El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Sintaxi

“Olor a flors” o “olor de flors”?: quinze errades freqüents de preposicions

0

 

Cada llengua fa un ús particular de les preposicions, tot i que hi sol haver qui-sap-les coincidències, sobretot en llengües afins, com ara les romàniques. Entre el català i el castellà, per exemple, hi ha moltes afinitats, però també hi ha diferències, que ens fan cometre errades per la interferència de l’una llengua en l’altra. Avui en veurem quinze.

Som-hi.

1. Quan parlem de percepcions sensorials, amb mots com ara “olor”, “pudor”, “gust”, “sabor”…, fem servir la preposició de i no pas a: olor de romaní, pudor de benzina, gust de cogombre, sabor de mar…

2. En parlant de les característiques de les peces de vestir, també emprem de: camisa de quadres (i no pas camisa a quadres), jersei de rombes, pantalons de ratlles

3. Quan indiquem el sistema de funcionament d’un vehicle fem servir igualment la preposició de: bicicleta de motor, ràdio de piles, bomba de vapor, iot de vela, olla de pressió, motor de reacció…

4. Si parlem de les parts del dia, hem de fer servir a i no per: al matí (i no pas pel matí), a l’horabaixa, a la vesprada, al vespre, a la nit…

5. També s’escriu de després del mot por: tenir por de l’altura, por de la mort, por de perdre la llibertat, por de la soledat… I, igualment, és preferible de després de l’adjectiu diferent. Aquesta peça és diferent de l’altra (millor que no pas diferent a l’altra), Ha estat força diferent de com jo m’ho havia imaginat

6. Entre res i un infinitiu hi va a (i no pas que). No tenim res a comentar. Teniu res a afegir-hi? T’asseguro que no hi té res a veure. Si tenien res a explicar, endavant.

7. És incorrecte l’ús de als o a les en construccions per a indicar distància temporal; cal usar al cap de o estructures equivalents. Hi va haver un accident i al cap de vint minuts ja havia arribat l’ambulància (i no pas Hi va haver un accident i als vint minuts…). Va arribar a final de setembre i al cap de dues setmanes el van expulsar. Al minut tretze de la segona part va fer un gol (i no pas Als tretze minuts de la segona part…). Alhora, no podem fer servir en quan equival a d’ací a: Espereu-me, que arribaré d’ací a mitja hora (i no pas …que arribaré en mitja hora). Ho sabrem d’aquí a cinc minuts (i no Ho sabrem en cinc minuts).

8. En les determinacions de lloc canviem a per en davant mots com ara un (Viu en un pis), algun (El trobareu en alguna d’aquestes cases), aquest, aquell (Són en aquella torre).

9. Hi ha verbs que no duen preposició. Vegem-ne uns quants exemples: donar beure, donar menjar, donar mamar (no pas donar de beure, donar de menjar, donar de menjar); estirar els fils, estirar les orelles (no estirar dels fils, estirar de les orelles), necessita la vostra comprensió (no pas necessita de la vostra comprensió), etc.

10. Unes certes locucions tenen preposicions diferents en català i en castellà: Per què t’ho prens de broma? (no pas a broma), La xiqueta es mou de quatre grapes (no a quatre grapes), Passeu-ho en net (i no a net); Ho ha posat en relleu (i no pas Ho ha posat de relleu).

11. Quan dubtem entre per i per a, tinguem en compte que amb la preposició per a expressem la idea de finalitat i amb per, la resta: Un llibre escrit per a nens (els nens en són la finalitat, els destinataris) és diferent de Un llibre escrit per nens (en són els autors).

‘Per’ i ‘per a’: què podem fer per (a) no confondre’ns?

12. Hem de fer servir la preposició de amb valor partitiu en tres casos. En primer lloc, entre un quantitatiu i un adjectiu: Ha agafat cinc pedres; tres de petites i dues de grosses (i no pas tres petites i dues grosses). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: De boira, no n’he trobat, no. I, finalment, en una negació parcial, amb no pas: Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

13. Canvi de preposicions: en i amb es canvien per a i de quan van seguides d’un infinitiu: No dubta en aquesta qüestió, però No dubta a culpar-lo; El va amenaçar amb una sanció, però El va amenaçar de sancionar-lo.

14. Caiguda de preposicions: davant la conjunció que no hi pot anar mai cap preposició: Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari; Des de la teva arribada no has callat, però Des que has arribat que no has callat, fill!

Canvi i caiguda de preposicions: “Confio en superar-ho” o “Confio a superar-ho”?

15. El complement directe no sol dur preposició. Per exemple, hem de dir He saludat la venedora (i no pas He saludat a la venedora). Per saber si un complement és directe o indirecte, simplement l’hem de substituir per un pronom feble singular. Si el resultat és li, el complement és indirecte i ha d’anar amb la preposició a: He respost a la teva amiga = Li he respost (com que el pronom resultant és li, el complement és indirecte i ha d’anar encapçalat per la preposició a). En canvi, Vam convidar el nostre veí = El vam convidar (el pronom substitut no és li i això vol dir que el complement és directe i ha d’anar sense preposició).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Digues-me” o “digue’m”? Com fem l’imperatiu?

0
Publicat el 13 de juny de 2021

Quan donem una ordre, generalment, fem servir el mode verbal imperatiu. En la major part de verbs, no presenta cap dificultat. Amb “portar”, per exemple, no hi tindrem pas dubtes:

  • porta tu
  • porti vostè (o ell)
  • portem nosaltres
  • porteu vosaltres
  • portin vostès (o ells)

Com veieu, l’imperatiu té cinc persones, i no pas sis, perquè hi manca la primera (no ens solem donar ordres a nosaltres mateixos).

Aquesta facilitat del verb “portar” no la trobem pas en tots els verbs. Hi ha imperatius que presenten entrebancs, que ens fan dubtar, principalment en les formes de la primera i la segona persones del plural. Hem de dir “enteneu-me” o “entengueu-me”?, “diem-ho clar” o “diguem-ho clar”? “seiem!” o “seguem!”?

Abans de veure detalladament aquests entrebancs, fem un cop d’ull a aquesta imatge de correspondència entre les persones de l’imperatiu:

Aquesta figura ens diu que la forma de l’imperatiu de la segona persona del singular (tu) es correspon amb la de la segona persona del plural (vosaltres). I que la de la tercera persona del singular (vostè o ell) es correspon tant amb de la primera del plural (nosaltres) com amb la tercera del plural (vostès o ells).

Entrebanc 1: “beveu” o “begueu”?

El dubte, sobretot, està en les formes de nosaltres i vosaltres. I concretament, està a saber si la forma de l’imperatiu d’aquestes dues persones porta una g (begueu) o no (beveu). Doncs n’hi ha prou de mirar el gràfic de les fletxes: com que sabem que la segona persona del singular és beu, la segona del plural serà beveu. És a dir, si la del singular no va amb g, la del plural tampoc.

–No cal que facis compliments: beu!
–No cal que feu compliments: beveu!

En canvi, en el verb ésser hi ha d’haver una g en la segona del plural, perquè també n’hi ha una en la del singular.

–Sigues responsable.
–Sigueu responsables.

Entrebanc 2: “escrivim-li” o “escriguem-li”?

Si tornem a mirar la imatge de més amunt, veiem que per a la primera persona del plural (nosaltres) hem de tenir en compte la tercera del singular (vostè). Com ho fem per saber si hem de dir “escrivim-li” o “escriguem-li”? Molt fàcil. Com que la tercera del singular és “escrigui”, amb una g, en la primera del plural també hi haurà d’haver una g. Per tant, “escriguem-li”:

–Escrigui-li una lletra.
–Escriguem-li una lletra.

Una cosa semblant passa amb el verb “seure”. Diem moltes vegades “Seiem!” i hauríem de dir “Seguem!”.

Així doncs, no l’errem: direm “escriguem-li”, però “escriviu-li”; i “seguem”, però “seieu”.

Entrebanc 3: “no hi seieu” o “no hi segueu”?

Encara parlant de les confusions per l’ús de les formes amb el so g, hem de parlar de les ordres negatives. En aquests casos, tot és més simple, perquè no fem servir el mode imperatiu, sinó un altre (el present de subjuntiu) i les formes dubtoses d’aquests verbs sempre van amb g. Per tant, serà no diguem, no escriguem, no seguem… i també no digueu, no escrigueu, no segueu… 

Entrebanc 4: “digue’m” o “digues-me”

En el mode imperatiu hi ha una certa varietat dialectal. Per exemple, en el català central el verb “dir” té una forma general, “digues”, i una forma adaptada, “digue”, quan va seguida d’un pronom feble: “digue’m”, “digue-li”… Aquesta segona forma, justament perquè és dialectal, no és aconsellable en texts formals d’abast general, sinó que es recomana “digues-me” i “digues-li“. Tampoc no són recomanables les corresponents occidental  (“dis-me”, “dis-li”) i algueresa (“diu-me”, “diu-li”).

Això mateix passa amb “sigues” (“sigues-me franc” millor que no pas “sigue’m franc”), “estigues” (“estigues-te quiet” millor que no “estigue’t quiet”) i “tingues” (“tingues-ho en compte” millor que no pas “tingue-ho en compte”).

També són dialectals combinacions amb una vocal de suport, com ara “promete’m”, “more’t”, “fote’t”, “ajupe’t”, “sente’t”. En contexts formals, les formes adients són “promet-me”, “mor-te”, “fot-te”, “ajup-te”, “sent-te”.

I, finalment, en registres formals tampoc no s’haurien de fer servir combinacions reductives com ara “anem’s-en” (cal dir “anem-nos-en”), “estigueu’s-hi” (“estigueu-vos-hi”), “emportem’s-el” (“emportem-nos-el”).


Més informació:

Explicació teòrica completa (Parla Catalana)
Gramàtica essencial (IEC): imperatius irregulars
Gramàtica essencial (IEC): alteracions en la combinació amb pronoms
Exercicis (al final de la pàgina)


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Confio en superar-ho” o “Confio a superar-ho”?

0
Publicat el 23 de maig de 2021

M’he concentrat en resoldre el problema, No insistiu en demanar-nos-ho, T’ha amenaçat amb acomiadar-te?, No ha pensat en agrair-vos-ho…

Què me’n dieu, d’aquestes frases? La gramàtica del IEC i la de l’AVL diuen que en registres formals és preferible de no fer servir ni en ni amb davant un infinitiu. En totes aquestes frases les preposicions adients són a o deM’he concentrat resoldre el problema, No insistiu a demanar-nos-ho, T’ha amenaçat d’acomiadar-te?, No ha pensat agrair-vos-ho. 

És molt simple, doncs. Encara que diguem M’he concentrat en aquest examen, quan canviem un examen per una acció com ara resoldre el problema (encapçalada, com veieu, amb un verb en infinitiu), és preferible de canviar la preposició. Vegem-ne més exemples:

Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord a apujar-li el salari.
Confio en vosaltres, però Confio superar la malaltia.
Demostres interès en la literatura, però Demostres interès estudiar la literatura.
N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou d’explicar-ho amb quatre mots.

En frases com la darrera, alguna gramàtica accepta que es mantingui la preposició amb, fins i tot en texts formals, però aconsellem de canviar-la, seguint la tendència general.

Anem amb compte, per això: hi ha un cas en què sí que és correcta la preposició en seguida d’un infinitiu. És quan introdueix oracions temporals com ara aquestes: En entrar ell va començar la festa, En arribar a la platja ens vam estirar. Si ho observeu, són ben diferents de les oracions anteriors, perquè en aquestes darreres la preposició en es podria substituir per “en el moment de” (En el moment d’entrar…o “quan + verb” (Quan va arribar a la platja…).

Ho resumim?

Davant un infinitiu, es recomana d’emprar tan sols les preposicions ‘a’ i ‘de’. Tanmateix, ‘en’ és correcte si equival a ‘quan’ o ‘en el moment de’

Ara parlem d’allò que hom anomena “caiguda de les preposicions”. Si hem dit que davant un infinitiu és preferible de canviar les preposicions en ambdavant la conjunció ‘que’ no en podem fer servir cap. Vegem-ho:

—No insistiu en la petició, però No insistiu que els ho demanem.
—T’ha amenaçat amb l’acomiadament, però T’ha amenaçat que t’acomiadaria.
—No ha pensat en vosaltres, però No ha pensat que us ho havia d’agrair.
Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari.
Confio en vosaltres, però Confio que superareu la malaltia.
N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou que ho expliqueu amb quatre mots.

També tinguem en compte que la preposició des de es converteix en des en aquest context: Des que has arribat que no has callat, fill!

De vegades eliminar la preposició pot semblar massa “abrupte”. Vegem unes quantes maneres de suavitzar-ho:

—En lloc de Tothom ha contribuït *a que l’escola sigui excel·lent, podem dir Tothom ha contribuït que l’escola sigui excel·lent, o bé Tothom ha contribuït a fer que l’escola sigui excel·lent.
—En lloc de Es basa *en que hi havia un defecte de forma, podem dir Es basa que hi havia un defecte de forma, o bé Es basa en el fet que hi havia un defecte de forma.
—En lloc de Ens vam comprometre *a que l’energia fos neta, podem dir Ens vam comprometre que l’energia fos neta, o bé Ens vam comprometre a aconseguir que l’energia fos neta.
—I en lloc de Ho ha dit com un estímul *a que la gent s’hi impliqui, podem dir Ho ha dit com un estímul que la gent s’hi impliqui, o bé Ho ha dit com un estímul perquè la gent s’hi impliqui.

Compte: en tots aquests casos el mot que no admet una preposició avantposada és la conjunció ‘que’. Cal no confondre-la amb el pronom ‘què’, que sí que admet una preposició abans, com en aquestes dues oracions:

La feina en què pensava era aquesta.
No sé amb què el podem ajudar.

En el primer cas, el pronom és relatiu i equival a ‘la qual’ (La feina en la qual pensava era aquesta), i en el segon és interrogatiu i equival a ‘quina cosa’ (No sé amb quina cosa el podem ajudar).

Ho resumim?

Davant la conjunció ‘que’ no hi pot anar cap preposició. No confonguem la conjunció ‘que’ amb el pronom ‘què’, que equival a ‘el qual, la qual…’ o bé a ‘quina cosa’


Pràctica i aprofundiment:

Itineraris d’aprenentatge (explicació i exercicis).

Vídeo amb una classe detallada de la Universitat Politècnica de València.

Vídeo amb exercicis de la Universitat Politècnica de València.

Llista dels principals verbs que duen preposició de Llengua Catalana en Línia.

—Explicació a la Gramàtica essencial de l’Institut d’Estudis Catalans (canvi i caiguda).

—Explicació a la Gramàtica Valenciana Bàsica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (canvi i caiguda).

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 1r de maig de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Sis estratègies per a dominar els pronoms febles

0
Publicat el 9 de maig de 2021

La gramàtica catalana no té pas cap dificultat especial. És clar que si no hem “mamat” el català a casa, hi pot haver aspectes que ens costin més, però no hi ha res impossible. Els pronoms febles, per exemple, tenen una fama terrible. A l’escola i a l’institut, molt sovint, s’ensenyen llistes de combinacions de pronoms llarguíssimes, però la majoria l’alumne ja les domina. I si miréssim on són els nusos del problema i penséssim maneres de desfer-los?

Nivell elemental 

Per començar, hi ha errades molt i molt bàsiques que són fruit simplement d’una interferència profunda del castellà, com ara aquestes:

1. “Vaig dir-lis que no cridessin”

El plural de li no és *lis, sinó els o los (segons la posició). Per això una frase com ara Vaig *dir-lis que no cridessin és impossible; s’ha de dir Vaig dir-los que no cridessin o Els vaig dir que no cridessin.

2. “S’ho direm”

En frases com ara S’ho va abocar a sobre o S’ho cruspirà de seguida fem servir una forma verbal reflexiva (abocar-se) o pronominal (cruspir-se). Però no és el cas de *S’ho direm. Encara que dominem poc la llengua, hem de saber veure que quan parlem d’una acció que arriba a una tercera persona, no podem fer servir el pronom reflexiu es, sinó el o li. Ací havíem de dir Li ho direm (col·loquialment, L’hi direm).

Això mateix passa amb una frase com ara*Se’l vaig dur, calc del castellà Se lo llevé, que també hem de veure que no és reflexiu. La combinació correcta és L’hi vaig dur –o, si sou del sud, Li’l vaig dur.

3. “T’emportes dos i pagues un”

Heus ací una errada massa freqüent, també fruit de la interferència del castellà. Hem d’anar amb compte de no descuidar-nos els pronoms en i hi. En aquest cas, Te n’emportes dos i en pagues un. Vegem-ne més exemples: en lloc de *Et penediràs!, Te’n penediràs! En compte de És que no *estic acostumada, És que no hi estic acostumada; en lloc de Ara *aniré, Ara hi aniré.

Nivell avançat

Amb el pas dels segles, unes certes combinacions de pronoms febles s’han anat perdent en alguna àrea del país, no pas a tot arreu. Això fa que de la teoria (la norma) a la pràctica (els diversos parlars) hi hagi una distància. Però amb una mica d’esforç la podem superar. Tan sols hem de tenir en compte uns quants consells.

4. “La pilota, no els hi donaré pas”

Observem aquestes cinc frases:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els hi donaré pas
(c) Els hi porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els hi voldrà ensenyar
(e) Enguany els hi regalaré un joc

Com podeu veure, en totes quatre frases, el destinatari és ‘ells’, representat amb el pronom els. Per comprovar si el pronom hi que hi ha després és correcte o no, en els registres formals, tornem a escriure aquestes frases, imaginant-nos que el destinatari és ‘vosaltres’:

(a) Vam caminar fins al parc i no us hi vam trobar
(b) La pilota, no us la donaré pas
(c) Us les porto, a vosaltres, les cireres?
(d) Això, no sé si us ho voldrà ensenyar
(e) Enguany us regalaré un joc

Què ha passat? Doncs que l’única frase en què s’ha mantingut el pronom hi és la (a). En les altres quatre, en lloc de hi, hi trobem la (b), les (c), ho (d) i cap pronom (e). Doncs ara ja sabem què hem d’escriure després de els en cada cas:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els la donaré pas
(c) Els les porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els ho voldrà ensenyar
(e) Enguany els regalaré un joc

5. “Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré”

Tal com hem vist amb els hi, la combinació l’hi tampoc no serveix per a tot. I per escatir si és bona o no, podem seguir el mateix sistema que abans. Vegem-ho amb aquests dos exemples:

(f) Si ha d’anar al pavelló, ara mateix l’hi portaré
(g) Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré

Si ens imaginem que parlem de ‘vosaltres’ i no pas de ‘ell’ escriurem:

(f) Si heu d’anar al pavelló, ara mateix us hi portaré
(g) Tot això és vostre? Ara mateix us ho portaré

Com veiem, el pronom hi es manté a la frase (f), de manera que és correcta. En canvi, a la frase (g), el pronom no és hi sinó ho. Això vol dir que, en els registres formals, haurem de dir Ara mateix li ho portaré.

6. “De tomàquet, no n’hi donaré”

Finalment, passa una cosa semblant amb la combinació n’hi. Observem aquestes dues oracions:

(h) De tomàquet, no n’hi afegiré, a la salsa
(i) De tomàquet, no n’hi donaré, a en Joan

La primera no admet de cap manera el canvi de persona, perquè “la salsa” no és cap persona, sinó un lloc. De manera que la combinació n’hi, en aquesta frase, és correcta i insubstituïble. En canvi, en la segona frase, si canviem “en Joan” per “vosaltres”, tindrem:

(i) De tomàquet, no us en donaré, a vosaltres

Per tant, si el receptor del tomàquet és una tercera persona (‘ell’, ‘en Joan’) el pronom corresponent serà li i la combinació, en registres formals, li’n: 

(i) De tomàquet, no li’n donaré, a en Joan

No hem acabat, però avui ja no ens podem allargar més. Un altre dia hi tornarem. Mentrestant, us recomano aquestes pàgines d’exercicis perquè pugueu practicar.

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 6 de febrer d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Sis estratègies per a dominar els pronoms febles

1

La gramàtica catalana no té pas cap dificultat especial. És clar que si no hem “mamat” el català a casa, hi pot haver aspectes que ens costin més, però no hi ha res impossible. Els pronoms febles, per exemple, tenen una fama terrible. A l’escola i a l’institut, molt sovint, s’ensenyen llistes de combinacions de pronoms llarguíssimes, però la majoria l’alumne ja les domina. I si miréssim on són els nusos del problema i penséssim maneres de desfer-los?

Nivell elemental 

Per començar, hi ha errades molt i molt bàsiques que són fruit simplement d’una interferència profunda del castellà, com ara aquestes:

1. “Vaig dir-lis que no cridessin”

El plural de li no és *lis, sinó els o los (segons la posició). Per això una frase com ara Vaig *dir-lis que no cridessin és impossible; s’ha de dir Vaig dir-los que no cridessin o Els vaig dir que no cridessin.

2. “S’ho direm”

En frases com ara S’ho va abocar a sobre o S’ho cruspirà de seguida fem servir una forma verbal reflexiva (abocar-se) o pronominal (cruspir-se). Però no és el cas de *S’ho direm. Encara que dominem poc la llengua, hem de saber veure que quan parlem d’una acció que arriba a una tercera persona, no podem fer servir el pronom reflexiu es, sinó el o li. Ací havíem de dir Li ho direm (col·loquialment, L’hi direm).

Això mateix passa amb una frase com ara*Se’l vaig dur, calc del castellà Se lo llevé, que també hem de veure que no és reflexiu. La combinació correcta és L’hi vaig dur –o, si sou del sud, Li’l vaig dur.

3. “T’emportes dos i pagues un”

Heus ací una errada massa freqüent, també fruit de la interferència del castellà. Hem d’anar amb compte de no descuidar-nos els pronoms en i hi. En aquest cas, Te n’emportes dos i en pagues un. Vegem-ne més exemples: en lloc de *Et penediràs!, Te’n penediràs! En compte de És que no *estic acostumada, És que no hi estic acostumada; en lloc de Ara *aniré, Ara hi aniré.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

Nivell avançat

Amb el pas dels segles, unes certes combinacions de pronoms febles s’han anat perdent en alguna àrea del país, no pas a tot arreu. Això fa que de la teoria (la norma) a la pràctica (els diversos parlars) hi hagi una distància. Però amb una mica d’esforç la podem superar. Tan sols hem de tenir en compte uns quants consells.

4. “La pilota, no els hi donaré pas”

Observem aquestes cinc frases:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els hi donaré pas
(c) Els hi porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els hi voldrà ensenyar
(e) Enguany els hi regalaré un joc

Com podeu veure, en totes quatre frases, el destinatari és ‘ells’, representat amb el pronom els. Per comprovar si el pronom hi que hi ha després és correcte o no, en els registres formals, tornem a escriure aquestes frases, imaginant-nos que el destinatari és ‘vosaltres’:

(a) Vam caminar fins al parc i no us hi vam trobar
(b) La pilota, no us la donaré pas
(c) Us les porto, a vosaltres, les cireres?
(d) Això, no sé si us ho voldrà ensenyar
(e) Enguany us regalaré un joc

Què ha passat? Doncs que l’única frase en què s’ha mantingut el pronom hi és la (a). En les altres quatre, en lloc de hi, hi trobem la (b), les (c), ho (d) i cap pronom (e). Doncs ara ja sabem què hem d’escriure després de els en cada cas:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els la donaré pas
(c) Els les porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els ho voldrà ensenyar
(e) Enguany els regalaré un joc

5. “Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré”

Tal com hem vist amb els hi, la combinació l’hi tampoc no serveix per a tot. I per escatir si és bona o no, podem seguir el mateix sistema que abans. Vegem-ho amb aquests dos exemples:

(f) Si ha d’anar al pavelló, ara mateix l’hi portaré
(g) Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré

Si ens imaginem que parlem de ‘vosaltres’ i no pas de ‘ell’ escriurem:

(f) Si heu d’anar al pavelló, ara mateix us hi portaré
(g) Tot això és vostre? Ara mateix us ho portaré

Com veiem, el pronom hi es manté a la frase (f), de manera que és correcta. En canvi, a la frase (g), el pronom no és hi sinó ho. Això vol dir que, en els registres formals, haurem de dir Ara mateix li ho portaré.

Els pronoms febles ja tenen cançó

6. “De tomàquet, no n’hi donaré”

Finalment, passa una cosa semblant amb la combinació n’hi. Observem aquestes dues oracions:

(h) De tomàquet, no n’hi afegiré, a la salsa
(i) De tomàquet, no n’hi donaré, a en Joan

La primera no admet de cap manera el canvi de persona, perquè “la salsa” no és cap persona, sinó un lloc. De manera que la combinació n’hi, en aquesta frase, és correcta i insubstituïble. En canvi, en la segona frase, si canviem “en Joan” per “vosaltres”, tindrem:

(i) De tomàquet, no us en donaré, a vosaltres

Per tant, si el receptor del tomàquet és una tercera persona (‘ell’, ‘en Joan’) el pronom corresponent serà li i la combinació, en registres formals, li’n: 

(i) De tomàquet, no li’n donaré, a en Joan

No hem acabat, però avui ja no ens podem allargar més. Un altre dia hi tornarem. Mentrestant, us recomano aquestes pàgines d’exercicis perquè pugueu practicar.

La ‘Gramàtica de la llengua catalana’, ara a internet i en versió simplificada

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

0

Sovint lamentem l’estat de la llengua. Cada dia sembla que costi més de viure en català amb una certa normalitat. Ens sentim impotents. Els entesos diuen que capgirar la situació és a les nostres mans i ens donen una fórmula clara: no dimitim, parlem sempre i amb tothom en català, encara que l’interlocutor no hi parli. És la manera de no retrocedir. Per una altra banda, segur que molts també us demaneu què podeu fer per evitar el deteriorament de la llengua –que no és evolució–, cada dia més acastellanada. Potser també hi podem intervenir individualment, al nostre entorn, quan ens comuniquem amb els fills, els néts, els nebots… En fi, cadascú s’ho sap. El títol de l’article parla de “corregir”, perquè ens entenguem. Hi ha qui s’estima més insinuar, hi ha qui tria predicar amb l’exemple. El com, ja el decidireu. En aquest article parlem del què. I d’un què molt concret: una selecció de deu errades gramaticals i una manera de superar-les. És, simplement, una proposta, per si no voleu estar plegats de braços.

1. “On estàs?”

La confusió dels anomenats verbs atributius és una de les errades gramaticals més freqüents. Sense entrar a detallar els usos dels verbs ésser i estar, hi ha una norma que podem retenir molt fàcilment: quan indiquem la mera localització d’algú, fem servir el verb ésser. No diguem, doncs, “On estàs ara mateix?”, sinó “On ets ara mateix?”; ni “Les claus estan a la tauleta”, sinó “Les claus són a la tauleta”. Recordem també que el menjar és bo o dolent (no està bo ni està dolent). I que la normativa recomana de dir, “és calb”, “és casat”, “és viu”, “és sord”, “és boig”, etc., sense cedir a la pressió del castellà.

2. “Bosses, vols?”

Avui dia, massa gent prescindeix dels pronoms, sobretot a l’hora de parlar. Hi ha els pronoms personals forts (jo, tu, ell…) que no perillen pas; més aviat, si de cas, de vegades se n’abusa. I hi ha una altra mena de pronoms, anomenats “febles“, que sovint la gent jove elimina indegudament. Sobretot els pronoms anomenats adverbials, en hi. Observem aquests exemples: “Tinc vint anys; i tu quants en tens?” (i no: “…i tu quants tens?”); “Demà hi ha la festa al Casal. Hi aniràs?” (i no pas: “…Aniràs?”). “De bosses, en voleu?” (i no: “Bosses, voleu?”).

Els pronoms són vida

3. “Tres pedres petites i dues grosses”

Hi ha tres casos en què en català fem servir la preposició de amb valor partitiu, una característica que no té el castellà. Primer de tot, entre un quantitatiu i un adjectiu: “Ha agafat cinc pedres: tres de petites i dues de grosses” (i no pas “tres petites i dues grosses”). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: “De boira, no n’he trobat, no” (i no pas: “Boira, no n’he trobat, no”); ací hi escauria també l’exemple que hem vist adés: “De bosses, en voleu?”. I finalment, en una negació parcial, amb no pas: “Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus” (en lloc de “…però no pas greus”).

4. “Les vuit i mitja de la nit”

En català hi ha dues maneres de dir les hores: la que es fa servir en català central i en una part del nord-occidental i la que es fa servir a la resta (al País Valencià, a les Illes, a Catalunya Nord…). El cas és que, per influència del castellà, el primer sistema es va esborrant, sobretot a l’àrea de Barcelona. Caldria recuperar, doncs, expressions com ara “dos quarts de nou” (“les vuit i mitja”), “tres quarts de cinc” (“les cinc menys quart”), “un quart i mig de tres”… Així mateix, recordem que al costat de tarda (mot d’origen castellà) tenim horabaixa (propi de les Illes) i vesprada (propi del País Valencià); i que quan es fa fosc no és ni la tarda ni la nit, sinó el vespre (“Són les vuit del vespre” i no pas “Les vuit de la tarda” ni “Les vuit de la nit”).

Deu webs de llengua imprescindibles

5. “Com no m’has dit res…”

Ací hem de parlar de dues menes d’errades gramaticals. La primera consisteix a convertir la locució conjuntiva com que en com en oracions causals com ara aquestes: “Com que no venia, li he telefonat” (i no pas “Com no venia…”), o bé “Ja ho entenc, però com que no ha dit res tothom s’ha pensat que ja s’hi avenia” (i no pas “…però com no ha dit res…”).

La segona errada és, justament, dir com que en un lloc que no hi correspon. Ho veurem amb dos exemples: “És com si no s’atrevissin a dir-ho” (i no “És com que no s’atreveixen a dir-ho”), “Semblava que no l’entenia” (i no pas “Era com que no l’entenia”).

6. “Se m’ha passat”

En els verbs també hi ha un cert desgavell, per influència del castellà. Per exemple, es fan servir amb pronom verbs que no en duen i a la inversa. Hauríem de dir “Avui ens entrenem” (i no pas “Avui entrenem”), “M’imagino que no ho has acceptat” (i no “Imagino que”). I, a l’inrevés, “M’ha caigut la forquilla” (i no “Se m’ha caigut…”), “Calla d’una vegada” (i no “Calla’t…”), “Demano una taronjada” (i no “Em demano…”), “La bicicleta ha sortit del camí” (en lloc de “…s’ha sortit del camí”). Atenció especialment al verb passar: “Seu i et passarà el mareig” (i no pas “…se’t passarà”), “T’asseguro que ni m’ha passat pel cap” (i no “…ni se m’ha passat pel cap”), “M’ha passat per alt!” (i no “Se m’ha passat!”), “Ja passaré per casa teva” (en lloc de “Ja em passaré…”).

7. “Anem a veure”

En català normatiu, quan hem d’expressar una acció imminent o futura no fem servir la locució anar a + infinitiu. De manera que diem “Vegem què ens ha dut” (i no “Anem a veure què ens ha dut”), “Escoltem què diu” (i no pas “Anem a escoltar què diu”), “És groc, com us ensenyaré ara” (i no “…com us vaig a ensenyar ara”). Una frase com “Anem a comprovar si ho han fet bé” és correcta si realment anem a un lloc, és a dir, si ens desplacem; altrament, hem de dir “Comprovem si ho han fet bé”. Lamentablement, és una de les errades gramaticals que sentim més a les nostres televisions.

Consells per a aprendre a fer el so de la LL

8. “Vindrem els dos”

Quina diferència hi ha entre “els dos nois” i “tots dos nois”? Doncs que el primer sintagma no té (necessàriament) un valor de grup o de totalitat. Per això, sempre havíem dit frases com ara aquestes: “Quins d’aquests tres dies va faltar a classe? Tots tres” (i no pas “Els tres”); “Lleó, tigre i linx: tots tres animals són salvatges” (en lloc de “Els tres animals…”). També hem de fer servir tots dos quan volem dir “l’un i l’altre”, és a dir, quan és sinònim d’ambdós: “Hi havia d’anar ella i prou, però hi vam anar totes dues” (i no pas: “…hi vam anar les dues”).

9. “Dóna-li al play

L’ús espuri del verb donar ha acabat trastocant moltes frases que pronuncia el nostre jovent. Per influència del castellà, novament, sentim, per posar-ne tres exemples, “dóna-li al play“, “m’ha donat amb la pilota” o “si t’acostes et donaré”. Ací no parlem d’una qüestió simplement lèxica, com passa quan algú diu donar en lloc de fer (donar una abraçada, un petó, una sorpresa…), sinó que fem servir un verb de manera que ens pot arribar a canviar l’estructura de l’oració i, de retruc, arraconar expressions genuïnes. En el primer cas, podríem dir “pitja play” (sense la contracció al). En el segon, “m’ha clavat (o donatun cop de pilota” o “m’ha tocat amb la pilota”. I en el tercer “si t’acostes, t’estovaré (o t’allisaré, t’atonyinaré, t’estomacaré, et clavaré una nata, et faré una cara nova, et tocaré el crostó…).” Trieu i remeneu, però no doneu, si us plau.

Les abraçades es donen?

10. “Tindrem que anar-hi”

Finalment, parlem de les perífrasis d’obligació. En català, la principal és haver de, en lloc de la castellana tenir que: “Hem d’anar de pressa” (i no “Tenim que anar de pressa”). Tampoc no és català, és clar, haver-hi que: “S’ha de matinar” (i no pas “Hi ha que matinar”). Així mateix, hem de reivindicar el verb caldre, que darrerament sembla que perd pistonada, no tan sols per aquestes locucions castellanes, sinó per dues que són correctes, però que s’han estès més del compte perquè n’hi ha de semblants en castellà: ésser necessari fer falta. “No cal que vinguis” (“No fa falta que vinguis”, “No és necessari que vinguis”). I també val més evitar la locució ser precís que, encara que algun diccionari l’admeti: “Cal establir unes noves bases” (millor que: “És precís establir…”).

M’escoltes o em sents? Deu errades que us podeu estalviar


Article publicat a VilaWeb el dia 28-11-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Per’ i ‘per a’: què podem fer per (a) no confondre’ns?

0

per per a ras i curt

Fa pocs dies que vaig ensopegar amb una pàgina web que parlava d’una ‘cuina pensada per nens’. No acabava de veure clar si els nens havien pensat l’espai o bé la gastronomia. Però quan hi vaig entrar —ai, las!— vaig descobrir que la mainada no havia pensat pas res, sinó que eren els pares que volien una cuina per a nens. Se’m va ocórrer, malalt de llengua com sóc, de cercar al Google les seqüències ‘pensat per nens’ i ‘pensada per nens’ i, en total, vaig obtenir més d’onze mil pàgines web. En vaig repassar una trentena i totes tenien la mateixa errada, la mateixa confusió. Definitivament, la gent confon ‘per’ i ‘per a’.

Aquest punt de la gramàtica s’ha presentat sovint com el gran trencacaps del català, i ho deu ésser. Però, d’entrada, s’ha de dir que la dificultat en l’ús de ‘per’ i ‘per a’ no és pas general a tot el domini lingüístic. Al País Valencià i a les terres de l’Ebre no els suscita pas gaires dubtes. En canvi, a la resta del país, sí. Per què? Perquè la gent no hi diu mai ‘per a’, sinó sempre ‘per’.

En aquest article, mirarem d’explicar per a què serveix cada preposició i, en acabat, algunes maneres de superar l’entrebanc. Som-hi.

Usos de ‘per’ i ‘per a’

D’aquestes dues preposicions, la més complexa és ‘per’, que indica:

—causa, motiu (El van castigar per les seves malifetes)

—autor (Un llibre fet per nens)

—mitjà, manera (És portat per tres camions)

—allò que serveix de pas (Passen per la drecera)

—el temps en què s’esdevé una acció (Pel maig, cada dia un raig)

—allò en lloc de què (M’ha pres per un convidat)

—a tall de, com a (Va agafar un bastó per espasa)

En canvi, ‘per a’ assenyala:

—destinació (Un llibre escrit per a nens)

—direcció (Enviar menjar per a l’Índia)

—ús, efecte o abast (És bo per a tothom)

—concreció temporal (Deixem-ho per al dia 10).

Primer desllorigador: la idea de ‘finalitat’

Com veieu, els usos de ‘per’ són molt variats. En canvi, en les frases amb ‘per a’, hi plana gairebé sempre una idea comuna, la de finalitat (o destinació o recepció, que són idees afins). En les dues primeres frases, en lloc de ‘per a’, podríem dir perfectament ‘destinat a’: Un llibre destinat a nens, Enviar menjar destinat a l’Índia.

La idea de destinatari o receptor es palesa encara més si comparem dues frases tan semblants com aquestes:

Un dibuix fet per alumnes novells (en són els autors) 

Un dibuix fet per a alumnes novells (en són els destinataris)

Vegem més frases amb ‘per a’ i comprovarem que hi preval aquest concepte:

Hi fan espectacles per a tots els públics (destinats a tots els públics)

Escrivia articles per al diari (el diari n’era el receptor final)

És un concert pensat per a una generació (va destinat a una generació)

Hi ha una multa per a cada membre de l’organització (cada membre ha rebut una multa)

Ha tingut resultats nefasts per a la reputació dels presoners (la destinatària dels mals resultats és la reputació dels presoners)

L’independentisme és un perill per a l’estat espanyol? (el qui rep aquest perill és l’estat espanyol)

Segon desllorigador: la comparació amb les altres llengües

De les llengües que ens envolten, el castellà és la llengua que ens pot ésser més útil, en aquest cas. Per un seguit, el castellà ‘por’ es correspon amb ‘per’; i ‘para’ amb ‘per a’. Tanmateix, tinguem en compte que el castellà fa un ús de ‘para’ que per al català és excessiu, perquè tradicionalment s’ha resolt amb la preposició ‘de’. Exemples:

No tindrem temps de fer tantes coses (millor que no pas: temps per a fer tantes coses)

Això no serveix de res (millor que no pas: no serveix per a res)

Té una gran capacitat de controlar la situació (millor que no: capacitat per a controlar la situació).

Organitzen una comissió de defensa del medi (millor que no: una comissió per a la defensa del medi).

Quant a les altres llengües veïnes, ni l’occità, ni el francès ni l’italià no ens seran útils per a aclarir l’ús de ‘per’ i ‘per a’. En occità, ‘per‘ ocupa tots els significats. En francès, el repartiment de les preposicions ‘par’ i ‘pour’ no s’acaba d’avenir amb el de les catalanes ‘per’ i ‘per a’. I tampoc no hi ha aquesta correspondència amb l’italià, en què ‘per’ és predominant en la majoria d’usos, al costat de ‘da‘ o ‘a‘.

I si després ve un infinitiu?

L’ús de ‘per a’ davant infinitiu ha estat objecte de controvèrsies, estudis i teories, d’ençà de fa molts anys. Fins al punt que s’han acabat consolidant tres normes diferents i l’Institut d’Estudis Catalans ha optat per considerar-les correctes totes tres. Són, succintament, aquestes:

—Aplicar la mateixa distinció que en la resta de contexts. Així com escrivim Treballa per a la consecució d’un objectiu, escriurem Treballa per a aconseguir un objectiu. I així com escrivim És útil per a tot, direm És útil per a fer-ho tot. Aquesta norma s’adiu amb el parlar del País Valencià i de les terres de l’Ebre. La propugna, per exemple, el doctor Gabriel Bibiloni, que la va explicar i justificar en aquest article.

—Fer servir sempre ‘per’ davant un infinitiu (i mai ‘per a’). S’adiu amb els parlars orientals. La va proposar per primera vegada Joan Coromines. Segons aquesta norma, escriurem Treballa per aconseguir un objectiu i És útil per fer-ho tot.

—Mantenir ‘per a’ sempre que s’indiqui finalitat (És útil per a fer-ho tot), llevat dels casos en què la preposició depèn d’un verb d’acció voluntària (Treballa per aconseguir un objectiu). Aquesta norma, corrent en el català clàssic, fou establerta per Pompeu Fabra i és la que segueix VilaWeb.

Si voleu filar prim

Encara n’hi ha més, de casos que han suscitat dubtes i controvèrsies. Els enumerem breument:

—Davant ‘sempre’. El IEC admet tant Oblida-te’n per sempre més (opció triada a VilaWeb) com Oblida-te’n per a sempre més.

—Per a expressar l’opinió o el punt de vista. Segons la normativa, tant podem dir Per ell, tot és terrorisme (opció triada per VilaWeb) com Per a ell, tot és terrorisme.

—Quan equival a ‘en pro de’ o ‘en favor de’ —sovint amb verbs actius com ara ‘lluitar’, ‘maldar’, ‘esforçar-se’, ‘votar’…, o els noms corresponents—, la normativa estableix que s’ha de fer servir ‘per’: lluitar per la pau, pacte per l’habitatge.


Més informació


A practicar

Si voleu practicar, us proposem quatre blocs d’exercicis:

  • Itineraris de suficiència (1 i 2).
  • Editorial Barcanova (1 i 2).

[Article publicat a VilaWeb el dia 28-9-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari