El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 8 de juny de 2018

Rèquiem pel català col·loquial? (Sobre la ‘irlandització’ del català, 4)

Resultat d'imatges de català col·loquial

Si heu seguit aquesta sèrie d’articles sobre la «irlandització» del català, ja heu vist que no tenen un enfocament estrictament sociolingüístic, sinó que hi parlo del deteriorament intern o estructural de la llengua. El darrer article tractava de la pèrdua de tremp, centrada en la incapacitat de «produir» mots nous. Avui m’aturaré en un aspecte realment preocupant, indicador també de la mala salut del català: la llengua col·loquial.

Em refereixo als nivells informals del llenguatge, del propi d’una conversa familiar fins a l’argot juvenil més esparracat. Si en els registres formals el català rep interferències del castellà, en els informals n’hi ha moltes més. De fet, en aquest àmbit tota novetat és una interferència, tot allò que es crea en el castellà arriba i s’implanta, sense resistència, en el català.

Mireu això, si us plau.

Ja sé que podia haver triat un fragment encara molt més farcit de castellanismes. Però aquest ja farà el fet. En tres minuts sentim, per exemple, «gravilla» («grava»), «bueno» («bé»), «vale» («d’acord», «va bé»), «joder» («colló», «collons»), «txorrada» («collonada», «poca-soltada»); errades morfosintàctiques, com «em piro» («piro», «foto el camp», «toco el dos»), «s’ensuma que» («ensuma que»), «sí, clar» («sí, és clar»). Afegim-hi encara la fonètica xava o bleda d’alguns actors (les L, les A àtones…) i la prosòdia castellana (observeu com és pronunciada la frase «ha guanyat alguna cosa»). Per a acabar-ho d’arrodonir encara hem de suportar aquest personatge «diguioiga» que —tot i tenir una dicció més que acceptable— parla mig català mig castellà: «coño», «hombre», «quina pérdida de tiempo»…

No entenc per què ho fa, això, TV3. En nom de què? De la versemblança? Per ventura un català mínimament correcte és inversemblant, allunyat de la realitat? Qui n’és responsable, d’aquest disbarat? Els guionistes? Per què escriuen tan malament, els guionistes? No en saben? No els abelleix? I els lingüistes i la direcció de TV3, per què ho deixen passar?

I encara més interrogants. Per més que hi vulgui trobar una explicació, trobo absurd —i pueril— que perquè una cosa faci gràcia hagi de ser així, «poc catalana». Com ho fan les altres llengües? El francès, per fer gràcia, fa servir italianismes? L’anglès col·loquial és farcit de gal·licismes? Un castellà sense anglicismes no és apte per als registres informals?

Aquest enfocament solament es pot concebre si ens mirem el català com una llengua supeditada i castrada. És a dir, si creiem fermament que per a certes funcions el català no serveix. Fa quaranta anys molta gent explicava els acudits en castellà, convençuda que altrament no feien gràcia. Doncs no hem avançat: si en una sèrie no hi surten mots castellans o bé n’hi surten de «gaire catalans» —sobretot si el jovent barceloní no els fa servir—, es veu que els guionistes de TV3 ho troben atrotinat, rònec.

La propagació d’aquest model aferma una tendència social atrapada en la interferència. Encara més, fent això, TV3 abandona la seva funció, que és justament de capgirar-la, aquesta tendència. Això seria «normalitzar», precisament. Per a això fou creada TV3. Per tant, si vol complir la seva missió, ha d’actuar en una direcció totalment oposada.

I encara és més incomprensible, tot plegat, si observem que la nostra televisió posa molta més cura en la programació infantil que no en les sèries on intervenen joves. La televisió educa els nens en un llenguatge més o menys acurat, aproximadament digne, però quan pensa programes per als nois que han deixat d’ésser infants la llengua es deixata. És com si volguessin mantenir la mainada en una bombolla de correcció lingüística i, tot d’una, la rebentessin: «Mireu —sembla que els siguin—, la realitat és aquesta llengua estripada.» Això és una renúncia, una renúncia amb efectes devastadors, perquè no tan sols no basteix un model alternatiu propi per a frenar la degradació, ans l’amplifica, propagant aquest model deixat, retut.

No puc cloure l’article sense temptejar una alternativa a aquest model que critico. A parer meu, aquesta alternativa és un model basat en tres punts: la «restauració» del llenguatge col·loquial propi, tan ric i genuí com és; la recerca en tots els parlars catalans, de cap a cap dels Països Catalans, sense por; i la comparació amb les altres llengües per situar la nostra al lloc que li correspon. Vegem-ho amb exemples:

Recerca en el patrimoni lingüístic tradicional. Una de les incorporacions de l’argot juvenil d’aquests últims anys és el castellanisme «liarla». De segur que l’heu sentit en sèries i programes diversos. Té solucions? Tantes com vulgueu, només hem de pensar una mica com ho dèiem fa quatre dies: fer-la grossa, fer merder, fer mullader, armar escàndol, armar enrenou, armar gresca, moure un sagramental, cercar soroll, aixecar polseguera… O bé, si té el matís d’«enemistar», cercar bregues, encendre el vesper, moure raons, moure baralles, afegir llenya al foc.

Recerca en els parlars de tot el domini. Ja fa anys, quan es va posar de moda «anar de copes» (= «ir de copas»), hi va haver gent, en algunes comarques, que es va enutjar. I tenien tota la raó, perquè allò sempre ho havien dit d’unes altres maneres: anar (o sortir) a fer el toc, anar a fer el got o anar a fer un beure, per exemple. Realment, calia copiar el castellà? Els nostres mitjans no havien d’haver difós aquestes expressions genuïnes, encara que a Barcelona, per la raó que tots sabem, anessin caient en desús?

Comparació amb les altres llengües. La pressió del castellà fa que sovint molta gent trobi inevitable copiar tal o tal expressió, perquè l’alternativa —creuen— no tindria mai tanta vivor com la castellana. Però si mirem què fan les altres llengües entendrem que això és radicalment fals. Pensem en «¡cómo mola!», per exemple. D’entrada, potser no trobarem cap alternativa prou expressiva que el pugui suplantar. Faig un intent de recerca (amb les meves limitacions), per a veure com ho diuen l’anglès, l’italià, el francès i el portuguès: «This is cool!», «How cool» (anglès); «C’est super!» (francès); «È fighissimo!», «Forte!» (italià); «Muito legal!» (portuguès). Sé que són traduccions restrictives, perquè passa molt sovint que una expressió d’una llengua té alternatives diverses en una altra, segons el context. Però l’experiment ens pot servir, si més no, per a entendre que l’exclamació «¡cómo mola!» és castellana i prou i que cada llengua ha fet el seu camí «natural» per a expressar aquest idea. Mirant aquest panorama, potser súper o fort ens podrien marcar un camí. O potser podríem inventar i difondre alguna alternativa nostra (quina traca!, per exemple).

En fi, aquest és el camí que crec que hauria de recórrer el català per a frenar l’allau de castellanismes en el llenguatge col·loquial i començar a refer-se de tants anys d’interferències. Però això no ho resoldré pas jo. Perquè aquesta empresa reïxi, cal que filòlegs i escriptors de renom ho beneeixin (penso en escriptors força compromesos amb la llengua col·loquial, com ara Marta Rojals o Pau Vidal) i, en acabat, que els mitjans (sobretot TV3) ho facin circular. A l’hora de fer aquesta tasca —això sí—, ens hem de desempallegar de dues cantarelles: «Això no ho diu ningú» i «Això no ho entendrà ningú». (Recordeu la primera vegada que vau sentir «sobrecàrrega als isquiotibials» a la televisió?).

Per acabar la reflexió, observeu aquests dos exemples en què el fenomen és invers. Sabríeu traduir al castellà l’expressió «Déu n’hi do», i que servís per a tots els contexts en què l’emprem en català? Penseu que el diccionari català-castellà de l’Enciclopèdia la tradueix de nou (!) maneres diferents. El segon exemple: quin mot castellà té l’expressivitat del català «carallot»? Gilipollas?, memo?, bobo?, tonto? Mmmmm… Potser és una barreja de tots quatre, però a cap espanyol no se li ha acudit de dir que la «lengua cervantina» ha d’adoptar «carallot» perquè és un terme intraduïble. Ja ho veieu: cada llengua fa sa guerra. I la nostra, la del català, no la podem perdre.

També us pot interessar:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Jo també estic tip de TV3, fins a tal punt que ja no la miro. Bé, ara ja no en miro cap de televisió, ni punyetera falta. Els vaig enviar fa molts anys centenars, literalment centenars, de missatges electrònics a locutors i conductors de programes, criticant defectes de pronunciació, morfològics, sintàctics, però tot va ser inútil.

    Per resoldre aquest problema hi hauria d’intervenir una persona “amb poder”, però em penso que en aquella casa ni tan sols el director (Vicent Sanchis) en té.

  2. TV3 s’ha convertit en un arma de destrucció del català: castellanismes a dojo, us del “diguioiga” a les telenovel·les, convidats i entrevistes en castellà sense subtitular ni doblatge sempre que poden, etc. Per força ho han de fer expressament, s’hi dediquen. És impossible que una labor destructiva de la llengua tan activa i continuada sigui fruit de la despreocupació i el tant se me’n fot. Excepte els informatius i algun programa molt concret, procuro evitar TV3 per no emprenyar-me.

  3. Primer de tot, enhorabona per aquesta sèrie d’articles. Trobo que teniu tota la raó del món i ho expresseu molt millor que jo. M’han fet molt de servei per a ajudar a obrir els ulls a algunes persones del meu entorn (malgrat que hi ha força semenfotisme).

    Sobre TVE3, coincideixo amb la resta de comentaris. Quan era petit, tots miràvem Bola de Drac (per cert, l’altre dia en vaig veure un tros perquè el meu germà encara la mira i em va encantar sentir “carallot” [avui dia potser traduirien “gilipolles”] i “és mort” [avui dia potser dirien “està mort”]). Recordo haver mirat moltes sèries del 3xL quan era adolescent. Encara a les acaballes del 3xL van comprar algunes sèries molt famoses com Bleach o Death Note, que emetien cap al tard perquè hi havia sang i fetge, i molts dels meus amics i jo les esperàvem amb candeletes. Però llavors van haver de destrossar-ho tot a canvi de l’Esport3 i ens van perdre a tots els d’aquella generació.

    Durant molts anys no vaig mirar més la televisió i només m’hi vaig tornar a aficionar amb l’Està Passant. Però fa unes setmanes em van fer emprenyar molt i vaig decidir no tornar a mirar TVE3. Va ser quan es va publicar aquella llista de “les paraules més boniques del català”. Doncs resulta que els molt gamarussos es fotien durant tot el programa de les paraules “moixaina”, “amanyagar” i “atzavara” i dels que les van triar perquè suposadament no les coneix ningú i són ridícules. Va parir! Jo no tinc gaires estudis de llengua i sóc molt jove, però per mi són paraules ben normals. Em va semblar insultant. I en un cert moment del mateix programa posaven veu a un ós que sortia en una foto i, us ho podeu ben creure, ho feien en castellà! Perquè, no cal dir, els óssos no parlen però, si ho fessin, segur que seria en castellà i no en una llengua inferior com el català, oi? Naturalment, quan imiten un rus, un xinès o un alemany, també ho fan en castellà. És la seva (in)cultura…

    Per cert, gràcies també per enllaçar a un article que explica com es pronuncia la ela. La veritat és que no he estat mai capaç de distingir entre la ela catalana i la castellana (en els vídeos de l’altre article sí que percebo una lleugera diferència, però només si m’hi fixo molt). Pel que m’han dit, però, faig la ela catalana fins i tot quan parlo en castellà. Fins als 17 anys (ara en tinc 23) no havia sortit mai de casa, com qui diu, havia viscut sempre a la meva bombolla entre petites viles del sud del Gironès i del Baix Empordà on el castellà només el parlaven els quillos i quatre nyegos inadaptats. Aleshores vaig participar en alguns concursos que em van portar a competir a nivell internacional i recordo que un asturià em va dir que es notava molt que sóc català per com pronuncio les eles (ho va fer amb un comentari despectiu, indicant que no sabia parlar prou bé en castellà per la meva pronunciació). Vaig pensar que aquell paio no tocava ni quarts ni hores; què coi vol dir que pronuncio malament les eles en castellà? Doncs això, i jo sense saber-ho. Més tard vaig anar a estudiar a Barcelona i hi vaig trobar força gent que em deia que tenia un accent “molt gironí”. Pel to de veu, ja entenia que això era una manera fina de dir-me que era massa de pagès i tenia un accent massa català per al seu gust, però sempre m’ho he pres com un afalac. Va ser tot just llavors quan vaig començar a adonar-me del lamentable estat de la nostra llengua.

    1. Estic completament d’acord amb tu. Jo ja he dit al meu comentari anterior que sóc castellanoparlant i m’he criar als voltants de Barcelona, i et puc ben afirmar que els catalanoparlants de Barcelona estan completament subordinats al castellà, rebutgen qualsevol paraula o forma col•loquial de parlar que no formi part del seu argot castellanitzat barceloní i, el més greu, els hi enutgen els accents catalans d’altres bandes de Catalunya que no siguin el de Barcelona, de fet se’n riuen i ho troben rural mentre s’enfoten de l’accent i les paraules “tant catalanes”… El futur de la llengua és cru, els pocs que volem lluitar encara contra tot això fem-ho per nosaltres mateixos, normalitzant la nostra parla al nostre entorn proper i no fent un pas enrere per “semblar més integrat a l’argot que utilitzen els amics”. Lluitem!

  4. La qüestió és qui fa els diàlegs d’aquestes sèries? Quins són els encarregats d’escriure’ls i fer-los-hi dir als actors? Aquestes persones són les responsables i allà és on s’ha de corregir.

    Per altra banda, és molt curiós (i amoïnant) dennotar com d’una generació a una altra hi ha tant de canvi en quant a la dicció i la pronunciació… Malauradament he comprovat com la gran majoria de catalanoparlants de la meva generació (tinc 25 anys) tenen un accent i una dicció greument més castellanitzada respecte a la dels seus pares… Els pares i els avis conserven accents purs catalans però els fills es subordinen a la fonètica castellana, i això és molt amoïnant perquè es suposa que ells s’han criat dia rere dia parlant a casa amb els pares però no se’ls hi ha contagiat el seu accent, no ho entenc pas.

    Ah, per cert jo sóc castellanoparlant a casa meva i amb la meva xicota, però la immersió lingüística em va fer agafar un amor i una estima d’altre món pel català, la majoria de gent es sorprèn quan sap que sóc castellanoparlant després d’haver-me sentit parlar. Per això defenso l’educació en català!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent