El clot de les Ànimes

El castellanisme pringar ja fa anys que es va començar a escampar, sobretot en la parla juvenil. Com que té significats diversos, per a suplir-lo no hi ha una sola solució, sinó unes quantes.

1. Empastifar, enllardar, enllefiscar, enfangar, emmerdar…

Amb el significat literal de ‘embrutar o tacar amb una substància pastosa, viscosa o grassa’, tenim unes quantes alternatives, com ara empastifar: Tens la cara ben empastifada de tomàquet; enllardar: Veig que t’has enllardat les mans; i enllefiscar: Amb què us l’heu enllefiscada, la camisa? Tots aquests verbs, juntament amb enfangar i emmerdar, també es poden fer servir figuradament, amb el significat de ‘ficar-se un assumpte tèrbol i perjudicial’: El van embolicar en aquell negoci i ara està ben emmerdat; La notícia és certa: està enfangat fins al capdamunt i pot acabar a la presó.

2. Fotre’s, fer-se fotre, fer-se retratar

Amb el significat de ‘suportar una experiència desagradable’, podem fer servir vulgarismes com ara fotre’s: No vas dir que hi volies anar? Doncs ara et fots! (en compte de: Doncs ara a pringar!) També el podem reforçar amb el verb fer, és a dir, fer-se fotre: Ha anat a dormir tard i no s’aguanta dret: que es faci fotre (i no pas: …ara que pringui). Hi ha sinònims, no tan malsonants, com ara fer-se fúmer o fer-se retratar.

3. Pencar, sirgar

Un altre significat que es dóna a pringar, derivat de l’anterior, és ‘treballar’. Amb aquest valor, el mot col·loquial més estès és pencar: M’empipa fer guàrdia, perquè quan tothom surt a voltar a mi em toca pencar. En alguns indrets es fa servir un sinònim, del mateix registre, que és sirgar: Si no ve a treballar, haurem de sirgar doblement.

4. Rebre, tocar el rebre, llepar

Col·loquialment, amb el significat de ‘ésser objecte de violència física o verbal, o d’un mal’, el verb adequat és rebre: No el feu emprenyar, que rebrem. De vegades, es reforça amb el verb tocar, és a dir, tocar el rebre (o tocar rebre): Si no ho acabes abans de migdia, et tocarà el rebre. També, en alguns indrets, es fa servir el verb llepar: Val més que callis, que encara lleparàs. Aquest ús del verb llepar no és acceptat pels diccionaris normatius, com tampoc carregar-se-la, que, en canvi, sí que consta en el diccionari Alcover-Moll: Vés alerta, que te la carregaràs!

5. Estar fotut, estar cardat, haver rebut, haver begut oli

Amb un significat ampli –‘trobar-se en mal estat’–, tenim l’expressió estar fotut, que ens pot servir per a evitar estar pringat: Volíem anar a caminar, però plou: estem ben fotuts. També hi ha l’expressió sinònima estar cardat (que fa poc que va entrar al DIEC): Si guanya la Le Pen, estem cardats! N’hi ha una de molt genuïna, que és haver rebut: I compte, que si ho fas malament, ja has rebut! I encara haver begut oli: No facis cap pas en fals, que si t’enxampa ja has begut oli. Amb aquest significat, també ens podem servir d’alguns recursos que ja hem esmentat: estar fumut, haver llepat, haver tocat el rebre…

6. Ésser un passerell, fer el préssec, fer el paperina, fer el ridícul…

Quan parlem d’algú que ‘té una actitud molt innocent’, que ‘es deixa ensarronar’, o bé que ‘es troba en una situació ridícula’, no cal que diguem que és un pringat: podem emprar construccions ben  populars, com ara ésser un passerell (o fer el passerell): I t’ho has cregut? Ets un passerell; també fer el préssec: Ei, hem de protestar com tots: no fem el préssec (i no pas …no siguem pringats); fer el paperina: Diu que ja està tip de fer el paperina i que plegarà (i no: Diu que ja està tip de ser un pringat…); fer el ridícul… Segons el context i segons la intensitat de la innocència de l’individu, també podem fer servir adjectius com ara beneit, janot, bonàs, pau, pobre d’esperit, taujà… i frases fetes com no papar-ne ni una, beure a galet, tenir llana al clatell…

7. Desgraciat, marginat, fracassat, ruc, beneit, tros de quòniam…

Fent una extensió del significat anterior, pringat també es fa servir, despectivament, com un insult per a referir-se a algú que és exclòs o discriminat en un grup. En aquest cas, hi ha una bona diversitat de matisos, de manera que ens podem servir de mots com ara desgraciat (‘que es troba en una situació lamentable’ o bé ‘mancat de gràcia’): Explica acudits i no riu ningú, pobre desgraciat…; marginat (‘apartat, que ningú no té en compte’): És el marginat de la classe; fracassat (‘que no ha reeixit en alguna cosa’): Va deixar el partit perquè no el votava ningú: quin fracassat. Hi podríem afegir, com a insults en compte de pringat, ruc, beneit, ximple, tros de quòniam, tros d’ase…

8. Llardós, greixós, untós, llefardós, llefiscós…

Tornant al començament, al sentit originari, l’adjectiu pringós l’hem de substituir per llardós: Se’m va acostar amb aquelles mans llardoses i jo volia desaparèixer; o bé sinònims com ara greixós: Vaig haver de dormir amb uns llençols greixosos i esparracats; untós: Tenia uns cabells untosos, devia fer dies que no es rentava el cap; llefardós: Vam entrar en un bar llefardós i rònec; llefiscós: Era una bèstia tota grassa i llefiscosa…

Com veieu, doncs, no hi ha cap necessitat de dir pringar ni derivats. El català col·loquial té recursos de sobres per a sortir-se’n tot sol. La nostra llengua és prou rica i versàtil perquè ens puguem expressar en qualsevol situació sense haver de demanar permís.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La setmana passada, l’Institut d’Estudis Catalans va presentar els mots i locucions incorporats de fa poc al diccionari normatiu, el DIEC. Fent una recerca, podem veure que la majoria de termes acceptats ja es feien servir fa molts anys: en algun cas, fa segles. Vegem-ho.

Col·loquialismes i vulgarismes

Un dels camps en què el DIEC es va posant al dia és el dels col·loquialismes i vulgarismes. Aquesta vegada n’ha acceptats qui-sap-los. Alguns els teníem documentats de feia decennis i algun de feia set segles.

És el cas de fotut. El diccionari en dóna tres definicions. Les dues primeres són ‘que es troba en un estat crític’ i ‘que posa en un estat molt crític, difícil de suportar’. L’exemple més reculat que n’hem trobat és de Contraban, de Joan Oliver, publicat l’any 1937:

ÒSCAR [(bastant fotut).] —Però… em podríeu explicar…

La tercera accepció –i això potser us sorprendrà– és la més antiga: ‘anteposat al nom, afegeix una idea d’hostilitat i de menyspreu de l’emissor respecte d’allò denotat pel nom que modifica’. És un ús tan antic, que el trobem documentat el 1280, al Llibre de la Cort del Justícia de València, justament anteposat a un adjectiu:

Berenguer Batlle, testimoni, jurà e dix que él, testimoni, sap per cert e veé e oy e fo present que·n Pere Cerdà, avén noves e contesa sobre joch ab Salamó Chohen, juheu, que·l dit P. Cerdà dix e cridà contra lo dit Salamó «futut merdós» per moltes de vegades.

Com passa amb molts vulgarismes, fotut té alguns eufemismes, és a dir, mots sinònims que no són tan malvists, tan irreverents. En aquest cas, el més conegut és fumut. El trobem emprat en una traducció de la novel·la d’Erich Maria Remarque Res de nou a l’oest, del 1930, a càrrec de Joan Alavedra:

No em poden fer enfadar. I, naturalment, tot va com una seda. Quedarà ben fumut aquest.

Però seixanta anys abans ja el trobem amb el tercer significat en una obra signada per “Un centinella del any vuit”. És un llibre publicat el 1871 i es titula Vetlladas a la vora del foch y a la llum de la lluna:

¡Murri fumut que buscava la perduda y no volia altre cosa que viurer ab la esquena dreta!

En certs parlars del català central, el verb cardar ha reemplaçat fotre. I aquest ús s’ha estès per una bona part del domini. Hi ha aquella dita popular que fa “Qui no carda a Olot no carda enlloc”, en què cardar té el significat de ‘copular’, però que indica també que a la Garrotxa aquest verb és d’ús general. Doncs bé, el 1980, el grup Ofèlia Dracs ja ens oferia un cardat, no pas de la Garrotxa, sinó d’un barri ben barceloní. Era al recull Deu pometes té un pomer:

Vaig baixar a la parada del Poble Sec més cardat que una mostela en un regiment de sipaios.

El DIEC ha incorporat un seguit de locucions populars que també fa anys que circulen. La primera és avall, que fa baixada. El 1935 ja la trobem a la revista satírica Papitu, en un poema de Cap d’Any:

Així, doncs, amb alegria,
si és que l’any nou us agrada,
afineu la punteria
i… apa… avall, que fa baixada!

Una altra és d’una hora lluny, amb dos significats: un de més físic (‘des d’una gran distància’) i un altre, derivat d’aquest, de més figurat (‘de seguida i amb claredat’). Doncs bé, amb el primer significat fa gairebé un segle i mig (el 1862) ja va sortir publicada a l’obra La veu de la castellana de Terenci Thos.

Ab tot cada vetlla se renovavan saraus y festas, ab lo ressó de las músicas d’una hora lluny á través dels vidres de coloraynas dels finestrals se veya giravoltar las sombras de balladors y balladoras

Fa més d’un segle que també tenim documentada la comparació sol com un mussol. La primera referència escrita que n’hem trobat és de Francesc Pujols, a l’obra Concepte general de la ciència catalana, del 1918. Parlant de Ramon Llull, diu:

Fins que va decidir anar-se’n a viure a la muntanya de Randa, sol com un mussol i com l’àliga que vola davant dels núvols guiant la tempestat que amb llamps i trons escampa les boires i les tenebres.

També és de fa més d’un segle fer el ronso, una altra de les locucions admeses ara. La trobem documentada ja el 1920 en l’obra Fraseologia valenciana, de Gaetà Huguet:

“¡Sí que la penjaren ben alta!”, se diu quand se fa el ronso en una qüestió que corre pressa.

Val a dir que sembla més antiga fer el ronsa, que el 1908 trobem en Juli Vallmitjana (Sota Montjuïc):

—Seu aquí. Fes unes quantes jugades per mi, que vui anar a cambiar l’aigua de les olives.
I, tot fent el ronsa, espià lo que feia’l Tarregada i vegé que signava l’as.

De segur que tots heu sentit l’expressió no fotre brot. Ara com ara, no ha estat acceptada pel DIEC, però indirectament sí, perquè ha admès no pegar brot i no fer brot (locució que ja tenia admesa el Diccionari Normatiu Valencià). Montserrat Roig ja la feia servir el 1977 a El temps de les cireres:

L’Esteve era catalanista i el pare de la Patrícia no ho era, bé, ell deia que el treball era la font de riquesa principal i que no li agradaven els ganduls —això anava per l’Esteve, que vagarejava per la masia sense fer brot.

La feina d’aplegar expressions populars al diccionari oficial és cabdal, oimés en el procés accelerat d’empobriment de la llengua en què ens trobem.

Per això gosem suggerir que es continuï aquesta tasca i, si pot ésser, que es tinguin en compte tots els parlars. Els diccionaris altres que el DIEC, especialment l’Alcover-Moll, ens poden fornir un gavadal d’expressions. I no passem per alt les comparances valencianes, tan ben aplegades per Eugeni S. Reig a la xarxa. Si donem un cop d’ull al Diccionari Normatiu Valencià, hi trobarem comparances com ara com (a) figues en cofí, que vol dir ‘molt estrets’, i que ja trobem emprada el 1916 a L’anà a la Madalena de Francesc Cantó:

Però, els més acomodats, empleaben faetons, galeretes, tartanetes, cotxes-diligències, carrets atartanats, carros en vela i sinse vela, en dèu o dotce asientos o cadires d’espart, a on estaben com a figues en cofí.

Segurament és una expressió que es deriva de com a panses en cofí, encara viva, i que ja apareix publicada el 1769 en la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana:

En un sopols, que diuen, ho tingué tot apanyat, i parant taula els feu seure com pogué, perque el lloc era apretat i tots estaven com a panses en cofí o sardinetes en estiba.

Vocabulari de pandèmia

El DIEC ha admès termes que s’han difós arran de la pandèmia, com ara coronavirus. També registra covid, i deixa clar que és un terme femení, que es pronuncia agut i que s’escriu amb minúscula (tal com fa VilaWeb).

Així mateix, admet els nous usos que alguns mitjans de comunicació han donat a aforament: ‘nombre màxim autoritzat de persones que es pot admetre en un local públic en un moment determinat’. És un terme que a VilaWeb no fem servir, no pas perquè no fos al diccionari fins ara, sinó perquè hem pogut comprovar que, amb aquest significat, no el fa servir sinó l’espanyol. El doctor Jaume Corbera, professor de la Universitat de les Illes Balears, critica l’ús d’aforament i explica en aquest article com ho diuen les llengües de l’entorn: el francès, capacité o nombre de places; l’italià, capienza; el portuguès, capacidade, lotação; el gallec, capacidade, cabemento, cabida; i el romanès, capacitate. Corbera proposa que en diguem cabuda o capacitat. A VilaWeb fem servir aquests mots, de vegades combinats amb límit de o bé màxim (cabuda màxima, límit de capacitat…).

Un altre terme admès és cribratge, amb el significat de ‘recerca sistemàtica indiscriminada que s’aplica a un conjunt d’elements per tal de descobrir-hi els que tenen una particularitat específica’. El doctor Gabriel Bibiloni, després d’estudiar l’origen i la difusió d’aquest terme, diu que és “una mostra més de la nostra pertinaç dependència de l’espanyol, que ens desbarata sistemàticament la llengua”. A VilaWeb fem servir, segons el cas, exploració, proves de detecció, campanya (intensiva) de proves, tongada de proves, (proves de) diagnosi, rastrejament…

Un rossellonisme

El DIEC també recull, finalment, espertinar, un mot propi del rossellonès (català septentrional) que vol dir ‘berenar’. L’etimòleg Joan Coromines ens informa que en un document del 1363 ja hi surt aquesta frase: “a beure, de matí, e ad espertinar, axí com és acostumat”. Segons Alcover i Moll, és un derivat de l’occitanisme espertina, que vol dir ‘berena’, és a dir, la menjada de l’hora de berenar. Però Coromines diu que deriva directament del llatí vesper (‘vespre’) i que és un mot compartit amb l’occità.

Benvolguts membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, benvolguts membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua:

Permeteu-me que us faci arribar una breu llista de locucions populars que no trobo registrades en els diccionaris normatius (Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua). M’agradaria que, si més no, sospeséssiu la possibilitat d’introduir-les-hi.

Demano disculpes per endavant si aquestes expressions ja són als diccionaris (i no les hi he sabudes veure), o bé si són calcs d’una altra llengua i m’ha passat per alt.

Cada expressió és il·lustrada amb exemples d’autors reconeguts (llevat d’un cas, en què l’exemple és d’un il·lustre ex-conseller). Els exemples literaris són extrets de diccionaris complementaris però no normatius –especialment, el Diccionari descriptiu de la llengua catalana i el Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana– i sobretot del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (CTILC) i el Corpus informatitzat del valencià (CIVAL).

1. De pedra picada 

Als diccionaris normatius, l’expressió de pedra picada tan sols hi és definida amb significat literal (‘pedra treballada amb instruments de tall’). El diccionari d’Alcover i Moll ens n’ofereix fins i tot un refrany de consolació: “‘La pedra picada és la més estimada’: ho diuen per aconsolar-se els qui han quedat gravats de la pigota.” En canvi, no s’hi registra el significat figurat: ‘de conviccions molt fermes’.

I, tanmateix, és una expressió coneguda i corrent, de fa anys. Vegem-ne exemples de dos homenots:

“Per altra part, tots els qui la componen tenen una personalitat acusada, fortíssima, insubornable. Són de pedra picada.” Josep Pla, El quadern gris (1966).

“Aquesta gent, heroica a la seva manera –no ho discuteixo–, es dissipa com don Quixot lluitant contra molins de vent i raberes de bestiar. L’obnubilació és idèntica: un irrealisme de pedra picada.” Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964).

2. Pal de paller

El president Jordi Pujol fou un dels qui més popularitzaren aquesta expressió, als anys setanta i vuitanta del segle passat. No és present als diccionaris normatius, però sí al de la Gran Enciclopèdia, tant amb el significat literal (‘pal que serveix d’eix al voltant del qual hom munta el paller’), com en el figurat (‘eix o nucli al voltant del qual es vertebra una societat, una empresa, etc.’).

Un escriptor de ponent i un sindicalista del sud ens en forneixen exemples, d’aquest ús metafòric:

“Francesc Porta, que n’havia estat el redactor en cap, el pal de paller i el director efectiu, es va mostrar tot seguit sincerament interessat en tot allò que jo feia dins el camp de l’escriptura.” Josep Vallverdú, Garbinada i ponent, 1998.

“També volem reconéixer el treball de totes les persones treballadores que han estat al capdavant per cuidar-nos i que, en la majoria dels casos, han estat invisibles, poc reconegudes i mal pagades, però que han estat el pal de paller del treball contra la COVID-19.” Vicent Maurí, “Guanyem drets, guanyem llibertats”, Levante, 9-10-2020

3. Tant li fa 

Tant li fa és una expressió viva (al costat de tant li fum i tant li fot), que no apareix al DIEC. En canvi, sí que és registrat al Diccionari Normatiu Valencià. (Curiosament, aquest manual no inclou tant hi fa, molt emprada al sud.)

N’hi ha dos usos, de tant li fa. Primerament, com a expressió fixada i impersonal. El diccionari Alcover-Moll la recull així: “Tant és, o Tant se val, Tant li fa: es diu per expressar indiferència davant dues coses que tenen el mateix valor o vénen a resultar pràcticament iguals.” El DIEC –ja és estar de pega– registra tant és i tant se val, però no tant li fa.

Vegem-ne un exemple de gairebé cent anys enrere:

“Els alemanys són mestres de l’espionatge. Tant li fa que es tracti d’una bestiola insignificant com del cap d’un Estat poderós.” Prudenci Bertrana, El meu amic Pellini (1923).

En segon lloc, té un ús variable i personal: tant me fa, tant te fa, tant li fa…

En veurem un exemple d’una parella d’escriptors del Principat del segle XIX i un altre –de més de cent anys més tard– d’una escriptora mallorquina:

“Be, be; á mí tant me fa; mentres que ab D. Lluis te casis lo que hagi estat hagi estat.” Frederic Soler i Frederic Passarell, Liceístas y cruzados (1865).

“L’església ho prohibeix i tu ets creient, mare, què et dirà el confés? Què dirà la gent? M’és igual, tant me fa, que diguin el que vulguin.” Carme Riera, Una primavera per a Domenico Guarini (1981).

Quaranta frases fetes i locucions que hem de saber

4. Fes-t’ho venir bé

Amb el significat de ‘arranjar un assumpte de manera adequada’, trobem a faltar als diccionaris normatius la locució fer-s’ho venir (o fer-s’ho venir bé). I això que es fa servir, pel cap baix, d’ençà del segle XIX.

Per exemple, Josep Yxart, en una carta a Joan Sardà del 1893, hi diu:

“¿Voldrias fer el favor d’avisar-me’n alguna cosa en dos ratllas? Fest-ho venir bé per què la carta arrivi a Lourdes, ahont seré dijous.”

I cent anys més tard (1993), Maria Barbal escriu a la novel·la Càmfora:

“Salomé va fer veure que el cridaven, per distreure els altres dos, però més tard va fer-s’ho venir bé perquè li acabés de contar la feta, a ella sola.”

5. Què se n’ha fet?

El DDLC ens diu que què se n’ha fet “serveix per a demanar per una persona o cosa que no es troba o de la qual fa temps que no es té notícia”. És una expressió que de segur que circulava ja al segle XIX, perquè en trobem exemples prou reculats.

Vegem-ne dos, un de fa cent anys i un de fa quatre dies:

“El que és jo, estic escandalitzada de la vida que porteu. Ja no sé què se n’ha fet de la nostra casa; un hom diria que aquí és Carnestoltes tot dia.” Josep Carner, El burgès gentilhome (1919).

“Sílvia es ficà en la dutxa i es rentà el fang enganxat a la pell sota l’aigua fresca.
—Què se n’ha fet, dels meus texans i la samarreta?” Isabel Canet, La copa dels orígens (2011).

I no podem enllestir aquesta expressió sense esmentar la cançó de Pete Seeger “Where Have All the Flowers Gone”, traduïda i adaptada al català per Ramon Casajoana, amb el títol “Què se n’ha fet d’aquelles flors?“. Deixeu-me que us en proposi dues versions. De primer, la de Joan Lluís Comajoan:

I després la de la Marta, del Club Super 3:

6. Em fa cosa

Fer cosa, que vol dir ‘tenir un sentiment d’angúnia o d’inquietud indefinida’, no és tampoc a cap dels nostres diccionaris normatius. I això que tant la gent normal i corrent com els escriptors se’n serveixen prou.

Vegem-ne els exemples de dues escriptores:

“Ara he tornat amb els meus pares, perquè tenien tanta pena que a mi em feia cosa deixar-los.” Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977). 

“Això que has dit és ben poc cristià, pobrets. No me n’hi aniria al llit perquè em faria cosa…” Maria-Antònia Oliver, Negroni de Ginebra (1993).

7. Fes-t’ho mirar…

Heus ací una expressió relativament moderna però molt popular. Si llegiu aquesta entrada del fòrum del Centre Virtual Cervantes, la trobareu ben curiosa. Un grup d’especialistes es demanen d’on ve això de “háztelo mirar” i arriben a la conclusió que és una catalanada. Doncs bé, encara és més curiós que siguem capaços d’exportar catalanades i no les tinguem a cap diccionari.

El cas més reculat de fer-s’ho mirar que hem trobat és de Terenci Moix, al llibre Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe (1974): 

“És un somni vegetarià. Raves, plàtans, cogombres, albergínies, pastanagues… Potser que m’ho faci mirar.”

Uns quants anys més tard, el 1987, ja havia travessat el país de cap a cap i apareixia a Un negre amb un saxo, de Ferran Torrent:

“—Fes-t’ho mirar —m’aconsellà Butxana.”

L’expressió ha agafat un significat ampli i fins i tot despectiu, com una mena d’invitació poc amable a fer-se visitar per un psiquiatre. Aquest és el to que té en els versos següents:

“Fes-t’ho mirar. Per què t’autoodies? / Per què refermes amb escarafalls / els anticatalans terrabastalls, / i el teu país falseges tots els dies?” Ramon Solsona, Botifarra de pagès (2013).

8. No n’has de fer res

L’expressió haver-ne de fer amb el significat de ‘ésser de la incumbència d’algú’ és un col·loquialisme molt escampat, però no l’hem sabut trobar a cap diccionari. I això que ja es feia servir al segle XIX.

Heus-ne ací un parell d’exemples, a més d’un segle de distància l’un de l’altre:

“Y qué n’has de fer tú? —responia éll ab no menys imperi.— Mira, ja tens orde de tocá’l dos y ben depressa… ” Narcís Oller, Notes de color (1883).

“I el marit contestava: ‘No n’has de fer res‘, o bé: ‘Tu, a callar!’ I jo callava.” Teresa Pàmies, Mascles no masclistes (1987).

Deu frases fetes que semblen catalanes però no ho són

9. Quants en tenim avui?

Una expressió ben popular –si més no al Principat–, que equival a “Quin dia és?”. L’he vista aplegada tan sols al Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana.

I per trobar-ne un exemple he hagut de recórrer al Diari de sessions del Parlament de Catalunya del 2 de juliol de 2009, en una intervenció del conseller Jordi Ausàs, de la Seu d’Urgell. Fa així:

“Senyores i senyors diputats…, ‘Ens hem cansat’, diu l’il·lustre diputat senyor Lluís Corominas. Quants en tenim avui, senyor Corominas, quants en tenim avui? Avui en tenim 2. 2 de juliol.”

10. Ben just si existeixo

Tot i que el DIEC i el DNV registren tot just (‘solament’), no hi trobem ben just, que significa ‘a penes, amb prou feines’. I això que ja n’hi ha testimonis escrits a començament del segle XX.

Vegem-ne dos exemples d’escriptors reconeguts:

“I jo qui sóc i què puc donar? Ben just si existeixo.” Manuel de Pedrolo, les mosques (1969).

“Esgarrifada, va provar d’escopir-li a la cara mentre el seu alè flaquejava i ben just va ser conscient de sentir la calrada que li venia al rostre quan va notar la roba esqueixada i la bravada del Malvagio ran de llavis.” Margarida Aritzeta, La maleta sarda (2010).

Aquest article fou editat a VilaWeb el dia 20 de març de 2021

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El català és una llengua privilegiada quant a grans obres lingüístiques. Diccionaris com el d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll o com els de Joan Coromines són obres magnes, que eleven la llengua a la primera categoria. També és extraordinària la feina fet per Joan Veny, plasmada en els seus grans atles dialectals. I encara, en el terreny de les dites populars, es destaca l’obra (en curs, inacabada) de Víctor Pàmies. Afegim-hi la tasca de tres institucions dedicades principalment a la llengua: l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Fundació Enciclopèdia Catalana. Avui a internet tenim tantes eines a l’abast que molt sovint ens hi perdem. Us oferim tot seguit una guia per a trobar les webs de diccionaris o obres lingüístiques adients a les vostres necessitats.

1. Diccionari català-valencià-balear: el superdiccionari

El Diccionari català-valencià-balear, conegut popularment per Alcover-Moll, és una obra immensa, que engrandeix i dignifica la llengua. Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll van confegir aquest diccionari en deu volums buidant texts escrits (i també fonts orals) de totes les èpoques i de tots els indrets. Naturalment, de cada cita se n’indica l’autor o la localització. Les entrades inclouen totes les locucions, frases fetes i refranys, de què es consigna, quan cal, el lloc on s’han recollit. A més, cada mot té les transcripcions fonètiques de tots els parlars, l’etimologia i la traducció al castellà. Dels verbs, se’n pot consultar la conjugació (estàndard, històrica i dialectal). I per si no n’hi hagués prou, algunes entrades tenen il·lustracions i tot.

2. Gran Enciclopèdia Catalana: un portal amb deu diccionaris i molt més

Al portal de la GEC hi trobareu quaranta obres de tota mena: de monografies breus de temes culturals ben concrets fins a la Gran Enciclopèdia Catalana. Això inclou qui-sap-los diccionaris i eines lingüístiques, tots elaborats rigorosament:

—Gran diccionari de la llengua catalana: és el diccionari manual de la llengua catalana més complet que hi ha avui dia.

—Diccionaris bilingües: català-castellà, castellà-català, català-francès, francès-català, català-anglès, anglès-català, català-italià, català-alemany.

—Diccionari de sinònims Franquesa: amb llistes de mots i amb definicions, exemples i informació complementària (antònims, termes analògics, categoria gramatical, marques d’ús, etc.).

—Conjugador verbal: amb nou mil verbs conjugats.

3. Softcatalà: un portal pràctic i complet, gràcies a l’esforç dels voluntaris

Softcatalà és una associació sense ànim de lucre que es proposa de fomentar l’ús del català a la informàtica, a internet i a les noves tecnologies. El portal conté més de tres-cents programes i aplicacions per a tots els sistemes operatius. Se’n destaquen:

—El catalanitzador, que serveix per a configurar els ordinadors en català.

—El corrector ortogràfic i gramatical, eina essencial per a escriure amb correcció; atenció: no corregeix tan sols l’ortografia, sinó que detecta moltes incorreccions: d’un doble espai a un ús inadequat d’un verb.

—El traductor (català, espanyol i anglès).

—El diccionari multilingüe (català, espanyol, francès, anglès i italià).

—el diccionari de sinònims.

4. Optimot: un servei actiu i un cercador magnífic

Optimot és un servei de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Hi trobem un magnífic cercador que integra nou fonts i que ens ofereix la informació referida a cada una. Entre aquestes fonts, s’hi inclouen diccionaris, nomenclàtors, l’Ortografia del IEC i fitxes elaborades per l’Optimot mateix. Molt actiu a Twitter, l’Optimot demostra cada dia que la llengua també es pot ensenyar a la xarxa.

5. Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC 2): el diccionari oficial i eines paral·leles

El DIEC és el diccionari oficial de la llengua catalana, que parteix del diccionari de Pompeu Fabra. La primera edició del DIEC es va fer el 1995 (DIEC 1) i la segona, amb diverses esmenes i incorporacions, el 2007 (DIEC 2). De llavors ençà, l’Institut hi ha continuat fent esmenes.

A la pàgina web del DIEC hi trobem l’enllaç a un conjunt de diccionaris aixoplugats sota el paraigua de l’Institut:

—El Diccionari català-valencià-balear, de què ja hem parlat.

—El Diccionari de sinònims, d’Albert Jané.

—El Diccionari descriptiu de la llengua catalana, que reflecteix els usos lèxic reals. És un diccionari en elaboració permanent.

—El Corpus textual informatitzat de la llengua catalana, un banc de dades amb una gran varietat de texts publicats entre el 1832 i el 1988.

—El Cercaterm, cercador del conjunt de fitxes terminològiques del Termcat.

L’Institut d’Estudis Catalans integra cinc diccionaris en una sola web

6. Diccionari normatiu valencià: el(s) diccionari(s) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

El Diccionari normatiu valencià és obra de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. S’hi inclou informació complementària, com ara la transcripció fonètica de tots els mots i la conjugació completa dels verbs. Del DNV estant, podem accedir a:

—El Corpus informatitzat del valencià (Cival), amb el buidatge de quatre mil documents de totes les èpoques (del Llibre de repartiment de Jaume I fins a texts moderns).

—El Portal terminològic, que conté un glossari de termes específics i neologismes, amb traducció de cada entrada al castellà, anglès i francès.

7. Paremiologia catalana comparada digital: el gran cercador de refranys de Víctor Pàmies

La Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) és, sobretot, un cercador de refranys i frases fetes en línia. Conté tan sols una part del banc de dades del paremiòleg Víctor Pàmies i Riudor, amb entrades de totes les fonts fraseològiques, escrites, orals o digitals que ha anat aplegant durant vint-i-cinc anys de dedicació. Ara com ara, inclou 150.000 registres, corresponents a deu mil locucions, frases fetes, refranys, proverbis, citacions, embarbussaments… Però el nombre de registres del seu banc de dades puja a 650.000 i abans de jubilar-se vol arribar a un milió. Tots acabaran format part de la PCCD.

Víctor Pàmies: ‘Hem posat deu mil refranys catalans a internet’

8. Diccionari de sinònims de frases fetes: un cercador eficaç, amb solucions de tota mena

El Diccionari de sinònims de frases fetes, de Maria Teresa Espinal, és un cercador que conté més de quinze mil locucions i frases fetes. S’hi pot fer la cerca per paraules o bé per conceptes. És molt interessant, no tan sols per la gran quantitat d’informació que conté, sinó també pel fet que a cada entrada hi trobem expressions sinònimes. El contingut del diccionari prové de diverses fonts, especialment dels diccionaris d’Alcover-Moll, de Fabra i de l’Enciclopèdia i de reculls com ara el de Joana Raspall i Joan Martí. Quan inclou alguna expressió provinent d’una font oral (sovint, amb aparença de castellanisme) és indicat amb un signe especial.

9. Gramàtica essencial de l’Institut d’Estudis Catalans: la filla de la gramàtica oficial, més orientativa

La Gramàtica essencial de l’Institut (GEIEC) parteix de la Gramàtica de la llengua catalana (la GIEC, no disponible a internet), però en presenta el contingut d’una manera més simplificada. Una de les grans diferències respecte de la GIEC és que aclareix més què és correcte (o acceptable) i què no, i sempre fa referència als registres formals de la llengua.

Dotze punts conflictius del català: què recomana la ‘Gramàtica essencial’?

10. Gramàtica normativa valenciana: l’altra gramàtica oficial, en pdf

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), l’autoritat lingüística al País Valencià, és l’encarregada de sancionar les normes oficials del català meridional (en coordinació amb l’Institut d’Estudis Catalans) i d’elaborar els materials on es recullen. Si abans hem parlat del Diccionari normatiu valencià, cal fer esment també de la Gramàtica normativa valenciana, publicada deu anys abans que la del IEC. És a internet, però en pdf.

Les propines

No podem acabar aquest article sense parlar de dues ‘propines’ que ens ofereix l’Institut d’Estudis Catalans:

—Els nou volums de les Obres completes de Pompeu Fabra —editats entre els anys 2005 i 2013—, en què podem fer cerques amb molta facilitat i de diverses maneres.

Per què és tan important el nou portal Pompeu Fabra?

—Els nou volums de l’Atles lingüístic del domini català (juntament amb el Petit atles lingüístic del domini català), que presenten un conjunt de materials recollits oralment entre els anys 1964 i 1978 a 190 localitats dels Països Catalans. Al mateix portal, hi podem consultar els set volums del Petit atles lingüístic del domini català. Tots els mapes són en pdf.

Aquest article va ser publicat a la secció ‘Ras i curt‘ de VilaWeb el dia 14-3-2020

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.