Tres quaderns
—No ho sé: jo bec tant de vi com tu i mai no em puja al cap.
—És clar, home: com que ets tan alt no hi pot arribar i es queda a mig camí.
D’acudits com aquest, ben il·lustrats, n’hi ha un munt, en aquest quadern.
És un dels tres quaderns que s’han conservat de l’activitat escolar de la mare. Són dels anys 1938 i 1939. Tenia dotze anys quan va estrenar el primer i tretze quan va acabar el darrer. Quaderns d’escola, quaderns de guerra, quaderns de vida.
Mires la lletra i és fàcil d’imaginar una alumna aplicada, d’una vitalitat continguda, asseguda al pupitre i sucant la ploma al tinter.
I quan llegeixes això sembla que la hi puguis veure:
El dia que vàrem començar el curs, ens canviaren de taules perquè faltaven alguns alumnes.
La meva taula és bonica i ben conservada: és d’un color marró clar i entre totes les que hi ha a la classe fan un aspecte molt agradable. Té 1,19 m. de llarg, 0,705 m. d’alt […]
Al centre de la taula hi tinc un tinter rodonet que es fica dintre de la taula i està tapat amb una tapa vermellosa perquè no s’hi fiqui porqueria i mosques.
S’hi està molt còmode; té dos calaixos que serveixen per posar les nostres coses de treball.
Al meu costat s’hi està el company Casimir Carné, el tinc a la dreta, és bastant treballador i no enraona gaire en hores de classe, que és el que es deu fer.
A mi m’agrada molt la taula que m’estic i hi faig els treballs molt de gust.
Maria Pujol
8-9-1938
Callús
Aquests dies n’hem parlat una mica, d’aquests quaderns. A noranta-dos anys, té una memòria envejable. Recorda nítidament les lliçons d’aquella escola bilingüe: una setmana en català i una setmana en castellà. I els quaderns són això: pàgines i pàgines en català (acudits, llengua, redaccions de la vida quotidiana, història de Catalunya, literatura catalana), seguides de pàgines i pàgines en castellà (matemàtiques, geografia i història d’Espanya).
El contrast entre les llengües és revelador. El castellà hi apareix com una llengua consolidada, sí, però com envellida, amb un pòsit d’artificiositat i de barroquisme. Fins i tot quan —ara i adés— parla de les coses de més a la vora:
De Callús se oye bien el retumbar del cañón y las explosiones de las bombas de aviación. No pasa día que no se vean pasar algunas docenas de aviones para el teatro de la lucha. Llegan algunas personas evacuadas del lugar de la contienda. Nuestros soldados derrochan heroismo para detener y derrotar al invasor.
¡Cuando se acabará esta tremenda guerra!
El català, en canvi, s’hi manifesta com una llengua xiroia, dringadissa. És la llengua de dins, la del cor, la de casa, la de l’alegria espontània, la que serveix per a fer acudits (i avui, tanta gent com hi ha que no sap contar-ne si no és en espanyol…). El català, a l’escola del 1938, és una llengua nova, amb una normativa encara per aprendre:
Quan els pronoms personals febles van davant del verb, les formes em, ens, et, us, es, el, els, en són, en general, preferibles a les formes plenes me, nos, te, vos, se, lo, los, ne. Així:
“Em pregunten la lliçó” és preferible a “Me pregunten la lliçó”
“Et vull acompanyar” és preferible a “Te vull acompanyar”
“Ens fa fàstic la mentida” és preferible a…
Potser us ha sorprès aquesta cal·ligrafia precisa i bella. A mi, no tant: la hi he vist tota la vida. Però sí que m’ha corprès la polidesa general: dels dibuixos, de les redaccions, de l’expressió i tot. Tot té una mena de llum, encara més enlluernadora quan penses que era l’any trenta-vuit.
Llegint i amoixant aquestes pàgines no puc estar-me de pensar en el mestre, el Sr. Guasch —que la meva mare retrata també en una pàgina d’aquests quaderns—, un home que devia haver d’aprendre la llengua que havia parlat tota la vida i que potser no havia escrit mai. I, més enllà, el cervell ordenador de Pompeu Fabra, que, amb un equip de col·laboradors, va bastir aquell curs de català per a mestres, una obra tan urgent com sòlida. Tot plegat, una cadena perfecta que va fer que el català ressorgís amb la força i la lluïssor d’aquestes ratlles.
O d’aquests versos, atribuïts a Salvador Bonavia, que avui deixarien fulminat més d’un polític que vós i jo sabem:
«Bon cop de falç contra aquell
que no entén la teva llengua
i en ta casa vol que parlis
una llengua forastera.Bon cop de falç contra aquest
que ha nascut a casa teva
i es burla de tos costums
i ajuda a n’els que et condemnen.Bon cop de falç contra el neci
que amb despotisme et governa
i et xucla la teva sang
i t’escup i et bufeteja.Bon cop de falç, llamp de Déu!,
contra tota aquesta trepa
de lladres i assassins
de maleïda descendència.»
Si les idees dels republicans esquitxen tots els escrits, l’arribada dels guanyadors s’hi plasma d’una manera tan rotunda com discreta. El 25 de gener de 1939, les tropes franquistes entren a Callús. La guerra s’acaba definitivament l’1 d’abril. En el tercer quadern, dedicat tot a problemes matemàtics, és on es percep el canvi de règim. El problema 118, datat el 27-2-1939, acaba amb aquesta anotació: «III Año Triunfal», que es repeteix en els fulls successius. Després del 20 de març hi ha un salt temporal fins al 26-6-1939, i ací la inscripció canvia: «Año de la Victoria».
Per què no n’hi ha més, de quaderns?, vaig pensar. I, abans de demanar-li-ho, jo mateix em vaig respondre, amb una altra interrogació: com és que s’han salvat aquests tres? Com és que no els van cremar, com van cremar tot allò que no era ni victoriós ni triomfal?
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
