Les calces són les mitges?
En l’estudi de les llengües el concepte de “fals amic” té una certa importància. Molt sovint es presenta com un joc divertit, però certament cal tenir-lo en compte si volem evitar confusions. Si mirem les llengües de l’entorn, ho entendrem de seguida. En italià, per exemple, un autista és un conductor i una officina és un taller o un garatge. En francès, un fracas és un terrabastall i un pastis, com és sabut, una beguda. En espanyol, una cama és un llit, acostarse vol dir ajeure’s i la venda és una bena…
Si hi ha aquestes “coincidències divergents” entre llengües, també en trobem d’internes, és a dir, mots que en un parlar volen dir una cosa i en un altre, una altra. Vegem, doncs, una llista d’urgència de “falsos amics interns“.
Si sou del Principat i aneu, per exemple, al País Valencià, no us espanteu si una dona acalorada diu que les calces li fan nosa, perquè calces és allò que al Principat en diuen mitges. No fa gaires decennis, dels pantalons en dèiem calces o calçons a tot arreu.
Així mateix, si a un principatí li dieu que porteu la samarreta banyada, potser no us acabarà d’entendre, perquè ell diria que la porta mullada o molla. I moll, justament, a la major part del domini lingüístic no vol pas dir ‘xop’, sinó ‘tou’ o bé ‘fluix’. D’ací ve el bocamoll (‘fluix de boca’, podríem dir-ne) que no té res a veure amb la mullena bucal.
Una confusió entre els habitants de les Balears i la resta és el verb trempar. Si ens diuen “Ja l’has trempat, l’enciam?”, simplement ens demanen si ja l’hem amanit.
Parlant de malentesos de caràcter sexual, tenim també el cas de pardal, que a Mallorca, a Eivissa, a València i al sud del Principat és el penis. Per evitar la confusió, l’ocell rep noms diversos, com ara teuladí.
I, ara que parlem d’animals, mallorquins i menorquins d’un gat en diuen moix, tant si el veuen tristoi com xiroi.
Si sentim un valencià que parla de fer comboi no ens imaginem pas un conjunt de vehicles o de soldats, sinó alguna mena de gresca o festa, generalment amb força gent.
Ara imaginem-nos que un amic del Principat ens convida a casa seva i, havent dinat, li diem que ens deixi escurar. No ens ha d’estranyar que ens faci cara d’esparverat, perquè entendrà que encara tenim gana i volem rosegar els ossos del pollastre. Li haurem d’aclarir que simplement ens oferim a rentar els plats.
Parlant de menjar, si visiteu el Rosselló i us anuncien juliana no penseu pas en una sopa, perquè menjareu bacallà.
Si sou de Catalunya, quan algú d’un altre punt del país us digui que s’ha llevat les sabates no us penseu pas que les havia posades a dormir. Simplement, se les ha tretes.
Quan anem a les Illes Balears, si algú ens diu que és picapedrer no ens l’hem pas d’imaginar picant pedra: és un treballador de la construcció amb uns certs coneixements de l’ofici. Vaja, allò que al País Valencià en diuen obrer o obrer de vila i al Principat, paleta.
En una casa bona catalana, us sobtarà que a la senyora que hi treballa li diguin minyona, encara que no sigui jove. És la manera com els principatins anomenen les criades.
Si aneu a Menorca, o a Mallorca, i a les set del matí us diuen què voleu per berenar, no us penseu que us volen aixecar la camisa. Així és com hi anomenen l’esmorzar. També hem de tenir en compte, si anem al País Valencià, que la gent hi sol fer dos esmorzars: el primer, molt lleuger, és el desdejuni.
Visitant les comarques del nord, o bé Mallorca, veureu que totes les nines parlen, perquè allà una nina no és pas cap joguina, sinó una xiqueta o nena. I si de les nenes en diuen nines, com en diuen de les nines? Doncs depèn: a Mallorca i a l’Empordà, per exemple, són pepes; i al Rosselló i al Conflent, patotes.
En algunes comarques valencianes, un podeu trobar que algú té ganes d’estomacar-se. No us penseu pas que sigui masoquista; simplement vol escarxofar-se al sofà.
A Menorca, quan diuen que una noia o una casa és polida no parlen de netedat ni d’endreça, sinó que volen dir que és maca, formosa.
Es veu que a Mallorca te’n pots anar un parell de dies de vacances i no treure el cap per la feina durant una setmana. Com s’entén? Doncs perquè un parell mallorquí no són dos, sinó uns quants, una xifra indeterminada.
A bona part del país, els infants tenen padrins encara que no siguin batejats, perquè el padrí i la padrina són l’avi i l’àvia.
N’hi ha que pensen que emprar és un mot culte, i no. Al País Valencià, per exemple, la gent empra (o ampra) moltes coses, però no vol dir que les faci servir, sinó que les manlleva, les demana en préstec.
En fi, aprendre aquests falsos amics (i qui-sap-los més) ens ajudarà a entendre’ns més bé, sense sorpreses.
Aquest article ha estat possible gràcies a les aportacions de Josep Albinyana, Joan Bosch, Núria Cadenes, Jem Cabanes, Esperança Camps, Francesc Esteve i Jordi Palou. Gràcies a tots.
Les fronteres que defineixen l’extensió dels mots no sempre són precises. Per això, tot i haver-me assessorat en el Diccionari català-valencià-balear, demano disculpes per endavant per les errades que pugueu trobar en aquest article. Si sou subscriptors de VilaWeb i voleu notificar-me-les, escriviu un comentari, si us plau. (En trobareu l’enllaç més avall.)
La Viquipèdia ens ofereix una informació completa sobre el concepte de “fals amic” i llistes de falsos amics del català amb l’anglès, el basc, el castellà, l’esperanto, el francès, el grec modern, l’italià i el portuguès.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Haig de dir-vos que a l’entrada de “pardal”, vos referiu com al País Valencià, i d’altres indrets o comarques del domini lingüístic, té un caràcter sexual, referit sempre al membre sexual masculí. no és ben bé cert. Els valencians, en moltes ocasions, fem servir una expressió amb sentits ben diferents, per exemple: al membre sexual masculí li podem dir “pardal”, “xufa”, “pixorro”, etc. Però un pardal, sense el doble sentit sexual, és un ocell com ara un “teuladí”, un “canari”, una “cadernera”, etc.
Per altra banda, haveu obviat que els valencians, del bacallà, en diem “abadejo”, expressió que té el seu origen en el portugués, ja que eren els vaixell bacallaners portuguesos els qui descarregaven la mercaderia en els ports valencians.
Respecte de “minyona” o “criada”, jo, de tot la vida, n’he sentit dir a València, “fadrina”, que també li atribuïm el valor de persona (en aquest cas, dona) jove en edat de contraure matrimoni. I també jove o adolescent que s’ha fet dona. Un altra expressió pot ser “fadrina vella”, amb què els valencians, despectivament, en diem de les dones fadrines (sense casat) que, per l’edat, se les ha passat l’arròs.
Per acabar, sobre “nina”, referida al joguet, aqueixa és l’expressió que en fem servir els valencians. ra bé, tenim una altra també associada a les nines, com és “monyicot”. Amb caràcter despectiu, la fem servir per a anomenar aquell jove, adolescent, xiquet o menut que demostra ignorància, o que n’ha fet una de grossa, o simplement anb el mateix valor de “fava”.