de molt jove, però es va oficialitzar quan tenia vint anys i entrà al PSUC i a la Comissió Ciutadana de Solidaritat amb els empresonats de la dictadura. Era el 72. I l’any següent el van detenir. I torturar. Franco ranquejava, però el franquisme era ben viu.

“Dels tres dies de la detenció a comissaria el més fumut van ser les tortures –recordava ell mateix en una entrevista en vídeo–. A mi em van sotmetre a una tortura que es diu el ‘quiròfan’, que consisteix a estirar-te en una taula amb mig cos penjat a fora i anar-te picant als ronyons. Era dolorós. Recordo que relliscava i que picava de cap a terra i en algun moment vaig perdre la consciència i tot. […] Quan et fan tortura psicològica, et vénen ganes de matar-te. Les úniques temptacions de suïcidi de la meva vida les vaig tenir en aquell moment.”

Dos anys més tard el van voler tornar a agafar, però es va amagar. Ja havia acabat la carrera i havia començat a fer classes de català a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB (UAB), a Sant Cugat del Vallès. Als policies, tan eficaços cercant urnes com cercant persones, no se’ls acudí d’anar-lo a detenir a la feina.

(Parèntesi: a casa, la repressió i la persecució no ens deixaven viure tranquils. Un any més tard vam tornar a rebre la visita de la Guàrdia Civil, aquesta vegada per a detenir el pare, acusat d’haver dit unes paraules que no havia dit.)

I per recordar-nos que el malson no s’ha esvaït, el primer d’octubre de 2017 en Joan va rebre aquella agressió bàrbara dels qui no volien –ni volen– dialogar, ni amb ell ni amb ningú.

La llengua i el país, al capdavant

Però, de fet, la primera topada amb la policia havia estat un any abans de la detenció del 73. La culpa la va tenir la llengua, tal com explica ell mateix: “[El 1972] Vaig intentar fer-me fer el carnet d’identitat en català. Vaig anar a la comissaria i vaig omplir els papers en català. Quan el policia ho va veure es va posar fet una fera i me’n vaig anar. Però dos grisos em van agafar al carrer i em van fer entrar una altra vegada. Em van tancar en una habitació i de tant en tant venia el comissari i em deia: ‘A ver, ¿cuál es la lengua oficial del estado?’ I jo li deia que no n’hi havia cap.”

La lluita per la llengua, per l’ensenyament i pel país les duia sempre al mateix sarró. Ho recorda molt bé un piulet de la sectorial d’educació de CCOO, que el defineix així: “Un lluitador incansable per l’educació, la llengua i el país. Militant de CC OO als 70, va elaborar la primera proposta de normalització lingüística del sindicat.”

El seu pas pel PSUC va durar fins el 1987. En un document privat explica que ja havia posat una “condició” quan hi va entrar: “Que si tot anava com el PSUC preveia, en el moment en què s’oferís a Catalunya l’exercici del dret a l’autodeterminació, jo deixaria el partit, perquè no estava d’acord amb la solució federal que proposava per a Espanya; jo era –i sóc– partidari de la independència perquè (dit amb paraules clares) creia –i crec– que amb Espanya no hi ha res a fer.” Quatre anys més tard va entrar a ERC, el partit que no va deixar mai.

Aquesta lluita apassionada per la llengua i el país és la que el duu també a treballar per una educació de qualitat per a tothom. En els dos períodes de feina a l’administració va tenir encàrrecs de pes. En el primer va haver de dotar de contingut la reforma educativa del moment, que més tard acabà essent l’ESO. La seva directora general de llavors fou Carme-Laura Gil, que el defineix així: “Ha estat un dels millors professors que he conegut, incansable, estimador de la llengua, un home que ha cregut que l’educació pot canviar la societat.”

Treballador i afable

Seguir el rastre d’en Joan, saber quines activitats professionals  va exercir, té una certa dificultat. Però encara és més difícil de saber en quines tasques solidàries o socials es va arribar a comprometre. “No tenia un ‘no’ per a ningú”, diu la Maria, la seva esposa, a tall de resum. I tot això sense deixar d’escriure i llegir hores i hores, sobretot a la nit. Aquesta capacitat de treball la destaca molta gent que l’ha conegut: “incansable”, “eficient”, “treballador”, “lluitador”… són mots que es repeteixen en les dotzenes de missatges rebuts.

Hi ha moments de la seva vida que te l’has d’imaginar frenètic, desbordat, però jo no l’hi vaig veure mai. Tanmateix, aquests dies, llegint papers privats seus, he descobert que en algun moment es va haver d’aturar. Per exemple, l’estiu del 79. Casat i amb una filla, decideix de preparar-se les oposicions de catedràtic de llengua i literatura catalanes de batxillerat, les primeres que es convocaven. Mentre estudiava, envoltat de llibres i amb l’ajut d’en Jaume que li passava en net els apunts de cada tema, va néixer la segona filla, la Núria. Per acabar-ho d’adobar, en aquell moment havia d’atendre les responsabilitats absorbents del càrrec de secretari d’organització comarcal del PSUC. Va veure que no podria i va demanar que el rellevessin temporalment d’aquestes funcions. Però el partit li va dir que no: “Les raons personals s’han de supeditar a les del col·lectiu”, explicava que li havien dit. Això el va dur a dimitir el càrrec i a començar-se a allunyar del PSUC. Va aprovar les oposicions (fou el número 2 de la promoció) i va tornar a engegar la màquina, però amb un canvi de rumb: “El meu activisme polític anterior es va transformar en activisme professional”, explica.

Efectivament, ací comença la seva etapa més fructífera en l’ensenyament. Fa de professor –i després de director– del Lluís de Peguera, manté l’activitat de formador de professors (a Manresa, a Cornellà i a Badalona) i, alhora, comença a escriure, juntament amb Jordi Grifoll, els primers llibres de llengua de secundària: Jonc, Feix, Marge… Després vénen els de primària i més endavant els d’adults (en total, del 1981 al 2020 surten més de cent cinquanta llibres amb el seu nom). I la feina d’editor. I la tasca important al Departament d’Educació, amb consellers de CiU, d’ERC i del PSC…

Aquesta frenesia es va mantenir fins a la darrera etapa. Abans de caure malalt, combinava la seva activitat absorbent com a batlle de Callús amb les classes que impartia a la Universitat Central de Catalunya, l’aprenentatge d’alemany i fins i tot, encara, projectes de nous llibres.

Tota aquesta energia es combinava amb un tarannà afable, de proximitat amb la gent, somrient sempre, disposat a resoldre problemes. “Afabilitat”, “sempre amb un somriure”, “bona persona”, “senzill, enriquidor”… són mots que ens han arribat com un recordatori aquests dies. “Un home bo, mestre de vida, catedràtic de literatura, compromès, sempre amb el somriure a punt, fet d’ironia intel·ligent i bonhomia autèntica”, diu Ernest Maragall, conseller d’Educació quan en Joan era director general.

Personalment, m’ha impressionat la gratitud de la mare d’un nen autista, que recorda a Twitter com el batlle Joan Badia va rebre el seu fill:

El “nostre” Joan

Finalment, voldria deixar escrites quatre pinzellades sobre el “nostre” Joan, el de la família.

Al funeral de diumenge, en Jaume resumia el paper d’en Joan a casa nostra d’aquesta manera: “Fou el gran de nou germans, però en una família en què mai no vam poder dormir tots junts sota un mateix sostre. Ni quan érem vuit, ni quan érem set, ni quan érem sis.” I tots els germans, mentre el sentíem, pensàvem que ara ja érem cinc.

Poc abans el cunyat, en Ramon, explicava quan l’havia conegut: “Un noi rosset d’onze anys, ulleres rodones força graduades, al seminari de Vic. Uns quants galifardeus, una mica més grans que ell, ens hi vam fixar i el vam voler captar per compartir les vel·leïtats catalanistes, mig amagades, d’aquella casa.” Hi havia una llavor i a Vic va començar a germinar, amb el grup acomboiat, de prop o de lluny, per Josep Ruaix.

Jo recordo en Joan com un home ferm, convençut i persuasiu. De la meva infantesa, se’m fa present el dia que em va convèncer que signés els exàmens amb el meu nom de debò i no amb el Jorge imposat. La bufetada que vaig rebre del maestro per aquella decisió fou tota una lliçó: el franquisme entenia que el dret de decidir sobre el meu nom era un acte de rebel·lió. No va ser estèril, no, aquella cleca. I ell ho sabia.

Més tard el vaig tenir de professor de literatura a l’institut. En recordo uns exàmens de pensar, una passió encomanadissa pel Noucentisme i un viatge de tot el grup a Catalunya Nord –durant un cap de setmana, que no era qüestió de perdre hores de classe.

La resta dels germans podrien explicar cadascú “el seu Joan”. Diumenge en Jaume contava com l’havia introduït en l’estudi de la llengua i en l’amor a la literatura, o l’empenta cap a la presa de consciència política, o l’emoció compartida en les nits en blanc… L’Isidre, regidor en el seu primer mandat a l’Ajuntament de Callús, podria explicar la intensitat i la perseverança amb què coordinava l’equip de govern municipal. La Maria, si hi fos, podria evocar discussions acalorades, com ara quan ella va encapçalar la reivindicació perquè els pares fossin tractats de tu i en Joan s’hi va oposar; o quan ell va fracassar en l’intent de transmetre-li les normes de la ge i la jota. En Pep podria explicar les hores compartides a Vic, cada cap de setmana, enyorats de casa, però contents de poder-se veure. En Fèlix podria parlar-ne llargament: del seminari, de la detenció del 73 (en què ell va anar a parar a la Model), de l’acompanyament mèdic en moments de necessitat…

Deixeu-me acabar amb les paraules del record de les filles, la Txell i la Núria, que diumenge van servir per a cloure l’acte de comiat:

“El nostre pare era una persona de pensament crític, que ens va ensenyar a ser tolerants i a no jutjar els altres. A entendre que rere qualsevol comportament hi ha una raó. A anar pel món sempre amb la ment oberta. I així va aplicar-ho amb nosaltres: mai no ens va posar bastons a les rodes i sempre vam tenir el seu suport. També ens va ensenyar i demostrar què significa tenir passions. La seva gran passió era la lectura. Es passava els estius a Cambrils, sota l’olivera, llegint. Ja de petites ens llegia i feia aprendre poesies a l’hora d’anar a dormir. Més tard ens donava cent pessetes per cada llibre llegit. Potser no hem esdevingut grans lectores, però és cert que la lectura ens ha ampliat els horitzons i hem après que mai no s’inverteix prou en llibres o en educació.”

Dimecres vam enterrar les cendres d’en Joan Badia en un racó bonic, tranquil i alegre de Callús. L’Isidre i l’Anna van cantar-li el “Cant de l’enyor“, de Lluís Llach. I el germà petit va recitar-li “En el davallant”, de Carner:

Vindreu encara, alades,
oh imatges, oh tonades,
vora d’un cor transit?
Veuré mai més les fades
pel caminal guarnit
de fulles trepitjades?

Passada ma verema,
la boira veig muntar.
Tant és: fins l’hora extrema
que el mon s’esvairà,
val més cantar que témer
i témer que oblidar.

Joan Badia i Pujol, passió per la llengua, l’ensenyament i el país

35
Publicat el 17 d'abril de 2021

Joan Badia (@JoanBadia8) | Twitter

Avui s’ha mort el meu germà gran, en Joan, després d’un any llarg de lluitar contra un càncer.

Ara mateix n’evocaria molts records, però no tinc esme d’endreçar-los perquè en surti un text llegidor. Més endavant us explicaré petits fets que ell no recordaria i que a mi em van marcar.

Si el vau conèixer, de segur que us passa com a mi: el recordeu com un home sempre actiu, enèrgic, carregat de projectes i objectius.

Potser hi vau tenir tractes quan era professor o director al Lluís de Peguera, o a l’IES Bages, o a Castellbell, o a Navarcles… Potser vau ser companys seus al PSUC, o a ERC, o a Comissions, o a USTEC. Potser a Òmnium, o a la Fundació Independència i Progrés. Potser vau ser alumnes seus a la universitat, a la Normal, a la de Manresa, a la UOC. O potser quan estudiàveu primària i secundària o quan us preparàveu l’examen del nivell C, vau fer servir el Jonc, o el Marge, o el Xiulet… o algun dels cent cinquanta llibres que va escriure, com a autor o com a coautor. Potser el vau conèixer quan era editor, a Castellnou, a Jonc, a Angle… Potser us va fer classes de català, semiclandestines, als anys setanta. Potser sou de Callús i hi vau tenir tractes en aquests cinc anys en què va exercir de batlle. Potser vau estudiar amb ell al Seminari de Vic. O potser éreu mestres de Badalona o de Cornellà i us va fer classes de reciclatge. Potser el coneixíeu de quan fou director general d’Innovació Educativa. O potser tan sols el vau veure en un d’aquells vídeos del Primer d’Octubre, quan un guàrdia incivil el va agredir amb una empenta i el va fer caure a terra.

I si no el vau conèixer, no patiu. Sortosament, fa una setmana ell mateix ens va ajudar a aplegar en un document la seva vida, de gairebé setanta anys, i la seva obra. El deixo ací, al Clot de les Ànimes, en memòria d’aquest home infatigable, lluitador apassionat a favor de la llengua, de l’ensenyament i del país. Un veritable exemple per a tothom qui el va tenir a la vora.


Joan Badia va fer els estudis primaris a l’escola pública de Callús i al col·legi la Salle de Manresa i els estudis secundaris al Seminari Diocesà de Vic. Estudià filologia romànica (especialitat de llengua i literatura catalanes) a la Universitat de Barcelona, on fou deixeble de professors com ara Joan Solà, Antoni M. Badia i Margarit i Joan Veny. Més endavant va cursar la carrera de psicologia a la Universitat Oberta de Catalunya.

Durant el franquisme (1969-1975), ja va fer classes extraescolars de llengua catalana i literatura en centres d’EGB i de batxillerat. Així mateix féu classes de català per a adults per a Òmnium Cultural i més institucions. El 1979 guanyà les primeres oposicions de catedràtic de llengua catalana i literatura de secundària amb el número 2 de la promoció. Féu classes als instituts Lluís de Peguera de Manresa (1979-1985 i 1990-1993), IES Bages (1993-1995), SES Navarcles (2000-2003), IES Castellet de Sant Vicenç de Castellet (2011) i Bages Sud de Castellbell i el Vilar (2011-2015). En tots aquests centres exercí diversos càrrecs de gestió educativa, especialment la direcció de l’institut Lluís de Peguera de Manresa (1981-1983).

Fou professor a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB de la Universitat Autònoma de Barcelona (1975-79); a la Universitat Central de Catalunya, en els graus, màsters i postgraus de gestió educativa, de logopèdia, d’educació infantil, de diversitat lingüística i d’innovació didàctica (1999-2015); i a la Universitat Oberta de Catalunya, en el postgrau de gestió de la diversitat lingüística (2012-2015).

També va ser professor de cursos de reciclatge per a mestres d’EGB i professors de secundària i de cursos de formació permanent. Fou formador de professorat en cursos de Formació Bàsica per a la Reforma (1990-95) i en cursos de Didàctica de la Llengua i la Literatura. Va col·laborar en cursos per al Certificat d’Aptitud Pedagògica per als Instituts de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona i Universitat Autònoma de Barcelona (1990-95). Exercí de coordinador de l’Escola d’Estiu del Bages, organitzada pel Col·lectiu de Docents del Bages, del qual va ser president (1998-2019).

Va exercir càrrecs diversos al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Fou coordinador del desenvolupament curricular de l’ESO en el Programa Experimental de la Reforma (1985-89) i cap del Servei de Planificació i Programació de Formació Permanent (1989-1990). També va ser sots-director general de Formació Permanent i Recursos Pedagògics (2004-2006) i director general d’Innovació (2006-2009). Així mateix, dins el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, fou sots-director general de Planificació Acadèmica Universitària i de l’Espai Europeu d’Educació Superior (2009-2011).

Va ser autor o col·laborador en la redacció de texts legislatius i curriculars de la reforma educativa (LOGSE) per a diversos nivells: ESO, batxillerat, adults, etc.

És autor o coautor de més de cent cinquanta llibres de text i de suport d’educació primària i secundària, de català per a adults i d’assaig.

En l’àmbit editorial, fou fundador de les editorials Jonc i Angle; i fundador i director editorial del Grup Hermes, que incloïa les editorials Castellnou, Almadraba, Colimbo i Galba (1995-2000).

Va ser un dels impulsors i primer subscriptor del diari Regió 7, on col·laborà habitualment. Fou director de la revista Escola Catalana (2010-2012) i membre de l’equip de redacció de la revista Articles (1993-1995). Va escriure articles sobre ensenyament, política educativa, didàctica general i didàctica de la llengua i la literatura a les revistes Perspectiva Escolar, Guix, Cuadernos de Pedagogía, Articles i Textos. Va ser corresponsal de premsa d’El Pensamiento Navarro, Tele/eXprés, Mundo Diario i Presència.

Membre d’Òmnium Cultural d’ençà del 1969, va presidir-ne la delegació al Bages (1993-1998) i fou vocal de la junta general (2006-2010).

En l’àmbit polític, començà militant al PSUC (1972-1987), partit en què va ser secretari comarcal del Bages i també responsable comarcal de finances i d’organització. L’any 1973 va ser detingut i torturat durant cinc dies per la policia espanyola (ho explicava ell mateix en aquest vídeo). El 1975, al final del franquisme, va ser perseguit però s’amagà i la policia no el pogué detenir.

El 1991 va entrar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual fou president comarcal del Bages (1993-1996) i de la secció local de Manresa (2000-2004).

Va ser membre de Comissions Obreres i autor de la primera proposta de normalització lingüística del sindicat. També fou membre del sindicat USTEC.

El maig del 2015 fou elegit batlle del seu municipi, Callús (Bages). Va ser-ne el primer batlle d’Esquerra Republicana de Catalunya d’ençà del 1939. A les eleccions del 2019 va tornar a encapçalar la llista d’ERC, que guanyà novament, amb un resultat encara millor que l’anterior. L’any 2020 va haver de plegar per motius de salut.

El primer d’octubre de 2017, essent batlle de Callús, va participar activament en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Quan la Guàrdia Civil espanyola va arribar a l’escola on s’havia de fer la votació, Joan Badia va intentar de parlar-hi i els agents el van agredir. Més endavant, a més, va ser acusat per desobediència arran d’aquests fets, però la causa fou arxivada. Les denúncies contra l’actuació de la Guàrdia Civil també foren arxivades. Joan Badia també va declarar en el judici del Tribunal Suprem espanyol contra el procés independentista català, el 14 de maig de 2019, citat com a testimoni per la defensa de Jordi Cuixart.

Obres publicades

Llibres de text i material de suport d’educació primària

Xiulet: llengua catalana EGB (1, 2, 3, 4, 5). Barcanova.

Floc: llengua catalana EGB (I, II i III). Anaya.

Blauet: llengua educació primària (1, 2, 3, 4, 5 i 6). Barcanova.

Llengua: educació primària (3, 4, 5 i 6). Casals.

Llengua catalana: educació primària (1, 3, 5 i 6). Castellnou.

Llengua catalana i literatura: educació primària. Projecte Zoom (3, 4, 5, 6). Vicens Vives.

Col·lecció Graó (18 llibres). Teide.

Col·lecció Ortografia (8 llibres). Teide.

Col·lecció Quaderns de Llengua per a Primària (6 llibres). Teide.

Ortografia (18 quaderns). Casals.

Pràctiques d’escriure: propostes de treballs de llengua (1, 2 i 3) Casals.

 

Llibres de text i material de suport d’educació secundària

Jonc: llengua catalana 1 BUP. Edicions 62.

Feix 1: textos i exercicis de llengua catalana. Edicions 62.

Marge: llengua i literatura 2 BUP. Edicions 62.

Feix 2: textos i exercicis de llengua catalana. Edicions 62.

Feix-COU: antologia de textos i exercicis de llengua catalana. Edicions 62.

Llengua catalana COU. Jonc.

Llengua 1 BUP. Teide.

Llengua 2 BUP. Teide.

Llengua COU. Teide.

Curs de llengua catalana. Teide.

Llengua 1 BUP. Castellnou.

Llengua 2 BUP. Castellnou.

Llengua COU. Castellnou.

Llengua catalana i literatura 1 batxillerat. Castellnou.

Llengua catalana i literatura 2 batxillerat. Castellnou.

Cau: llengua catalana i literatura 1 ESO. Castellnou.

Broc: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Aloc: llengua i literatura 1 ESO. Castellnou.

Brancal: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Cisell: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Doll: llengua catalana 4 ESO. Castellnou.

Arç: llengua catalana i literatura 1 ESO. Castellnou.

Bruc: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Nau: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Toc: llengua catalana i literatura 4 ESO. Castellnou.

Nou Arç: llengua catalana i literatura 1 ESO. Castellnou.

Boix: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Om: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Nou Om: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Tell: llengua catalana i literatura 4 ESO. Castellnou.

Llen pro (4 quaderns d’ortografia i expressió escrita, versions per al Principat, País Valencià i Illes Balears). Vicens Vives.

Ortografia catalana. Jonc.

Ortografia catalana. Teide.

Esquema: gramàtica bàsica. Teide.

Praxi. Teide.

Ortografia catalana ESO. Castellnou.

Ortografia catalana ESO-BUP. Castellnou.

Poesia: llengua catalana i literatura 3 i 4 ESO. Castellnou.

Ortografia catalana ESO (8 quaderns). Castellnou.

Ortografia valenciana ESO (7 quaderns). Castellnou.

El fantasma de Canterville (notes i material de treball; versió en català, castellà i gallec). Vicens Vives.

Orto-joc (recurs electrònic). Castellnou.

Com superar amb bona nota les proves de 4t d’ESO. Llengua catalana. Eumo.

Com superar amb bona nota les proves de 4T d’ESO. Llengua castellana. Eumo.

 

Altres llibres de text

Història sagrada. Castellnou.

Historia de Jesús. Almadraba.

 

Llibres de català per a públic adult

Català per a persones adultes 1, 2 i 3. Castellnou.

Curs de llengua catalana nivell C. Castellnou.

Curs de llengua catalana nivell B. Castellnou.

Curs de català. Aula Activa.

1000 exercicis per al nivell C. Castellnou.

Curs de català per correspondència (per als cursos de reciclatge). Generalitat de Catalunya.

Lliçons de català (curs en fitxes encarregat per Idiomas Campo per al diari El Noticiero Universal)

El català és fàcil (curs en fascicles per a El Periódico). Castellnou.

Català per a tothom (curs en fitxes per a la Vanguardia). Castellnou.

Curs de llengua catalana per a majors de 25 anys. UOC.

 

Assaigs:

És possible viure en català? Angle.

L’escola suspèn. Angle.

Lideratge per a l’aprenentatge: estudis de cas a Catalunya. Els Llums.

 

Vegeu també:

Entrevista a VilaWeb, a càrrec de Clara Ardèvol, 21/8/2019

Entrevista a El diari de l’educació, a càrrec de Pau Rodríguez, 16/11/2016