El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Rèquiem pel català col·loquial? (Sobre la ‘irlandització’ del català, 4)

6
Publicat el 8 de juny de 2018

Resultat d'imatges de català col·loquial

Si heu seguit aquesta sèrie d’articles sobre la «irlandització» del català, ja heu vist que no tenen un enfocament estrictament sociolingüístic, sinó que hi parlo del deteriorament intern o estructural de la llengua. El darrer article tractava de la pèrdua de tremp, centrada en la incapacitat de «produir» mots nous. Avui m’aturaré en un aspecte realment preocupant, indicador també de la mala salut del català: la llengua col·loquial.

Em refereixo als nivells informals del llenguatge, del propi d’una conversa familiar fins a l’argot juvenil més esparracat. Si en els registres formals el català rep interferències del castellà, en els informals n’hi ha moltes més. De fet, en aquest àmbit tota novetat és una interferència, tot allò que es crea en el castellà arriba i s’implanta, sense resistència, en el català.

Mireu això, si us plau.

Ja sé que podia haver triat un fragment encara molt més farcit de castellanismes. Però aquest ja farà el fet. En tres minuts sentim, per exemple, «gravilla» («grava»), «bueno» («bé»), «vale» («d’acord», «va bé»), «joder» («colló», «collons»), «txorrada» («collonada», «poca-soltada»); errades morfosintàctiques, com «em piro» («piro», «foto el camp», «toco el dos»), «s’ensuma que» («ensuma que»), «sí, clar» («sí, és clar»). Afegim-hi encara la fonètica xava o bleda d’alguns actors (les L, les A àtones…) i la prosòdia castellana (observeu com és pronunciada la frase «ha guanyat alguna cosa»). Per a acabar-ho d’arrodonir encara hem de suportar aquest personatge «diguioiga» que —tot i tenir una dicció més que acceptable— parla mig català mig castellà: «coño», «hombre», «quina pérdida de tiempo»…

No entenc per què ho fa, això, TV3. En nom de què? De la versemblança? Per ventura un català mínimament correcte és inversemblant, allunyat de la realitat? Qui n’és responsable, d’aquest disbarat? Els guionistes? Per què escriuen tan malament, els guionistes? No en saben? No els abelleix? I els lingüistes i la direcció de TV3, per què ho deixen passar?

I encara més interrogants. Per més que hi vulgui trobar una explicació, trobo absurd —i pueril— que perquè una cosa faci gràcia hagi de ser així, «poc catalana». Com ho fan les altres llengües? El francès, per fer gràcia, fa servir italianismes? L’anglès col·loquial és farcit de gal·licismes? Un castellà sense anglicismes no és apte per als registres informals?

Aquest enfocament solament es pot concebre si ens mirem el català com una llengua supeditada i castrada. És a dir, si creiem fermament que per a certes funcions el català no serveix. Fa quaranta anys molta gent explicava els acudits en castellà, convençuda que altrament no feien gràcia. Doncs no hem avançat: si en una sèrie no hi surten mots castellans o bé n’hi surten de «gaire catalans» —sobretot si el jovent barceloní no els fa servir—, es veu que els guionistes de TV3 ho troben atrotinat, rònec.

La propagació d’aquest model aferma una tendència social atrapada en la interferència. Encara més, fent això, TV3 abandona la seva funció, que és justament de capgirar-la, aquesta tendència. Això seria «normalitzar», precisament. Per a això fou creada TV3. Per tant, si vol complir la seva missió, ha d’actuar en una direcció totalment oposada.

I encara és més incomprensible, tot plegat, si observem que la nostra televisió posa molta més cura en la programació infantil que no en les sèries on intervenen joves. La televisió educa els nens en un llenguatge més o menys acurat, aproximadament digne, però quan pensa programes per als nois que han deixat d’ésser infants la llengua es deixata. És com si volguessin mantenir la mainada en una bombolla de correcció lingüística i, tot d’una, la rebentessin: «Mireu —sembla que els siguin—, la realitat és aquesta llengua estripada.» Això és una renúncia, una renúncia amb efectes devastadors, perquè no tan sols no basteix un model alternatiu propi per a frenar la degradació, ans l’amplifica, propagant aquest model deixat, retut.

No puc cloure l’article sense temptejar una alternativa a aquest model que critico. A parer meu, aquesta alternativa és un model basat en tres punts: la «restauració» del llenguatge col·loquial propi, tan ric i genuí com és; la recerca en tots els parlars catalans, de cap a cap dels Països Catalans, sense por; i la comparació amb les altres llengües per situar la nostra al lloc que li correspon. Vegem-ho amb exemples:

—Recerca en el patrimoni lingüístic tradicional. Una de les incorporacions de l’argot juvenil d’aquests últims anys és el castellanisme «liarla». De segur que l’heu sentit en sèries i programes diversos. Té solucions? Tantes com vulgueu, només hem de pensar una mica com ho dèiem fa quatre dies: fer-la grossa, fer merder, fer mullader, armar escàndol, armar enrenou, armar gresca, moure un sagramental, cercar soroll, aixecar polseguera… O bé, si té el matís d’«enemistar», cercar bregues, encendre el vesper, moure raons, moure baralles, afegir llenya al foc.

—Recerca en els parlars de tot el domini. Ja fa anys, quan es va posar de moda «anar de copes» (= «ir de copas»), hi va haver gent, en algunes comarques, que es va enutjar. I tenien tota la raó, perquè allò sempre ho havien dit d’unes altres maneres: anar (o sortir) a fer el toc, anar a fer el got o anar a fer un beure, per exemple. Realment, calia copiar el castellà? Els nostres mitjans no havien d’haver difós aquestes expressions genuïnes, encara que a Barcelona, per la raó que tots sabem, anessin caient en desús?

—Comparació amb les altres llengües. La pressió del castellà fa que sovint molta gent trobi inevitable copiar tal o tal expressió, perquè l’alternativa —creuen— no tindria mai tanta vivor com la castellana. Però si mirem què fan les altres llengües entendrem que això és radicalment fals. Pensem en «¡cómo mola!», per exemple. D’entrada, potser no trobarem cap alternativa prou expressiva que el pugui suplantar. Faig un intent de recerca (amb les meves limitacions), per a veure com ho diuen l’anglès, l’italià, el francès i el portuguès: «This is cool!», «How cool» (anglès); «C’est super!» (francès); «È fighissimo!», «Forte!» (italià); «Muito legal!» (portuguès). Sé que són traduccions restrictives, perquè passa molt sovint que una expressió d’una llengua té alternatives diverses en una altra, segons el context. Però l’experiment ens pot servir, si més no, per a entendre que l’exclamació «¡cómo mola!» és castellana i prou i que cada llengua ha fet el seu camí «natural» per a expressar aquest idea. Mirant aquest panorama, potser súper o fort ens podrien marcar un camí. O potser podríem inventar i difondre alguna alternativa nostra (quina traca!, per exemple).

En fi, aquest és el camí que crec que hauria de recórrer el català per a frenar l’allau de castellanismes en el llenguatge col·loquial i començar a refer-se de tants anys d’interferències. Però això no ho resoldré pas jo. Perquè aquesta empresa reïxi, cal que filòlegs i escriptors de renom ho beneeixin (penso en escriptors força compromesos amb la llengua col·loquial, com ara Marta Rojals o Pau Vidal) i, en acabat, que els mitjans (sobretot TV3) ho facin circular. A l’hora de fer aquesta tasca —això sí—, ens hem de desempallegar de dues cantarelles: «Això no ho diu ningú» i «Això no ho entendrà ningú». (Recordeu la primera vegada que vau sentir «sobrecàrrega als isquiotibials» a la televisió?).

Per acabar la reflexió, observeu aquests dos exemples en què el fenomen és invers. Sabríeu traduir al castellà l’expressió «Déu n’hi do», i que servís per a tots els contexts en què l’emprem en català? Penseu que el diccionari català-castellà de l’Enciclopèdia la tradueix de nou (!) maneres diferents. El segon exemple: quin mot castellà té l’expressivitat del català «carallot»? Gilipollas?, memo?, bobo?, tonto? Mmmmm… Potser és una barreja de tots quatre, però a cap espanyol no se li ha acudit de dir que la «lengua cervantina» ha d’adoptar «carallot» perquè és un terme intraduïble. Ja ho veieu: cada llengua fa sa guerra. I la nostra, la del català, no la podem perdre.

També us pot interessar:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Va, no «la liem» més…

4
Publicat el 1 de juny de 2018

Resultat d'imatges de caos

Us presento els brins de llengua d’aquesta setmana:

1. Que no sabeu com es diu «dicharachero»?

2. Acomiadem-nos com Déu mana d’en Rajoy

3. No «la liem» més, si us plau

4. No us deixeu manipular: què diu el Manifest Koiné?

5. Com que «a l’igual»?

6. Podem fer res perquè el «papi» i la «mami» desapareguin?

7. «Tanto monta, monta tanto»

8. «Àlgid»? «Enervar»? Parlem amb propietat!

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins | Deixa un comentari

Abans de registrar-me em van escorcollar

1
Publicat el 26 de maig de 2018

Resultat d'imatges de escorcoll

Ací teniu els brins de llengua d’aquesta setmana:

1. Què és i què no és un pols?

2. «Sóc dels que no què???»

3. Testimonis i girafes amb membre

4. Abans de registrar-me em van escorcollar

5. «Veuen i gaudeix»: escopir damunt la llengua

6. Sort que no «hem anat» a eleccions!

7. Que no, que no

8. El català dels bilingües

9. Chicco sona ‘Quicco’

10. Un dubte assistencial

Vegeu també:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins | Deixa un comentari

Una llengua eixorca? (Sobre la ‘irlandització’ del català, 3)

0
Publicat el 18 de maig de 2018

Un dels símptomes més evidents d’«irlandització» del català és aquesta incapacitat manifesta de crear mots nous o sentits nous, espontàniament. Si volem entendre, per contrast, l’abast del problema, hem de recular quatre o cinc decennis, quan, tot i les condicions polítiques adverses, es van posar en circulació mots que els parlants requerien o «necessitaven». Heus ací quatre exemples de quan el català «sabia crear»:

—Entrepà. Aquest mot no era al Diccionari General de la Llengua Catalana (de Pompeu Fabra) i no s’hi va incorporar fins l’any 1966. La proposta de Fabra era badall (‘Tall de carn, pernil, tros de botifarra, etc., dins un panet, llonguet, etc. migpartit o entre dues llesques de pa’). El diccionari també registrava un anglicisme amb forma adaptada: sandvitx. Però el fet és que, sense cap mitjà de comunicació de masses en català, durant els anys seixanta es va escampar als quatre vents el mot entrepà, que va acabar arraconant (al diccionari i tot) els altres dos.

—Cimera. El diccionari Alcover-Moll registrava l’adjectiu cimer (‘Situat al cim’), acompanyat d’un exemple de Joaquim Ruyra. S’havia fet servir també el substantiu cimera amb usos diversos (‘casc medieval’, ‘formació geològica’…). Però al Fabra no hi era pas. Ni tampoc als diccionaris de la Gran Enciclopèdia (editats i renovats fins al 1990). Tanmateix, els periodistes de l’Avui van trobar-se amb la necessitat d’anomenar d’alguna manera aquelles reunions de màxim nivell que es feien de tant en tant. I uns correctors amb una visió genuïnista de la llengua (1) van empescar-se l’expressió «reunió cimera» (que, per economia, va esdevenir el substantiu cimera). Finalment, el DIEC (1995), va recuperar l’adjectiu de l’Alcover-Moll (‘Relatiu o pertanyent al cim’) i hi afegí el substantiu femení (‘Reunió d’alts dignataris’).

—Cap de setmana. També sembla que devem aquesta locució als correctors de l’Avui, (1) que als anys vuitanta van veure la conveniència de designar amb una locució nova un concepte sòcio-laboral relativament nou, allò que els anglesos anomenaven weekend. Tenint en compte les llengües de l’entorn, potser hauria hagut d’ésser fi de setmana, però algú amb una visió completa de la llengua va veure que el mot cap servia tant per a una punta com per a una altra. Per analogia amb cap d’any, doncs, va néixer cap de setmana.

—Pal de paller. El Fabra defineix paller així: ‘Gros munt de palla sostingut per un pal en el centre…’). Aquesta és la mateixa definició que encara avui hi ha al DIEC. En canvi, l’Alcover-Moll conté aquesta subentrada de pal: «pal de paller: el que serveix d’eix al voltant del qual es munta el paller.» Diuen que Jordi Pujol, un home amb bona intuïció lingüística, va fer circular el sentit figurat d’aquest pal de paller; però el fet és que ja es deia als anys seixanta i probablement Pujol va acabar de donar embranzida a una locució encertada. Malgrat que tothom l’entén i el fa servir, no és registrat en cap diccionari, passat del de l’Enciclopèdia: «pal de paller Eix o nucli al voltant del qual es vertebra una societat, una empresa, etc.»

«Aquest era el llegat de Pompeu Fabra: l’edificació d’un model capaç de regenerar-se sense haver de demanar auxili ni permís a la llengua veïna»

Fins a mitjan anys 1980, doncs, el català semblava capaç de reaccionar i de respondre a les necessitats expressives que anaven sorgint: bé ampliant el significat d’algun mot o expressió existents, bé inventant-ne de nous partint de recursos propis. Això que hem vist en les mostres precedents és una línia que connecta perfectament amb la tasca i el llegat de Pompeu Fabra, és a dir, l’edificació d’un model capaç de regenerar-se sense haver de demanar auxili ni permís a la llengua veïna.

Aquesta capacitat s’estronca amb la irrupció del català light, que d’ençà de mitjan anys vuitanta del segle passat fins avui, s’ha anat imposant entre aquells qui ocupen els llocs de responsabilitat en la correcció i l’assessorament lingüístic dels grans mitjans de comunicació. En aquell moment, la voluntat d’innovar resta suspesa, aturada, i qualsevol novetat és copiada, generalment, del castellà. La llengua dels mitjans de comunicació esdevé una llengua sense tremp, a remolc de la llengua veïna. Aquests són, a parer meu, els aspectes que configuren la dependència lingüística. Us els presento per mitjà d’exemples.

—Negligim recursos propis. Quan sorgeix un «concepte» nou cal, evidentment, un terme que el designi. En el terreny de l’esport, ja sabem que l’anglès guanya gairebé sempre. Observem el cas de surf. El nom de l’esport és aquest (en anglès, surfing), però i el nom de l’estri amb què es practica? L’anglès surfboard es tradueix així: en francès, planche de surf; en portuguès, prancha de surfe; en espanyol, tabla de surf; en italià tavola da surf… Què passa en català? Doncs passa que es podia haver triat una solució ben genuïna: post: ‘peça de fusta plana, molt més llarga que ampla i més ampla que gruixuda’. En canvi, els mitjans de comunicació i el Termcat copien el francès: planxa de surf. És curiós d’observar, precisament, les accepcions de planxa en francès, la llengua originària del mot: hi ha la planche à pain (la post del pa), planche à repasser (la post de planxar), la planche à découper (la post de tallar). Fins i tot, hi ha una frase feta amb la mateixa estructura que una de catalana, per bé que amb significat diferent: avoir du pain sur la planche (‘tenir molta feina’), no tenir un pa a la post (‘ésser molt pobre’).

—Caiem en les necessitats imposades. El mot consens —no registrat al Fabra— va entrar als diccionaris moderns amb el significat etimològic de ‘consentiment’ i també de ‘acceptació d’una ideologia per part d’una comunitat’. En llenguatge periodístic, per influència de les llengües de l’entorn, va agafar el significat de ‘acord’. Però la cosa pitjor és que més tard es va haver de calcar el verb castellà consensuar, que no té cap més llengua. I ara resulta que si defenses que pactar o acordar ja fan el fet, encara et trobes qui diu que no, que consensuar té no sé quin matís o significat especial. I com ho fan el francès, l’italià i el portuguès sense aquest mot? I com ho fèiem nosaltres, fins ara?

—Acceptem estrangerismes innecessaris. Ja fa anys que, en castellà, es va començar a escampar el terme pringado, amb dos significats: ‘ingenu, incaut, que es deixa enganyar’ i ‘el qui fa la feina que no vol fer ningú o que s’enduu la part pitjor d’alguna cosa’. En tots dos casos, el català tenia recursos. Amb el primer significat, hi ha termes prou expressius, com ara passerell, babau, benaventurat i bona fe (que potser hauríem d’escriure bonafè), i en el segon tenim desgraciat o infeliç. No hi ha cap necessitat, per tant, de recórrer a pringat. Doncs no tan sols ho sentim a la televisió ara i adés, sinó que fins i tot ha donat títol a un llibre d’èxit: Diari del Greg (un pringat total), casualment coincident plenament amb el títol de l’edició espanyola i divergent de les traduccions a les altres llengües.

—Ens engalten solucions empobridores. Zasca: heus ací un mot espanyol moderníssim. Tan modern que encara no el registra ni el diccionari de l’acadèmia espanyola. Però que el mot sigui nou no vol dir que ho sigui el concepte designat. Alguns mitjans de comunicació, en compte de mirar, fredament, com ho havíem dit fins ara, han sentit la imperiosa necessitat de trobar una traducció unívoca d’aquell terme. Vull insistir en això: s’ha despertat la necessitat de trobar una «traducció» de zasca, i una de sola, perquè cada vegada que en castellà —la llengua que ens marca el pas— hom fes servir zasca, tinguéssim un «substitut» a punt. Això indica una dependència, total —una dependència mental. La proposta sobirana és ben diferent: desempallegar-se del castellà, és a dir, de les estructures castellanes. El procés consisteix a parlar sense traduir. Un procés semblant a la desconnexió política (que també és un procés mental). «Se llevó un zasca de su pareja»: La seva parella li va clavar un moc (o Li va donar un miquel); «Trata de darle un zasca y le sale mal»: En vol fer befa (o El vol ridiculitzar o escarnir…) i li surt malament; «¡Zasca!»: Patapam! (o Fes-te fotre!). I després tenim el recurs de tot de mots metafòrics, divertits, per a expressar directament aquest concepte: bufetada, galtada, bufa, cleca, clatellot, bescollada, clatellada, calbot, pinya, bolet, plantofada, mastegot, ventallot, castanya, galeta…

«El català no és, en absolut, una llengua eixorca. És una llengua tan fèrtil com qualsevol altra. Però ara tenim la màquina de fabricar paraules espatllada»

La qüestió sempre és la mateixa: quina llengua tenim al cap. Si hi tenim el català, la resposta serà genuïna i, a més, diversa, és a dir, precisa i rica. Si no, serà interferida i probablement insatisfactòria.

El català no és, en absolut, una llengua eixorca. És una llengua tan fèrtil com qualsevol altra. Però ara tenim la màquina de fabricar paraules espatllada. Greixar-la i tornar-la a engegar depèn de tothom, és clar, però els escriptors, traductors i, sobretot, els responsables dels mitjans de comunicació hi tenen un paper fonamental.

(1) Sospito que el meu mestre, en Jem Cabanes, va tenir molt a veure en l’encunyament d’aquests dos termes, però no m’ho ha acabat de confirmar mai.

Vegeu també:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

«Zasca», no, si us plau

23
Publicat el 18 de maig de 2018

Us deixo els brins espigolats aquesta setmana:

1. Tres piulets d’urgència sobre el català del president

2. Un «chiringuito» als isquiotibials

3. N’hi ha que contemplen sense miraments:

4. I si procuréssim de mirar de provar de no intentar tant?

5. Què fèiem quan no «implementàvem»?

6. «Zasca», no, si us plau!

7. Determinants, «a presó»

8. A tot arreu tenen BeC les oques

9. No «em foteu dels nervis» que se m’encén la sang

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins | Deixa un comentari

«No emputxeu!»

8
Publicat el 11 de maig de 2018

 

Us presento els brins de llengua d’aquesta setmana, amb afany constructiu, críticament constructiu.

1. Els mestres catalans (sort dels diacrítics):

2. «Paixaràs» (ortografia del IEC, pífia 1)

3. «No emputxeu!»

4. Com que «tal i com»?

5. Abans no ho deies, «en breu»

6. Per què «mediar»?

7. Ells diuen «bocata calamares»

8. «Davant d’un sord» (ortografia del IEC, pífia 2)

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins | Deixa un comentari

El carrer el fem entre tots (Sobre la irlandització del català, 2)

6
Publicat el 4 de maig de 2018

Resultat d'imatges de països catalans

En el darrer article qüestionàvem que la funció del corrector d’un mitjà de comunicació hagués d’ésser neutra i passiva, de «notari», perquè aquest capteniment permetia (i afavoria i tot) la degradació de la llengua. A més a més, aquesta actitud amaga una parcialitat, una tria arbitrària: de la mateixa manera que aquests professionals «prenen nota» d’uns models determinats podrien emmirallar-se en uns altres. Si haguessin tingut en compte la prosa de Josep M. de Sagarra o d’Enric Valor, posem per cas, el model de llengua dels mitjans de comunicació seria ben diferent. I, a més, també és parcial la tria geogràfica que fan. Quan parlen del «català del carrer», hem de demanar si és que als Països Catalans només n’hi ha un, de carrer. Perquè si n’hi ha més d’un potser no podem parlar d’un sol «català del carrer».

«Donant prioritat als termes exclusius d’unes certes àrees del País Valencià, la llista Fabregat contribuïa a bandejar un seguit de formes generals: es recomanava “agarrar” i s’arraconava agafar; es recomanava “aixina” i es bandejava així, etc.»

Fem una mica d’història. El 1990 el director de la Radiotelevisió Valenciana, Amadeu Fabregat, va fer elaborar una llista de 543 mots «valencians», suposadament acostats a la llengua «del carrer». En la llista, al costat de mots catalans (com ara bolletí i vacacions), hi havia castellanismes evidents i innecessaris (nóvio i boxeig, per exemple). La iniciativa, acomplerta amb molt poca traça, fou vista com un intent de «prohibir mots catalans», més que no pas com un intent de difondre paraules genuïnes valencianes (i, doncs, catalanes). Aquest era el perill que hi veien molts espectadors. I probablement tenien tota la raó: «recomanar» el castellanisme boxeig era una manera d’arraconar boxa, la forma no dependent; «recomanar» sublevació implicava arraconar el genuí revolta, etc.

Però la llista Fabregat, a més d’acostar el català dels mitjans de comunicació al castellà, tenia un altre efecte: donant prioritat als termes exclusius d’unes certes àrees del País Valencià («recomanant-los») contribuïa a bandejar un seguit de formes generals, encara que fossin poc corrents a la capital de l’Horta. Es recomanava agarrar i s’arraconava agafar; es recomanava aixina i es bandejava així, etc.

Aquests dos factors, la castellanització i la disgregació, foren molt criticats per sectors importants de la cultura valenciana (més que no pas de la principatina, massa indiferent als «afers d’allà baix»). Hi hagué polèmica i rebombori, com podeu trobar explicat en aquesta entrada de la Viquipèdia, i Fabregat fou considerat per molts lingüistes un director blavero.

«Els capdavanters del “català light” també van fabricar llistes de “recomanacions”: sempre “xiringuito” i mai guingueta, sempre “barco” i mai vaixell, sempre “entregar” i mai lliurar, sempre “carrera” i mai cursa (i encara menys el genuí correguda) sempre “despedir” i mai acomiadar…»

Però, diguem-ho clar, el blaverisme lingüístic institucionalitzat no havia pas començat amb Fabregat, l’any 1990 a València. Hem de recordar que el 1986 ja havia aparegut a Barcelona Verinosa llengua, un llibre de Ferran Toutain i Xavier Pericay, que defensava exactament la mateixa idea inspiradora de Fabregat: una llengua «acostada al català que es parla al carrer». I, efectivament, Pericay i Toutain, els dos capdavanters d’allò que hom anomenà català light, també van fabricar llistes de «recomanacions» que, alhora, implicaven el bandejament de formes generals o genuïnes: sempre xiringuito i mai guingueta, sempre barco i mai vaixell, sempre entregar i mai lliurar, sempre carrera i mai cursa (i encara menys el genuí correguda) sempre despedir i mai acomiadar… En aquest aspecte, la llista Fabregat i la llista Pericay-Toutain confluïen: acord total en l’aproximació del model lingüístic al castellà.

La gran diferència d’aquestes dues llistes era la manera de concretar la disgregació: si Fabregat afavoria valencianismes, els de Verinosa llengua prioritzaven els barcelonismes. Compte: dic «barcelonismes» i no pas «mots o trets propis del Principat» ni tan sols «mots o trets propis del català central». Tornem-hi, doncs: el carrer és Barcelona i prou?

Aquesta qüestió, que alguns ja ens fèiem els anys noranta del segle passat, es manté viva avui. Perquè la degradació lingüística que viu ara TV3 és derivada d’aquella època (vegeu aquest article de Gabriel Bibiloni per a entendre la magnitud de la tragèdia). TV3 és una televisió d’abast nacional que exclou mots i trets propis de la major part dels parlars i afavoreix solament els de la capital (on, justament, la llengua és més empobrida i interferida). A TV3 i Catalunya Ràdio, per exemple, no hi sentim mots ben corrents en àmplies àrees del país: parlant solament de lèxic, no hi sentim cercar, ni eixir, ni enguany, ni batlle, ni gitar-se, ni trellat, ni horabaixa, ni llenegar, ni oratge, ni volta (vegada)… Ja és ben paradoxal que —també gràcies a TV3— siguem capaços d’entendre un parlant de Buenos Aires i tinguem dificultats per a entendre un solleric. Paradoxal i trist.

«Si, en compte de pensar que el català és solament allò que es parla al costat de casa, l’haguessin esguardat amb l’orgull de qui sap que parla una llengua mil·lenària que abasta un territori de més de 70.000 km2 ara no ens trobaríem com ens trobem, havent de guaitar sempre de cua d’ull la germana gran, la llengua important»

En fi, ara no parlaríem de tot això si les nostres televisions —i, per imitació, tots els mitjans de comunicació del país— no haguessin tingut un capteniment apocat i acomplexat, si no haguessin considerat la llengua com una cosa neulida i feble, si no l’haguessin tractada amb una mirada desnerida i empobridora. Si, en compte de pensar que el català és solament allò que es parla al costat de casa i que va néixer el dia que van néixer ells, l’haguessin esguardat amb altura de mires, amb l’orgull de qui sap que parla una llengua mil·lenària que abasta un territori de més de 70.000 km2 i, doncs, que és una llengua rica, diversa, precisa, autosuficient, apta per a tots els usos… Si ho haguessin encarat així, ara no ens trobaríem com ens trobem, totalment submisos i resignats, perduts, havent de guaitar sempre de cua d’ull la germana gran, la llengua important, la que té recursos per a tot.

I si tot això ho podem constatar en la llengua estàndard, quan a la televisió sentim parlar en català col·loquial o vulgar la dependència ja és total. Però això ho haurem d’explicar un altre dia, que avui ja hem parlat prou i massa.

[Vull agrair a un lector, Víctor, la frase del títol d’aquest article.]

Vegeu també:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Notaris o forenses? (Sobre la ‘irlandització’ del català, 1)

17
Publicat el 27 d'abril de 2018

Quim Monzó, en el discurs de recepció del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va posar èmfasi en el perill que el català s’irlanditzés. Ho va explicar així a TV3:

Després en va parlar encara en més entrevistes, com ara aquesta que li va fer Montserrat Serra, de VilaWeb, amb un títol ben explícit («Diuen: “No vull” Però de què em parles? No vol que l’aixafi un cotxe o no vol menjar peres? Ah: “No en vull!”»).

Tanmateix, al cap de pocs dies la polèmica ja es va esvair, com sol passar avui amb la majoria de les polèmiques.

I mentrestant la irlandització avança al galop, sense brida ni aturall.

Quan Monzó parla d’irlandització fa referència al gaèlic d’Irlanda. Per a entendre’ns, aquest procés pot tenir dos finals: o bé que la llengua sigui parlada per molt poca gent, o bé que esdevingui irrecognoscible (en el nostre cas, seria un espanyol amb alguna particularitat deguda al substrat català). Un català irlanditzat serà, doncs, o bé residual, o bé totalment desfigurat, o bé totes dues coses alhora. Abans d’aquest advertiment de Quim Monzó, hom parlava sovint de galleguització, perquè els nostres mitjans tenen més present el cas del gallec, una llengua que, en compte de tornar al portuguès per a enfortir-se, es desfà dins el castellà, encara més acceleradament que no el català.

De segur que molts de vosaltres penseu que el català no ha pas de patir, perquè tenim TV3, i diaris i revistes, i una escola en català… Ah!, i l’Institut d’Estudis Catalans, i un govern, i un parlament que legisla en favor de la llengua. I, sobretot, una població que vol mantenir la llengua viva… De debò que tenim tot això?

Feu un cop d’ull a aquesta portada, si us plau, i observeu-hi les tres marques.

A un lector que encara mantingui una català sòlid, aquestes tres expressions l’han de sobtar:

—La primera observació és sobre una errada morfològica: «llums llargues» (calcat del castellà «luces largas») s’hauria de dir «llums llargs». La diferència entre «la llum» (l’energia) i «el llum» (l’aparell, el dispositiu) és establerta pel diccionari. Un «llum llarg» és un dispositiu que fa més llum que un «llum curt». Al DIEC, per exemple, hi trobem: «Llum de posició. Llum curt.»

—La segona observació, «[…] fins que el TEDH es pronunciï», conté tres anomalies sintàctiques, també per influència del castellà («[…] hasta que el TEDH se pronuncie»). En català no traduït, això seria: «[…] fins que el TEDH no s’hi hagi pronunciat». De totes tres anomalies, l’absència del pronom adverbial hi és la que fa més mal.

—La tercera observació és sobre lèxic: «[…] per als pròxims tres anys». Tenim el català empastifat de «pròxims» (i de «propers»). Aquesta proliferació, deguda al castellà («los próximos tres años») ha arraconat termes vius com ara «vinent»: «[…] per a aquests tres anys vinents». En contexts molt habituals, també ens ha fet oblidar l’adjectiu «entrant», tan corrent fa pocs anys («La setmana entrant» en lloc de «La pròxima setmana»).

«Si la pressió enorme del castellà desnaturalitza el català i els qui poden contribuir a aturar aquesta pressió fan de notaris i prou, l’embranzida serà més forta»

Són tres eleccions conscients. Vull dir que el model de llengua del diari les permet, les afavoreix o les propugna. Aquest model parteix d’una premissa: el bon català s’ha d’acostar tant com sigui possible al «parlar de la gent». D’aquest punt de vista, la funció dels responsables lingüístics ha d’ésser com la dels notaris: han de prendre nota del català «del carrer» i adaptar-s’hi, és a dir, adaptar-hi el model del seu mitjà de comunicació. Ja hem parlat en molts articles del català de TV3 (en aquest, per exemple): molts programes revisats per correctors contenen castellanismes lèxics o gramaticals. I això ha de respondre per força a una tria conscient.

Això, que pot semblar bonic («democràtic», diuen aquests responsables), al capdavall és una de les causes de la irlandització. Per què? Molt simple: si la pressió enorme del castellà desnaturalitza el català (parlat i escrit) i els qui poden contribuir a aturar aquesta pressió fan de notaris i prou, l’embranzida serà més forta, car els «nostres» mitjans de comunicació propagaran aquest català desnaturalitzat «del carrer» i encara el reforçaran. En aquest context, la neutralitat és passivitat; i la passivitat és, de fet, una manera de contribuir a la degradació.

Ara imaginem que aquesta mateixa idea, en compte d’aplicar-la a la qualitat de la llengua, la volguéssim aplicar a l’ús social. Pensem, per exemple, què ha de fer l’administració perquè els catalans no abandonin la llengua. S’han de fer campanyes perquè la gent parli català? No: l’administració ha de fer de notari, ha d’ésser neutra i deixar que tot faci el seu curs; cadascú que parli la llengua que vulgui. Hem de demanar als catalanoparlants que no canviïn quan l’interlocutor parli en castellà? No: que ho decideixin lliurement; prenguem nota de llur capteniment, però siguem «democràtics» i no ens hi fiquem. Els cartells de les botigues són majoritàriament en castellà. Cal fer-hi res? No: anotem-ho i prou. Que als tribunals, els magistrats i fiscals no parlen català ni per mal de morir? Quiets, registrem-ho i prou, siguem notaris. Que al pati de l’escola els alumnes parlen en castellà? Si ho volen fer així, quin mal hi ha?

I ara pensem una mica: si la major part dels alumnes tenen per llengua pròpia el castellà potser caldria considerar que hi ha d’haver més hores de classe en castellà. I si hi ha un gruix important de població que parla castellà, per què TV3 no fa programes en aquesta llengua?…

Oi que no cal que us demani què us recorda aquesta posició tan «neutra» en l’ús de la llengua? Efectivament, és la posició unionista, la de Ciutadans i del PP. En nom de la «democràcia» i de la «llibertat de tria», es permet, s’afavoreix, que l’ús social del català vagi reculant.

De fet, els primers teòrics i propagandistes del model de llengua «acostat a la parla del carrer» (el que propugna TV3) foren Ferran Toutain i Xavier Pericay, autors del llibre Verinosa llengua. Com vaig explicar en aquest article, més endavant tots dos van ésser fundadors de Ciudadanos; i Pericay avui és diputat i portaveu d’aquest partit al Parlament de les Illes Balears. No dic que tots els defensors d’aquest model de llengua hagin d’ésser per força unionistes. Però sí que crec que la posició de Toutain i Pericay és políticament congruent. Per a no perdre el fil: no em digueu que a Ciudadanos no li faci peça, la irlandització del català: la llengua forta —l’espanyol—, salvada i, sobretot, garantida. La llengua minoritzada —el català—, amb àmbits d’actuació restringits i estructuralment dependent de l’altra. (I qui diu la llengua, diu la cultura. I qui diu la cultura, diu la nació: no és congruent, això?)

«Volent fer de notaris, ves que no acabin fent d’enterramorts. O, per a ésser més precisos, de notaris d’un mort, és a dir, de forenses»

Però no ens perdem i tornem a la feina dels correctors dels mitjans de comunicació. Que la funció del corrector d’un mitjà no sigui la funció passiva del «notari» no vol dir que hagi fer de «fiscal», com diuen alguns. No fugim d’estudi: ha de tenir una funció activa, sens dubte, però ha de consistir a oferir models propis, genuïns, que defugin tant com sigui possible la interferència de la llengua (o les llengües) que la desfigura. Quim Monzó en parla en el vídeo. Ell esmenta el català dels anys quaranta, que tenim ben documentat. Però encara el podem trobar «al carrer» ben viu, si estem disposats a sortir de Barcelona i visitar els Països Catalans, com veurem més endavant. Per salvar el català bé deu pagar la pena fer uns quants quilòmetres, oi?

En fi, simplement volia dir i demostrar que hi veig un gran perill, en la posició «neutral» dels professionals de la llengua. El perill és que, volent fer de notaris, no acabin fent d’enterramorts. O, per a ésser més precisos, de notaris d’un mort, és a dir, de forenses.

*   *   *

PS (1). Quan vaig explicar la idea d’aquest article al meu amic i company Pere Cardús, de seguida em va suggerir aquest títol. Això em va estimular a escriure’l i li ho agraeixo sincerament.

PS (2). No ho hem explicat tot, encara, ni de bon tros. Hem de veure també si aquest model tan «democràtic» i «neutre» propugna solucions que reforcen la unitat de la llengua o bé solucions que la debiliten i la disgreguen. I hem de mirar si, en aquesta època en què tan sovint cal inventar paraules o expressions, aquest model «notarial» va a remolc del castellà o bé defensa la creació pròpia, partint de la llengua genuïna. I com que la irlandització, dissortadament, no depèn únicament dels filòlegs que prenen decisions en els mitjans de comunicació, també hauríem de parlar del paper de l’Institut d’Estudis Catalans. I dels polítics. I de les institucions. I de la societat… Se’ns gira feina, però avui ho deixarem aquí.

Vegeu també:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

L’home que talla llaços grocs

13
Publicat el 20 d'abril de 2018

Benvolgut home del cúter:

Ja deus haver observat que cada vegada que talles un llaç en neixen dos, o tres, o deu. Ja deus haver vist que Callús és un poble cada dia més enllaçat i més pintat de groc, el nostre color de l’esperança, el color de la victòria. Perquè cada vegada que tu desfàs allò que nosaltres hem fet, ens estimules a renéixer amb el doble de força. Cada vegada que treus el cúter de la butxaca hi ha més callussencs convençuts que l’única sortida per a salvar-se de les vostres agressions és edificar un nou estat, un estat lliure.

I la nostra reacció, la reacció contra el cúter, és ara i sempre civilitzada. I eficaç. Gràcies a tu, molta gent que potser s’estaria a casa, que potser no es comprometria, quan veu el contrast entre la violència i la pau, entre la barbàrie i el seny, entre el cúter i el llaç groc, entre el teu ‘A por ellos’ i el nostre ‘Som gent pacífica’… s’acosta a nosaltres. La gent com tu ens ajuda a eixamplar la base social. Per això cada vegada som més. Perquè la gent valora més la nostra manera de veure el món: cordial, conciliadora, atractiva, alegre.

«Quin programa tens? Què proposes? Què pots oferir a aquest país? Saps fer res més, a banda de destruir? Hi ha res més, darrere la violència, la devastació, l’extermini?»

I tu, quin programa tens, home del cúter? Què proposes? Què ens vols oferir? Què pots oferir a aquest país? Saps fer res més, a banda de destruir? Hi ha res més, darrere la violència, la devastació, l’extermini? Dius que vols «fer neteja». Això recorda aquell «Limpiando Badalona» de l’eminent Garcia Albiol. És ben bé això: voleu fer net. Perquè tot allò que no sigui el vostre pensament —estret, obtús, tancat— ho trobeu brut, ho trobeu brossa, ho heu d’extirpar. No accepteu res que no sigui la vostra «sagrada unidad del imperio».

Pensa-hi una mica. Per què et fan nosa els llaços grocs? Per què et molesta aquest color? Per què et molesta que la gent vulgui defensar la gent? Per què et molesta la solidaritat? Per què et molesta aquesta unió que ens dóna força? Quin mal et fa un país que es mou, un país que vol ésser, un país que es vol posar dret, un país que vol recuperar el tremp? Quin mal et fa aquesta nostra dignitat insubornable? Quin mal et fa que vulguem viure en pau? Només un individu amargat, deliberadament marginat, que va contra tot, que no suporta el benestar i la il·lusió dels altres faria això que fas tu. Fes-t’ho mirar.

Per què t’amagues, per què actues a les fosques, quan no et pot veure ningú? I per què t’empares darrere d’una arma? Per què no parles, per què no dialogues? Per què no et comuniques amb els teus veïns, amb la gent d’aquest poble que et va acollir el dia que vas haver d’anar-te’n de la teva ciutat, a la rodalia de Barcelona? Per què véns ací a fer mal? Que t’hem tractat malament, per ventura? Que t’hem ofès?

«La gran diferència entre tu i nosaltres és que lluitem amb armes diferents. La teva és el cúter, la violència, l’amenaça, l’escopinada, l’insult… És la porra, és el primer d’octubre»

Algú et deu haver dit que els catalans som gent covarda, que farem figa, que no sabem lluitar. T’han enganyat. La gran diferència entre tu i nosaltres és que lluitem amb armes diferents. La teva és el cúter, la violència, l’amenaça, l’escopinada, l’insult… És la porra, és el primer d’octubre. La nostra eina és la pau, la construcció, la convivència. Però això no vol dir que ens hàgim rendit, no t’equivoquis. Ni ens hem rendit ni ens rendirem.

No ens cansarem, home del cúter, no defallirem. Fa més de tres-cents anys que resistim i justament ara no ens farem enrere. Tu acabes d’entrar en una lluita, només amb voluntat de fer mal. Però a nosaltres no ens mou l’odi. Ens mou l’estima pel país. Volem fer un estat, ho entens? Volem erigir, volem bastir una realitat nova. Un lloc on visqui millor tothom, fins i tot tu, home del cúter. Fins i tot tu hi sortiràs guanyant quan hàgim coronat la nostra feina. Cada vegada que tu tallis un llaç nosaltres eixamplarem la nostra obra. Aquest nou país el farem entre tots els qui el vulguem fer. I tu, per sort o per desgràcia, també te’n beneficiaràs. Lluitarem, malgrat tu, també per tu. Però lluitarem sense cúters: amb el cap, amb les mans, treballant, somrient altra vegada, forjant, creant.

«Tanmateix, tornarem a somriure i vencerem. No lluitarem amb les vostres armes, home del cúter, i justament per això vencerem»

Nosaltres ja vam fer una revolució, la Revolució dels Somriures. El nostre tarannà us va treure de polleguera i vau reaccionar de l’única manera que ho sabeu fer, amb fúria. Vau voler anihilar aquesta força, aquest somriure. Però no us n’heu pas sortit. No l’heu pas esborrat. El tenim només en repòs. El tenim desat, de moment, perquè hem vist que amb la voluntat de diàleg, no ens hi enteníem, amb vosaltres. Perquè no l’enteneu, aquest llenguatge. Només enteneu el de l’obediència submisa, el de la desigualtat, el de la imposició, el de la violència.

Tanmateix, tornarem a somriure i vencerem. No lluitarem amb les vostres armes, home del cúter, i justament per això vencerem.

Publicat dins de Circumstàncies | Deixa un comentari

El llit de ferro

4
Publicat el 16 de març de 2018
Fotografia cedida per Amàlia Rossell i Badia.

 

Diumenge, dia 18 de març, mon pare hauria fet noranta-dos anys. Al juny en farà cinc que es va morir.

El 1999, segurament entendrit per una restauració que havia fet poc abans, va escriure un text que parla d’un objecte, però que de fet parla de molt més que això: parla d’una família, d’una casa –d’una llar–, d’un temps que tenia present tothora… I es confessa feliç. 

El llit de ferro

Si un cap de setmana qualsevol de l’any de gràcia de 1999 feu visita a cal Badia i us conviden a veure el pis de dalt —ampliat i reformat de poc—, traieu el cap a la cambra que hi ha al capdavall del corredor, a mà esquerra. Procureu de moure-us-hi amb molt de compte per no fer soroll.

A la cambra hi dorm una preciosa nena de pocs mesos d’edat. És la filla primera d’un matrimoni feliç, quarta generació d’estadants de la casa pairal. Es diu un bell nom d’origen provençal: Mireia.

A primer cop d’ull veureu que el llitet de ferro on dorm és potser una miqueta gran per a ella. Però els pares, els avis i els oncles s’han posat d’acord per oferir-lo a la xamosa criatura, quan sojorna a la casa pairal, ja que el moisès se li ha fet petit, perquè puja molt cepada.

D’aquesta nena, segur que algú en parlarà, anys a venir, i auguro i desitjo de tot cor que en parlin molt i elogiosament. Jo, pobre de mi, només us puc parlar de la història del llitet on dorm plàcidament. Perquè aquest llit en té, d’història, i molt bonica.

Va ésser encarregat de fer al ferrer del poble pel pare del rebesavi de la criatura que avui hi dorm. Era l’any 1892, quan el rebesavi Josep, l’hereuet dels masovers de la casa Gran de Sant Martí de Torruella, tenia dos anys i ja no cabia al bressol (tot i que els bressols d’abans eren grans). Ja es feia imprescindible posar-lo en un llit, i a la masoveria no n’hi havia cap d’adequat. Aquest hereu, que anys més tard va construir i fundar la casa pairal de cal Badia, va estrenar, doncs, el llit de ferro.

Després hi vam dormir els meus germans i jo, la segona generació (avui, tots ja de la tercera edat, com ara en diuen). També hi han passat nits d’infantesa alguns meus nebots, fills del meu germà gran. Així, el llit ha viatjat a la conca del Llobregat i ha fet un llarg sojorn a la plana de Vic; amb tot, certament ha resistit prou bé.

Quan li ha calgut una restauració (o potser en podríem dir una posada al dia), s’hi ha fet. N’hem tret la pintura vella i el rovell, n’hem reforçat el fons, n’hem refet el medalló del capçal, n’hem enlluentit els poms dels quatre muntants i l’hem pintat de dalt a baix.

Aquest llit, que l’oncle de l’àvia de la Mireia ha volgut que retornés a la casa pairal; que un altre oncle de l’àvia ha volgut reparar; que l’avi sastre ha guarnit amb roba escaient, i que l’àvia li ha procurat l’estampa del medalló…; aquest llit que ha suscitat tantes complicitats i del qual us descric la història; aquest llit estrenat pel meu pare fa cent set anys, acull avui la seva rebesnéta, la menuda Mireia.

Jo penso en el somriure bondadós amb què els avantpassats, i sobretot els meus pares, el Josep i l’Amàlia, deuen contemplar des del cel la petita Mireia. De segur que són ells que ens han mogut (amb els impulsos invisibles amb què els sants mouen els vivents) a recuperar i adobar el llit de ferro, per oferir-lo a ella i a Déu sap quantes generacions més.

I amb aquests pensaments em sento feliç.

Josep Badia i Torras

[1999, any de la restauració del llit de ferro]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies, Imatges de la Bonavista, Memorial Josep Badia i Torras | Deixa un comentari

El dia que ma mare em va convertir en un aliat

16
Publicat el 8 de març de 2018

Tenia tretze anys, a final del 1976. L’any en què el país es desvetllava, com se’m desvetllava el cos i se’m removien els sentiments, a dies com un fimbreig, a dies com una sacsada. Aquell curs havia deixat l’escola de Callús per anar a fer vuitè d’EGB a l’institut de Manresa.

Era un dissabte d’hivern i aquell vespre a ma mare li va pujar la mosca al nas: el fill petit li deia que els seus texans no tenien séc, que eren els únics que no tenien séc, que feia el ridícul, que tots els altres nois duien la roba planxada. «Ah, sí? Vine, que t’explicaré com es fa.» L’astorament em va durar poca estona. I encara hauria estat més breu si mon pare no hagués demanat, mig sorneguer: «Vols dir que ha de saber planxar?» La mirada fulminant d’ella el va obligar a retornar els ulls al diari. En dos minuts vam tenir la post parada i un munt de roba (meva i dels meus sis germans) per a entrenar-me. I tal dit tal fet: amb paciència, em va ensenyar a fer treballar aquell estri que encara no anava amb vapor, però que feia el fet i arribava a tots els racons. Sempre ha estat una dona pràctica, la Maria de cal Pujol.

Tenir un germà presumit com en Jaume em va servir per a aprendre a enllustrar sabates i, sobretot, a aplicar el greix de cavall a les camperes, que aquell hivern cavalcaven per totes les ciutats. No he deixat mai de fer-ho tal com ell em va ensenyar, amb aquella ruixadeta final de capellans (de saliva) que hi fa aparèixer miraculosament una lluentor insospitada.

Quan vaig arribar a la universitat, doncs, ja sabia planxar i enllustrar sabates, però encara no havia après a cuinar. Aquest era un territori que ma mare es reservava zelosament i no hi deixava entrar ningú. En canvi, la Maria (la Nena, com li dèiem tots els germans) no tenia cap inconvenient a compartir-lo. A can Batibull, el pis d’estudiants de la família, hi havia un full quadriculat amb les feines de cada setmana i els responsables de fer-les. El dilluns i el dimecres em tocava fer el dinar i el dimarts i el dijous, el sopar. Vaig aprendre a fer menjars de batalla, senzills, però amb una certa estima. La cuina que em va ensenyar la meva germana era de gastronomia pràctica (i amb aquesta base he anat cuinant, diàriament, des de fa trenta-cinc anys). Rentar i estendre la roba, anar a comprar, treure la pols, escombrar i fregar… tot va arribar concentradament abans dels primers exàmens. Siguis on siguis, Nena, t’he d’agrair que completessis el camí que m’havia assenyalat la mare aquell vespre de la planxa.

Aquests aprenentatges naturals m’havien preparat per viure sol. I això no va arribar fins al cap d’uns quants anys, amb el primer divorci. Però quan em vaig divorciar, l’any 93, no estava sol: hi havia dues filles, de vuit anys i quatre. Tanmateix, no vaig tenir cap dubte que havia de lluitar perquè visquessin amb mi. Em feia por aquell terreny desconegut, però estava convençut de sortir-me’n. Van ser temps durs, més que res per una pugna judicial i social que va perjudicar, és clar, la part més feble. L’Alba i la Queralt no es van moure de casa, gràcies en bona part a una advocada que va entendre perfectament el meu neguit, que va veure clar que no ens hi jugàvem ni un pis ni un automòbil, sinó l’estabilitat de dues criatures. Per mi, sens dubte, aquella advocada era –i és– feminista. Bé, he de deixar aquest capítol ací.

La sort del segon matrimoni va ser que ella fos una artista, una dona alliberada (alliberada també del masclisme). Amb ella no hi havia perill d’adormir-se ni de repenjar-se, ni de decantar-se-la. Que la convivència no rutllés no vol dir que no fos un gran aprenentatge, ans al contrari. Ella va ser qui em va ensenyar, per la manera com tractava els infants, la gran diferència que hi ha entre pujar els fills i estimar-los. Assaonar-los. Intuïció, sensibilitat, mirades, rialles, tacte… Tot era un mirall (i una paret, alhora) de la meva racionalitat tosca i cega. Gràcies.

El camí amb la Marta és un camí plàcid, que va començar a poc a poc i ha continuat de mica en mica, amb voluntat de construir. El naixement d’en Marc i la Maria va ésser un esclat de moltes coses noves, però també l’oportunitat d’aplicar l’experiència acumulada. Aquelles febrades que ja no fan por, aquells moments de tensió que saps dominar molt millor, la paciència adquirida amb els anys… Però sobretot m’agrada pensar –i esborronar-me pensant– que els he dit bon dia cada dia, assegut a l’espona del llit. Que els he duts cada dia a l’escola, que cada dia hi dino i, si puc, hi sopo… I que parlem i juguem i riem.

No vull acabar aquesta mena de confessió sense parlar dels homes, de molts homes de la meva edat (i més joves!), de tots aquells homes que creuen en les barreres perquè potser no han fet res per superar-les, de tots aquells qui pensen que hi ha feines que no són per a homes, sense ni tan sols haver-ho provat, ni ganes. I sobretot d’aquests homes que renuncien en un grau o un altre als fills. Refusar de tenir cura dels fills –d’educar-los, de conviure-hi intensament– no és masclisme, és castració. És una estupidesa, és privar-te deliberadament d’un gaudi que et fa complet.

També m’allunyo dels falsos aliats, dels homes que s’omplen la boca de feminisme i quan grates una mica veus que s’ofeguen en un got d’aigua, que no se’n surten perquè no s’ho proposen. Potser perquè, en el fons, són tan masclistes (o egoistes) com els altres. «A la vida sempre s’és un aprenent», deia el meu ex-sogre. El masclisme també és no entendre aquesta frase tan simple.

L’atzar tanca el cercle: les circumstàncies ens han fet entomar, a la Marta i a mi, la responsabilitat principal en la cura de la meva mare. I, tanmateix, no crec que pugui pagar-li el gran favor que em va fer el dia que em va convertir en un aliat.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies | Deixa un comentari

Roc

13
Publicat el 23 de febrer de 2018

 

Al meu primer nét, en Roc (21-2-2018)

 

Arribes i tot és un esclat.

Agombolat en mans amatents.

Arribes net i blanc i serè.

I trontolla el món.

L’olor de pau pertot.

La serenor del rostre.

La debilesa que tot ho captiva.

Arribes fràgil com un roc.

 

I tot és un esclat.

 

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies | Deixa un comentari

La immersió rai…

8
Publicat el 17 de febrer de 2018

Ja s’entén que hem de protestar i rebel·lar-nos quan els neofranquistes del PP o Ciutadans profereixen aquestes amenaces, com ara la de fulminar el sistema lingüístic de l’escola catalana, això que hom anomena immersió. És clar que hi hem de plantar cara, no vull pas dir que no.

Però m’agradaria enfocar-ho d’una altra manera, pensant més en nosaltres que no en ells. Qui s’ha aturat a pensar què passaria, si es complissin aquestes amenaces? Que molts alumnes que fins ara rebien les classes en català ara les rebrien en castellà? I que, per tant, alguns mestres i professors que fins ara feien les classes en català serien obligats a fer-les en castellà? Aquest és el canvi pretès? Bé, això no serà possible si la resistència dels mestres i dels pares —dels pares, també, espero!— és rotunda. I si resulta que hi ha centenars, milers o centenars de milers de pares que marquen una casella per dir que volen classes en castellà per als seus fills? No ens esparverem, tampoc. Som en un moment efervescent, també, de l’espanyolisme i, avui, l’oposició a l’independentisme es podria expressar marcant una casella. Però si només sabem veure la casella marcada ens equivocarem. Vull dir que és clar que hem de combatre el 155, però això no ens hauria d’estalviar una feina que tenim pendent i que no hem sabut fer bé durant aquests quaranta anys de presumpta democràcia.

Potser no m’explico gaire bé. M’entendreu més amb uns quants exemples.

Exemple número 1: en Fernando
El cas és real, tot i que no es deia Fernando. Vaig treballar amb ell qui-sap-los anys. El 2002, quan vaig ésser cap d’estudis de l’institut, vaig voler saber en quina llengua feia les classes, vist que parlava amb tothom en castellà. I m’ho va confirmar: les feia en castellà. Li vaig demanar per què i em va respondre que era la seva llengua i s’hi sentia més còmode. Li vaig dir en quina llengua havia fet les oposicions: la part escrita, en català; l’oral, en castellà. Ah, i al tribunal tothom li havia parlat en castellà. Bé, el fet és que a l’equip directiu ens va semblar adient de dur el cas a la inspecció, car era un incompliment de la llei. Sí, l’inspector en va restar assabentat. I tal dia farà un any.

Exemple número 2: les oposicions de tecnologia
Un company de l’institut em va demanar si volia fer de suport al tribunal d’oposicions que ell presidia. Havia de revisar les primeres proves escrites i posar-hi una nota. Un dissabte al matí vam anar a una ciutat del Vallès i vaig revisar lingüísticament els exàmens. Alguns escrivien en un català tan deficient que feia vergonya. Els vaig desaprovar i el president del tribunal els ho va comunicar. No us puc descriure la reacció d’aquells individus. Només us diré que els crits se sentien des del cafè de davant. Hi va haver impugnacions i tot.

Exemple número 3: el plany de la lingüista
Una vegada, una lingüista important i sàvia em va explicar que s’havia anat a queixar a l’institut dels seus fills, perquè hi havia professors que hi feien les classes en castellà. La directora li va dir dues coses, i me les crec totes dues: que no pensava fer res i que ningú més no s’havia anat a exclamar per allò.

He de posar dos exemples més, però de primer he de fer una consideració. El català, ens el poden matar des de fora, com ja gairebé han fet els francesos a Catalunya Nord; aquesta seria la via PP-Ciutadans (sobretot Ciutadans, que va néixer per fer aquesta croada). Però, atenció, també el podem anat matant a pessics nosaltres solets. Això s’entendrà més bé amb aquests dos exemples.

Exemple número 4: la mestra novella i les vocals neutres
L’any passat, els meus fills petits (feien tercer de primària) van tenir una mestra substituta que venia de l’àrea metropolitana de Barcelona. A l’hora d’explicar la vocal neutra, els va dir que el mot petit no en tenia cap. Alguns alumnes se’n van estranyar i ella els va dir que observessin que la E es pronunciava A. Així: pA-tit. M’ho van explicar tots dos (són bessons i van a la mateixa classe) i ho va confirmar una altra mestra, que es va haver d’encarregar de rectificar la seva companya.

Exemple número 5: Mònica Barrieras ens fa esgarrifar
Per a entendre l’exemple anterior i adonar-se com degradem la llengua nosaltres mateixos, us recomano molt vivament que llegiu l’article «Ja hem comprat la Grossa», escrit per Mònica Barrieras, del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, i publicat a VilaWeb el desembre del 2016. Hi ha un moment que parla de les aptituds fonètiques dels estudiants d’educació, és a dir, els futurs mestres, que seran el model de llengua dels nostres fills:

«Hi ha joves estudiants de la Facultat d’Educació que descobreixen a primer de carrera que no saben pronunciar bona part dels sons del català no compartits amb el castellà (ni esses sonores, ni vocals obertes, ni africades sonores…). Sorpresos, i de vegades amb sensació d’haver estat estafats, declaren que mai ningú no els ho havia dit, que mai ningú no els ho havia corregit. Això sí, diuen que han estudiat fonètica i que han fet transcripcions. Aquests alumnes de vegades argumenten que són capaços de parlar i de comunicar-se en català, i que només és una qüestió d’accent. Però el que se’ls demana no són eles lateralíssimes i vocals neutres neutríssimes, sinó tot just els sons de la llengua, que tenen caràcter distintiu. No és igual casar que caçar, déu que deu, ni lloc que joc.»

És clar que hem de lluitar per a treure’ns del damunt aquesta llosa del 155. I, més enllà: hem de persistir per alliberar-nos d’un estat que no ens deixa respirar. Però també hem d’ésser conscients que la salvació de la llengua no la garantirà la independència, ans dependrà d’una determinació que fins ara no sempre hem tingut com a poble. Tant de bo aquest embat d’ara ens faci reaccionar.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies, Llengua | Deixa un comentari

Ens hi volen avesar

6
Publicat el 8 de febrer de 2018

Aquesta setmana he tingut grans experiències que m’han fet adonar que hi ha dues realitats contraposades que com més va més es consoliden: la realitat tangible, que pots comprovar dia a dia, i la virtual, falsejada, que es va forjant lluny d’ací.

El perill és que ens avesin —o que ens avesem— a escoltar aquest discurs fals i tergiversat. El perill és que acabem trobant natural i normal que es vagi repetint. Els perill és que no ens indigni. El perill és que ens tornem mesells (una altra vegada mesells). Si ens passa això, perdrem.

Dilluns al matí, desenes i desenes de bagencs vam acomboiar en Joan Badia, el batlle de Callús. A hores d’ara tothom deu saber que va haver d’anar a declarar acusat (per una jutgessa!) d’un delicte de desobediència. La realitat evident i comprovable és que el primer d’octubre va ser agredit per la Guàrdia Civil espanyola quan simplement volia dialogar-hi. La realitat falsa és que ell va desobeir.

Els qui dilluns l’acompanyàvem davant el jutjat no ens volem avesar a aquesta la versió falsa de la realitat que construeixen ells. No ho volem trobar normal, que passi això. D’ací ve la gran importància de diaris com ara VilaWeb, que expliquen la veritat sense filtres (llegiu-hi, per exemple, aquesta entrevista i aquesta crònica d’en Pere Cardús). En canvi, no hem de trobar normal que la realitat s’expliqui amb la pretesa neutralitat d’aquest paràgraf:

«La versió de la Guàrdia Civil, en canvi, diu que l’alcalde va ensopegar i va caure sol. En un vídeo gravat per un assistent es veu clarament la caiguda de Badia quan la Guàrdia Civil decideix entrar a l’escola» [notícia de la web del 3/24, 5-2-2018]

Home! «Cau» quan la Guàrdia Civil «decideix d’entrar» a l’escola? No podem dir que un guàrdia civil l’empeny expressament i el tira a terra? No podem explicar la veritat tal com es veu, tal com la pot comprovar tothom? No ens hauríem d’avesar, tampoc, a l’autocensura. O a la censura: sapiguem que, de vegades, als «Telenotícies» de TV3 sentirem notícies censurades.

Un recurs intel·ligent per a rebel·lar-se contra aquesta intoxicació, contra la desinformació, contra la mentida és l’humor. Dilluns mateix al vespre, al programa «Està passant», en Toni Soler feia aquest gag magnífic dedicat a en Joan Badia:

L’endemà passat, dimecres, desenes i desenes de bagens vam tornar a anar als jutjats de Manresa, aquesta vegada a acomboiar en Jordi Pesarrodona. En Jordi va rebre de valent durant l’1 d’octubre, quan la Guàrdia Civil va acudir a l’escola Joncadella de Sant Joan de Vilatorrada, la vila d’on ell és regidor de Cultura. Les imatges [minut 1.23] són esgarrifoses i indignants. No ens acluquem d’ulls. No ens hi avesem:

La rebuda que va tenir en Jordi, dimecres, fou magnífica. Tothom amb nas de pallasso. I abans d’entrar al jutjat va parlar: «Encara que en tombin un, n’hi haurà un altre. Si m’inhabiliten, al meu lloc n’hi haurà un altre, més fort que jo, amb més ganes. I nosaltres perseverem.» I acabà amb aquests mots tan violents, desobedients, sediciosos i tumultuaris: «Salut, nassos de pallasso, somriures i flors.»

Doncs sí: hem d’omplir places i carrers, pacíficament, tantes vegades com calgui, sense defallir. Perquè som enmig d’una guerra contra un estat poderós i la nostra única arma és la protesta incansable. Pacífica, però incansable.

Per això vull acabar parlant d’una tercera gran experiència d’aquesta setmana: la  resurrecció dels llaços. Us ho explicaré breument. Callús té les places i carrers plens de llaços grocs, gràcies a un grup d’activistes indefallent. De tant en tant, passa un cromofòbic i n’arrenca algun. Però dilluns a la nit el cromofòbic va anar més enllà: va tallar tots els que hi havia a la barana del damunt de la plaça del Doctor Vers. Ja se sap: destruir és fàcil i cosa de covards.

Però tant se val: al cap de vint-i-quatre hores, la barana tornava a enlluernar:

Aquesta tercera experiència m’ha fet tornar anys enrere i recordar aquella cançó que alguns havíem cantat tant i que avui sabem ben bé què vol dir. Té un títol també desobedient, violent, sediciós i tumultuari: «Cal que neixin flors a cada instant».

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies | Deixa un comentari

Vèncer sense convèncer?

10
Publicat el 2 de febrer de 2018
Balanç de la supressió dels diacrítics al cap de quinze mesos

 

En una entrevista al Punt-Avui, la setmana passada, el periodista Raül Garcia demana al prestigiós gramàtic Josep Ruaix que parli de la polèmica dels diacrítics: «Els diacrítics serveixen per a la claredat, per a evitar ambigüitats i, és clar, si se’n treuen es creen ambigüitats. De manera que jo encara n’hi hauria afegit algun.» Clar, sense ambigüitats.

El 24 d’octubre de 2016 l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar la nova Ortografia catalana, que, entre més novetats, prescrivia una reducció dràstica de mots amb accent diacrític. Després de quinze mesos llargs, ja es pot començar a comprovar quin succés ha tingut aquesta modificació. Sense afany d’ésser exhaustiu ni científic, voldria simplement fer un cop d’ull a la situació.

Es pot dir que la supressió dels diacrítics s’ha imposat en la majoria de mitjans de comunicació catalans. I tanmateix, hi ha, si més no, dues excepcions notables: el diari electrònic VilaWeb i el setmanari El Temps, els dos principals mitjans amb una voluntat insubornable d’abastar la nació completa, els Països Catalans:

Però en els mitjans barcelonins, com dèiem, les modificacions ortogràfiques s’han implantat. Això no vol dir que, ara i adés, no hi vegem lapsus. Fins i tot, de vegades, amb accents que no defensen ni els partidaris de la claredat diacrítica:

I fora dels mitjans, quin ús en fa, la gent, dels diacrítics? Fa de mal dir. Podríem recercar a Google i demostraríem que accents com aquests que acabem de veure es mantenen molt majoritàriament, però qui pot assegurar que, amb el pas del temps, persistiran? De moment, això sí, constatem una certa resistència de periodistes i escriptors, una resistència que hauria de fer veure que mesures com aquesta no es poden imposar si no són ben acordades i acceptades i, sobretot, si no són necessàries.

Un exemple. Per Nadal, VilaWeb va presentar una llista de dos-cents llibres recomanats pels editors de tot el país. Entre aquests dos-cents títols, únicament n’hi havia dos que duguessin un mots amb accent condemnat. Doncs sapigueu que tots dos es publiquen encara amb l’accent: Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres i Jo sóc així i això no és un problema. Per pensar-hi…

Sorprèn més encara quan de comprovar que les modificacions no han arribat ni tan sols a certes obres de consulta oficials. Per començar, cap dels canvis ortogràfics no s’ha implantat en les obres oficials de fora del Principat. N’és un exemple el Diccionari Normatiu Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, on no trobem quasi cap petja de les modificacions ortogràfiques:

En veient això, no podem estar de demanar-nos si, abans de decidir els canvis ortogràfics, hi va haver acord amb l’Acadèmia o no.

Però el cas és que fins i tot dins les obres de l’Institut d’Estudis Catalans, hi trobem anomalies. Si ja en la versió electrònica del DIEC els accents decretats incorrectes no van desaparèixer fins al cap de força mesos, avui encara podem comprovar que es mantenen en obres de consulta pròpies, com ara el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

És xocant també que en eines tan usades com l’Optimot (dependent de la Generalitat de Catalunya), hi trobem encara els accents prohibits; per exemple, en el diccionari castellà-català de la GEC:

I si sortim dels manuals que podem considerar oficials, observem que tampoc no ha integrat cap canvi una eina informàtica tan usada com el corrector i verificador ortogràfic de Softcatalà (molt recomanable, no em cansaré de dir-ho):

Però si hi ha un corrector informàtic divulgat de debò és el del processatext Word, on també resisteixen tots els diacrítics, ara com ara:

Si el Word continua senyalant faltes no oficials, Twitter continua dient «Dóna una ullada», sense el pronom hi, però amb un accent que ens ajuda a entendre de seguida que dóna és un verb i que es pronuncia amb o tancada:

I, ja que en parlem, acabem amb uns quants exemples extrets de Twitter. Ens adonarem de seguida que, al cap de quinze mesos llargs, molta gent no fa cas de la supressió dels diacrítics. És manca d’informació? És un descuit? Vés a saber (ai, «Ves a saber»)… Ves que no sigui rebel·lió (atenció al primer piulet!):

 

També us pot interessar:

—Diacrítics: calia?

—És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?

—Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no?

—Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies, Llengua | Deixa un comentari