El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Dialectes

Cinc lliçons de llengua d’Enric Valor

0
Publicat el 23 de maig de 2021

Enric Valor (Castalla 1911- València 2000) és conegut sobretot com a aplegador i recreador de les Rondalles valencianes. Els seus texts literaris –i també les novel·les– et traslladen als paisatges que coneixia tan bé, gràcies a un ús magistral de la llengua, amb un estil viu, plàstic, dringadís. Perquè Enric Valor era escriptor, però també un gran lingüista.

Les rondalles d’Enric Valor | sèrie publicada l’estiu del 2011

D’ençà dels anys trenta fins a la seva mort, fou un lluitador incansable, sempre amb la bandera de la unitat de la llengua. Al costat de Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner, va treballar per la difusió del català normatiu al País Valencià. Col·laborà també amb Francesc de Borja Moll en el Diccionari català-valencià-balear. Activista indefallent, fou empresonat del 1966 al 1968 i, mort Franco, arribà el moment del seu reconeixement i de la reedició i difusió de la seva obra.

Reivindiquem Enric Valor llegint-lo | Editorial de Vicent Partal

En els escrits sobre llengua, pren una actitud constructiva en favor d’un estàndard genuí. Vol ajudar a eradicar castellanismes estesos al País Valencià, però alhora denuncia fonamentadament i amb rigor els barbarismes i vulgarismes que circulaven pel Principat –sense que els parlants ni els mitjans en tinguessin consciència– i hi proposa alternatives.

Enric Streisand Valor | article de Núria Cadenes

Dels seus llibres de llengua, en destaquem quatre, que han esdevingut referència per a filòlegs i no filòlegs: el Curs mitjà de gramàtica catalanaLa flexió verbalMillorem el llenguatge i Temes de correcció lingüística. D’aquests dos darrers, n’hem extret cinc lliçons de llengua.

El valor d’Enric Valor | Vídeo d’una conversa del 1996

‘Petó’, un nom groller

Per al nom que expressa ‘l’acte de besar’, Valor recomana besada i bes, formes habituals al País Valencià i a les Illes, i ho justifica amb raons etimològiques i exemples literaris antics. I ho rebla així: “L’altre sinònim –petó–, que tanta vitalitat té al Principat, no ha penetrat mai en la llengua parlada del País Valencià. Petó no és un barbarisme; és senzillament un mot groller i dialectal derivat de pet, i aquest té com a principal accepció la de ‘ventositat expel·lida per l’anus amb soroll’. Un general sentiment de delicadesa lingüística inclina tot el nostre poble valencià a refusar aquest sinònim, precisament aplicat a una acció plena de tendresa i elevada afectivitat i de la qual, sovint, se n’ha de fer esment en expressions poètiques.” (*)

‘Amoïnar’, un verb castellaníssim

Valor diu de bon començament que amoïnar és un mot desconegut en el català del País Valencià, tot i que el fa servir algun escriptor, per imitació de la literatura barcelonina –”que en altres moltes ocasions ens ajuda força a recobrar molts trets sintàctics i mots autènticament nostres”, diu. Tot seguit explica l’origen del mot: “Amoïnar és un castellanisme relacionat amb els substantius castellaníssims mohín mohina i el seu derivat amohinar, que, com veiem, no té més diferència amb amoïnar que la seua transcripció ortogràfica.” I més avall rebla els arguments i proposa solucions: “Els clàssics no sembla que hagen usat mai aquest verb. Els sinònims preferibles, és a dir, els mots netament nostres que poden usar-se per expressar els conceptes de amoïnar són: contorbar, atabalar, desassossegar neguitejar, enquimerar i altres semblants.”

‘Pesebre’ s’escriu amb una essa

Ni Joan Coromines ni Francesc de Borja Moll no dubten que la grafia pessebre, amb dues esses, és fruit de la contaminació del castellà. Valor ens recorda que pesebre, amb una essa, és un mot viu al País Valencià, però no amb el significat que té al Principat, sinó amb l’original: ‘menjadora per als animals’, el mateix que tenia praesepe en llatí. El mot fou usat en la literatura medieval i s’ha mantingut viu –precisa– a la Franja, a les terres de l’Ebre i al País Valencià. En canvi, d’allò que al Principat se’n diu pessebre, a molts indrets del país se’n diu betlem. Tot això, Valor ho explica citant l’Alcover-Moll i exemples medievals. I acaba l’explicació tornant a la pronunciació, amb un parèntesi que és tota una lliçó: “(Fóra molt de desitjar que a Barcelona procedissen a modificar la grafia errònia pessebre, de la qual se n’ha fet un ús fora mida, fins a ser el títol i tot d’una obra valuosa que té música d’un dels més famosos compositors del nostre segle.)”

‘Cop’, un dialectalisme vulgar i deformat

Valor dedica dos articles de Millorem el llenguatge al mot cop. En el primer se centra a demostrar que vegada és el terme més antic i genuí i que té com a única accepció “cadascun dels casos en què es realitza una acció”. En el segon demostra que cop és “indubtablement, una pronúncia defectuosa, descurada i molt moderna” de colp, la forma tradicional. Al final del primer article és on resumeix el problema: “Trobem excessiu l’ús que fan al Principat, tant en la premsa, com en la literatura, com en obres de caràcter científic, del vulgar i deformat cop, de tal manera que pràcticament estan eliminant els nobles i clàssics vegada volta. En el País Valencià és inexistent aquest mal ús, i hi ha a part la incomoditat que representaria per als valencians la reducció, ací desconeguda, del correcte colp al dialectal cop.

‘Ésser’ i ‘estar’: fora dubtes

Valor dedica un article de Temes de correcció lingüística a les errades freqüents de l’ús del verb estar. Si us interesseu per aquesta qüestió, poques vegades llegireu una explicació tan succinta i alhora tan clara –tan eficaç, diria– com aquesta. Ho resumeix en set “regles”:

–”Trobar-se en un lloc sense determinació quantitativa de temps s’expressarà amb el verb ser“: “La teua cosina ahir era al mercat“.

–”Trobar-se en un lloc amb determinació quantitativa de temps exigeix el verb estar“: “La teua cosina estarà hora i mitja al mercat

–”Estar s’usa també en la localització d’un subjecte, amb determinació quantitativa de temps o sense, quan és equivalent a viure o habitar (en un lloc)”: “El meu germà està a París (= viu ja a París).

–”Arribar a un lloc pot expressar-se correctament amb el verb ser“: “No respirarem tranquils fins que no serem a casa.

–”L’adjectiu qualificatiu referit a coses es lliga amb el verb ser“: “L’aigua de la font és freda.

–”S’usa correctament el verb ser quan cal expressar que una cosa escau, resulta, d’una certa manera (aplicant un qualificatiu)”: “Aquesta jaqueta m’és ampla (o em ve ampla).”

–”L’estat civil d’una persona (fadrí, casat o viudo), bé amb determinació temporal o bé sense, considerat com a no transitori, s’expressa sempre amb el verb ser“: “La meua filla ja fa tres anys que és casada.”

Com podeu veure, Enric Valor és tot un mestre, que defensa un català genuí amb dignitat, rotunditat i rigor, per demanar que l’estàndard tingui en compte tots els parlars i no caigui en el parany del “centralisme” de Barcelona o del Principat.

Cal llegir-lo.


(*) Aquesta és l’etimologia que el diccionari Alcover-Moll atribueix a petó. Tanmateix, l’etimòleg Joan Coromines assegura que prové de potó, un mot que ja existia en català antic, com també pot (‘llavi’). Potó i pot són registrats al diccionari Alcover-Moll com a mots encara vius, localitzats en parlars pirinencs.

Seixanta ‘dialectalismes’ que hauríem de saber

0

Una manera de supeditar una llengua és enxiquir-la, fer creure que té poc abast, o bé que és tan fragmentada internament que fins i tot es pot posar en dubte que sigui una sola llengua. A aquest discurs ‘separador’, que ha fet tan profit polític, també hi ha contribuït inconscientment un bon gruix de parlants del català central, que no ha fet l’esforç d’entendre la varietat geolingüística, allò que solem anomenar ‘dialectes’. De segur que heu sentit gent que troba estrany el parlar d’Inca, d’Alcoi o de Ceret —o del Pallars—, perquè no casa exactament amb el de Barcelona. Un efecte d’aquest ‘barcinocentrisme’ és que molts acabem entenent més fàcilment un argentí que no un mallorquí o un valencià; sabem que plata vol dir ‘diners’ i carro, ‘automòbil’ i arrufem el front quan sentim llenegar o caure un bac.

Aquest article no pretén pas de resoldre aquesta anomalia. Ja estaria bé si servís per a prendre’n consciència, que potser és una manera de posar fil a l’agulla.

Som-hi.

Per començar, descobrirem que en alguns àmbits els parlants del sud i de les Illes filen més prim que no els del Principat: per exemple, diferencien entre eixugar (un plat amb un drap, la cara amb una tovallola…) i torcar (qualsevol superfície bruta). Per això del tovalló a Mallorca en diuen torcaboques (i a València torcaboca).

I parlant de plats, hi hem d’afegir un altre mot susceptible de confusió: escurar, que al País Valencià vol dir, principalment, ‘netejar un plat o qualsevol atifell de cuina’. Més estris de cuina: un got es diu tassó a Mallorca i veire a Catalunya Nord. I una forquilla és una forqueta a Mallorca, al Rosselló i al nord del País Valencià. Si de tant traginar per la cuina ens ha vingut gana, sapiguem que berenar a les Balears té el significat general, però també vol dir ‘esmorzar’. I que al País Valencià es manté la diferència entre esmorzar (a mitjan matí) i desdejunar-se (a primera hora). Per acabar-ho d’adobar, a Catalunya Nord, berenar es diu espertinar, terme pres de l’occità.

A l’hora de precisar, valencians i illencs diferencien llevar (‘separar una cosa del lloc on és situada o unida’) de treure o traure (‘fer eixir o sortir fora d’on és’). És a dir, que les pancartes es treuen al carrer, però es lleven dels balcons per imposició judicial. (En teniu més informació en aquest article del doctor Gabriel Bibiloni.)

Passa sovint que un terme és desconegut al Principat i habitual al País Valencià i a les Illes. És el cas de granera (‘escombra’), general a tot el domini —fins i tot en àrees del nord-occidental—, però no al català central. Un cas semblant és banyar-se, que vol dir ‘mullar-se’ a la Franja, al País Valencià, a les Balears i a l’Alguer.

Hi ha més mots que poden confondre un parlant del català central. A les Balears –compte– trempar té, entre més significats, el de ‘amanir’, de manera que no us sorprengueu quan us demanin si voleu trempar l’ensalada. Tampoc no ens astorem si algú diu que es pinta els morros, perquè és el terme habitual (i no pas irònic) per a referir-se als llavis, tant a les Illes com a Catalunya Nord. I si una illenca explica que ha sortit de casa sense calces vol dir, simplement, que no duu mitges. Quan algú a les Illes es tem d’alguna cosa és que se n’adona, no pas que té por.

També al País Valencià hi ha mots que pot confondre un principatí: alçar tant vol dir ‘aixecar’ com ‘guardar’. Fem, a més de designar els excrements dels animals, es fa servir per anomenar les escombraries (‘el camió del fem’, per exemple). I encara l’adverbi debades, que significa ‘inútilment’, però també ‘gratuït’ (‘La compra m’ha eixit debades’).

Compte amb aquests tres de les comarques de Catalunya Nord: espiar hi vol dir, simplement, ‘mirar’ i una boina es diu gorra; i, sobretot, aneu alerta de no dir fer-se la punyeta, perquè a les comarques del nord manté el sentit originari, que és ‘masturbar-se’. Encara, en aquest joc d’anants i vinents, ‘fer malbé’ a Mallorca és tudar, un verb que a Catalunya Nord vol dir ‘apagar un foc o un llum’.

Els padrins són els avis, a Mallorca, a Eivissa i a molts indrets del Principat. Els nens són nins a les Illes i xiquets al País Valencià. Els nois, al·lots i xics, respectivament; ah, i al Rosselló, pallagos. Si un conco al Principat és un fadrí vell, a les Balears és un oncle. El llinatge a les Balears és l’estirp, com a tot arreu, però també hi vol dir ‘cognom’. Si al Principat dirien ‘Com te dius?’, a les Balears sentiríem més Què noms? (del verb nòmer) i al País Valencià Com te diuen?

L’oratge, tant al País Valencià com en una àmplia franja del nord-occidental, és el ‘temps atmosfèric’. És un mot que a VilaWeb fem servir amb naturalitat, per evitar l’ambigüitat de temps, tan polisèmic. Això mateix passa amb trellat, que els valencians no confonen amb ‘sentit’, com els principatins. De manera que l’olfacte és un sentit, però les coses tenen trellat i si volem aclarir un afer n’hem de traure trellat.

Si ens llevem d’hora al País Valencià, començarem el dia enjorn i si som a les Illes el començarem dejorn. Havent dinat ve la vesprada al sud i l’horabaixa a Mallorca. I si una cosa no la podem fer ni avui ni demà la farem despús-demà; això si no és que ja la vam fer ahir o despús-ahir.

Quan els principatins rellisquen, els valencians esvaren i els mallorquins i menorquins lleneguen (si pensem en les llenegues entendrem per què). Un misser a les Balears és un advocat i d’un paleta en diuen picapedrer (al Rosselló, peirer).

Si parlem d’animals, hem de saber que els gossos són cans tant a les Illes com a Catalunya Nord, i que les gosses illenques són cusses i empaiten moixos (gats). La palaia és el terme genuí amb què a Mallorca supleixen el castellanisme llenguado (vegeu-ne una documentada explicació en aquest article del doctor Jaume Corbera). I encara sense deixar el bestiar, recordem que la clòtxina valenciana no és tan sols una petxina grossa, sinó també un musclo i, figuradament, la vulva.

Hi ha mots que em tenen el cor robat, com els valencians bac (‘caiguda o cop’: caure un bacpegar bacsa bacs i redolons…), desficaci (‘disbarat’), balafiar (‘malgastar’), comboi (‘diversió, gatzara’) i encabotar-se (‘entossudir-se’). I si parlem de mots expressius, no em podeu negar l’encant de l’expressió de trucalembut (‘de poc valor’), viva encara al Rosselló i també en comarques del sud dels Pirineus. I abans d’acabar deixem passar l’idò mallorquí (‘doncs’), tan versàtil. O el jas! (o nyas!) valencià, que vol dir ‘pren!’, tot i que jas, coca! (o nyas, coca!) és més aviat una expressió d’estranyesa o bé de satisfacció per la desgràcia d’altri, com aquell massa poc! que tant sentíem abans.

Parlant de recursos expressius, un altre dia haurem de dedicar-nos a les frases fetes i refranys, que n’hi ha de molt vius i molt divertits a tot el país.

Per obtenir aquesta llista he demanat ajut a tot de gent, a qui vull donar les gràcies. Són Josep Albinyana, Joan Daniel Bezsonoff, Núria Cadenes, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Rafel Mollar i Vicent (@truitesambceba).

I un darrer advertiment: molts filòlegs també som víctimes de la ignorància en aquest àmbit. Arran de la mort d’Isabel-Clara Simó, vaig publicar un piulet oportunista i desafortunat, amb una llista de suposats ‘valencianismes’. Al cap de poques hores ja hi havia una bona colla de piulaires no valencians que també feien seu tal o tal terme. Aquest article de segur que també conté inexactituds. Per això ja us demano ara que m’ajudeu a millorar-lo, si us plau.

Per a saber-ne més:

Un aplec exhaustiu i rigorós de termes dialectals és el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll. Hi trobareu tanta informació com vulgueu.

Avui el màxim expert en dialectologia catalana és Joan Veny i Clar. Bo i sol, va escriure un manual molt pràctic i ben pensat, fruit de molts quilòmetres i moltes hores de dedicació: Els parlars (1978), que amplià definitivament el 1982 amb el títol Els parlars catalans. Però Veny també va dirigir una obra magna, editada per l’Institut d’Estudis Catalans: els set volums de l’Atles Lingüístic del Domini Català (i el seu ‘fill’: el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, del qual vam parlar en aquest article).

La idea inicial de l’Atles fou dels filòlegs Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón. Aquest darrer, juntament amb Maria-Pilar Perea, van elaborar l’Estratigrafia Dialectal, una web que explica com ha evolucionat un seguit de mots a tot el domini lingüístic. VilaWeb hi dedicà una sèrie l’any 2016.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.