Notaris o forenses? (Sobre la ‘irlandització’ del català, 1)

Quim Monzó, en el discurs de recepció del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va posar èmfasi en el perill que el català s’irlanditzés. Ho va explicar així a TV3:

Després en va parlar encara en més entrevistes, com ara aquesta que li va fer Montserrat Serra, de VilaWeb, amb un títol ben explícit («Diuen: “No vull” Però de què em parles? No vol que l’aixafi un cotxe o no vol menjar peres? Ah: “No en vull!”»).

Tanmateix, al cap de pocs dies la polèmica ja es va esvair, com sol passar avui amb la majoria de les polèmiques.

I mentrestant la irlandització avança al galop, sense brida ni aturall.

Quan Monzó parla d’irlandització fa referència al gaèlic d’Irlanda. Per a entendre’ns, aquest procés pot tenir dos finals: o bé que la llengua sigui parlada per molt poca gent, o bé que esdevingui irrecognoscible (en el nostre cas, seria un espanyol amb alguna particularitat deguda al substrat català). Un català irlanditzat serà, doncs, o bé residual, o bé totalment desfigurat, o bé totes dues coses alhora. Abans d’aquest advertiment de Quim Monzó, hom parlava sovint de galleguització, perquè els nostres mitjans tenen més present el cas del gallec, una llengua que, en compte de tornar al portuguès per a enfortir-se, es desfà dins el castellà, encara més acceleradament que no el català.

De segur que molts de vosaltres penseu que el català no ha pas de patir, perquè tenim TV3, i diaris i revistes, i una escola en català… Ah!, i l’Institut d’Estudis Catalans, i un govern, i un parlament que legisla en favor de la llengua. I, sobretot, una població que vol mantenir la llengua viva… De debò que tenim tot això?

Feu un cop d’ull a aquesta portada, si us plau, i observeu-hi les tres marques.

A un lector que encara mantingui una català sòlid, aquestes tres expressions l’han de sobtar:

—La primera observació és sobre una errada morfològica: «llums llargues» (calcat del castellà «luces largas») s’hauria de dir «llums llargs». La diferència entre «la llum» (l’energia) i «el llum» (l’aparell, el dispositiu) és establerta pel diccionari. Un «llum llarg» és un dispositiu que fa més llum que un «llum curt». Al DIEC, per exemple, hi trobem: «Llum de posició. Llum curt.»

—La segona observació, «[…] fins que el TEDH es pronunciï», conté tres anomalies sintàctiques, també per influència del castellà («[…] hasta que el TEDH se pronuncie»). En català no traduït, això seria: «[…] fins que el TEDH no s’hi hagi pronunciat». De totes tres anomalies, l’absència del pronom adverbial hi és la que fa més mal.

—La tercera observació és sobre lèxic: «[…] per als pròxims tres anys». Tenim el català empastifat de «pròxims» (i de «propers»). Aquesta proliferació, deguda al castellà («los próximos tres años») ha arraconat termes vius com ara «vinent»: «[…] per a aquests tres anys vinents». En contexts molt habituals, també ens ha fet oblidar l’adjectiu «entrant», tan corrent fa pocs anys («La setmana entrant» en lloc de «La pròxima setmana»).

«Si la pressió enorme del castellà desnaturalitza el català i els qui poden contribuir a aturar aquesta pressió fan de notaris i prou, l’embranzida serà més forta»

Són tres eleccions conscients. Vull dir que el model de llengua del diari les permet, les afavoreix o les propugna. Aquest model parteix d’una premissa: el bon català s’ha d’acostar tant com sigui possible al «parlar de la gent». D’aquest punt de vista, la funció dels responsables lingüístics ha d’ésser com la dels notaris: han de prendre nota del català «del carrer» i adaptar-s’hi, és a dir, adaptar-hi el model del seu mitjà de comunicació. Ja hem parlat en molts articles del català de TV3 (en aquest, per exemple): molts programes revisats per correctors contenen castellanismes lèxics o gramaticals. I això ha de respondre per força a una tria conscient.

Això, que pot semblar bonic («democràtic», diuen aquests responsables), al capdavall és una de les causes de la irlandització. Per què? Molt simple: si la pressió enorme del castellà desnaturalitza el català (parlat i escrit) i els qui poden contribuir a aturar aquesta pressió fan de notaris i prou, l’embranzida serà més forta, car els «nostres» mitjans de comunicació propagaran aquest català desnaturalitzat «del carrer» i encara el reforçaran. En aquest context, la neutralitat és passivitat; i la passivitat és, de fet, una manera de contribuir a la degradació.

Ara imaginem que aquesta mateixa idea, en compte d’aplicar-la a la qualitat de la llengua, la volguéssim aplicar a l’ús social. Pensem, per exemple, què ha de fer l’administració perquè els catalans no abandonin la llengua. S’han de fer campanyes perquè la gent parli català? No: l’administració ha de fer de notari, ha d’ésser neutra i deixar que tot faci el seu curs; cadascú que parli la llengua que vulgui. Hem de demanar als catalanoparlants que no canviïn quan l’interlocutor parli en castellà? No: que ho decideixin lliurement; prenguem nota de llur capteniment, però siguem «democràtics» i no ens hi fiquem. Els cartells de les botigues són majoritàriament en castellà. Cal fer-hi res? No: anotem-ho i prou. Que als tribunals, els magistrats i fiscals no parlen català ni per mal de morir? Quiets, registrem-ho i prou, siguem notaris. Que al pati de l’escola els alumnes parlen en castellà? Si ho volen fer així, quin mal hi ha?

I ara pensem una mica: si la major part dels alumnes tenen per llengua pròpia el castellà potser caldria considerar que hi ha d’haver més hores de classe en castellà. I si hi ha un gruix important de població que parla castellà, per què TV3 no fa programes en aquesta llengua?…

Oi que no cal que us demani què us recorda aquesta posició tan «neutra» en l’ús de la llengua? Efectivament, és la posició unionista, la de Ciutadans i del PP. En nom de la «democràcia» i de la «llibertat de tria», es permet, s’afavoreix, que l’ús social del català vagi reculant.

De fet, els primers teòrics i propagandistes del model de llengua «acostat a la parla del carrer» (el que propugna TV3) foren Ferran Toutain i Xavier Pericay, autors del llibre Verinosa llengua. Com vaig explicar en aquest article, més endavant tots dos van ésser fundadors de Ciudadanos; i Pericay avui és diputat i portaveu d’aquest partit al Parlament de les Illes Balears. No dic que tots els defensors d’aquest model de llengua hagin d’ésser per força unionistes. Però sí que crec que la posició de Toutain i Pericay és políticament congruent. Per a no perdre el fil: no em digueu que a Ciudadanos no li faci peça, la irlandització del català: la llengua forta —l’espanyol—, salvada i, sobretot, garantida. La llengua minoritzada —el català—, amb àmbits d’actuació restringits i estructuralment dependent de l’altra. (I qui diu la llengua, diu la cultura. I qui diu la cultura, diu la nació: no és congruent, això?)

«Volent fer de notaris, ves que no acabin fent d’enterramorts. O, per a ésser més precisos, de notaris d’un mort, és a dir, de forenses»

Però no ens perdem i tornem a la feina dels correctors dels mitjans de comunicació. Que la funció del corrector d’un mitjà no sigui la funció passiva del «notari» no vol dir que hagi fer de «fiscal», com diuen alguns. No fugim d’estudi: ha de tenir una funció activa, sens dubte, però ha de consistir a oferir models propis, genuïns, que defugin tant com sigui possible la interferència de la llengua (o les llengües) que la desfigura. Quim Monzó en parla en el vídeo. Ell esmenta el català dels anys quaranta, que tenim ben documentat. Però encara el podem trobar «al carrer» ben viu, si estem disposats a sortir de Barcelona i visitar els Països Catalans, com veurem més endavant. Per salvar el català bé deu pagar la pena fer uns quants quilòmetres, oi?

En fi, simplement volia dir i demostrar que hi veig un gran perill, en la posició «neutral» dels professionals de la llengua. El perill és que, volent fer de notaris, no acabin fent d’enterramorts. O, per a ésser més precisos, de notaris d’un mort, és a dir, de forenses.

*   *   *

PS (1). Quan vaig explicar la idea d’aquest article al meu amic i company Pere Cardús, de seguida em va suggerir aquest títol. Això em va estimular a escriure’l i li ho agraeixo sincerament.

PS (2). No ho hem explicat tot, encara, ni de bon tros. Hem de veure també si aquest model tan «democràtic» i «neutre» propugna solucions que reforcen la unitat de la llengua o bé solucions que la debiliten i la disgreguen. I hem de mirar si, en aquesta època en què tan sovint cal inventar paraules o expressions, aquest model «notarial» va a remolc del castellà o bé defensa la creació pròpia, partint de la llengua genuïna. I com que la irlandització, dissortadament, no depèn únicament dels filòlegs que prenen decisions en els mitjans de comunicació, també hauríem de parlar del paper de l’Institut d’Estudis Catalans. I dels polítics. I de les institucions. I de la societat… Se’ns gira feina, però avui ho deixarem aquí.


Vegeu també:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

17 pensaments a “Notaris o forenses? (Sobre la ‘irlandització’ del català, 1)

  1. I encara hauríeu pogut fer una quarta marca a la portada del diari. On diu “pols judicial”, a quina pols es refereix? Potser volien dir “torcebraç”?

  2. Podeu comprovar si esteu d’acord amb la meva opinió sobre aquell acte: l’IEC el té publicat al seu canal de YouTube.

    Data de publicació: 25 de febr. 2016
    Sala Prat de la Riba de l’IEC, Barcelona, 25/01/2016. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), amb la col·laboració de I’Institut d’Estudis Catalans (IEC), organitza la taula rodona amb Ernest Rusinés, Antoni Bassas, Neus Nogué, Sílvia Cóppulo i Bernat Soler.

    • La idea d’aquest portal és excel·lent. Però és increïble que tingui el contingut que té, és a dir, que es dediqui a beneir i propagar formes que van contra la genuïnitat de la llengua. El doctor Bibiloni n’ha fet unes quantes anàlisis excel·lents, com ara aquesta.

  3. Així és com expliquen aquell acte:

    “Crònica de l’acte de celebració dels 10 anys de l’ésAdir, el portal d’assessorament lingüístic de la CCMA (25 de gener del 2016). — El 25 de gener del 2016, a les set del vespre, la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans va acollir un acte per a commemorar el desè aniversari de l’ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que va néixer el febrer del 2006.”
    http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/143292/142165

  4. Ara fa un parell d’anys es va celebrar a l’IEC el 10è aniversari de l’ésAdir amb una taula rodona.
    L’ambient que hi havia era de molta sintonia entre els responsables de la CCMA, de l’IEC i assistents, de nul·la crítica quant als criteris (tret d’algun detallet) i gairebé de pensament únic.
    Tot plegat va ser desvergonyit i obscè, i com es podria dir en aquests termes “s’ho van fer els uns als altres”…
    http://www.iec.cat/activitats/noticiasencera.asp?id_noticies=1605

  5. TV3 també ha fet mal. Tinc entès que hi ha “experts” que decideixen què es pot dir i que no i que aquests varen decidir fa anys que no es podia tractar de “vos” ningú, estava prohibit.
    Al menys a les comarques de Girona, els vells els tractàvem de “vos”. Per exemple si anava un vell a comprar, li preguntàven Què voleu?.
    Al emu avi jo li deia, que fèu, com us trobeu, etc.
    Malauradament aquesta expressió abans molt estesa s’ha perdut gràcies a persones “ben intencionades” que han treballat per eradicar-la

  6. Comparteixo la línia argumental de l’article i és evident que el català està sotmès a una pressió i un procés de desgast brutals. Compartir espai lingüístic amb el castellà de Castella deu ser del pitjor que li pot passar a una llengua al món.
    Tanmateix, com a lingüista que soc, he de dir que quan dues llengües es toquen i conviuen, és normal que es contaminin. I no només en una direcció, sinó en ambdues. De fet, les famoses catalanades molts cops surten de parlants que tenen el castellà com a llengua de referència. A Kiev, Ucraïna, l’ucraïnès que s’hi parla té elements del rus i viceversa.
    Inclús a un nivell més global, l’anglès està contaminant moltes llengües europees: no nomès en l’àmbit del lèxic, sinó també en sintaxi! Al mateix temps, el més irònic de tot plegat és que actualment al món hi ha tants parlants d’anglès no nadius que s’està constituïnt una nova variant d’aquest idioma anomenada “Globish” o “international English”, caracteritzada pels errors més freqüents que, a base de repetir-se tantes vegades, el mateix parlant d’anglès nadiu pot tenir dificultats en discernir entre allò correcte de veritat i allò incorrecte.
    Per acabar, li agraeixo molt la reflexió ja que m’anima a buscar més rigor a l’hora de parlar la nostra estimada llengua. No obstant, filant molt i molt prim, quin és el nombre de parlants del català, tret d’escriptors i filòlegs, capaços d’emprar la llengua en tota la seva puresa i correcció? Surto de Barcelona i parlo amb gironins, tortosins, lleidatans, viguetans, sabadallencs i, tal vegada en menor mesura, però segueixo sentint barbarismes. Qui se’n salva?

    • Gràcies pel comentari.

      Justament, el nombre de parlants d’un català «més correcte» creixerà de segur si els mitjans (i l’acadèmia i les institucions) fan la feina que han de fer. Qui se’n salva?, dieu. Ens n’hauríem de salvar tots, però els qui hi han d’ajudar no haurien de posar-hi entrebancs.

  7. He comentat molts cops que això de voler fer passar el “carrer” (per cert, quin carrer exactament, perquè dels molts que tenim sembla que sempre triïn el més malparlat?) com a sinònim d’espontaneïtat, democràcia, naturalitat, evolució, genuïnitat, etc., és una fal·làcia. Quan els mitjans (i no cal dir els catalanòfobs espanyolitzadors aglutinats al voltant d’unes sigles) fan servir aquesta justificació per defensar l’agonia o extermini programat del català, haurien de saber que el “carrer” es forma lingüísticament en bona part a través seu.

    La influència de la ràdio i la TV, i actualment de tot el que es llegeix o s’escolta a les xarxes, en el parlant és enorme. Així doncs es crea aquest cercle viciós on el parlant imita els mitjans que diuen imitar al parlant. I no cal dir que el mercat, els mitjans, les polítiques, l’entorn… juga tan brutalment a favor de la castellanització, que parlar d’espontaneïtat i democràcia en la parla del “carrer” resulta francament immoral.

    No parlem com volem o com voldríem. Parlem com podem. Com hem après, o fins allí on ens han deixat aprendre i fer-nos nostra la llengua, amb el bombardeig incessant de mots, calcs i expressions gramaticals incorrectes que rebem a diari, i que només amb un esforç personal molt gran i conscient es pot arribar a combatre. Un sobreesforç del tot inabastable per a la majoria, ja sigui per manca de conscienciació, de temps, d’oportunitat, de capacitat o de voluntat. Parlem allò que hem après i reproduïm allò que escoltem amb més freqüència. Si hi penso sí que m’adono que “llums llargues” és incorrecte, però si no m’hi fas pensar no em salta cap alarma, perquè la castellanització és tan brutal, hi estem tan acostumats que ens envaeix indetectable. El mateix amb les altres dues expressions que marques.

    Als que es fan passar per simples reproductors “neutrals” del carrer cal que se’ls digui d’una vegada per totes que, els agradi o no, són promotors i amplificadors d’aquesta castellanització i, per tant, còmplices actius de les polítiques i objectius de partits com C’s, PP o associacions com SCC. El “carrer” no és ni una abstracció ni un ésser autònom amb voluntat pròpia. El carrer el fem entre tots. Cada cop que reforcem la castellanització en nom d’un “realisme” tan imposat com impostat, prenem partit a favor de la marginalització i desaparició de la llengua pròpia del país, abonant els règims, les ideologies, les lleis i les injustícies que ens han dut a aquest extrem. I això, certament, no té res de democràtic, ans al contrari.

    • Us agraeixo molt tot aquest seguit de consideracions que feu. Heu escrit una frase magnífica, que faré meva d’ara endavant, si no us sap greu: «El carrer, el fem entre tots.» D’això, d’aquesta usurpació del «parlar del carrer», m’agradaria parlar-ne en un altre article.

      Salut i mercès.

  8. Em fa mal cada vegada que periodistes, tant de TV3 com de Catalunya ràdio, amb experiència, vàlua i prestigi; utilitzin el “que” (vocal neutra de tota la vida) igual que l’equivalent castellà “que” que sona “qué”.

    • Cal que reivindiquem aquesta qualitat. Els mitjans públics (que, sortosament, segueix molta gent) han de fer de model.

      Molt agraït pel vostre missatge.

  9. M’agrada molt que al final de l’article ens recordeu que “al carrer” es parla de moltes maneres diferents, és a dir, que les zones urbanes més castellanitzades no són més “carrer” que la resta de territoris dels Països Catalans. Sovint, queixant-me del catanyol que esbomben TVE3 i altres, m’he sentit a dir que és normal perquè així és com parla “la gent”. Però poc que parlem pas tan malament (encara), a la meva vila! O és que nosaltres no en som, de “gent”? Sempre han d’anar a cercar aquells que parlen pitjor per igualar-nos a tots per sota, no fos cas que la castellanització no arribés a tot arreu prou de pressa.

    Per cert, no m’agrada gens la denominació “unionistes” per referir-nos als colonialistes o imperialistes. No sé pas qui va començar a fer-la servir, però no devia tenir gaire clara la diferència entre unir i envair.

    • Gràcies pel comentari.

      Quan em vagui, escriuré un article sobre això que dieu, perquè els qui som de segons quines comarques no ens identifiquem gens amb aquesta cosa tan estripada que ens fan empassar —si no de grat, per força— a TV3.

      El terme «unionisme», si no vaig errat, prové d’Irlanda (https://en.wikipedia.org/wiki/Unionism_in_Ireland). Francament, no ho he estudiat i, per tant, si ho he de rectificar no hi tindré cap inconvenient.

      • Exactament, és això que dieu. I això que jo no sóc lingüista ni res que s’hi assembli i, per tant, segur que em passen per alt molts castellanismes inacceptables. Tot i així, això de TVE3 és molt diferent de com parlem a casa. Estaré pendent del vostre bloc per quan publiqueu un article sobre el tema.

        I això del terme “unionisme” és només una opinió personal, no pretenc que ho canvieu. Moltes gràcies per explicar-me’n l’origen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *