El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: DIEC

“Fes-t’ho mirar!”: deu expressions genuïnes que no són al diccionari

0
Publicat el 15 de maig de 2021

 

Benvolguts membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, benvolguts membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua:

Permeteu-me que us faci arribar una breu llista de locucions populars que no trobo registrades en els diccionaris normatius (Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua). M’agradaria que, si més no, sospeséssiu la possibilitat d’introduir-les-hi.

Demano disculpes per endavant si aquestes expressions ja són als diccionaris (i no les hi he sabudes veure), o bé si són calcs d’una altra llengua i m’ha passat per alt.

Cada expressió és il·lustrada amb exemples d’autors reconeguts (llevat d’un cas, en què l’exemple és d’un il·lustre ex-conseller). Els exemples literaris són extrets de diccionaris complementaris però no normatius –especialment, el Diccionari descriptiu de la llengua catalana i el Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana– i sobretot del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (CTILC) i el Corpus informatitzat del valencià (CIVAL).

1. De pedra picada 

Als diccionaris normatius, l’expressió de pedra picada tan sols hi és definida amb significat literal (‘pedra treballada amb instruments de tall’). El diccionari d’Alcover i Moll ens n’ofereix fins i tot un refrany de consolació: “‘La pedra picada és la més estimada’: ho diuen per aconsolar-se els qui han quedat gravats de la pigota.” En canvi, no s’hi registra el significat figurat: ‘de conviccions molt fermes’.

I, tanmateix, és una expressió coneguda i corrent, de fa anys. Vegem-ne exemples de dos homenots:

“Per altra part, tots els qui la componen tenen una personalitat acusada, fortíssima, insubornable. Són de pedra picada.” Josep Pla, El quadern gris (1966).

“Aquesta gent, heroica a la seva manera –no ho discuteixo–, es dissipa com don Quixot lluitant contra molins de vent i raberes de bestiar. L’obnubilació és idèntica: un irrealisme de pedra picada.” Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964).

2. Pal de paller

El president Jordi Pujol fou un dels qui més popularitzaren aquesta expressió, als anys setanta i vuitanta del segle passat. No és present als diccionaris normatius, però sí al de la Gran Enciclopèdia, tant amb el significat literal (‘pal que serveix d’eix al voltant del qual hom munta el paller’), com en el figurat (‘eix o nucli al voltant del qual es vertebra una societat, una empresa, etc.’).

Un escriptor de ponent i un sindicalista del sud ens en forneixen exemples, d’aquest ús metafòric:

“Francesc Porta, que n’havia estat el redactor en cap, el pal de paller i el director efectiu, es va mostrar tot seguit sincerament interessat en tot allò que jo feia dins el camp de l’escriptura.” Josep Vallverdú, Garbinada i ponent, 1998.

“També volem reconéixer el treball de totes les persones treballadores que han estat al capdavant per cuidar-nos i que, en la majoria dels casos, han estat invisibles, poc reconegudes i mal pagades, però que han estat el pal de paller del treball contra la COVID-19.” Vicent Maurí, “Guanyem drets, guanyem llibertats”, Levante, 9-10-2020

3. Tant li fa 

Tant li fa és una expressió viva (al costat de tant li fum i tant li fot), que no apareix al DIEC. En canvi, sí que és registrat al Diccionari Normatiu Valencià. (Curiosament, aquest manual no inclou tant hi fa, molt emprada al sud.)

N’hi ha dos usos, de tant li fa. Primerament, com a expressió fixada i impersonal. El diccionari Alcover-Moll la recull així: “Tant és, o Tant se val, Tant li fa: es diu per expressar indiferència davant dues coses que tenen el mateix valor o vénen a resultar pràcticament iguals.” El DIEC –ja és estar de pega– registra tant és i tant se val, però no tant li fa.

Vegem-ne un exemple de gairebé cent anys enrere:

“Els alemanys són mestres de l’espionatge. Tant li fa que es tracti d’una bestiola insignificant com del cap d’un Estat poderós.” Prudenci Bertrana, El meu amic Pellini (1923).

En segon lloc, té un ús variable i personal: tant me fa, tant te fa, tant li fa…

En veurem un exemple d’una parella d’escriptors del Principat del segle XIX i un altre –de més de cent anys més tard– d’una escriptora mallorquina:

“Be, be; á mí tant me fa; mentres que ab D. Lluis te casis lo que hagi estat hagi estat.” Frederic Soler i Frederic Passarell, Liceístas y cruzados (1865).

“L’església ho prohibeix i tu ets creient, mare, què et dirà el confés? Què dirà la gent? M’és igual, tant me fa, que diguin el que vulguin.” Carme Riera, Una primavera per a Domenico Guarini (1981).

Quaranta frases fetes i locucions que hem de saber

4. Fes-t’ho venir bé

Amb el significat de ‘arranjar un assumpte de manera adequada’, trobem a faltar als diccionaris normatius la locució fer-s’ho venir (o fer-s’ho venir bé). I això que es fa servir, pel cap baix, d’ençà del segle XIX.

Per exemple, Josep Yxart, en una carta a Joan Sardà del 1893, hi diu:

“¿Voldrias fer el favor d’avisar-me’n alguna cosa en dos ratllas? Fest-ho venir bé per què la carta arrivi a Lourdes, ahont seré dijous.”

I cent anys més tard (1993), Maria Barbal escriu a la novel·la Càmfora:

“Salomé va fer veure que el cridaven, per distreure els altres dos, però més tard va fer-s’ho venir bé perquè li acabés de contar la feta, a ella sola.”

5. Què se n’ha fet?

El DDLC ens diu que què se n’ha fet “serveix per a demanar per una persona o cosa que no es troba o de la qual fa temps que no es té notícia”. És una expressió que de segur que circulava ja al segle XIX, perquè en trobem exemples prou reculats.

Vegem-ne dos, un de fa cent anys i un de fa quatre dies:

“El que és jo, estic escandalitzada de la vida que porteu. Ja no sé què se n’ha fet de la nostra casa; un hom diria que aquí és Carnestoltes tot dia.” Josep Carner, El burgès gentilhome (1919).

“Sílvia es ficà en la dutxa i es rentà el fang enganxat a la pell sota l’aigua fresca.
Què se n’ha fet, dels meus texans i la samarreta?” Isabel Canet, La copa dels orígens (2011).

I no podem enllestir aquesta expressió sense esmentar la cançó de Pete Seeger “Where Have All the Flowers Gone”, traduïda i adaptada al català per Ramon Casajoana, amb el títol “Què se n’ha fet d’aquelles flors?“. Deixeu-me que us en proposi dues versions. De primer, la de Joan Lluís Comajoan:

I després la de la Marta, del Club Super 3:

6. Em fa cosa

Fer cosa, que vol dir ‘tenir un sentiment d’angúnia o d’inquietud indefinida’, no és tampoc a cap dels nostres diccionaris normatius. I això que tant la gent normal i corrent com els escriptors se’n serveixen prou.

Vegem-ne els exemples de dues escriptores:

“Ara he tornat amb els meus pares, perquè tenien tanta pena que a mi em feia cosa deixar-los.” Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977). 

“Això que has dit és ben poc cristià, pobrets. No me n’hi aniria al llit perquè em faria cosa…” Maria-Antònia Oliver, Negroni de Ginebra (1993).

7. Fes-t’ho mirar…

Heus ací una expressió relativament moderna però molt popular. Si llegiu aquesta entrada del fòrum del Centre Virtual Cervantes, la trobareu ben curiosa. Un grup d’especialistes es demanen d’on ve això de “háztelo mirar” i arriben a la conclusió que és una catalanada. Doncs bé, encara és més curiós que siguem capaços d’exportar catalanades i no les tinguem a cap diccionari.

El cas més reculat de fer-s’ho mirar que hem trobat és de Terenci Moix, al llibre Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe (1974): 

“És un somni vegetarià. Raves, plàtans, cogombres, albergínies, pastanagues… Potser que m’ho faci mirar.”

Uns quants anys més tard, el 1987, ja havia travessat el país de cap a cap i apareixia a Un negre amb un saxo, de Ferran Torrent:

“—Fes-t’ho mirar —m’aconsellà Butxana.”

L’expressió ha agafat un significat ampli i fins i tot despectiu, com una mena d’invitació poc amable a fer-se visitar per un psiquiatre. Aquest és el to que té en els versos següents:

Fes-t’ho mirar. Per què t’autoodies? / Per què refermes amb escarafalls / els anticatalans terrabastalls, / i el teu país falseges tots els dies?” Ramon Solsona, Botifarra de pagès (2013).

8. No n’has de fer res

L’expressió haver-ne de fer amb el significat de ‘ésser de la incumbència d’algú’ és un col·loquialisme molt escampat, però no l’hem sabut trobar a cap diccionari. I això que ja es feia servir al segle XIX.

Heus-ne ací un parell d’exemples, a més d’un segle de distància l’un de l’altre:

“Y qué n’has de fer tú? —responia éll ab no menys imperi.— Mira, ja tens orde de tocá’l dos y ben depressa… ” Narcís Oller, Notes de color (1883).

“I el marit contestava: ‘No n’has de fer res‘, o bé: ‘Tu, a callar!’ I jo callava.” Teresa Pàmies, Mascles no masclistes (1987).

Deu frases fetes que semblen catalanes però no ho són

9. Quants en tenim avui?

Una expressió ben popular –si més no al Principat–, que equival a “Quin dia és?”. L’he vista aplegada tan sols al Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana.

I per trobar-ne un exemple he hagut de recórrer al Diari de sessions del Parlament de Catalunya del 2 de juliol de 2009, en una intervenció del conseller Jordi Ausàs, de la Seu d’Urgell. Fa així:

“Senyores i senyors diputats…, ‘Ens hem cansat’, diu l’il·lustre diputat senyor Lluís Corominas. Quants en tenim avui, senyor Corominas, quants en tenim avui? Avui en tenim 2. 2 de juliol.”

10. Ben just si existeixo

Tot i que el DIEC i el DNV registren tot just (‘solament’), no hi trobem ben just, que significa ‘a penes, amb prou feines’. I això que ja n’hi ha testimonis escrits a començament del segle XX.

Vegem-ne dos exemples d’escriptors reconeguts:

“I jo qui sóc i què puc donar? Ben just si existeixo.” Manuel de Pedrolo, les mosques (1969).

“Esgarrifada, va provar d’escopir-li a la cara mentre el seu alè flaquejava i ben just va ser conscient de sentir la calrada que li venia al rostre quan va notar la roba esqueixada i la bravada del Malvagio ran de llavis.” Margarida Aritzeta, La maleta sarda (2010).

 

Aquest article fou editat a VilaWeb el dia 20 de març de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu webs de llengua imprescindibles

0

El català és una llengua privilegiada quant a grans obres lingüístiques. Diccionaris com el d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll o com els de Joan Coromines són obres magnes, que eleven la llengua a la primera categoria. També és extraordinària la feina fet per Joan Veny, plasmada en els seus grans atles dialectals. I encara, en el terreny de les dites populars, es destaca l’obra (en curs, inacabada) de Víctor Pàmies. Afegim-hi la tasca de tres institucions dedicades principalment a la llengua: l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Fundació Enciclopèdia Catalana. Avui a internet tenim tantes eines a l’abast que molt sovint ens hi perdem. Us oferim tot seguit una guia per a trobar les webs de diccionaris o obres lingüístiques adients a les vostres necessitats.

1. Diccionari català-valencià-balear: el superdiccionari

El Diccionari català-valencià-balear, conegut popularment per Alcover-Moll, és una obra immensa, que engrandeix i dignifica la llengua. Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll van confegir aquest diccionari en deu volums buidant texts escrits (i també fonts orals) de totes les èpoques i de tots els indrets. Naturalment, de cada cita se n’indica l’autor o la localització. Les entrades inclouen totes les locucions, frases fetes i refranys, de què es consigna, quan cal, el lloc on s’han recollit. A més, cada mot té les transcripcions fonètiques de tots els parlars, l’etimologia i la traducció al castellà. Dels verbs, se’n pot consultar la conjugació (estàndard, històrica i dialectal). I per si no n’hi hagués prou, algunes entrades tenen il·lustracions i tot.

2. Gran Enciclopèdia Catalana: un portal amb deu diccionaris i molt més

Al portal de la GEC hi trobareu quaranta obres de tota mena: de monografies breus de temes culturals ben concrets fins a la Gran Enciclopèdia Catalana. Això inclou qui-sap-los diccionaris i eines lingüístiques, tots elaborats rigorosament:

Gran diccionari de la llengua catalana: és el diccionari manual de la llengua catalana més complet que hi ha avui dia.

—Diccionaris bilingües: català-castellà, castellà-català, català-francès, francès-català, català-anglès, anglès-català, català-italià, català-alemany.

Diccionari de sinònims Franquesa: amb llistes de mots i amb definicions, exemples i informació complementària (antònims, termes analògics, categoria gramatical, marques d’ús, etc.).

Conjugador verbal: amb nou mil verbs conjugats.

3. Softcatalà: un portal pràctic i complet, gràcies a l’esforç dels voluntaris

Softcatalà és una associació sense ànim de lucre que es proposa de fomentar l’ús del català a la informàtica, a internet i a les noves tecnologies. El portal conté més de tres-cents programes i aplicacions per a tots els sistemes operatius. Se’n destaquen:

—El catalanitzador, que serveix per a configurar els ordinadors en català.

—El corrector ortogràfic i gramatical, eina essencial per a escriure amb correcció; atenció: no corregeix tan sols l’ortografia, sinó que detecta moltes incorreccions: d’un doble espai a un ús inadequat d’un verb.

—El traductor (català, espanyol i anglès).

—El diccionari multilingüe (català, espanyol, francès, anglès i italià).

—el diccionari de sinònims.

4. Optimot: un servei actiu i un cercador magnífic

Optimot és un servei de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Hi trobem un magnífic cercador que integra nou fonts i que ens ofereix la informació referida a cada una. Entre aquestes fonts, s’hi inclouen diccionaris, nomenclàtors, l’Ortografia del IEC i fitxes elaborades per l’Optimot mateix. Molt actiu a Twitter, l’Optimot demostra cada dia que la llengua també es pot ensenyar a la xarxa.

5. Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC 2): el diccionari oficial i eines paral·leles

El DIEC és el diccionari oficial de la llengua catalana, que parteix del diccionari de Pompeu Fabra. La primera edició del DIEC es va fer el 1995 (DIEC 1) i la segona, amb diverses esmenes i incorporacions, el 2007 (DIEC 2). De llavors ençà, l’Institut hi ha continuat fent esmenes.

A la pàgina web del DIEC hi trobem l’enllaç a un conjunt de diccionaris aixoplugats sota el paraigua de l’Institut:

—El Diccionari català-valencià-balear, de què ja hem parlat.

—El Diccionari de sinònims, d’Albert Jané.

—El Diccionari descriptiu de la llengua catalana, que reflecteix els usos lèxic reals. És un diccionari en elaboració permanent.

—El Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, un banc de dades amb una gran varietat de texts publicats entre el 1832 i el 1988.

—El Cercaterm, cercador del conjunt de fitxes terminològiques del Termcat.

L’Institut d’Estudis Catalans integra cinc diccionaris en una sola web

6. Diccionari normatiu valencià: el(s) diccionari(s) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

El Diccionari normatiu valencià és obra de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. S’hi inclou informació complementària, com ara la transcripció fonètica de tots els mots i la conjugació completa dels verbs. Del DNV estant, podem accedir a:

—El Corpus informatitzat del valencià (Cival), amb el buidatge de quatre mil documents de totes les èpoques (del Llibre de repartiment de Jaume I fins a texts moderns).

—El Portal terminològic, que conté un glossari de termes específics i neologismes, amb traducció de cada entrada al castellà, anglès i francès.

7. Paremiologia catalana comparada digital: el gran cercador de refranys de Víctor Pàmies

La Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) és, sobretot, un cercador de refranys i frases fetes en línia. Conté tan sols una part del banc de dades del paremiòleg Víctor Pàmies i Riudor, amb entrades de totes les fonts fraseològiques, escrites, orals o digitals que ha anat aplegant durant vint-i-cinc anys de dedicació. Ara com ara, inclou 150.000 registres, corresponents a deu mil locucions, frases fetes, refranys, proverbis, citacions, embarbussaments… Però el nombre de registres del seu banc de dades puja a 650.000 i abans de jubilar-se vol arribar a un milió. Tots acabaran format part de la PCCD.

Víctor Pàmies: ‘Hem posat deu mil refranys catalans a internet’

8. Diccionari de sinònims de frases fetes: un cercador eficaç, amb solucions de tota mena

El Diccionari de sinònims de frases fetes, de Maria Teresa Espinal, és un cercador que conté més de quinze mil locucions i frases fetes. S’hi pot fer la cerca per paraules o bé per conceptes. És molt interessant, no tan sols per la gran quantitat d’informació que conté, sinó també pel fet que a cada entrada hi trobem expressions sinònimes. El contingut del diccionari prové de diverses fonts, especialment dels diccionaris d’Alcover-Moll, de Fabra i de l’Enciclopèdia i de reculls com ara el de Joana Raspall i Joan Martí. Quan inclou alguna expressió provinent d’una font oral (sovint, amb aparença de castellanisme) és indicat amb un signe especial.

9. Gramàtica essencial de l’Institut d’Estudis Catalans: la filla de la gramàtica oficial, més orientativa

La Gramàtica essencial de l’Institut (GEIEC) parteix de la Gramàtica de la llengua catalana (la GIEC, no disponible a internet), però en presenta el contingut d’una manera més simplificada. Una de les grans diferències respecte de la GIEC és que aclareix més què és correcte (o acceptable) i què no, i sempre fa referència als registres formals de la llengua.

Dotze punts conflictius del català: què recomana la ‘Gramàtica essencial’?

10. Gramàtica normativa valenciana: l’altra gramàtica oficial, en pdf

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), l’autoritat lingüística al País Valencià, és l’encarregada de sancionar les normes oficials del català meridional (en coordinació amb l’Institut d’Estudis Catalans) i d’elaborar els materials on es recullen. Si abans hem parlat del Diccionari normatiu valencià, cal fer esment també de la Gramàtica normativa valenciana, publicada deu anys abans que la del IEC. És a internet, però en pdf.

Les propines

No podem acabar aquest article sense parlar de dues ‘propines’ que ens ofereix l’Institut d’Estudis Catalans:

—Els nou volums de les Obres completes de Pompeu Fabra —editats entre els anys 2005 i 2013—, en què podem fer cerques amb molta facilitat i de diverses maneres.

Per què és tan important el nou portal Pompeu Fabra?

—Els nou volums de l’Atles lingüístic del domini català (juntament amb el Petit atles lingüístic del domini català), que presenten un conjunt de materials recollits oralment entre els anys 1964 i 1978 a 190 localitats dels Països Catalans. Al mateix portal, hi podem consultar els set volums del Petit atles lingüístic del domini català. Tots els mapes són en pdf.


Aquest article va ser publicat a la secció ‘Ras i curt‘ de VilaWeb el dia 14-3-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.