El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 13 de maig de 2022

La llengua diu com som?

VilaWeb

Tot sovint, hi ha qui insisteix a dir que les llengües serveixen sobretot per a comunicar-se. Però aquesta insistència sol amagar una intenció de domini: “Fes servir la meva llengua, que així ens entendrem més bé.” Les llengües són sistemes de comunicació i prou? Carme Junyent, a El futur del català depèn de tu, ens respon molt bé aquesta qüestió:

“Quan desapareix una llengua, o simplement està amenaçada, els esforços que es fan per revitalitzar-la no plantegen mai la qüestió de la comunicació: comunicar-nos, ja ens comuniquem en la llengua que sigui i com sigui (gestos, ganyotes…), però dir el que volem dir i ser qui som, això no és tan fàcil en la llengua d’un altre.”

En aquesta darrera frase, qualsevol filòleg o qualsevol lingüista hi pot sucar pa una bona estona. Sobre la primera part, “dir el que volem dir”, no cal estendre-s’hi. Quan parlem en una llengua que no és la nostra no ens hi expressem amb fluïdesa, no arribem a la precisió a què arribem amb la nostra, ens podem trobar mancats de recursos. No arribem a dir plenament allò que volem dir.

Però i la segona part de la frase de Junyent? Realment necessitem la nostra llengua per a “ser com som”? La llengua ens diu com som? Quan sentim que darrere una llengua hi ha una manera de veure el món, que si es perd una llengua es perd una cosmovisió, es parla d’això. Ara, el cas és si això es pot “demostrar” o, si més no, concretar, exemplificar. Aquest article pretén aproximar-se a una resposta d’aquesta qüestió.

Potser una manera de comprovar el reflex del nostre caràcter col·lectiu en la llengua és observar-ne aquells aspectes més “idiomàtics”, com deia Joan Coromines. Concretament, per a fer aquest exercici, ens servirem de refranys, frases fetes, mots que no tenen traducció fàcil a les altres llengües i fins i tot trets diferencials de la nostra gramàtica.

No fer volar coloms i anar per feina

El filòsof Josep Ferrater i Mora, a Les formes de la vida catalana, defineix els catalans amb quatre característiques bàsiques: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Ens diu, per exemple, que som gent que defuig la xerrameca, la banalitat, els ideals buits, sense continguts. Fer volar coloms i somiar truites (o ésser un somiatruites) són, doncs, valors refusats per la societat catalana, en contrast amb tocar de peus a terra, que és benvist.

El fil d’aquest pragmatisme –demanar fets i no paraules buides– ens aboca al tòpic del poble treballador. I ací la llengua és generosa, sens dubte: de locucions com anar per feina  o posar fil a l’agulla fins a exhortacions com som-hi!, totes genuïnes; passant per un devessall de refranys que donen valor a la feina: Feina feta no té destorb; Els cansats fan la feina; Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla; Fent i desfent es fa l’aprenent; Qui matina fa farina

Fins i tot hi ha qui pensa que aquesta preferència per fer, per actuar, pot ser que s’amagui darrere un aspecte característic de la nostra sintaxi, que és que fem servir més verbs que no pas noms. Els verbs són acció, són el motor de l’oració. Construir oracions amb noms en compte de verbs és poc “idiomàtic”. N’hi ha prou de comparar una frase asèptica com ara Una alimentació sana ajudarà al seu creixement amb aquesta altra versió, dinàmica, directa i clara: Una alimentació sana l’ajudarà a créixer.

El seny i la mesura

El seny, tal com ens recorda Ferrater i Mora, no és pas una renúncia als ideals ni a la voluntat de transformar la societat. El seny ens parla de valors i costums ancestrals, que passen de pares a fills com un llegat virtuós. Provinent del germànic sinn (‘judici’, ‘sentit’), és un mot ja emprat per Ramon Llull al segle XIV; i amb el pas dels segles ha acabat essent un terme polisèmic i alhora precís, difícil de traduir. El trobem en una bona colla de locucions: beure’s el seny, perdre el seny, fer perdre el seny, estar fora de seny, no tenir seny, posar seny… I també en algun refrany, com aquell que fa Qui canta a la taula i xiula el llit, no té el seny complit (o gaire eixerit). Un sinònim de seny, també de mal traduir, és enteniment (amb el derivat entenimentat, sinònim d’assenyat). I encara tenim senderi, de to més col·loquial.

Sense moure’ns d’aquest àmbit, arribem a una altra característica realçada per Ferrater i Mora: la mesura, la prudència, l’allunyament dels gests forassenyats. No som –no pas ara– un poble d’excessos, i encara menys un poble guerrer. Som gent de pau, com manifesta el nostre refranyer: Més val un en pau que dos en guerra; La pau fa el diner i el diner fa la guerra; La pau fa vides, la guerra fa rics… I sobretot la locució fer la pau, encara tan viva i amb significats ben variats, exclusius del català. Quan recuperem uns diners diem que fem la pau, quan ens reconciliem també fem la pau, però és que fins i tot quan ens vengem d’algú que ens n’ha feta alguna de grossa, també diem que fem la pau.

I, tanmateix, tots aquests trets –la prudència, la mesura, el seny…– ara i adés són posats en qüestió. Recordem la frase “Que la prudència no ens faci traïdors”, que va pronunciar Jordi Carbonell l’11 de setembre de 1976. O aquells versos de Martí i Pol: “Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història.” No deu ésser perquè sí que, en oposició a seny,  tinguem un altre mot intraduïble: rauxa, que és ‘impuls irracional’, però també és, segurament, la força que ens fa ser creatius. Podríem aventurar-nos a dir, doncs –servint-nos d’una altra construcció intraduïble–, que som un poble que vol i dol?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Ras i curt, | s'ha etiquetat en , , , , per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent