«No emputxeu!»
Us presento els brins de llengua d’aquesta setmana, amb afany constructiu, críticament constructiu.
1. Els mestres catalans (sort dels diacrítics):
Els mestres catalans ensenyen QUE cal pensar, no pas QUÈ cal pensar. (Gràcies, @iec, per no haver suprimit aquest diacrític.)
— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) May 6, 2018
2. «Paixaràs» (ortografia del IEC, pífia 1)
Doncs, sí, amics. Es veu que a la nova «Ortografia catalana» del @iec hi ha faltes… d'ortografia 😳
No és PAIXARÀS, sinó PAIXERÀS (perquè l'infinitiu no és pas PAIXAR, sinó PÀIXER) pic.twitter.com/8Llq0EGpiJ
— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) May 8, 2018
3. «No emputxeu!»
Els nens de 4t de l'escola de Callús van anar a fer una excursió, a prop de Barcelona.
—I quan la monitora va dir «No emputxeu, no emputxeu» tots ens vam mirar i ens escapava el riure per sota el nas…
Encara no ho tenim tot perdut.— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) May 8, 2018
4. Com que «tal i com»?
«Tal i com us hem informat», «El món no serà tal i com el coneixem», «Tal i com m'esperava»… Doncs no: en català va sense la conjunció copulativa: «tal com».
Sí, sí, tal com ho llegiu.
— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) May 9, 2018
5. Abans no ho deies, «en breu»
—Com és que dius «en breu» i abans deies «de seguida», «aviat», «tot seguit», «d'ací a poca estona»…?
—És que «en breu» també és al diccionari.
—Buf… N'hi ha un tip!— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) May 9, 2018
6. Per què «mediar»?
Això de «mediar» no és a cap diccionari. Sí que hi ha «mitjançar» (emprat ja al segle XIV).
Però a @tv3cat ho fan servir i ho propaguen («no recollit al DIEC», diuen, amb ostentació). I després els dolents som els qui, per claredat, mantenim els diacrítics. pic.twitter.com/UVaJ9jWCdu— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) May 10, 2018
7. Ells diuen «bocata calamares»
Ells diuen «plaza España», «Caja Madrid», «hijo perra» i «bocata calamares». Nosaltres, «plaça DE Catalunya», «Caixa D'Enginyers», «fill DE mala mare» i «entrepà DE fuet». Ni millors ni pitjors: diferents. #preposicions
— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) May 10, 2018
8. «Davant d’un sord» (ortografia del IEC, pífia 2)
Mireu quina falta més grossa: «els sons sords són solament possibles DAVANT D'UN SORD, i els sonors, DAVANT D'UN SONOR».
El redactor no sap què és el DE partitiu: «davant d'un DE sord», «davant d'un DE sonor».
Nom del llibre? 'Ortografia catalana' del @iec, la dels diacrítics pic.twitter.com/aRK8WEOqIK— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) May 11, 2018
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Sobre el verb “péixer”, tinc entès que l’infinitiu és, doncs, péixer, i no “pàixer”.
En algunes àrees és ‘pàixer’ (com ‘néixer’ / ‘nàixer’).
Jordi B.
Dono les gràcies a l’autor d’aquest bloc, el senyor Badia, pel seu esperit didàctic. N’aprens molt. És molt necessari llegir el que s’hi publica. Sobretot per a persones com jo, autodidactes; i que, quan volen opinar, ho fan una mica o bastant encongits mirant de no errar-la massa.
Avui hi denuncia un cas que s’ha tornar a reproduir aquesta mateixa tarda. A TV3, un entrevistat (persona culta i conscienciada políticament i nacional) ha pronunciat l’esgarrifós “emputxar”. Abans d’ahir, una actriu catalana novella, amb obra vigent a un teatre de Barcelona, en un programa de Catalunya Ràdio, va dir “per a res” (“para nada”, en castellà) en comptes de l’expressió genuïna “gens ni mica”. Si les actrius i actors no fan servir paraules i expressions genuïnes i, en canvi, en manlleven de foranes, ja no sé qui hauria de parlar correctament. Si els actors i actrius no són curosos amb la llengua, si tant de llegir (intuïm que han de llegir molt) no els fa profit, ja em direu si no tenim mala peça al teler.
Moltes gràcies per aquest comentari.
Els qui tenim de cinquanta anys en amunt sabem que hi va haver un temps en què la gent s’escarrassava a parlar i a escriure bé, a aprendre’n. L’actitud de la gent que en sabia era didàctica i la dels qui no en sabien era molt receptiva. Hem de recuperar aquell moment, aquell interès. Això té a veure amb l’autoestima lingüística, que al seu torn té a veure amb l’autoestima nacional. Diria que anem per bon camí. Potser som a punt de tocar fons. I quan s’arriba al capdavall no es pot fer res més sinó pujar.
Jordi B.
Sóc del parer que els que hem mamat, poc o molt, el català genuí no ens hem d’estar d’opinar als fòrums que ens brinden els mitjans de comunicació i les noves eines tecnològiques. És possible que cometem faltes d’ortografia, però hem d’intentar d’escriure (i de parlar) tal com ens van ensenyar de petits les àvies i els pares, cadascú segons la parla del seu país (que vol dir comarca).
Jo mateix sóc d’extracció humil, de classe treballadora, que no ha cursat estudis superiors. Però m’he esforçat per intentar expressar-me i fer-me entendre. Com jo en som molts. ¿Qui podia estudiar als anys seixanta i setanta del segle passat, si no abans? Segurament que entre els quals hi havia gent que disposava, a casa seva, de cuinera gallega i de minyona andalusa. I que, fins i tot, s’hi parlava en castellà, tot i anomenar-se Puig, Soler o Ferrer, i ser català de generacions. Aleshores, quants periodistes (per posar una professió exemplar) no van treballar (i treballen) en mitjans catalanoparlants tot i ser clarament incompetents en aquesta llengua? En canvi, quants catalans d’extracció social baixa no s’atreveixen a escriure per por de no saber expressar-se, tot i que parlen (o parlaven) un català genuí cada cop més estrany de sentir perquè, entre altres factors, ens l’han fet avorrir i provocar baixa autoestima, pensant que era d’estar per casa? Hem de parlar, fer-nos sentir, escriure, participar en fòrums i usar expressions com més genuïnes millor. Ens cal recuperar aquesta eina valuosa que és la llengua.
(Potser em faig pesat. En aquest cas perdoneu-me. Si no convé no cal que ho publiqueu. Sigui com sigui us en dono les gràcies.)
No us feu gens pesat. I subscric lletra per lletra tot això que dieu.
Mercès.
Jordi B.
“Al primer intent ho va aconseguir”, frase correcte! Però com és que ara tothom calca del castellà: “intentar” fer les coses bé, “intenta portar-te bé”, i “intentat de fer-ho”. Quan en català de tota la vida, sempre ho dèiem així: Mira de fer bondat, mira de fer-ho bé o procura fer-ho bé. Tinc raó o no?
Molt encertat. En les correccions que faig, em faig un tip de canviar-ne d’«intentars».
Justament avui ho havia piulat: https://twitter.com/jbadia16/status/996331359286300672
Molt agraït pel comentari.
Jordi B.