El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Enraonem?

1
Publicat el 22 de desembre de 2018

Heus ací els brins d’aquesta quinzena:

1. Enraonem?

2. Ho hauríem pogut fer o ho podríem haver fet?

3. Quan el bilingüisme passiu és bilingüisme gandul

4. Trieu noses per a aplegar

5. Tan proper cansa

6. Com més va, més llençols perdem

7. Comptem fins a tres, Sheila

8. Ara com ara, tot va bé

9. Som massa persones

10. Cada dia surt el sol

11. Anem a veure què diu la nova gramàtica

12. Vejam si ens aclarim

13. Fer el dit del mig no és fer la figa

14. Guionet: ara sí, ara no

Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Coromines, Sales i el barcinocentrisme (2a corominada)

5
Publicat el 14 de desembre de 2018

Hi ha un corpus literari molt interessant i ric que és la correspondència entre els intel·lectuals dels Països Catalans del segle XX. I dins aquest corpus, hi ocupen un lloc preeminent les lletres bescanviades entre el filòleg Joan Coromines i l’escriptor, traductor i editor Joan Sales.

Algun dia caldrà desmentir tòpics sobre el vessant lingüístic de Sales, que ha estat pintat interessadament com un precursor del català light. Llegint-ne els texts, ja n’hi hauria d’haver prou per a desmuntar aquesta visió. Avui, tanmateix, donarem la veu a Coromines.

En el llibre Llengua i Pàtria (Fundació Pere Coromines – Ara Llibres, 2017) podem llegir unes lletres magnífiques del mestre Coromines al deixeble Sales. És així, a parer meu, com s’ha d’interpretar aquesta correspondència sobre llengua, que comença ara fa poc més de seixanta anys, el dia 5 d’octubre de 1958, en una lletra extensa en què sucaria pa qualsevol  individu mínimament interessat pel català.

En aquest diàleg entre el mestre i l’alumne, Coromines és summament didàctic. S’endevina de seguida que considera Sales com un aprenent iniciat i avantatjat, que pot entendre lliçons complexes, reflexions subtils, missatges precisos.

Coromines, en aquest text, fa referència a una qüestió polèmica que preocupa el seu corresponsal: les «dificultats» de l’ortografia. Mira de donar-li entenent que pretendre canviar l’ortografia és una «idea insensata». I tot seguit s’esplaia a justificar-ho. Per centrar la qüestió, explica que una reforma d’aquesta mena té dos impediments «inherents» a la llengua.

En primer lloc, la riquesa fònica:

«La nostra llengua és molt més rica en sons que el castellà. Aquest no té més que cinc sons vocàlics i divuit sons consonàntics (parlo de sons i no de lletres): és una llengua d’una monotonia i d’una pobresa fonètica extremes. El català, en canvi, té vint-i-tres sons consonàntics diferents i té vuit vocals en lloc de les cinc castellanes. Ara bé com que català i castellà han d’expressar aquest nombre diferent de sons per mitjà del mateix nombre de lletres heretades del llatí, que no són en total més que vint-i-quatre (mentre que els nostres sons són trenta-un), salta als ulls que el català, per compensar aquest dèficit de l’alfabet llatí ha de recórrer indefugiblement a complicacions ortogràfiques que el castellà no necessita (per exemple el complicat sistema de s, ss i z).»

I en segon lloc, la riquesa dialectal. I en aquest punt escriu una lliçó magistral d’unitat de la llengua:

«Nosaltres tenim un sistema de dialectes diferenciat sobretot en qüestions de pronunciació, i aquests dialectes ens imposen encara moltes altres complicacions ortogràfiques inevitables […]. Sembla que el vostre amic Clarasó [1] proposaria de tirar al dret, riure’s dels dialectes i simplificar l’ortografia, tant si s’hi avenen els valencians etc. com si no: Barcelona, demogràficament més forta, s’imposaria als altres dialectes i els parlants d’aquests es resignarien a aquest llenguatge mig estranger per a ells, o si no, que ens abandonessin. Doncs és clar que ens abandonarien. […] I quin patriota es resignaria a reduir a poc més de la meitat el nombre de la gent que reconeixeria la nostra llengua com a pròpia? I quin patriota o quin escriptor conscient es resignaria a introduir un divorci radical entre la llengua literària del segle XX i la llengua dels Clàssics i de la Renaixença?»

Per il·lustrar aquesta reflexió, poc més endavant Coromines fa un exercici demostratiu que pot semblar una atzagaiada, però que és, en el fons, una crítica mordaç del barcinocentrisme lingüístic: tradueix uns versos del Canigó verdaguerià a «aquesta ortografia diguem-ne proletària» —com diu irònicament. Heus ací un petit fragment de l’exercici que proposa el mestre:

«Am suny jarmá lu conta da Sardanya,/ com aliga ca l alig acumpanya,/ daballa Tallaferru da Canigó um matí;/ be m sum fill da casá par la buscuria,/ cuan, al santiri mistica canturia,/ sa n entr a l armitatxa dabot da sam Martí.»

Coromines no proposa pas cap canvi de l’ortografia, però sí que gosa enumerar alguns aspectes que podrien servir per a simplificar-la sense comprometre la riquesa idiomàtica. Esmenta, per exemple, la l·l, la ç, la h i el canvi de la d i la g finals per t i c. Però admet que aquestes modificacions no servirien pas de gran cosa, perquè restaria encara el 90% de les «dificultats» ortogràfiques:

«Aquest deu per cent de guany no solament ajudaria molt poc a la gent de pocs estudis, sinó que ens costaria el tornar a caure en l’anarquia ortogràfica catastròfica dels anys noranta. Aquestes reformes les acceptaríem vós i jo si ens haguéssim begut el seny, i segurament les acceptarien algunes persones de menys cultura lingüística que vós i jo i uns quants més que aconseguíssim d’entabanar.»

Coromines era un savi amb un gran sentit de la utilitat i l’eficàcia, fonamentats en l’estudi acurat i pregon de la llengua. Era un savi prudent i per això —i perquè sabia que també era un savi prudent— pràcticament no va qüestionar ni contradir Fabra.

En fi, totes aquestes lliçons es poden resumir en una frase d’aquesta mateixa lletra:

«En tot el que sigui gramatical i ortogràfic s’ha d’anar amb peus de plom, caríssim Sales.»

[1] Segurament, l’escriptor Noel Clarasó, tal com ens diu Ramon Torrents.

També us pot interessar:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llegides i triades, Llengua | Deixa un comentari

Salvem el soldat «rai»

0
Publicat el 8 de desembre de 2018

Salvem el soldat RAI

Si volem reeixir, no ens acluquem d’ulls als entrebancs feixucs

Que en saps res, d’un rebut a nom seu?

El darrer d’eixorivir-se

Trencadissa lingüística a l’Ajuntament de Barcelona

La millor alternativa no és pas el català de plàstic

Pensem-hi tant com puguem abans no sigui massa tard

Quan el «full» és ple

Les eles pageses i els sous de les gallines

Si mai has estat discriminat ho has estat alguna vegada

Faltar al respecte a la genuïnitat

L’embolic del gran poeta Margarit

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Ara és l’hora, IEC

1
Publicat el 30 de novembre de 2018

Una llengua amenaçada ha de menester una norma forta, segura i estable

Ara fa dos anys que es va publicar la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC). L’acolliment d’aquella obra fou divers: alguns filòlegs hi veien una gran oportunitat d’acostar la norma al «català del carrer». Alguns altres, preocupats per la pèrdua de genuïnitat accelerada, consideràvem perillós que la nova normativa acceptés mots, construccions i girs que fins llavors havien estat bandejats per la normativa perquè eren fruit de la interferència del castellà. Molts d’aquests castellanismes gramaticals, la GIEC els presentava com a col·loquialismes: no els recomanava en registres formals, però els acceptava en els informals.

En una cosa coincidia pràcticament tothom: la GIEC no oferia una exposició clara i entenedora, a l’abast del gran públic. Aquesta consideració, d’alguna manera, la feia seva àdhuc la presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, que ja abans de publicar-se la GIEC prometia que durant el 2017 s’enllestiria una gramàtica «essencial», una obra «adient per a algú que no sigui especialista i que vulgui anar de cara a la norma».

Quan ja feia mig any que circulava la GIEC, vaig tenir ocasió d’explicar-ne la meva visió davant un auditori d’estudiants i professors de filologia (Universitat de Girona, maig del 2017: vídeo) i vaig poder comprovar que poca gent del gremi l’havia consultada. Amb el temps, he anat constatant que, efectivament, la GIEC és una gramàtica que no «ha arribat» a la gent (ni tan sols als professors de català), és a dir, que no és vista com una obra útil.

En primer lloc, perquè no és clara. Sovint la norma hi apareix amagada rere unes descripcions que poden arribar a ésser contradictòries i tot. Ens en farem una idea amb aquesta explicació sobre un aspecte cabdal de la nostra gramàtica: l’ús dels verbs ésser i estar (p. 870):

«Amb els adjectius “solter”, “casat”, “jubilat”, “calb”, “cec”, “sord”, “coix”, “viu” o “mort”, és tradicional l’ús del verb “ser”, però el verb estar s’usa amplament avui sense cap diferència semàntica: “Aquell pobre home és/està cec” […] Per a indicar únicament l’estat civil o laboral (“casat”, “solter”, “jubilat”) o la característica d’una persona (“calb”, “cec”, “sord”, “coix”, “manc”) és preferible no apartar-se de l’ús tradicional amb “ser”.»

Observem com la descripció fa dir als redactors que el verb estar «s’usa amplament avui» en contexts en què no s’emprava. (No cal dir —o sí, però la GIEC no ho diu— a què és degut aquest canvi d’ús.) Tinguem en compte que la GIEC, registrant aquest canvi, ja el valida, l’accepta, el considera correcte. Tanmateix, no acabem de saber l’abast de l’admissió, car més avall diu que «és preferible» de fer servir ésser. L’exuberància descriptiva embarassa, doncs, la claredat prescriptiva.

La suma d’aquest deler descriptiu i d’un aparent joc d’equilibris per a registrar solucions «del carrer» mena a unes propostes molt insegures. N’és un altre exemple aquesta frase, en què s’autoritza a fer servir una preposició davant la conjunció que (p. 1.004):

«En els registres informals i en els estils pròxims a la llengua espontània, és habitual que la preposició estigui en contacte amb la conjunció “que”.»

Certament, no acabem de saber si això vol dir que sí o que no o que depèn (i de què depèn).

Més endavant, en aquest apartat mateix, la descripció és tan vacil·lant que acabem trobant una diversitat de solucions sense cap raó aparent. Aquest n’és el resultat, amb exemples:

—«Els meus amics són contraris a que els obliguin a sortir»: «és habitual» en registres informals

—«No estan conformes en que les dades siguin públiques»: «es pot donar» en registres informals

—«Confio en que vindreu»: «és habitual l’elisió» en la majoria de registres

Tres graus d’ús («habitual», «es pot donar», «és habitual no fer-ho») en els registres informals, sense saber a què responen.

Podríem posar molts més exemples per a palesar que és molt difícil d’escatir-hi una norma clara, en la GIEC. I, francament, això no ens ho podem permetre: una llengua amenaçada com el català ha de menester una norma forta, segura, estable, que no desorienti.

L’altre aspecte crític de la GIEC és, com hem dit, un suposat acostament al castellà, que va alarmar una bona part dels filòlegs i, en general, dels interessats per la salut de la llengua. La gramàtica registra —i, per tant, accepta com a correctes— un seguit de formes, construccions, locucions… que són fruit de la interferència del castellà. N’hem vist en els exemples anteriors, però n’hi ha qui-sap-les més. Per exemple:

Vés a ca la padrina a per la mona [p. 746], Ho hem fet per a que ho veges [p. 1126], Possiblement vinguin demà a sopar [p. 935], pel matí, per la tarda [p. 743-744], Porta tres dies engripat [p. 1202], Anem a explicar les coses tal com són [p. 955], Com no sabia que la mare era fora, va tancar la porta [p. 1115], No he fet res al respecte [p. 783], En quedar-se sense feina, enguany no podran llogar l’apartament [p. 1119], tot el temps [p. 910], donat que [p. 965], degut a [p. 779], no obstant [p. 1212], a menys de, a menys que (i potser també a menys de que) [p. 1151], a falta de (en sentit temporal) [p. 782], a jutjar per [p. 1151], a nivell de [p. 776]…

L’esperança de la «novíssima» gramàtica
Finalment, sembla que durant el 2019 podrem disposar de la Gramàtica essencial (GEIEC) que prometien els responsables de la Filològica el 2016. I sembla també que serà consultable a la xarxa, amb contingut interactiu, quadres de resum i remissions a la GIEC. La dirigeix Maria Josep Cuenca (Barcelona, 1964), catedràtica de la Universitat de València, especialista de sintaxi i lingüística aplicada.

Aquesta gramàtica essencial és la que ha d’explicar, ha de precisar i ha d’aclarir totes les ambigüitats que conté la del 2016. És desitjable que finalment passem de la descripció de la GIEC a la prescripció i la norma de la GEIEC. Si aconsegueix això pot ésser certament una obra útil.

Ara, doncs, és quan el IEC tindrà l’oportunitat d’aconsellar, recomanar i fer prevaler unes solucions o unes altres. Ara —si ho vol— podrà fer el paper que hom espera d’una acadèmia: afermar la genuïnitat de la llengua normativa, és a dir, reforçar-ne les estructures per a resistir l’embat abassegador del castellà.

Potser també us interessarà:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Els padrins no ens entendrien pas

2
Publicat el 24 de novembre de 2018

Vegeu els brins d’aquesta setmana, amics:

Ai, si els padrins alcessin el cap

I que qualitat té el nostre catanyol!

Si ho comprem tot no en tindrem ni cinc

Obres que preguen sense conjunció

Si tant estossegues t’escabellaràs

A pocs minuts?

Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

El cafè molt molt i els ossos de Raquel Sans

0
Publicat el 17 de novembre de 2018

Els brins lingüístics d’aquesta quinzena, si sou servits:

1. El cafè molt molt és dolent per als ossos (un dia crític per a Raquel Sans)

2. Ens estimem més no rovellar-nos

3. No plorem els pronoms febles

4. Primera (ar)remesa contra el «lo» neutre

5. Fem el ruc, però no ens fem les víctimes

6. No caricatureu la cuniculicultura

7. En fi, a vegades…

8. Generem oportunitats de creixement a través de l’enfarfegament

9. Quelcom per esmorzar, per dinar i per sopar…

10. De malcarats i bròfecs l’infern n’és ple

11. Preposicions sobreres als arbres de Barcelona

12. A TV3 van curts d’impermeables

13. Estem a casa i som al Viena

14. Quan el PP balear deia que parlava català

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

La «carnadura» de la llengua (1a corominada)

1
Publicat el 9 de novembre de 2018

Coromines i Vallcorba: el mestratge necessari

 

Hi ha un gran llibre que es diu Llengua i Pàtria, amb escrits de Joan Coromines. Conté discursos, articles i cartes, sobretot cartes, que tracten d’això: de la llengua i del país. Comentar aquests texts, amb citacions, serviria per a omplir dotzenes d’articles del Clot. Avui faig el primer.

L’octubre de l’any 1984, a la Universitat de València, Coromines va dictar una ponència en el cicle «Els Països Catalans: un debat obert», amb motiu dels XIII Premis Octubre. El títol de la conferència ja ho diu tot: «La unitat de la llengua com a fet científic». Com convindria que el llegissin els blaveros de dalt i de baix, aquest article… Potser amb un parell de paràgrafs en tindrien prou. De bon començament, ja diu:

«Es tracta d’observar els fets de la realitat, d’estudiar les coses de la vida, com són, sense disfressa, amb un gran respecte que desdenya èmfasis filosòfics. La unitat de la nostra llengua, en totes les terres on es parla, és un fet, que ningú no deixa de veure, si no hi vol cloure els ulls de la intel·ligència, mogut per prejudicis, cegues aversions o disfressa interessada.»

I poc després ho exemplifica d’aquesta manera tan plàstica:

«L’infant que ha après només de la mare, i dels companys de joc, el do del seu llenguatge, no arribarà a entendre les frases castellanes, italianes i tals, però si el traieu d’Alacant i el poseu al peu del Canigó, sense exercitar cap força, sense demanar aclariments, comprendrà tot el que li diguin; si de Carlet el feu pujar a Tous, si des de Lleida el dueu vint quilòmetres a ponent, ja no comprèn. Vet aquí el gran fet científic.»

I no parla tan sols de la unitat geogràfica, ans també de la temporal. I amb rotunditat:

«El valencià actual és purament i simplement la prolongació del català de Berenguer el Gran [s. XI-XII]? Sí, ja ho crec que ho és.»

Tot seguit atenua aquesta contundència i s’entreté en les influències. I ens il·lustra amb deixos de l’àrab i del mossàrab en el català de més amunt i de més avall. I sobretot, donant la importància precisa al lèxic i a la sintaxi i a la fonètica, ens duu a un punt molt interessant, a l’essència, a la «carnadura»:

«¿Quina importància té el fet que uns termes com “algeps” o “guix” o “rajola” o “almorzar” siguin romànics mossàrabs i estranys al llenguatge de Jaume el Conqueridor? No hi ha cosa més accidental i més giradissa que el lèxic, en una llengua. És el sistema de la llengua allò que en fa el teixit, la molla, l’essència. La pronunciació ja importa força més; i hi ha com una mena d’aparell de rellotgeria que és la flexió i és la sintaxi i és l’estructura fraseològica i semàntica (“la forma interna del llenguatge”): això és la carnadura de la llengua i això importa molt més.»

Llegint aquest text, no m’he pogut estar de pensar en el gramàtic Jaume Vallcorba i Rocosa, que va esmerçar tantes hores a estudiar justament la «carnadura» de la llengua, començant per la recerca i l’endreça rigorosa de l’ús recte dels verbs «ésser» i «estar», en què va restaurar, establir i propugnar un sistema que la llengua havia servat fins al segle XX.

Un dels molts aspectes que va estudiar Vallcorba fou el «lo» neutre.[1] Ell ens fa adonar que l’entrada d’aquest element desballesta estructures pròpies que s’havien mantingut inalterades de molts segles ençà. En les notes que hi dedica (aplegades al capítol VII del primer volum de l’Obra Completa, p. 278-289), parla de molts casos diferents de «lo» i dóna, per tant, solucions ben diverses.

Vegem uns quants exemples aportats per Vallcorba [2] d’estructures genuïnes que perillen per aquesta interferència, és a dir, per la invasió del «lo» neutre del castellà:

  • Si s’incorporés prou, veuria la catifa de terra (Si s’incorporés *lo suficient).
  • Tant com m’agrada dormir… (Amb *lo que m’agrada).
  • Tan divertit que era, de jugar amb ell (Amb *lo divertit que era).
  • Fes-ho tan bé com sàpigues (*lo més bé que sàpigues).
  • Ho deixo estar perquè és tan difícil (per *lo difícil que és).
  • Vine tan aviat com puguis (*lo més aviat possible).
  • Fes-hi tant com puguis (tot *lo que puguis).
  • No pot ser que cada ajuntament faci com vulgui (faci *lo que vulgui).
  • No t’arribes a imaginar que desagradable que és (*lo desagradable que és).
  • Sempre em fa la mateixa (*lo mateix).
  • La d’avui, no la hi perdono (*Lo d’avui)
  • Ara ve la bona (*lo bo).
  • Digueu-hi la vostra (*lo que us sembli).
  • Quina una te’n passa, ara? (Què és *lo que et passa, ara?).
  • És el seu fort (És *lo seu).
  • Aquest és el mal pitjor (Això és *lo pitjor).
  • Que hi hagi tants casos de corrupció sí que és inadmissible [o «: això sí que és inadmissible»] (*Lo que és inadmissible és que hi hagi).
  • La pitjor cosa que pot passar és que no obtinguin ni un regidor (*lo pitjor que pot passar).
  • És la cosa més divertida del món (*lo més divertit).
  • Les coses que em puguis dir, ja les sé (*Lo que em puguis dir).
  • Parteix d’un error, amb la qual cosa el raonament no és vàlid (*amb lo qual).
  • S’ha llevat de mala lluna, i per això l’esmorzar ha estat silenciós (*per lo qual).
  • És aquesta reacció que fa que els ciutadans desconfiïn (*Lo que fa que els ciutadans desconfiïn és aquesta reacció).
  • La lletjor el molesta (*Lo lleig).
  • La complicació ve ara (*Lo complicat ve ara).
  • Les afirmacions d’aquell grup no em van convèncer (*Lo afirmat per aquell grup).
  • La veritat és que no m’agrada (*Lo cert és que).
  • Convé de progressar de més fàcil a més difícil (de *lo més fàcil a lo més difícil).
  • No sap distingir blanc de negre (*lo blanc de lo negre).
  • Cal simplement discernir bo de dolent (discernir *lo bo de lo dolent).
  • Passa que ara tot és més car (*Lo que passa).
  • Em molesta sobretot que sigui tan poc puntual (*Lo que més em molesta és).
  • Va ésser més divertit que no em pensava (més divertit de *lo que em pensava).
  • Si molt convé ho encertes (*a lo millor).
  • Tirant curt, érem dos-cents (Per *lo menys).

En aquests exemples, es veu ben clar com una estructura forana pot torpedinar no pas una sola solució tradicional, sinó moltes (l’ús del femení, frases amb cosa o fet, estructures com ara tan(t)… com, locucions genuïnes, etc.). Perdre aquests recursos és perdre tremp o —per a dir-ho com Coromines— deixar que minvi la carnadura de la llengua.

Ja fa un cert temps que veig texts —mig seriosos mig faceciosos— que defensen l’acceptació del «lo» en català. Amb el cor a la mà, crec que els autors d’aquests articles o bé no han estudiat prou el fenomen o bé consideren el català una causa perduda i volen ajudar-lo a «benmorir».

No sé si el català té els dies comptats o no. Sigui com sigui, no creieu que paga la pena de fer-hi alguna cosa?

Potser en les lliçons de Fabra, de Coromines, de Vallcorba… hi trobarem el camí.

 

[1]  Hi ha un vessant molt «popular» de l’obra de Vallcorba, que convé de recordar i de reivindicar: les notes o lliçons breus. Parlo, sobretot, dels texts sobre llengua que publicà en el Bloc Maragall, el calendari de taula que tenia —i té—, en el revers de cada full, un breu escrit: un dia una recepta, un altre dia un poema, un altre un entreteniment, un altre una nota de llengua, etc. L’any 1978, quan ja feia catorze anys que els lectors havien pogut assaborir cada setmana una nota vallcorbina, l’editor del calendari, Miquel Arimany, en va fer una tria i les aplegà en un llibre: Punts essencials de català en lliçons breus. És d’aquesta obra que hem extret la lliçó d’avui. El llibre, avui descatalogat, fou inclòs en el primer volum de l’Obra gramatical i lingüística completa, a cura de Josep Ferrer i Lluís Marquet (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010).

[2] Dels exemples que presento, n’hi ha d’agafats directament de Vallcorba; n’hi ha d’apuntats directament en les converses que hi vam tenir, durant anys,un grup d’amics; n’hi ha d’apresos d’en Jem Cabanes —un altre deixeble de Vallcorba— i n’hi ha de nous, que m’han anat eixint.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Llengua esbarriada

1
Publicat el 3 de novembre de 2018

Els brins d’aquesta quinzena, si sou servits:

1. Una llengua esbarriada

2. Lliurat a la malenconia

3. Tinc por que no es perdi el no

4. Això rai, consellera

5. Posem-nos bé el xandall

6. Al «Polònia» tiren coses al terra

7. Si és semblant no cal que el fem similar

8. Blanqueja o s’emblanqueix?

9. Vejam, Laura

10. No realitzem el ridícul

11. Per a fer el gall, no cal treure pit

Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Castanyes contra Halloween

2
Publicat el 31 d'octubre de 2018

Resultat d'imatges de castanya

La setmana passada, l’amiga i col·lega Bel Zaballa va publicar un article magnífic a VilaWeb, titulat «Quan ve el temps de menjar castanyes, Halloween», que defensava d’una manera decidida i divertida —i ben argumentada i didàctica— els nostres costums. Això em va fer pensar a recuperar aquest article, publicat ara fa set anys en una revista local.

No defallim, amics!

Avui per Tots Sants sortim al carrer i ens trobem dues ofertes per a celebrar la diada: l’una sembla antiga, ensopida i estàtica; l’altra, moderna, alegre i dinàmica. Castanyada o Halloween?

Què ha passat? Primer de tot, ens hauríem de demanar com és que aquests darrers anys la nostra manera de celebrar aquesta festa (i unes quantes més) ha perdut tants punts. Potser l’explicació és molt senzilla: ha triomfat això que en diem consumisme. El funcionament és clar: només cal que hi hagi algú amb ganes de fer negoci sense cap escrúpol. Perquè, no ens enganyem, darrere tot aquest muntatge de Halloween no hi ha pas la pretensió de respectar tradicions, ni costums, ni maneres de ser diferenciades. A tot arreu es fa igual, tot és uniforme, sense personalitat ni originalitat ni genuïnitat. Nosaltres no hem de pensar res: algú ja ho pensa per nosaltres i ens ho dóna mastegat. Tot és fàcil i divertit. Ho hem de consumir i prou. Ah (això sí): i pagar-ho.

Els orígens. De fet, Tots Sants i Halloween tenen el mateix origen: el costum antic de dedicar un dia a recordar els avantpassats. Els pobles celtes van ser els primers de commemorar aquest record el primer de novembre. Per als pastors bretons, escocesos i irlandesos, era com celebrar el final de l’estiu. El mot Halloween sembla que prové d’All Hallows Eve, que en anglès antic volia dir ‘vigília de Tots Sants’. A casa nostra, en canvi, originàriament el dia de recordar els morts era el 13 de maig, però a partir de l’any 1000 es va traslladar al primer de novembre per a unificar-ho amb la resta d’occident.

Fins a final del segle XIX, a Catalunya, la diada de Tots Sants tenia dues parts. Al matí, era un moment d’alegria i celebració. Era quan es menjaven bunyols, pastissets o dolços, diferents segons la comarca. A les nostres terres van tenir molt d’èxit els anomenats panellets, i a Barcelona pertot hi havia parades en què se’n rifaven. Però a migdia començava la segona part: s’acabava tota activitat, la gent es vestia de dol i tothom acudia als fossars o cementiris a visitar i a recordar els seus morts. De primer, només s’hi anava a resar; més endavant, s’hi van començar a portar flors, que cada any es renovaven. Com que era la tardor, el dia de Tots Sants també solia ésser el primer dia que es menjaven castanyes. A les ciutats grans, les pageses, vestides d’una manera ben peculiar, se situaven a les vores dels camins dels cementiris perquè la gent els comprés castanyes en tornant.

I ara què? Aquests tres elements (visita al cementiri, panellets i castanyes) s’han mantingut fins fa pocs anys. Però ara, com dèiem, l’espectacle de Halloween (carabasses, disfresses, xerinola, tot ben americanitzat, televisat i anunciat als quatre vents) ha ocupat el terreny dels nostres costums. Ens hi hem de resignar? Jo crec que no, crec que hem de resistir, però també hem d’entendre que no podem viure els nostres costums com fa cent anys, sinó que ens cal adaptar-los al segle XXI: al capdavall, les tradicions sempre s’han emmotllat als nous corrents o han acabat desapareixent. Potser seria bo que respectéssim la visita als cementiris per als qui creuen que val la pena de tenir aquest record íntim i sincer pels seus éssers estimats. I la celebració amb castanyes i panellets, fem-la divertida i creativa. Però, si us plau, sense carabasses. Ni disfresses, que nosaltres ja tenim el Carnestoltes.

[Article publicat a la revista «Mes a mes» l’octubre del 2011]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies | Deixa un comentari

El sindicat USTEC-STEs, contra el nou model lingüístic del Departament d’Ensenyament

0
Publicat el 28 d'octubre de 2018

Resultat d'imatges de ustec

Després d’haver escrit l’article crític amb el nou model lingüístic de l’ensenyament —article que vaig titular «El nou model lingüístic no resoldrà el problema»—, he tingut ocasió de llegir la valoració profunda que en fa el sindicat majoritari de l’ensenyament, USTEC-STEs.

El text, titulat «El model lingüístic del sistema educatiu a Catalunya. Informe valoratiu i crític de la Secretaria de Política Educativa d’USTEC·STEs» conté crítiques fonamentades, algunes especialment dures, com ara aquesta:

El fet que aquest document hagi estat redactat al marge de l’opinió del professorat i els seus representants, més enllà de les bones intencions dels autors, l’invalida com a proposta. El més convenient seria partir de zero i elaborar un nou document d’acord amb la participació activa dels ensenyants [p. 13]

Us ofereixo una selecció de paràgrafs del document que m’han semblat significatius:

  • En cap moment es constata la situació de minorització de la llengua catalana, les amenaces polítiques a la qual continua essent sotmesa, la gran vulnerabilitat legislativa, la pressió que rep la llengua pròpia pel que fa a ús social, o les escasses oportunitats de sentir-la en l’ús quotidià o els mitjans de comunicació o fora de l’àmbit escolar [p. 3]
  • El document fa servir algunes “trucs comunicatius” en justificar moltes de les seves afirmacions de l’estil “diversos estudis avalen/ evidencien / suggereixen…”, estudis o literatura acadèmica que no és referenciada enlloc. Aquesta és una característica comuna, una frase feta, quan es tracta de fer creure al lector que s’està en possessió de la veritat. Tot això es complementa amb la inexistència de confrontació de fonts contràries o discrepants amb el posicionament defensat o el contrast d’opinions en una comunitat acadèmica no sol haver consens sobre qüestions, com a mínim, controvertides [p. 4]
  • Cal recordar que en diversos dels territoris assenyalats [País Basc, Galícia…] existeix una segregació per llengua, i és molt preocupant aquesta referència, perquè és com si s’acceptés línies d’escolarització diferenciades. [p. 4]
  • Sobre el model plurilingüe reivindicat i considerat com a un fet positiu (opinió que compartim), es fa servir una definició vaga i imprecisa, empeltada del llenguatge competencial propi de les institucions europees [p. 4]
  • Aquesta percepció positiva del plurilingüisme ve deslligada de qualsevol consideració política arrelada a la quotidianitat dels alumnes, i que a Catalunya i l’estat espanyol en coneixem prou bé: la dimensió sociolingüística que propicia fenòmens diglòssics perquè una llengua de prestigi pretén marginar i relegar a una divisió inferior a una altra llengua [p. 5]
  • No explicitar ni reconèixer la difícil situació del català a les escoles, malgrat la legislació present des de la dècada de 1980 és una de les principals mancances del document [p. 5]
  • En determinats contextos, molt especialment en la secundària, la immersió no es practica. Certa fragilitat política de les institucions catalanes, certa por a generar conflicte, no han permès arbitrar mesures en aquest sentit, i el document no ho reconeix de manera explícita [p. 5]
  • S’admet la presència de les tres llengües com a vehiculars, la qual cosa explicita (i en certa mesura reconeix una situació que ja es venia donant) que el català recula respecte als plantejaments inicials de la Llei de Normalització Lingüística 1983, i que el Departament reconeix que aplica criteris similars al TIL de Les Illes Balears o les pràctiques d’escoles bilingües implantat a la Comunitat de Madrid des de fa una dècada. I aquest és un joc de suma zero. Les hores de presència que guanyen unes llengües, les perden una. [p. 6]
  • És una manera de reconèixer algunes de les acusacions per part d’entitats de defensa del castellà, segons les quals, la immersió lingüística perjudica l’alumnat castellanoparlant, [p. 7]
  • El document avala la presència del castellà com a llengua vehicular en aquells espais on el context sociolingüístic és majoritàriament catalanoparlant [p. 7]
  • A partir de constatacions empíriques, la impartició de currículum en anglès ha donat molts problemes. Enlloc apareixen referències a informes de plans pilot o avaluacions d’experiències que han tingut lloc a escoles catalanes, que sembla, no han anat massa bé [p. 7]
  • L’àrab és la llengua de l’administració i l’àrab clàssic, la de la religió, i és d’una família (semítica) molt diferent de la dels parlants amazics (afroasiàtica). Establir convenis amb el govern del Marroc per contractar lectors d’àrab seria com importar a Catalunya l’opressió nacional que ja patien al seu territori i perpetuar la marginació de la seva cultura [p. 8]
  • En una situació similar ens podríem trobar amb el xinès. La majoria dels xinesos catalans provenen de Qingtian, una petita zona de Zhejiang i parlen una variant del shangaiès, molt allunyada del mandarí [p. 8]
  • No és cap secret que ERC, que domina la conselleria sembla fer una aposta estratègica que tracta de captar les velles estratègies i xarxes clientelars de l’antigament influent PSC en base a l’objectiu explicitat d’”eixamplar la (seva) base. En segon terme, polítiques que satisfacin els governs de la Xina i el Marroc –malgrat que no beneficiïn les comunitats respectives- poden tenir cert atractiu diplomàtic en processos d’internacionalització de l’economia catalana. [p. 9]
  • L’apartat dedicat al projecte lingüístic de centre conté elements altament preocupants. En primer lloc, un excés d’autonomia que deixa en mans de les direccions, més que de la pròpia comunitat educativa, la política lingüística del centre. Això deixa en una situació de vulnerabilitat la llengua catalana, més permeable a pressions externes quanta més capacitat de decisió hi hagi en el despatx de direcció. [p. 10]
  • Al llarg de tot el document, es fa referència al “català i l’aranès” com a llengües pròpies del país. Respecte a aquesta darrera, tot i que tradicionalment ha rebut aquesta denominació, és incorrecta. Per qüestions més polítiques que lingüístiques s’evita parlar d’”occità”, que seria el terme més correcte. Entenem que el Departament hauria de fer aquest pas. [p. 11]
  • Bona part de les idees contingudes aquí responen a una legítima i justificable ambició. Es parla d’atenció individualitzada, de promoure la llengua oral, d’incardinació amb la comunitat educativa. tanmateix, enlloc es parla de recursos, ni ràtios, ni desdoblaments, ni formació, elements absolutament imprescindibles per al domini de, com a mínim, les quatre llengües (català, castellà, i dues estrangeres) que l’alumnat ha d’aprendre. Sense recursos, aquests objectius són paper mullat [p. 12]
  • Els successius plans d’estudis han empès a la marginalitat els estudis de literatura, font fonamental per assolir els objectius proposats. Les literatures han perdut un pes molt gran en els currículums, i alhora, la metodologia tradicional (centrada a estudiar corrents, generacions, estils,…) i amb fragments molt breus de textos literaris, ha menystingut la més interessant metodologia anglosaxona d’estudi i anàlisi d’autors i obres literàries en profunditat [p. 12]

També us pot interessar:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

El nou model lingüístic no resoldrà el problema

8
Publicat el 27 d'octubre de 2018

El nou ‘Model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya’ és una defensa del bilingüisme, aquesta fal·làcia que pretén fer creure que Catalunya ‘té’ dues llengües i que aquesta situació s’ha de mantenir perquè ens enriqueix, ens agermana i ens allarga la vida. Tot i que el document diu que el català és ‘llengua pròpia’, en el fons considera que ho són tant el català com el castellà. La insistència constant a anomenar llengües ‘estrangeres’ totes aquelles que no són ‘oficials’ és una manera d’acotar el cap a la legalitat del règim del 78. Són ‘estrangers’ l’amazic, el mandarí o l’àrab, però el castellà no. El bilingüisme no es toca.

«Aquest és el punt de partença del nou model: eixir de l’institut sabent-se expressar en català i castellà, en castellà i català. I aquest és també el punt d’arribada»

A les primeres pàgines ja es deixa clar que l’escola s’ha acomodat a aquest objectiu i que el continuarà servint: ‘Actualment, després de més de 40 anys d’aplicació d’aquest model educatiu, les noves generacions de ciutadans de Catalunya, quan acaben l’ensenyament obligatori, estan en condicions d’expressar-se, tant oralment com per escrit, en les dues llengües oficials’ (p. 9). I a la pàgina següent: ‘Es pot dir que l’escola, a Catalunya, ha aconseguit bilingüitzar el conjunt de la població que hi ha passat’ (p. 10). Fins i tot quan es torna a proposar la immersió no és pas perquè el català acabi essent la llengua predominant en la societat, sinó simplement per ‘compensar’ la presència aclaparadora del castellà (p. 10). Ah, i que ningú no pateixi per la supervivència del castellà: ‘El coneixement de la llengua catalana […] no ha significat en cap cas que el coneixement del castellà hagi disminuït’ (p. 9).

Aquest, doncs, és el punt de partença del nou model: eixir de l’institut sabent-se expressar en català i castellà, en castellà i català. I aquest és també el punt d’arribada, amb uns afegits molt encomiables, per exemple, tenir coneixements més sòlids de llengües ‘estrangeres’ i haver adquirit sensibilitat i respecte per totes les llengües d’ús del Principat. Uns objectius justificats i vestits amb estudis seriosos i bibliografia a balquena, però que seran fum si no s’hi esmercen diners (en planificació, en formació i en sous de professionals).

La primera cosa a objectar és el propòsit fonamental: hem de voler consolidar una ‘societat bilingüe’? Sembla estrany que un filòleg de formació consistent com és Josep Bargalló contribueixi a amagar la realitat: les societats bilingües no existeixen, perquè la tensió entre dues llengües en contacte sempre es resol a favor de l’una o de l’altra. Fa anys que la sociolingüística hi insisteix: si ‘s’actua’ adequadament, la llengua feble es pot arribar a ‘normalitzar’ (restaurar-se com a llengua pròpia i predominant); si no ‘s’actua’ adequadament, la forta s’imposa i fa desaparèixer la feble. Sortim al carrer, parem l’orella i de seguida deduirem si caminem cap a la normalització o cap a la substitució.

Però bé, siguem càndids i imaginem que és possible aquesta convivència equilibrada en pau i harmonia entre dues llengües. ‘Les noves generacions estan en condicions d’expressar-se […], tant oralment com per escrit, en les dues llengües oficials’, diu el document. Vejam: qui pot sostenir aquesta afirmació sense enrojolar-se? Qui es pot empassar que tots els alumnes de la nostra escola s’acaben expressant tan bé en català com en castellà? Deixeu-me ésser políticament incorrecte per a proposar-vos una prova: comparem el castellà de Marta Rovira amb el català de Gabriel Rufián. Ella –que va estudiar tan sols tres hores de castellà cada setmana fins a divuit anys– sap expressar-se en castellà amb fluïdesa, ni que sigui fent aquelles eles i aquells enllaços sonors que treuen de polleguera la Brunete; ell –que figura que va estudiar pràcticament totes les hores en català– gasta una llengua farcida d’interferències fonètiques, gramaticals i lèxico-semàntiques, impossible d’entendre si no saps castellà. Aquesta és la realitat. Més ben dit, una part de la realitat. La realitat és que nombrosos alumnes surten de l’institut sense saber parlar gairebé la llengua del país. La realitat és que si una professora diu ‘pair’ en una classe de tercer d’ESO hi ha alumnes que arrufen el front perquè no l’entenen. La realitat és que en moltes aules als pronoms adverbials ja els han cantat les absoltes. La realitat és que qualsevol professor que vulgui fer servir recursos d’internet (de films a programes científics divulgatius) haurà de recórrer al castellà massa sovint —i això són més hores en castellà que no consten a l’horari…

«No podem eludir fets tan greus com ara les deficiències lingüístiques de molts mestres joves  Ni que la inspecció educativa s’acluca d’ulls quan un director d’institut li notifica que un professor no compleix l’obligació de fer les classes en català. Ni que a les oposicions de secundària es bandeja l’exigència d’expressar-se en català correctament…»

I ara ens arriba un ‘nou model’ que fa el sord a aquesta realitat. Dit d’una altra manera, sembla que per a elaborar aquest nou model no s’hagin tingut en compte els (mals) resultats del vell ni les causes d’aquests resultats. Perquè no podem eludir fets tan greus com ara les deficiències lingüístiques de molts mestres joves (els mestres que ensenyen llengua als nostres fills i néts), tal com exposava en un article la professora Mònica Barrieras. Ni que la inspecció educativa s’acluca d’ulls quan un director d’institut li notifica que un professor no compleix l’obligació de fer les classes en català. Ni que a les oposicions de secundària es bandeja l’exigència d’expressar-se en català correctament… Potser totes aquestes ‘anomalies’ s’havien d’haver corregit si volíem que aquest nou model fos creïble.

Per una altra banda, el document conté paràgrafs inquietants: pel contingut, per la redacció o per totes dues coses. Hi ha un apartat titulat ‘L’ús vehicular del castellà amb alumnat de llengua inicial catalana, en entorns de catalanització plena’ (p. 30-31). Amb aquest títol, ja sabem que ens hi explicaran un conte de fades: que hi ha uns indrets endarrerits on els nens acaben l’ESO sense dominar el castellà i que aquest model els farà sortir de la ignorància amb més hores en castellà —i menys en català, són faves comptades— per compensar els perills de la ‘catalanització plena’ de l’entorn. (Conseller, no vull que m’expliqueu on hi ha ‘catalanització plena’ perquè sabeu que això és una invenció. Si us plau, suprimiu aquest paràgraf: és insultant. No ens masegueu més per aquesta dèria d’eixamplar la base.)

Però la més bona és que, sorprenentment, aquest apartat no se centra pas en els ‘entorns de catalanització plena’, com ens prometia el títol, sinó a l’inrevés: en els indrets de castellanització predominant. I és ací on diu: ‘En aquesta situació [en què el castellà és molt majoritari], el castellà s’ha d’ensenyar com a llengua primera dels alumnes, ja que la portaran de casa i de l’entorn. Caldrà, però, que l’escola aprofundeixi en els registres formals de la llengua [castellana] i que sàpiga valorar la diversitat, cada cop més present al nostre país, d’aquesta llengua (especialment amb parlants que provenen de l’Amèrica llatina).’ A què treuen cap, aquestes consideracions? És, simplement, un paràgraf —entaforat on no toca— per a donar peixet a la immigració sud-americana? I encara més: ja és cas que parlem de la varietat del castellà i no fem ni un trist esment dels Països Catalans ni de la necessitat d’entendre i valorar les variants geogràfiques del català. Un descuit ben significatiu.

«Ens volen fer creure que no hi ha cap llei que digui que la llengua vehicular de l’ensenyament secundari és el català. I tant, si hi és: la llei d’educació de Catalunya diu, explícitament: ‘El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu.’»

L’altre paràgraf que ens hauria de fer esbatanar els ulls és aquest (p. 13): ‘Les llengües curriculars (català, castellà i estrangeres) es tracten com a llengües d’aprenentatge i com a vehiculadores de continguts durant el temps lectiu i el temps escolar d’acord amb els projectes lingüístics de cada centre.’ Retinguem això: el castellà (també), llengua vehiculadora de continguts d’acord amb la decisió de cada centre. I ara pensem en una escola de l’àrea de Barcelona amb molts alumnes nascuts a la Xina, al Magrib o a l’Europa de l’Est. I pensem en un equip directiu poc sensible a la necessitat de salvar la vida del català i molt sensible a la realitat de l’entorn immediat; un equip directiu que pensa que perquè els alumnes ‘estrangers’ es puguin integrar fàcilment al barri els serà molt més útil el castellà que no el català. Si és la direcció que decideix com es reparteixen les hores, cap on creieu que es decantarà? Sincerament, calia escriure-ho, això?

Finalment, m’agradaria desmentir dues cantarelles que he llegit aquests dies, fins i tot dites pel conseller. La primera és que no hi ha cap llei que digui que la llengua vehicular de l’ensenyament secundari és el català. I tant, si hi és: la llei d’educació de Catalunya (títol II, art. 11) diu, explícitament: ‘El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu.’

La segona tergiversació és que el Departament d’Ensenyament no té un cos d’inspectors. Tots els inspectors que visiten els nostres centres educatius són, com qualsevol mestre o professor, funcionaris dependents de la Generalitat: examinats, coordinats, avaluats i pagats pel Departament d’Ensenyament. Concretament, depenen de la Subdirecció General de la Inspecció d’Educació, que té una pàgina web on se n’especifiquen les funcions. Per tant, no hi ha excuses: si els inspectors, fins ara, no han actuat en els casos d’incompliment de la llei és perquè el departament no ho ha volgut. És una qüestió de coratge, no pas d’impediment estructural.

«No cal fer més documents, conseller. És l’hora d’actuar»

Com a ciutadà que ha lluitat i lluita per tenir un país normal, m’agradaria veure un govern que no fa gests de cara a la galeria, sinó que malda per protegir la llengua pròpia; que actua per aturar el drama actual, concentrat a les àrees de Barcelona i Tarragona, sobretot, on milers i milers d’alumnes acaben l’escolaritat sense saber parlar català, perquè només l’han après passivament, perquè no l’han sentit ni al pati ni al menjador, perquè a classe el professor no els ha exigit que el parlessin, perquè moltes vegades fins i tot el professor (contravenint la norma que diu quina és la llengua vehicular) fa les classes en castellà.

No cal fer més documents. És l’hora d’actuar.

Jordi Badia i Pujol (@jbadia16)
filòleg i professor d’ensenyament secundari en excedència

També us pot interessar:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

De què ens planyem si sempre ens lamentem?

2
Publicat el 20 d'octubre de 2018

Heus ací una dotzena de brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. De què ens planyem, si sempre ens lamentem?

2. Més estris i no tants utensilis

3. Perquè la llengua no se’n vagi en orris

4. El «lo» ens desballesta la llengua

5. Tornem-hi de nou altra vegada

6. Sense manies!

7. La filòloga Alemany atonyina la llengua

8. Ja n’hi ha prou de tan «suficient»

9. Càsum dena, quina llengua tan precisa…

10. Partits que fan el préssec

11. Tavelles, fesols i bajoques

12. S’han cagat a les calces

Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Salvar mots

2
Publicat el 6 d'octubre de 2018

Vet ací els brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Salvar mots

2. Un president sensible a la llengua

3. Pla, ara fa cent anys, el primer d’octubre

4. Laura Rosel ja no diu «què tal»

5. «No puc amb ell»? No ho suporto

6. Té raó o no?

7. La llengua es mereix una seguda

8. Per què coi ens hem de conjurar?

9. No deixem la llengua a l’estacada

10. La «mateixa» cançó de l’enfadós

11. En cerca de les busques

12. Eixuguem amb l’assecador?

13. En Coromines «no tenia per què» dir mentides

Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins | Deixa un comentari

Callús, per exemple (ara que fa un any)

0
Publicat el 28 de setembre de 2018
Entrada est de Callús.

Érem molt amics, amb en Toni. Bé, en José Antonio, com es deia llavors, tot i que tothom l’anomenava pel primer cognom, un d’aquests que acaba amb zeta. Els seus pares treballaven a la fàbrica, d’ençà que havien arribat d’Andalusia, l’any 1969. A l’escola ens vam fer molt amics. Recordo que quan teníem dotze anys ens llevàvem cada dia mitja hora més d’hora que no els altres i anàvem a córrer, abans d’entrar a estudi.

Després jo vaig anar a l’institut i ell a la fàbrica. I ens vam allunyar.

Al cap d’anys, quan vaig tornar a viure a Callús, no es pot dir que fóssim amics íntims, però si ens vèiem pel carrer sempre ens saludàvem i xerràvem. Amb una diferència respecte de la infantesa: ell mantenia el castellà, però jo ara li parlava en català. No semblava que en fes gaire cabal.

De petits, no havíem parlat gairebé mai de política. Recordo, això sí, què em va dir quan van ficar els meus germans i el meu pare a la presó. Va mirar d’ésser respectuós, però li va sortir de l’ànima: «Si mana en Franco s’ha d’obeir en Franco.» Aquell dia sí que em va fer ràbia. Però després ja em va passar.

Molts anys més tard, el 2009, en vam tornar a parlar, de política. Fou un diumenge al matí, a la carretera. «No m’agradaria que em fessin triar: jo sóc d’allà i d’aquí», em va dir, tens. Era poc abans de la consulta per la independència. No va pas votar.

Al cap de dos anys em va tornar a aturar, davant l’escola, un dia a migdia. I em va deixar garratibat: «No hi ha res a fer. Hem de fotre el camp. Només espero que a en Mas no li tremolin les cames.» Tot això en castellà. En Toni parlava sempre en castellà, i això que la dona és catalana d’arrel i el fill parla català més bé que no pas jo.

En Toni fou un dels qui el primer d’octubre de l’any passat van rebre de valent, a l’escola Joventut de Callús. Surt en aquestes imatges:

Me’n va parlar l’endemà, en la concentració que vam fer davant la casa de la vila. I l’endemà passat, el dia de la vaga, també hi era, amb tota aquella gentada davant l’escola. Suposo que, inconscientment, aquell dia per primera vegada em va parlar en català. No li vaig pas dir res.

En Toni és un exemple com tants n’hi ha, com molta gent provinent de la immigració espanyola. Hi ha qui se’n va adonar el 2008, hi ha qui ho va veure el 2010. Hi ha qui es va trobar arrossegat cap a la Via Catalana, el 2013. Hi ha qui va topar de cara amb un guàrdia civil el 2017…

En fi, no us vull cansar. Després d’allò d’ara fa un any, en Toni va esdevenir un dels membres més actius del CDR local, un grup excel·lent, ple d’encerts. Un grup en què, diguem-ho tot, els fills de la immigració espanyola voregen el 50%.

A Callús, d’ençà de l’octubre republicà, aquest grup no ha cessat d’organitzar concentracions, d’acompanyar els encausats al tribunal d’injustícia, de convocar la gent per a anar cada diumenge al vespre als Lledoners, o bé ara i adés a les manifestacions de Manresa i de Barcelona, de penjar llaços, d’embolicar monuments de color groc… Hi ha hagut moments durs, d’una vera crueltat, com aquell episodi de l’home del cúter. Però, lluny de rendir-se, aquest grup ens ha tret la son de les orelles a tots i, sense defallir ni avergonyir-se de res, ha aconseguit que la gent hi contribuís. Avui a Callús no pots fer ni cent passes sense ensopegar amb una estelada, un llaç, una pancarta…

Som en període de resistència, però a Callús ja som lliures. Sé que penseu que no, que encara depenem d’Espanya i tal i tal. Però el cap ja el tenim lliure. Era el pas més important.

Reixa davant la residència.

Això volia dir-vos: que gràcies a gent com en Toni avui som més a prop de la llibertat que no pas ara fa un any. Sens dubte.

Façana de la casa de la vila.
Carrer de Montserrat.
Carretera de Cardona
Barana de l’aparcament públic.
Cobert de la plaça del Doctor Vers.
Façana del passeig d’Anselm Clavé.
Façana de la carretera de Cardona.
Pancarta davant la casa de la vila.

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies | Deixa un comentari

Què tal, Laura?

1
Publicat el 22 de setembre de 2018

Heus ací la dotzena llarga de brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Què tal, Laura?

2. «Filòlegues», se us ha girat feina

3. De pals, bastons i garrotades

4. Com no dir «un pronto»?

5. Feliç diada?

6. Que vèstia!

7. Com no dir «a bote pronto»?

8. No esborrem la llengua

9. Amb anys o sense?

10. Enfarfegats de possessius

11. Si volen guerra, en tindran

12. El català «light», contra els llibres

13. Com s’ha de cridar independència?

Si voleu veure tots els brins, cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari