Ja s’entén que hem de protestar i rebel·lar-nos quan els neofranquistes del PP o Ciutadans profereixen aquestes amenaces, com ara la de fulminar el sistema lingüístic de l’escola catalana, això que hom anomena immersió. És clar que hi hem de plantar cara, no vull pas dir que no.
Però m’agradaria enfocar-ho d’una altra manera, pensant més en nosaltres que no en ells. Qui s’ha aturat a pensar què passaria, si es complissin aquestes amenaces? Que molts alumnes que fins ara rebien les classes en català ara les rebrien en castellà? I que, per tant, alguns mestres i professors que fins ara feien les classes en català serien obligats a fer-les en castellà? Aquest és el canvi pretès? Bé, això no serà possible si la resistència dels mestres i dels pares —dels pares, també, espero!— és rotunda. I si resulta que hi ha centenars, milers o centenars de milers de pares que marquen una casella per dir que volen classes en castellà per als seus fills? No ens esparverem, tampoc. Som en un moment efervescent, també, de l’espanyolisme i, avui, l’oposició a l’independentisme es podria expressar marcant una casella. Però si només sabem veure la casella marcada ens equivocarem. Vull dir que és clar que hem de combatre el 155, però això no ens hauria d’estalviar una feina que tenim pendent i que no hem sabut fer bé durant aquests quaranta anys de presumpta democràcia.
Potser no m’explico gaire bé. M’entendreu més amb uns quants exemples.
Exemple número 1: en Fernando
El cas és real, tot i que no es deia Fernando. Vaig treballar amb ell qui-sap-los anys. El 2002, quan vaig ésser cap d’estudis de l’institut, vaig voler saber en quina llengua feia les classes, vist que parlava amb tothom en castellà. I m’ho va confirmar: les feia en castellà. Li vaig demanar per què i em va respondre que era la seva llengua i s’hi sentia més còmode. Li vaig dir en quina llengua havia fet les oposicions: la part escrita, en català; l’oral, en castellà. Ah, i al tribunal tothom li havia parlat en castellà. Bé, el fet és que a l’equip directiu ens va semblar adient de dur el cas a la inspecció, car era un incompliment de la llei. Sí, l’inspector en va restar assabentat. I tal dia farà un any.
Exemple número 2: les oposicions de tecnologia
Un company de l’institut em va demanar si volia fer de suport al tribunal d’oposicions que ell presidia. Havia de revisar les primeres proves escrites i posar-hi una nota. Un dissabte al matí vam anar a una ciutat del Vallès i vaig revisar lingüísticament els exàmens. Alguns escrivien en un català tan deficient que feia vergonya. Els vaig desaprovar i el president del tribunal els ho va comunicar. No us puc descriure la reacció d’aquells individus. Només us diré que els crits se sentien des del cafè de davant. Hi va haver impugnacions i tot.
Exemple número 3: el plany de la lingüista
Una vegada, una lingüista important i sàvia em va explicar que s’havia anat a queixar a l’institut dels seus fills, perquè hi havia professors que hi feien les classes en castellà. La directora li va dir dues coses, i me les crec totes dues: que no pensava fer res i que ningú més no s’havia anat a exclamar per allò.
He de posar dos exemples més, però de primer he de fer una consideració. El català, ens el poden matar des de fora, com ja gairebé han fet els francesos a Catalunya Nord; aquesta seria la via PP-Ciutadans (sobretot Ciutadans, que va néixer per fer aquesta croada). Però, atenció, també el podem anat matant a pessics nosaltres solets. Això s’entendrà més bé amb aquests dos exemples.
Exemple número 4: la mestra novella i les vocals neutres
L’any passat, els meus fills petits (feien tercer de primària) van tenir una mestra substituta que venia de l’àrea metropolitana de Barcelona. A l’hora d’explicar la vocal neutra, els va dir que el mot petit no en tenia cap. Alguns alumnes se’n van estranyar i ella els va dir que observessin que la E es pronunciava A. Així: pA-tit. M’ho van explicar tots dos (són bessons i van a la mateixa classe) i ho va confirmar una altra mestra, que es va haver d’encarregar de rectificar la seva companya.
Exemple número 5: Mònica Barrieras ens fa esgarrifar
Per a entendre l’exemple anterior i adonar-se com degradem la llengua nosaltres mateixos, us recomano molt vivament que llegiu l’article «Ja hem comprat la Grossa», escrit per Mònica Barrieras, del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, i publicat a VilaWeb el desembre del 2016. Hi ha un moment que parla de les aptituds fonètiques dels estudiants d’educació, és a dir, els futurs mestres, que seran el model de llengua dels nostres fills:
«Hi ha joves estudiants de la Facultat d’Educació que descobreixen a primer de carrera que no saben pronunciar bona part dels sons del català no compartits amb el castellà (ni esses sonores, ni vocals obertes, ni africades sonores…). Sorpresos, i de vegades amb sensació d’haver estat estafats, declaren que mai ningú no els ho havia dit, que mai ningú no els ho havia corregit. Això sí, diuen que han estudiat fonètica i que han fet transcripcions. Aquests alumnes de vegades argumenten que són capaços de parlar i de comunicar-se en català, i que només és una qüestió d’accent. Però el que se’ls demana no són eles lateralíssimes i vocals neutres neutríssimes, sinó tot just els sons de la llengua, que tenen caràcter distintiu. No és igual casar que caçar, déu que deu, ni lloc que joc.»
És clar que hem de lluitar per a treure’ns del damunt aquesta llosa del 155. I, més enllà: hem de persistir per alliberar-nos d’un estat que no ens deixa respirar. Però també hem d’ésser conscients que la salvació de la llengua no la garantirà la independència, ans dependrà d’una determinació que fins ara no sempre hem tingut com a poble. Tant de bo aquest embat d’ara ens faci reaccionar.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Suposo que tots els que van a declarar al TSJC, al TS, a l’AN,.. no renuncien al seu dret de declarar en català. O sí?
No cal que ho juris!
Potser aclarir que de fet el sistema que tenim Catalunya és el de conjunció lingüística, amb immersió en força zones, però en principi és conjunció. Ja comencem per a no saber el nom de la cosa que tenim.
A més, sí, la responsabilitat de la llengua és nostra i no ben bé de Madrid, que allà ja sabem de quin peu calcen, per bé que com que la culpa és sempre de Madrid molts dormen tranquils, aquí. És clar que amb la recent pseudo-polèmica del pseudo-etiquetatge en català de Consum en tenim un bon exemple com d’un pet en fem cent esquerdes. Per començar, que Consum no etiqueta en català, no ho ha fet mai. L’etiquetatge dels seus productes de marca blanca és íntegrament en castellà i només en castellà, sols que a sota del contingut del producte, en més petit, hi posen el nom del que hi ha a dins en català. Així doncs, si tenim zumo de naranja, a sota en petit hi posen suc de taronja, i anar fent. Una petita concessió a l’idioma del país, que a Catalunya ens ha permès aprendre què és el dacsa o les creïlles, per exemple, malgrat que són dues denominacions que tampoc es diuen a tot el País Valencià ni de bon tros. El cas és que l’empresa Consum ha decidit de treure la denominació en català i ja tenim el galliner esverat… però a mi m’agradaria saber enmig de tota aquesta esveramenta, quants d’aquests que diuen que mai més tornaran a Consum… on aniran, doncs? Quina és l’alternativa? A Catalunya encara me’n ve alguna, però al País Valencià? És més, tots aquests que de cop i volta han quedat «desemparats», quina llengua fan servir a la seva feina? En quina llengua etiqueta la seva empresa? És més, en quina llengua fa els comunicats interns la seva empresa? I les factures, albarans, tiquets? Ves que no tinguéssim un mal de ventre, ara… en quina llengua parlen aquests que es queixen quan els parlen en castellà? És clar que també és bo de saber que a Catalunya hi ha una llei feta per la Generalitat que diu que tots els productes que es venen al territori han de ser, com a mínim, etiquetats en català, però ai las! Resulta que la Generalitat mateixa no fa complir aquesta llei i que quan se’ls en demana el perquè, miren cap un a altre costat, i sí, en aquest cas el mal no ens ve d’Almansa. Però bé, per a no deixar ningú sense criticar, també diré a la gent de Consum –i per extensió a la resta–, que tots plegats estem tips de comprar productes etiquetats en portuguès –a vegades no te n’adones que estàs llegint en portuguès fins que no has arribat a la meitat de les instruccions– grec, anglès, francès, turc, lituà, suec, àrab, i unes quantes llengües més, i que aquests productes són els mateixos a València, que a Barcelona que a Salamanca, és clar que si a Salamanca els molesta un producte on també hi hagi el català, llavors és prou clar que tenim un problema, però això últim ja ho sabíem, o no?
Als seus peus resto.
Ja és hora que veiem que el rei va despullat. A l’àrea metropolitana la immersió és de cartró pedra, un decorat de nom bonic.
I no parlem de secundària perquè allà és inexistent
Cal que parleu també del català de les tertúlies dels audiovisuals en català. Dóna ganes de plorar sentir coses com: EN aquí, sóc amic AMB ell, si ENZE la tomben, PORTANZE, DONANZE, DUNZE, problema complexE, telèfon fixE, demanar EN els experts, arribar EN, donar EN, crec DE que, penso DE que, no ens ASsent, no les ASsap, ens ASsembla, és unA situació en EL que, comiSió,
PreSió, etc.etc.
I qui diu aquestes rucades ? Doncs directors de tertúlia, tertulians, intel.lectuals, filòsofs, escriptors i polítics de primeríssima fila. I aquí no passa res res. No cal dir noms; només cal escoltar.
Un altre dia parlarem de l’ús de mots en anglès, casi sempre pronunciats malament.
Ja firmaria que el problema fos només d’adequació: emprar vulgarismes o col·loquialismes (però interns, genuïns, no pas causats per la interferència del castellà) en un context en què els parlants haurien d’emprar un registre més formal, com passa a les tertúlies dels mitjans en llengües sanes i normals, on és inconcebible que una persona culta no domini aquest registre.
El 2008 Sánchez Piñol ja demostrava per què a (gairebé) tothom, paradoxalment, li interessava negar que la immersió era una farsa: tant a favorables com a contraris:
http://projectetraces.uab.cat/tracesbd/avui/av080221_01.pdf
És totalment cert, però potser parcial en alguns aspectes. Certament que la fauna pepera, ciutadana i també sociata és un factor a tenir en compte. Però estic convençut que n’hi ha un altre molt més important que sovint es negligeix: la incompetència, tant la d’individus particulars com la d’un sistema que no la detecta.
I ho veig pel fet se ser científic i perepunyetes en ciència. Les errades que he vist en ciència elemental, tant sobre els meus fills com pel que m’han explicat altres persones, són del mateix ordre que les comentades en l’article respecte la llengua. He vist professors que confonien l’invers d’un nombre amb el seu negatiu, que pensaven que la Lluna tenia forma com de moneda i no pas d’esfera —suposo que era per allò de les dues cares—; que si un nen multiplicava 15 × 15 de memòria, el suspenien perquè segur que ho havia copiat; que ensenyaven que les roques i els minerals estan formats per substàncies químiques, però els éssers vius no. Tot això a ESO.
Potser tot plegat és una conspiració per baixar el nivell dels alumnes?
No ho crec, no veig, en general, mala fe on només hi ha incompetència. I no dic en absolut que no sigui essencial remeiar-ho, començant pel català.
En el cas de la llengua, penso jo, el primer pas és canviar absolutament el sistema de nivells, ara no garanteix absolutament res. Per a persones com jo, segurament obtenir un nivell seria una mena de tràmit administratiu on probablement fracassaria per culpa de qualsevol subtilitat en la que no penso en absolut quan escric o parlo. Caldria per obtenir una dada realista, al menys dues proves relativament llargues d’expressió oral i escrita, sobre temes no preparats prèviament, sense errades manifestes ni, sobre tot, sistemàtiques. Amb uns criteris per detectar especialment els problemes amb els que ara ens esgarrifem i sense preguntes de les que es poden contestar memorísticament.
Insisteixo, en ciència general, la que afecta el dia a dia de les persones, igual. Qui no en tingui una visió mínima o que sustenti idees delirants, fora.