El clot de les Ànimes

“En breu en tindrem la resposta”, “Us ho diré en breu”, “S’haurà de presentar en breu al jutjat”… De frases com aquestes, sobretot als mitjans de comunicació, en sentim com més va més.

Si mirem els diccionaris, no podem pas dir que en breu sigui incorrecte. Ni poc genuí: n’hi ha dos testimonis datats entre els segles XIII i XIV, un de la crònica de Jaume I (“Deus nos darà temps en breu perquè porets passar”) i un altre del Llibre de meravelles de Ramon Llull (“Que en breu venga temps en que’s complesca”).

Ara, malgrat que els diccionaris la registrin i que no l’hàgim de considerar condemnable, avui és forçada, artificiosa. Sembla que en alguns parlars s’havia mantingut fins a mitjan segle passat, però la revifalla que ha tingut aquests darrers temps és, sens dubte, per influència del castellà. Encara és més xocant la manera com s’ha escampat la variant en breus. No se sap ben bé d’on ha sortit, si de l’escurçament de “en breus moments” o “en breus dies”, o bé d’una tendència “popular” a fer aquesta mena de pluralitzacions (semblantment a “amb vistes a”, “de cares a”, etc.). Sigui com sigui, la locució en breus no és admesa i cal desaconsellar-la totalment.

Quant a en breu, hauríem de recomanar de no abusar-ne. L’abús de qualsevol mot o construcció, recordem-ho, mena a l’empobriment, perquè arracona recursos propis, els de tota la vida. Vegem-ne, doncs, alternatives més naturals i, fins fa poc, més corrents:

Aviat, prompte, prest

Per a referir-nos a un moment pròxim però inconcret, sense determinar ni quantificar, gairebé sempre hi escau de dir aviat, que podem emprar o bé tot sol (“L’avió arribarà aviat”), o bé reforçat: ben aviat, molt aviat, tan aviat com (“Us atendrem ben aviat” o “Us atendrem tan aviat com puguem”). En alguns parlars, sobretot del sud, és molt habitual prompte (“El llibre es publicarà prompte”). I a les Illes Balears es fa servir sovint prest (“Ens veurem prest”). Al rossellonès i en algunes comarques pirinenques, hi trobem lleu, recollit pels diccionaris (“Lleu haurà acabat”) i que potser és degut a la influència de l’occità lèu.

D’ací a poca estona i més

El català permet de diferenciar entre dues menes de proximitat temporal. Quan parlem d’un fet que ha de passar molt aviat (al cap de pocs minuts o poques hores), fem servir estona. En aquest cas, diríem d’ací (o d’aquí) a poca estona (“El president compareixerà d’ací a poca estona”). En canvi, si parlem d’una proximitat no immediata, per exemple, de l’endemà, fem servir temps, és a dir, d’ací (o d’aquí) a poc temps (“Ha anunciat que d’aquí a poc temps visitaria Manacor”). Hi ha també dues expressions ambivalents que ens poden servir per a aquests casos: d’ací a poc  i d’ací a no gaire (“Ho sabrem d’ací a no gaire”). Si ens referim a una proximitat temporal expressada en el passat, hem de dir al cap d’una estona o al cap d’un temps (“Dilluns el vam anar a veure i ens va assegurar que aniria a cal metge al cap d’una estona”). També ens poden ésser útils al cap de poca estona, al cap d’un quant temps…

De seguida, abans de gaire i més

Encara en tenim més, de recursos per a no abusar d’en breu. Per exemple, de seguida (“L’espectacle començarà de seguida”) i abans de gaire (“Abans de gaire en sentirem a parlar”). Així mateix, hi ha termes de registre formal, que no haurien d’ésser habituals en l’expressió col·loquial, com ara pròximament, imminentment i properament. Per acabar, esmentem tres mots arcaics que es feien servir amb aquest significat: tost (“Responeu tost, que per vós ho diran”, Ausiàs Marc); tantost (“Si vida volets, dues coses havets de fer tantost”, Ramon Muntaner); i encontinent (“La llenya que portaran se haja de pagar encontinent”, Lluís Gomis, segle XVI).

Com veiem, doncs, sense haver de recórrer a cap arcaisme, el català té prou recursos per a evitar l’abús d’en breu i l’ús d’en breus, locucions que s’han escampat molt –massa– aquests darrers temps.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tot sovint, hi ha qui insisteix a dir que les llengües serveixen sobretot per a comunicar-se. Però aquesta insistència sol amagar una intenció de domini: “Fes servir la meva llengua, que així ens entendrem més bé.” Les llengües són sistemes de comunicació i prou? Carme Junyent, a El futur del català depèn de tu, ens respon molt bé aquesta qüestió:

“Quan desapareix una llengua, o simplement està amenaçada, els esforços que es fan per revitalitzar-la no plantegen mai la qüestió de la comunicació: comunicar-nos, ja ens comuniquem en la llengua que sigui i com sigui (gestos, ganyotes…), però dir el que volem dir i ser qui som, això no és tan fàcil en la llengua d’un altre.”

En aquesta darrera frase, qualsevol filòleg o qualsevol lingüista hi pot sucar pa una bona estona. Sobre la primera part, “dir el que volem dir”, no cal estendre-s’hi. Quan parlem en una llengua que no és la nostra no ens hi expressem amb fluïdesa, no arribem a la precisió a què arribem amb la nostra, ens podem trobar mancats de recursos. No arribem a dir plenament allò que volem dir.

Però i la segona part de la frase de Junyent? Realment necessitem la nostra llengua per a “ser com som”? La llengua ens diu com som? Quan sentim que darrere una llengua hi ha una manera de veure el món, que si es perd una llengua es perd una cosmovisió, es parla d’això. Ara, el cas és si això es pot “demostrar” o, si més no, concretar, exemplificar. Aquest article pretén aproximar-se a una resposta d’aquesta qüestió.

Potser una manera de comprovar el reflex del nostre caràcter col·lectiu en la llengua és observar-ne aquells aspectes més “idiomàtics”, com deia Joan Coromines. Concretament, per a fer aquest exercici, ens servirem de refranys, frases fetes, mots que no tenen traducció fàcil a les altres llengües i fins i tot trets diferencials de la nostra gramàtica.

No fer volar coloms i anar per feina

El filòsof Josep Ferrater i Mora, a Les formes de la vida catalana, defineix els catalans amb quatre característiques bàsiques: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Ens diu, per exemple, que som gent que defuig la xerrameca, la banalitat, els ideals buits, sense continguts. Fer volar coloms i somiar truites (o ésser un somiatruites) són, doncs, valors refusats per la societat catalana, en contrast amb tocar de peus a terra, que és benvist.

El fil d’aquest pragmatisme –demanar fets i no paraules buides– ens aboca al tòpic del poble treballador. I ací la llengua és generosa, sens dubte: de locucions com anar per feina  o posar fil a l’agulla fins a exhortacions com som-hi!, totes genuïnes; passant per un devessall de refranys que donen valor a la feina: Feina feta no té destorb; Els cansats fan la feina; Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla; Fent i desfent es fa l’aprenent; Qui matina fa farina…

Fins i tot hi ha qui pensa que aquesta preferència per fer, per actuar, pot ser que s’amagui darrere un aspecte característic de la nostra sintaxi, que és que fem servir més verbs que no pas noms. Els verbs són acció, són el motor de l’oració. Construir oracions amb noms en compte de verbs és poc “idiomàtic”. N’hi ha prou de comparar una frase asèptica com ara Una alimentació sana ajudarà al seu creixement amb aquesta altra versió, dinàmica, directa i clara: Una alimentació sana l’ajudarà a créixer.

El seny i la mesura

El seny, tal com ens recorda Ferrater i Mora, no és pas una renúncia als ideals ni a la voluntat de transformar la societat. El seny ens parla de valors i costums ancestrals, que passen de pares a fills com un llegat virtuós. Provinent del germànic sinn (‘judici’, ‘sentit’), és un mot ja emprat per Ramon Llull al segle XIV; i amb el pas dels segles ha acabat essent un terme polisèmic i alhora precís, difícil de traduir. El trobem en una bona colla de locucions: beure’s el seny, perdre el seny, fer perdre el seny, estar fora de seny, no tenir seny, posar seny… I també en algun refrany, com aquell que fa Qui canta a la taula i xiula el llit, no té el seny complit (o gaire eixerit). Un sinònim de seny, també de mal traduir, és enteniment (amb el derivat entenimentat, sinònim d’assenyat). I encara tenim senderi, de to més col·loquial.

Sense moure’ns d’aquest àmbit, arribem a una altra característica realçada per Ferrater i Mora: la mesura, la prudència, l’allunyament dels gests forassenyats. No som –no pas ara– un poble d’excessos, i encara menys un poble guerrer. Som gent de pau, com manifesta el nostre refranyer: Més val un en pau que dos en guerra; La pau fa el diner i el diner fa la guerra; La pau fa vides, la guerra fa rics… I sobretot la locució fer la pau, encara tan viva i amb significats ben variats, exclusius del català. Quan recuperem uns diners diem que fem la pau, quan ens reconciliem també fem la pau, però és que fins i tot quan ens vengem d’algú que ens n’ha feta alguna de grossa, també diem que fem la pau.

I, tanmateix, tots aquests trets –la prudència, la mesura, el seny…– ara i adés són posats en qüestió. Recordem la frase “Que la prudència no ens faci traïdors”, que va pronunciar Jordi Carbonell l’11 de setembre de 1976. O aquells versos de Martí i Pol: “Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història.” No deu ésser perquè sí que, en oposició a seny,  tinguem un altre mot intraduïble: rauxa, que és ‘impuls irracional’, però també és, segurament, la força que ens fa ser creatius. Podríem aventurar-nos a dir, doncs –servint-nos d’una altra construcció intraduïble–, que som un poble que vol i dol?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Molta gent es confon: una frase feta no és un refrany. Un refrany és una oració completa que expressa un pensament pràctic o moral. Un exemple: Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos. Amb algunes lleus diferències, és sinònim de dita, proverbi i màxima. En canvi, una frase feta és una expressió fixa i estereotipada que comença amb un verb i va seguida d’un complement. Molt sovint, té un significat que no pot ésser deduït a partir dels mots que el componen. Un exemple: fer la guitza.

Cada idioma té frases fetes particulars, de vegades intraduïbles. Això fa que constitueixin un element de la llengua que cal preservar. Tanmateix, sense adonar-nos-en, anem arraconant les nostres i substituint-les per les corresponents castellanes, simplement traduint-les literalment; això fa que tinguin aparença de frases genuïnes encara que no ho siguin. Avui veurem deu casos de frases fetes que semblen catalanes i no ho són.

Anar a més, anar a menys

Aquestes frases fetes, que sentim dir tothora als homes i dones del temps de TV3, no són catalanes. Les nuvolades no van a més, sinó que creixen; el vent i la pluja no van a menys, sinó que amainen; el fred no va a menys, sinó que disminueix. Una família tampoc no va a més, sinó que tomba per bé… En trobareu més informació en aquest article: ‘L’artifici lingüístic va a més’.

Anar amb tu

Encara que hagi estat el lema d’una campanya televisiva recent (i fins i tot d’una campanya de normalització de la llengua), anar amb solament té significat literal i vol dir ‘acompanyar’. Figuradament, quan significa ‘harmonitzar’, podem canviar-ho per fer per a (Aquest noi no fa per a tu), escaure a (La camisa no li escau…), adir-se a, lligar amb… També es fa servir amb el significat de tenir a veure amb, incumbir, concernir, afectar, correspondre… (Ens mirava com si tot allò no tingués a veure amb ella).

Donar la campanada

Moltes coses que en castellà es donen, en català es fan, com vam explicar en aquest article. En el cas de ‘dar la campanada’, literalment en català en diríem ‘tocar la campana’ o ‘repicar les campanes’. Figuradament, quan té el significat de ‘causar sorpresa o sensació’, podem dir deixar bocabadat (o amb la boca oberta), deixar amb un pam de nas (frase feta compartida amb l’italià —lasciare con un palmo di naso— i el castellà —dejar con un palmo de narices—), deixar sense alè, deixar d’una peça (Amb aquell vestit va deixar tothom bocabadat).

Donar la nota

Heus ací un altre ús incorrecte del verb donar. En sentit recte, ‘dar la nota’ vol dir ‘donar el to’. D’ací devia passar a significar ‘desentonar’. I finalment va agafar el significat de ‘cridar l’atenció’. Amb aquest significat, tenim fer-se veure, fer el mec, fer-se notar, fer goma… (T’has de comportar amb discreció i no fer-te veure). També pot voler dir ‘originar un escàndol’, i aleshores ho podem canviar per armar un sagramental, fer un espectacle (Quan li van dir que no l’admetien va armar un sagramental).

Enviar a fregir espàrrecs

Quan volem desfer-nos d’algú que ens treu de polleguera, no l’enviem a fregir espàrrecs, sinó que l’engeguem a dida, a passeig, a la quinta forca, a tomar vent…; o bé l’enviem a pastar fang (Si em torna a insultar, l’engegaré a dida).

Fer la vista grossa

El mot ‘vista’ —com ‘oïda’— té un ús diferent en català i en castellà. L’òrgan no és la vista sinó l’ull (i l’orella); per tant, en compte de fer la vista grossa direm fer els ulls grossos (Quan es va equivocar ella, el tribunal fa els ulls grossos). Si al significat de ‘tolerar’, hi afegim el de ‘deixar passar alguna cosa aparentant no adonar-se’n’, diem fer com qui no hi veu o aclucar-se d’ulls (S’ha adonat perfectament de la falta, però ha fet com qui no ho veu).

Fer-se el suec

Molta gent fa servir aquesta frase feta sense adonar-se que és un castellanisme. En català, quan volem dir ‘fer veure que no entenem una cosa’, fem servir fer l’orni, fer el met (o fer el paper de met), fer el pagès, fer el beneit, fer l’angelot… (Quan el criden per anar a estudi, sempre fa l’orni).

No tenir volta de full

En aquesta frase feta, el mot ‘volta’ ens hauria de fer arrufar el nas, perquè els fulls no fan voltes. En aquest context, ‘vuelta’ ve del verb ‘volver’, que en català és ‘girar’. En català, si una cosa ‘no té rèplica possible’, diem que va a missa o que no té retop (Si ell diu que s’ha de seguir aquest ordre, això va a missa). En molts contexts també podem dir tant sí com no, tant si t’agrada com si no…

Posar-se mans a l’obra

Quan ‘comencem una feina’, no ens posem mans a l’obra, sinó que posem fil a l’agulla, enfilem l’agulla o anem per feina (Després de tots els preparatius, teníem ganes de posar fil a l’agulla).

Tenir-li ganes

Els qui ens dediquem a la correcció o a l’assessorament, tenim un bon maldecap quan ensopeguem amb aquesta frase feta. És una construcció gairebé d’argot, molt marcada. Però sens dubte és castellana i en català té solucions, mal que sigui aproximades. ‘Tenerle ganas a alguien’ vol dir ‘desitjar que arribi el moment de fer-li mal’. En català podem dir tenir-li bola (o tenir-li el dit a l’ull, tenir-li la dent, tenir-li mania, tenir-li tírria); també no poder veure’l; i encara voler-li mal o voler-li fer mal (D’ençà que em va fer aquella mala passada, li tinc molta bola).

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.