El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Publicat el 23 de maig de 2021

Dèries i murris arreu: mots intraduïbles (segona part)

 

Aquest país és ple de gent apassionada per la llengua, i cadascú ho és per una raó específica. Alguns, per exemple, volem que hi llueixin els trets que la distingeixen de les altres. Creiem que en un moment com l’actual, amb la pressió de l’anglès i, sobretot, del castellà, és bo de saber quins recursos genuïns tenim i difondre’ls tant com puguem.

Fa més d’un any que en aquesta secció vam publicar l’article “Deu mots catalans intraduïbles” i de seguida molts lectors van fer-nos arribar missatges per a engruixir aquella primera llista. Avui, doncs, presentem, una petita part del recull suggerit per molts de vosaltres.

Deu mots catalans intraduïbles

Recordem, succintament, que aquests mots no tenen una traducció directa al castellà, adés perquè en català tenen un significat més precís, adés perquè passa a la inversa: el mot català té molts significats i equival, doncs, a uns quants mots castellans. Justament, aquesta manca de correspondència directa fa que, en un temps de traduccions simultànies, calgui preservar-los com un tresor.

Som-hi?

badar

D’entrada, badar vol dir ‘estar més o menys obert’. Per això diem que les sabates baden quan s’obren de la punta; o bé, a l’hivern, fem tancar la porta que bada un pam. Potser encara hi ha algun paleta que diu al manobre: Bada el sac que l’ompliré de runa. Però badar també significa ‘encantar-se, distreure’s’: Em vaig passar tot el matí badant per la Rambla; No badis, porter, que ens faran un gol! Els qui no diferenciem els sons de la i la v tenim aquell joc de paraules que fa: El cavall si bada no menjarà (perquè pronunciem si bada igual que civada). Badar és un mot que dóna peu a expressions molt genuïnes, com ara no badar boca (‘no dir res’) i badar un pam de boca (‘restar aturat d’admiració’). I també no val a badar, que havia d’haver inspirat en Laporta quan va engegar aquell famós ¡al loro! (Us ho imagineu?: No val a badar: que no us ensarronin!) De badar se’n deriva badoc, que és ‘el qui bada’, i també badall i badallar i bocabadat

dèria

Idea fixa? Mania? Obsessió? Agafeu-ho tot plegat, sacsegeu-ho bé i sabreu aproximadament què és una dèria. Efectivament, és una ‘idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa’, però sembla que dir-ne obsessió és un xic exagerat; i dir-ne mania –que significa tantes coses–, poc precís. Si filem prim, pot ésser la ‘fixació de voler fer una cosa’: Tens aquesta dèria d’acabar de pressa; o bé una ‘idea persistent sobre un fet’: Sempre l’ha perseguit la dèria que s’arruïnaria; o una ‘afecció per una cosa determinada’: Aquesta dèria que tens d’anar a escalar no l’entenc; o bé, encara, el ‘motiu d’aquesta afecció’: La seva dèria era l’escalada. De sinònims de dèria en tenim uns quants: bruscataleia, curolla i verera (aquests dos darrers, sobretot a Mallorca). Encomanar una dèria és enderiar i agafar-ne una, enderiar-se. Ah!, i quan la dèria és excessiva, ja ho sabeu: és una ceba.

prou

Heus ací un mot que forma part del nostre cabal més genuí. Sobretot vol dir ‘en quantitat suficient’: Va, tornem a casa, que ja ens hem divertit prouNo ho veig amb prou claredat. Lamentablement, de vegades és substituït per és suficient, cosa que fins fa poc no deia ningú: N’hi ha prou que t’hi esforcis una mica (i no pas És suficient que…), Amb això no n’hi ha prou (en compte de Això no és suficient). També hi ha la interjecció Prou!, que per la pressió del castellà de vegades sentim reforçada indegudament amb l’adverbi jaS’ha acabat! Prou! (i no pas: Ja prou!). I, així mateix, recula la construcció i prou situada al final de la frase: Han vingut els pares i prou (que equival a Només han vingut els pares). Sovint el trobem reforçat amb Bé prou que ho séBé ho vaig veure prou. En alguns parlars té encara usos específics. Per exemple, amb el significat de ‘en una quantitat entre regular i elevada’, equivalent a forçaTardarem una estona, perquè viu prou lluny d’ací. Esmentem, finalment, un ús molt vivaç, amb el significat de ‘certament’, de vegades com a resposta absoluta d’assentiment: —En vols més? —Prou.

adés

L’adverbi adés encara es manté ben viu en alguns parlars, sobretot occidentals. Vol dir ‘en un temps molt pròxim a aquell en què es parla o de què es parla’. Com que té un significat tan precís, l’entendrem més bé amb exemples: Adés ha vingut, però ja se n’ha anat (‘fa poca estona’), Aquella imatge ja no es veia tan nítida com adés (‘abans d’aquell moment’). Tenim també locucions com ara adés adés, que vol dir ‘molt sovint, a cada moment’: Adés adés m’interrompia, neguitós; o bé adés… adés…, per a introduir una alternança d’accions o fets: Adés plora, adés riu; amb aquest mateix significat es fa servir també ara… adés…Ens comuniquem prou: ara per correu, adés per telèfon. I tenim també la locució adés i ara (o ara i adés o adesiara), que vol dir ‘de tant en tant’: Em visita adés i ara. En moltes comarques del català oriental, en lloc d’adés es diu suara: En Marçal ha telefonat suara i ha demanat per tu. Així, doncs, cada vegada que diguem “fa poc” o “fa un moment”, hauríem de pensar si no hi escau adés o suara.

enguany

El català i l’occità són les dues soles llengües romàniques que conserven viu un mot per a dir ‘aquest any’: en català, enguany i en occità, ongan (enguan, a la Vall d’Aran). Antigament, també s’havia fet servir en italià (uguanno) i en lleonès (aguañu). I en castellà, de fet, encara consta als diccionaris hogaño (o ogaño), però en aquella llengua és realment un mot antiquat. Quant al català, el tenim documentat d’ençà del segle XIII i a la major part del domini lingüístic encara és viu, però en un territori considerable del català central va caure en desús ja abans del segle XX. A Barcelona, per exemple, es diu aquest any. Què hem de fer en un cas com aquest? El gran etimòleg Joan Coromines ens marca el camí, quan diu que és un mot “acceptable en la llengua literària i de la gent educada pertot” (recordem que ‘llengua literària’ és la manera com s’anomenava abans la llengua estàndard).

cagadubtes

Una de les fonts de creació de mots que té la nostra llengua és la composició, tal com vam explicar en un altre article d’aquesta secció. Ací en tenim un exemple: cagadubtes. No és que el castellà no sàpiga com traduir-lo, sinó que la traducció no té la mateixa força expressiva. Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, en castellà cagadubtes es diu indeciso. Potser sí que són la mateixa cosa, però el DIEC, si més no, diferencia indecís (‘que no sap decidir-se) de cagadubtes (‘persona que difícilment sap deseixir-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa’). Afegim-hi encara que indecís és adjectiu i no pas substantiu, de manera que si renunciéssim a cagadubtes ho hauríem de suplir per persona indecisa… No em digueu que no seria una pèrdua de les grosses!

Quan el català sabia fabricar paraules

murri

L’adjectiu murri barreja els significats de dos mots: sagaç –és a dir, ‘subtil a l’hora de descobrir les coses’– i astut –’hàbil a aconseguir coses enganyant’. Doncs allò que caracteritza un murri és aquesta barreja de subtilitat i habilitat en l’engany. Això el converteix en un terme molt precís i, alhora, fa que sigui de mal traduir. De fet, el diccionari bilingüe, per no enganxar-s’hi els dits, ens dóna totes aquestes traduccions: sagazastutopícaropillolisto i vivo. Joan Coromines diu que murri té un doble matís: indica “malícia, però perdonable o vista irònicament, sovint implicant que diverteix”. És, doncs, un mot per a filar prim, que no podem deixar perdre. Com tampoc els derivats: murrieria, ‘qualitat de murri’; murriada, ‘acte propi d’un murri’; murriejar, ‘comportar-se com un murri’; i murriesc, ‘propi d’un murri’. Ah, també tenim emmurriar-se, ‘enutjar-se ostensiblement’, però això són figues d’un altre paner. A les terres de l’Ebre i al País Valencià en compte de murri es diu guilopo.

arreu

El mot arreu té més d’un significat. El primer és ‘l’un darrere l’altre, sense interrupció’: Ha plogut quatre dies arreu. Per a dir això el castellà té arreo, però no s’hi val, perquè és una paraula manllevada al català. Arreu ho fem servir, sobretot, com a sinònim de pertot, és a dir, ‘en tot lloc, per totes bandes’: No et podies moure, hi havia militars arreu. En aquest cas, el castellà no té cap més remei que recórrer a una perífrasi com ara por todos lados o por todas partes. En canvi, hi ha llengües de l’entorn que sí que tenen un mot específic: l’occità (arreu, pertot), el francès (partout), l’italià (dovunque, dappertutto)… Sortosament, arreu és un mot viu, però si badem anirà guanyant terreny per totes bandes, una construcció ben ortopèdica que ja es comença a sentir.

esbocinar

Hi ha qui pensa que desmenuzar és un verb que fa el fet, per traduir esbocinar, però no ho podem donar per bo. En primer lloc, perquè desmenuzar vol dir ‘desfer en trossos petits’, però no pas ‘trencar, trossejar’ i, en canvi, esbocinar serveix per a totes dues accions. I en segon lloc perquè en català tenim dos verbs que poden correspondre al castellà desmenuzar, amb significats precisos: esbocinar i esmicolar, que no són ben bé iguals. El primer és ‘fer bocins’ i un bocí és, en general, un ‘tros petit’; i el segon és ‘fer miques’ i una mica és una ‘partícula, un fragment molt reduït’. Si mirem l’etimologia d’aquests mots ho veurem més clar: bocí ve del llatí vulgar buccinum, que volia dir ‘mossada, porció de menjar que masteguem de cop’; en canvi, mica ja volia dir en llatí clàssic ‘partícula, engruna’. L’Alcover-Moll ens ho aclareix encara més en la definició d’esmicolar: “desfer en miques, en bocinets menudíssims”.

mudat

El mot castellà que s’aproxima més a mudat és arreglado, que el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix així: ‘ordenat i moderat’; o bé, en llenguatge més formal, acicalado, ‘extremadament pulcre’. Això, com veieu, és ben lluny de la definició de mudat: ‘ben vestit, amb la roba que no és la de feina o dels dies feiners’. Al País Valencià, quan algú va molt ben vestit es diu que va mudat com un margalló, en referència a les fulles d’aquesta planta, tan vistents i en forma de ventall. I encara hauríem d’esmentar més mots o expressions que tenen un significat semblant, però més precís: empolainar-se empolistrar-se (‘dur vestits elegants, que facin goig’) i endiumenjar-se (‘anar vestit amb la roba de les festes’). És evident, doncs, que no hi ha cap necessitat de recórrer a anar arreglat –ni encara menys a posar-se guapo– tenint com tenim opcions per a dar i vendre.

El català fila prim

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 17 d’abril de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua, Ras i curt, | s'ha etiquetat en , , , , per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent