Vint-i-cinc anys mirant al cel
Fa vint-i-cinc anys que miro al cel. De primer, hi mirava cada nit i m’imaginava que eres un estel. És una mica carrincló, però allò, poder-te continuar veient, no saps pas com em va ajudar. La primavera del 99 jo tenia trenta-cinc anys i tu quaranta-quatre.
Pocs dies abans d’aquell 15 de maig et vaig venir a veure, a la Bisbal, per darrera vegada. Havent dinat vas voler que anéssim a caminar, a veure els arbres. Em vas mostrar aquelles oliveres velles, potser centenàries, que t’encomanaven força i et donaven vida. Les abraçaves. “Viuré molts anys, com la iaia Amàlia”, em vas dir. Era una il·lusió i tots dos ens hi aferràvem com a les oliveres.
Et tinc present d’abans de recordar-te. M’havies explicat que a les nits, quan plorava al bressol al costat del teu llit, em donaves la pipa sucada amb sucre, perquè els pares no es despertessin. Em falten uns quants queixals gràcies al teu mètode, però què hi farem: el 1963, amb un pis petit, tants fills i una botiga, els pares havien de dormir, mal que fos amb l’ajut d’una nena de nou anys.
Recordar-te és tan fàcil… A casa sempre havies estat la Nena. (L’altra nena, la Mercè, va viure tres mesos i alguns no la vam conèixer.) Després de la mort del Jesús, el 1970, érem set: sis nois i la Nena. En aquella família tan extensa el nexe sempre vas ser tu. I per a alguns, vas ser també l’aixopluc i l’empenta en moments determinants.
No sé si et vaig agrair mai que m’acollissis a can Batibull, el pis d’estudiants que vas fer teu i que va acabar essent el vostre primer cau familiar. Recordo nítidament el primer curs de carrera, quan en poques hores em vas ensenyar a orientar-me i moure’m per la ciutat: anar a peu fins a la universitat, fer servir el metro i el bus, comprar al mercat del Ninot… I també, ben aviat, com cuinar un pollastre, com escombrar i fregar, com organitzar-me. No havien passat ni dos mesos i, gràcies a en Ramon, ja vaig poder fer classes de català i alliberar-te de les meves despeses. Aquelles classes em van dur a gent influent que em va encaminar professionalment. Ara penso que això tampoc no ho he agraït mai a en Ramon tal com es mereixia.
El trasllat a la Bisbal va inaugurar una nova etapa que no va interrompre res. De tant en tant us visitàvem o ens vèiem quan veníeu, i les quatre cosines creixien avingudes i alegres. Era agradable de veure com construíeu una vida per a vosaltres i per a les vostres filles en un lloc nou, que us havia rebut amb els braços oberts. Van ser anys intensos, i hi vas fer les últimes arrels.
Avui tornaré a mirar amunt i encara et veuré, lluent, clara i amb aquell somriure que no s’esborra.
