Aquests darrers anys, en l’àmbit administratiu s’han escampat un seguit de calcs, manlleus o usos impropis que s’han anat consolidant. Castellanismes com plaç, anglicismes com timing, confusions en l’ús de contemplar, plagues com implementar i agendar, etc. infesten el llenguatge dels treballadors de l’administració, mestres, policies, etc. I tard o d’hora s’escolen als mitjans de comunicació i s’acaben escampant. Vegem-ne uns quants:
Una aplicació informàtica és un ‘conjunt de programes informàtics que desenvolupen tasques específiques en un ordinador’. D’això, n’hi ha que en volen dir aplicatiu, però és innecessari, a més d’incorrecte (o no admès per la normativa, digueu-ho com vulgueu).
Els termes calendaritzar i agendar s’han escampat com una mala cosa, però són innecessaris. Per què diem calendaritzar si ja tenim programar, planificar o, si voleu, establir un calendari? En lloc d’agendar també podem fer servir programar o bé posar data, assenyalar un dia o adiar, segons el context. I si parlem de noms, l’invasor és l’anglicisme timing, quan volem dir ‘distribució d’un seguit d’activitats durant un període de temps’. El podem canviar, simplement, per calendari o planificació.
No ens podem estar, en aquest punt, de tornar a recomanar les eines de Softcatalà, especialment el Catalanitzador, que us serviran per a trobar solucions alternatives i genuïnes a aquesta mena de termes. Vegeu de quina manera més pràctica i útil ens presenten les recomanacions:
De fa uns quants anys s’ha escampat l’ús de contemplar en lloc de preveure, incloure, tenir en compte; o bé prescriure, establir; o encara tenir en compte, valorar, considerar. Per exemple, un projecte preveu un seguit d’actuacions; una norma prescriu que les coses es facin d’una manera determinada; i un mestre valora l’esforç dels alumnes. En cap d’aquests casos no hem de dir contemplar.
L’anglicisme implementar, relativament recent, s’ha escampat de mala manera en tots els àmbits. El diccionari normatiu ha acabat acceptant-lo, com a sinònim de fer efectiu o posar en pràctica i, especialment, en l’àmbit informàtic (‘convertir una idea, un mètode, un esquema, un algorisme, etc. en un circuit, un objecte o un procés informàtic en estat operatiu’). En canvi, no s’admet com a sinònim d’implantar. De manera que les mesures que estableix un govern no s’implementen, sinó que s’implanten.
Ja fa temps que hi ha qui confon llista i llistat. El llistat, segons el diccionari, és tan sols el ‘resultat d’operacions efectuades per un ordinador, escrit en paper per una impressora’. I d’ací, per influència del castellà, aquest mot ha envaït el camp de llista, és a dir, ‘sèrie de paraules, frases, adreces… escrites l’una sota l’altra’. Parlarem d’una llista d’alumnes o de municipis, per exemple, i no pas d’un llistat.
Sentim parlar d’un *cicle mig de formació professional, o bé de solucions a *mig termini. L’error que cometem quan diem això prové de la confusió entre mig i mitjà. Si mig vol dir ‘que forma la meitat’ (mig metre, mig any, mig llibre, etc.), mitjà significa ‘tan allunyat de l’un extrem com de l’altre’, és a dir, que no és ni gran ni petit, ni gros ni xic, ni llarg ni curt… Per això un cicle que no és ni superior ni elemental és mitjà, igual com un termini que no és ni llarg ni curt.
El verb ofertar no és, ara com ara, al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. A l’administració, hi ha qui el fa servir amb el significat de ‘fer una oferta pública d’un lloc de treball, un producte o un servei’. Entre mestres i professors, té el significat específic de ‘oferir cursos, assignatures o matèries perquè els alumnes puguin triar’. En l’àmbit comercial, vol dir ‘posar a la venda un producte’. En tots aquests casos el podem substituir, simplement, per oferir. No cal complicar-se la vida.
Quan parlem del ‘temps assenyalat per a fer alguna cosa, especialment el compliment d’una obligació’ no hem de fer servir plaç (calc del castellà), sinó termini. Per tant, direm que tenim un termini de cinc dies per a pagar una sanció, per exemple. Així mateix, assenyalem períodes de temps a llarg termini, curt termini i mitjà termini. El mot terme és sinònim de termini i té més significats, sobretot de distància física.
Promig no és acceptat per cap diccionari, perquè ja tenim mitjana, que és el ‘quocient de la suma de dues quantitats o més pel nombre d’elements que el formen’. Els professors, per exemple, solen calcular la mitjana de la nota de cada alumne a partir dels resultats dels exàmens, els exercicis escrits, les activitats a classe, etc.
El mot redactat no és correcte com a substantiu. Quan parlem de ‘la manera d’escriure, tenint en compte els aspectes gramaticals i estilístics’, emprarem redacció. No direm “Té un redactat acurat”, sinó “Té una redacció acurada”; ni “El redactat del llibre és ple de cites”, sinó “La redacció del llibre és plena de cites”. El mot redactat és correcte com a adjectiu: “Quin escrit tan ben redactat, noia!”
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Ens fixem molt en la interferència directa de les altres llengües i no parem esment en un problema que, en bona part, ens hem creat nosaltres mateixos: com arribem a empobrir el català a còpia de fer servir paraules farcides de significats diferents. És una altra cara del català de plàstic, de què ja hem parlat en uns quants articles.
Potser per la pressa, o per la passivitat a l’hora de comunicar-nos, o per manca de referents… el nostre llenguatge és com més va més esquifit, més esquemàtic. Tanmateix, si en prenem consciència i ens hi esforcem, podrem anar recuperant tots els matisos perduts.
Avui veurem el cas de tres verbs “devoradors” de significats. Són tan sols tres exemples per a començar a obrir els ulls i emprendre la lluita contra l’empobriment lingüístic.
El diccionari Alcover-Moll diu, rotundament, que apostar és un castellanisme. Joan Coromines no li dóna la raó: ens explica que en tenim el primer testimoniatge escrit el 1653 i que prové del llatí apponere, que volia dir ‘posar a prop’, ‘posar a taula’ o ‘afegir’. Sigui com sigui, la definició principal d’apostar és ‘posar a l’aguait’ (Hi ha tres homes apostats a la torre del castell). I la segona és ‘jugar-se diners o un altre bé’ (S’hi ha apostat tres mil euros). Però el DIEC va afegir-n’hi una altra: ‘dipositar la confiança en algú o en alguna cosa encara que hi hagi un cert risc de sortir-hi perdent’ (Ha apostat per mi per al càrrec de supervisor i no el voldria decebre).
A partir d’aquesta tercera definició, el verb apostar ha anat acaparant significats diversos i ara ocupa el terreny d’una colla verbs més precisos. Vegem-ne uns quants exemples:
—Les penyes aposten pel candidat X: Les penyes es decanten pel candidat X.
—El govern aposta per un referèndum: El govern és partidari d’un referèndum.
—Aposten per una ciutat sense fum: Defensen decididament una ciutat sense fum.
—Ha apostat per dedicar-se a la pagesia: Ha pres l’opció de dedicar-se a la pagesia.
—Aposta per la candidata alternativa: Pren partit per la candidata alternativa.
—Hem d’apostar per l’ús de les noves tecnologies: Hem de promoure l’ús de les noves tecnologies.
—El conseller ha apostat per reduir l’endeutament: El conseller s’ha compromès a reduir l’endeutament
I afegim-hi encara: optar per, propugnar, pronunciar-se a favor de, anar a favor de, impulsar, estar decidit a, voler…
I, en compte de “aposta”, tenim, per exemple: opció, compromís, proposta, envit, tria, decisió, voluntat, impuls…, segons què vulguem dir.
El significat de generar és molt delimitat. Vol dir ‘procrear’, ‘engendrar’, és a dir, ‘produir un ésser’. S’aplica també en el terreny matemàtic i físic i en el de la lingüística. El cas és que, no sé què ha passat, però si abans tot ho “produíem”, ara tot ho “generem”.
“Generar”, un verb empobridor (bloc de llengua de VilaWeb)
En primer lloc, es fa servir precedint un nom en compte del verb corresponent. Dos exemples:
—Les seves paraules han generat irritació entre els companys: Les seves paraules han irritat els companys.
—L’enquesta genera preocupació en el partit: L’enquesta preocupa el partit.
Això mateix passa en perífrasis com ara aquestes: generar un disgust (disgustar), generar dubtes (fer dubtar), generar angoixa (angoixar), generar neguit (neguitejar), generar decepció (decebre), generar tranquil·litat (tranquil·litzar), generar il·lusió (il·lusionar), generar ràbia (fer enrabiar), generar felicitat (fer feliç)…
I en acabat generar també arracona tot de verbs vívids i amb un significat ben clar i distint. En podríem fer una llista llarguíssima. Heus-ne ací una mostra:
—Ha generat un gran dèficit: Ha originat un gran dèficit.
—Els Països Catalans generen confiança en les empreses estrangeres: Els Països Catalans desperten confiança en les empreses estrangeres.
—Les aventures del monarca van generar una gran polèmica: Les aventures del monarca van aixecar una gran polèmica.
—És un llibre que ha generat crítiques: És un llibre que ha suscitat crítiques.
—El nou telèfon generarà molta expectació: El nou telèfon desvetllarà molta expectació.
—Cal generar més possibilitats de negoci al país: Cal promoure més possibilitats de negoci al país.
Per influència del castellà, el verb suposar ha anat adquirint un significat cada vegada més dilatat i, a la fi, ho vol dir tot. Pròpiament, suposar significa ‘admetre com a certa una cosa que imaginem que ho és’. Exemples: Suposo que ja deu haver arribat. Si no dieu res, he de suposar que ho heu entès.
Però un bon dia la normativa va acceptar un significat que circulava en castellà: ‘implicar’. I d’aquesta manera el verb suposar va començar a “devorar” tot de verbs i locucions amb significats o matisos diversos. Per exemple:
—Què suposen les noves mesures?: Què impliquen les noves mesures?
—Allò suposava que havien de començar a cercar casa: Allò volia dir que havien de començar a cercar casa.
—Va suposar el començament d’una època esplendorosa: Va significar el començament d’una època esplendorosa.
—Sabia que denunciar-lo suposava el trencament de la relació: Sabia que denunciar-lo equivalia al trencament de la relació.
—El sector de la confecció suposa el 80% de les exportacions: El sector de la confecció acapara el 80% de les exportacions.
—Aquella reacció suposava que no l’estimava: Aquella reacció indicava que no l’estimava.
Com ja hem explicat sovint, el plàstic atreu més plàstic, de manera que de vegades, tot canviant el verb suposar, ens adonarem que la frase es pot simplificar encara més, fer-la més planera. Vegem-ne dos exemples:
—Hi va haver una inundació, cosa que va suposar que haguéssim d’aparcar lluny: Hi va haver una inundació, cosa que ens va obligar a aparcar lluny.
—Li parla dels avantatges que suposa tenir calefacció. Li parla dels avantatges de tenir calefacció.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Aquest títol, que és un embarbussament involuntari, pretén anunciar simplement un tast d’uns quants ‘vicis’ lingüístics comuns a la majoria de polítics del nostre país. Són tres tics de l’anomenat català de plàstic, que té per resultat una expressió (i una comunicació) poc natural.
Per aconseguir una certa equanimitat, hem cercat la informació a Twitter, de manera que els missatges que hem revisat són tots, en teoria, elaborats, no pas espontanis. Hi hem inclòs polítics del País Valencià, de les Illes i del Principat que s’expressen en català. (Diguem, de passada, que ha estat una sorpresa decebedora de veure que algun conseller sempre piulava en espanyol; però bé, avui no hem vingut a parlar d’això.)
Els tres tics de què parlarem són el desdoblament masculí-femení, l’abús del possessiu i l’ús impropi de ‘des de’ al començament de l’oració. Som-hi.
«Ací et faig entrega de l’Alta Distinció de la Generalitat que, des de hui, comparteixes amb 5.054.795 valencians i valencianes més» (Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana)
Ací et faig entrega de l'Alta Distinció de la Generalitat que, des de hui, comparteixes amb 5.054.795 valencians i valencianes més.
La pots enviar a familiars i amics.
Gràcies. pic.twitter.com/IdB4l5VE1w— Ximo Puig (@ximopuig) October 9, 2020
Heus ací un element que han combatut i combaten molts lingüistes i filòlegs, especialment els professors Carme Junyent i Gabriel Bibiloni: el desdoblament o ‘tots-i-totes’. Sembla inamovible i innegociable, però és tan forçat que de vegades fins i tot els màxims defensors se’n descuiden. Ho podem veure en aquest piulet del president Puig, en què diu ‘valencians i valencianes’ i, una mica més avall, ‘amics’, i no pas ‘amics i amigues’. És la contradicció entre l’artificiositat del desdoblament i la naturalitat de l’ús del masculí com a genèric, que la llengua (la nostra i les de l’entorn) tenia ben establert fins ara.
«Cal ocupar-nos d’aquesta matèria i fer de l’oportunitat un bé per a tots i totes» (Miquel Sàmper, conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya).
Coneixem casos precedents a Navarra, França, Itàlia, Holanda o Alemanya. Cal ocupar-nos d’aquesta matèria i fer de l’oportunitat un bé per a tots i totes.#COVID19
— Miquel Sàmper (@miquel_samper) October 15, 2020
El nou conseller d’Interior català ens dóna l’exemple amb què hem titulat aquest apartat: ‘tots i totes’. Aquest aparellament, tan escampat, ens hauria de fer pensar dues coses. En primer lloc, que com més se sent ‘tots i totes’ més poc se sent ‘tothom’, un mot que sembla que anem arraconant. I en segon lloc que, als anys vuitanta, la primera campanya de normalització de la llengua que es va fer al Principat (quan era una dona qui dirigia la política lingüística) tenia per lema ‘El català, cosa de tots’. Seria possible ara?
«A partir d’avui, els nins i nines de Balears comencen un curs especial i diferent» (Francina Armengol, presidenta del Govern de les Illes Balears).
Retrobar-se amb els companys després de tant de temps, aprendre coses noves, recuperar rutines, relacionar-se… créixer i desenvolupar-se com a persones en el sentit més ampli de la paraula. A partir d'avui, els nins i nines de Balears comencen un curs especial i diferent. (fil) pic.twitter.com/WqAG0dUXa1
— Francina Armengol (@F_Armengol) September 10, 2020
També en el cas de ‘nins i nines’ sembla que tinguem la batalla perduda. Diuen que en una aula, quan el mestre deixa sortir al pati ‘els nens que hagin acabat la feina’, les nenes que l’han acabada no es mouen de la cadira. Me’n faig creus… Però bé, si llegim atentament el piulet de la presidenta Armengol, hem d’estar contents: comença dient ‘Retrobar-se amb els companys…’ i no diu ‘i les companyes’. No defallim.
«Totes les institucions, començant pel parlament, ens hem de conjurar per garantir els recursos i dotar de les millors eines possibles als i les professionals per al desenvolupament de la seva feina» (Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya).
Totes les institucions, començant pel @parlamentcat, ens hem de conjurar per garantir els recursos i dotar de les millors eines possibles als i les professionals per al desenvolupament de la seva feina. pic.twitter.com/mW9PLfpBo2
— Roger Torrent 🎗 (@rogertorrent) September 10, 2020
La conseqüència més dissortada dels desdoblaments és que, com que allarga les frases, de vegades hom vol compensar aquest escreix amb estratègies que forcen la sintaxi sobre manera. Ací en tenim un exemple: ‘dotar de les millors eines possibles als [sic] i les professionals’. Tanmateix, per a evitar la feixuguesa de ‘els professionals i les professionals’ hi ha un altre sistema, que és la naturalitat: dotar de les millors eines els professionals. Ah, i una altra cosa: ací conjurar-se també és inadequat, perquè té un altre significat, però avui no hem vingut a parlar d’això, tampoc.
«La Comunitat Valenciana s’assenta sobre una societat d’homes i dones que ha de ser respectuosa amb el seu entorn» (Mónica Oltra, vice-presidenta del govern valencià).
La Comunitat Valenciana s’assenta sobre una una societat d’homes i dones que ha de ser respectuosa amb el seu entorn, perquè el futur que construïm només pot basar-se en un progrés humà i econòmic sostenible i harmònic amb els bens i recursos naturals del planeta #9dOctubre pic.twitter.com/S5hMBlA4Do
— Mónica Oltra Jarque (@monicaoltra) October 9, 2019
Heus ací un cas típic d’un possessiu sobrer. Ningú que llegeixi aquesta frase no s’imaginarà que la vice-presidenta ens demana que ‘els homes i dones’ de ‘la Comunitat Valenciana’ siguin respectuosos amb l’entorn de la Vall d’Aran, per exemple. Per tant, ‘el seu’ hi és superflu: si diem que la societat ha de ser respectuosa amb l’entorn ho entendrem de sobres.
«Lluitem perquè avui i cada dia tothom visqui amb llibertat la seva vida, el seu amor, la seva sexualitat i la seva identitat» (Elsa Artadi, diputada i regidora de Junts per Catalunya).
🏳️🌈Feliç dia de l’#Orgull2020 per a tothom! Lluitem perquè avui i cada dia tothom visqui amb llibertat la seva vida, el seu amor, la seva sexualitat i la seva identitat. Lluita transgressora, revolta contra l’odi i la discriminació, reivindicació de drets, bandera de llibertat. pic.twitter.com/MLSHvhUMls
— (((Elsa Artadi))) 🎗 (@elsa_artadi) June 28, 2020
L’abús del possessiu encara fa més mal d’ulls quan es repeteix unes quantes vegades, com en aquesta frase. És obvi que tothom viu ‘la seva’ vida, ‘el seu’ amor, etc. i no la vida i l’amor del veí. Si escrivim la frase amb naturalitat direm: …cada dia tothom visqui amb llibertat la vida, l’amor, la sexualitat… (Un missatge optimista: la senyora Artadi ha escrit ‘tothom’ i no pas ‘tots i totes’. Ens en sortirem?)
«Pablo Mielgo continuarà com a director de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears […]. Avui el patronat de la Fundació de l’Orquestra […] ha aprovat la seva renovació» (Conselleria de Presidència, Cultura i Igualtat del Govern de les Illes Balears)
🎼Pablo Mielgo continuarà com a director de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears durant 3 anys més.
Avui el patronat de la Fundació de l'@OrqSimfIB
ha aprovat la seva renovació.
➡️https://t.co/hefqD2jN7G pic.twitter.com/Ko17v1Y6NV— Presidència, Cultura i Igualtat IB (@PresidenciaGOIB) May 27, 2020
Aquest ús innecessari dels possessius té un altre efecte: condemna al silenci els pronoms febles. Quan hem de comunicar que un govern aprova la renovació d’un director, però ja n’hem dit el nom i no el volem repetir, tenim un recurs molt fàcil i molt genuí: el pronom en: Avui el patronat de la Fundació de l’Orquestra n’ha aprovat la renovació.
«Davant la persistència de la desigualtat, no es preveu una millora dels recursos per pal·liar els seus efectes més immediats» (Eva Granados, portaveu del PSC al Parlament de Catalunya).
Davant la persistència de la desigualtat, no es preveu una millora dels recursos per pal·liar els seus efectes més immediats. Bona anàlisi d’Emili Ferrer. 📊✍️Un pressupost menys social que el de 2010 via @el_triangle https://t.co/pTIsPkmPdm
— Eva Granados Galiano /❤️ (@Eva_Granados) February 26, 2020
Ja hem dit alguna vegada que el plàstic atreu plàstic. Per començar, a la frase de la diputada del PSC hauríem d’estalviar-nos el possessiu canviant-lo pel pronom en (per pal·liar-ne els efectes més immediats). Però, a més, ens hi trobem un altre element que encarcara els discursos i que els polítics solen estimar molt: l’abús de noms en lloc de verbs: ‘la persistència’ en compte de ‘persisteix’ i ‘una millora’ en lloc de ‘millorar’. I encara, posats a fer, podríem llevar-hi aquest ‘Davant’ inicial, que afegeix artifici al conjunt. Proposem, doncs: Quan la desigualtat persisteix, no es preveu de millorar els recursos per pal·liar-ne els efectes immediats.
Un tic que s’ha escampat molt aquests darrers anys consisteix a començar les frases amb la preposició ‘des de’ per fer-les impersonals. En aquestes construccions ‘des de’ no hi té cap valor, no vol dir res: simplement es fa servir per poder posar el verb en primera persona del plural. Expliquem-ho bé: en compte de dir ‘X fa això’, diuen ‘Des de X fem això’. Vegem-ne quatre exemples.
«Per això des de l’Ajuntament de Barcelona vam impulsar un pla de xoc de salut mental, dotat amb 1’5 M€» (Ada Colau, batllessa de Barcelona).
La pandèmia ens ha confrontat de ple amb la nostra vulnerabilitat emocional. El 49% de barcelonins/es van viure el confinament com una experiència dura o molt dura. Per això des de l’Ajuntament vam impulsar un pla de xoc de salut mental, dotat amb 1’5 M€.#SalutMentalPeraTothom
— Ada Colau 💜🌈🔻 (@AdaColau) October 10, 2020
En aquest piulet de la batllessa de Barcelona, si volem simplificar la frase hem d’eliminar ‘des de’ i fer concordar el verb amb el subjecte, que serà ‘l’Ajuntament de Barcelona’. És a dir, Per això l’Ajuntament de Barcelona va impulsar un pla de xoc… I si tant ens convé de mantenir la segona persona del plural, podem servir-nos d’un recurs ben simple: canviar la preposició ‘des de’ per la que hi correspon, que és ‘a’: Per això a l’Ajuntament de Barcelona vam impulsar un pla de xoc…
«Des de l’Ajuntament de Palma signam el Pla per a la Reactivació i Diversificació Econòmica i Social de les Illes Balears» (José Hila, batlle de Palma).
Des de l'@ajuntpalma signam el Pla per a la Reactivació i Diversificació Econòmica i Social de les Illes Balears, fruit de la unitat i la coordinació entre institucions que tant ens demana la ciutadania. És la millor fòrmula per donar una bona resposta a tothom #impuls #mesures pic.twitter.com/M6H00CuozP
— Jose Hila/❤ (@hila) July 1, 2020
El batlle de Palma tampoc no defuig aquest recurs. La frase encara sembla més detonant perquè té el verb en present (cosa lògica si vol aprofitar la immediatesa del piulet). Això ens fa pensar que potser té una intenció diferent de la del piulet d’Ada Colau i que ‘Des de l’Ajuntament de Palma’ és merament una indicació de lloc. Hauria estat més natural, doncs, A l’Ajuntament de Palma signam el Pla per a la Reactivació…
«Per això des de l’Ajuntament de València tenim en marxa un Pla de Recuperació integral per a València» (Joan Ribó, batlle de València)
Per això des de l’@AjuntamentVLC tenim en marxa un Pla de Recuperació integral per a #València basat en el consens i en la col·laboració de tota la diversitat social de la ciutat. #9Octubre pic.twitter.com/cYlauOm3Ci
— Joan Ribó (@joanribo) October 9, 2020
I també el batlle de València cau en el parany artificiós del ‘des de’ introductori. Com en els casos anteriors, guanyarem naturalitat si eliminem ‘des de’ i diem …l’Ajuntament de València té en marxa un Pla de Recuperació o bé …a l’Ajuntament de València tenim en marxa un Pla de Recuperació.
«Des de la CUP hi serem» (Mireia Vehí, diputada de la CUP al congrés espanyol)
Caldrà treballar conjuntament perquè la fi de la reforma laboral sigui una realitat i el PSOE no faci marxa enrere!
Des de la @cupnacional hi serem! https://t.co/XwoNbX3d92— Mireia Vehí (@Mireia_veca) May 21, 2020
No podíem acabar aquest article sense la frase que el Polònia ha fet tan coneguda. D’una manera natural, podem de dir La CUP hi serà. I si volem preservar el ‘nosaltres’, La gent de la CUP hi serem o Els de la CUP hi serem (‘Els de la CUP’?, ‘Les de la CUP’? Uf, avui deixem-ho ací).
Article publicat a VilaWeb el dia 17-10-2020
Llegiu també:
—Català de plàstic
—Per què els verbs són el motor del català?
Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
En alguns articles ja hem fet referència al ‘català de plàstic’, aquest llenguatge artificiós, allunyat de la llengua popular i tradicional, no tan sols pel lèxic, sinó també per l’estructura i les expressions. És un català carregat de tics i crosses llargues i buides. Expressar-se d’aquesta manera és renunciar a la simplicitat, a la naturalitat i a la concisió.
Per a entendre’ns, la diferència entre el català de plàstic i el català natural és el que hi ha entre aquests parells de frases:
—No ha explicat el motiu pel qual havia presentat la seva dimissió.
—No ha explicat per què havia dimitit.
—Diu que no hi ha data per a la presentació del pressupost.
—Diu que no se sap quan es presentarà el pressupost.
—Som una societat menys civilitzada del que ens pensem.
—No som una societat tan civilitzada com ens pensem.
—La situació els genera molta angoixa.
—La situació els angoixa molt.
Avui parlarem de l’abús dels possessius, que és un veritable ‘plastificador’. De vegades, es veu tan clar que hi sobren, que simplement eliminant-los la frase ja millora. Per exemple:
—Va perdre el seu carnet.
—Va perdre el carnet.
Per a entendre molts d’aquests casos hem de pensar que el català té dos pronoms que no té el castellà: en i hi. Això fa que les estructures de totes dues llengües siguin diferents i que, per tant, si calquem el castellà apareguin possessius que no ens són propis. Vegem-ho:
—Va entrar a l’entitat el 2015 i al cap de dos anys ja era el seu president.
—Va entrar a l’entitat el 2015 i al cap de dos anys ja n’era president.
—Cal fer un bon manteniment del vehicle per assegurar el seu bon funcionament.
—Cal fer un bon manteniment del vehicle per assegurar-ne el bon funcionament.
—Agafo un carretó i carrego tota la llenya al seu damunt.
—Agafo un carretó i hi carrego tota la llenya.
Un possessiu referit a una persona també pot ser substituït per un pronom de complement indirecte. Per exemple:
—Ha malmès la seva roba.
—Li ha malmès la roba.
De vegades, aquests possessius enfarfegadors acompanyen noms que podem convertir en verbs. Aquest procés, com ja vam explicar, dóna fluïdesa i naturalitat al text.
Vegem-ne un parell d’exemples:
—La treva ha fracassat poques hores després de la seva entrada en vigor.
—La treva ha fracassat poques hores després d’haver entrat en vigor.
—Quina és la vostra opinió sobre aquests fets?
—Què en penseu, d’aquests fets?
Molt sovint, una frase és encarcarada no tan sols pel possessiu, sinó per més elements. Podríem dir que el plàstic fa venir més plàstic. Per guanyar naturalitat, hem de pensar com ho diríem si parléssim amb algú. Observem la transformació d’aquesta frase:
—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no es coneix el seu nombre exacte.
Per començar, hi podem canviar el possessiu pel pronom en:
—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n coneix el nombre exacte.
Espontàniament, no faríem servir conèixer, sinó saber:
—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n sap el nombre exacte.
I, si hi pensem bé, veurem que el mot nombre tampoc no el fem servir, habitualment. L’oració guanya molta naturalitat així:
—Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se sap quantes exactament.
Vegem més simplificacions d’oracions amb possessius:
—Si els més joves poguessin votar augmentaria la seva implicació en la política.
—Si els més joves poguessin votar s’implicarien més en la política.
—Hi ha una tendència a presentar el conflicte en la seva versió més simplificada.
—Hi ha una tendència a presentar la versió més simplificada del conflicte.
—Un text impecable en la seva argumentació.
—Un text d’argumentació impecable.
—Tots ells han estat hospitalitzats, però no ha transcendit la gravetat de les seves ferides.
—Tots han estat hospitalitzats, però no se sap si tenen ferides greus.
En definitiva, si volem escriure texts que ‘flueixin’ hem d’eliminar-ne els possessius, però també el ‘plàstic’ que els acompanya.
[article publicat a VilaWeb el 23-11-2019]
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Hi ha una gran confusió, a causa de la interferència del castellà, entre els verbs donar i fer. En català no donem abraçades, sinó que fem abraçades. Igual com es fan petons, sorpreses, crits i programes de televisió, posem per cas. Però no tot allò que en castellà es dóna en català es fa. Un llum, per exemple, ni es dóna ni es fa: s’encén.
El verb donar forma part de tot de locucions fixades, fossilitzades, que ens han arribat de fora. N’hi ha que són barbarismes molt evidents, perquè contenen un mot que es veu d’una hora lluny que no és català. Ací en teniu exemples (amb el mot correcte en negreta):
En canvi, hi ha locucions que passen més desapercebudes, com ara aquestes:
Finalment, hi ha tres casos que requereixen una mica més d’explicació. El primer és donar gust, una construcció acceptada en sentit literal («La canyella dóna gust a la crema»). En canvi, en sentit figurat l’hem de canviar per fer goig, donar bo o ésser un plaer. Vegem-ne tres exemples:
La segona és donar la volta a, que té solucions diverses segons si té sentit literal (girar, tombar) o sentit figurat (presentar-ho o enfocar-ho d’una altra manera). Vegem-ho en aquests exemples:
I l’última és donar positiu (en una prova mèdica), que podem canviar per no passaro bé fer servir algunes altres solucions.
Cada llengua té els seus recursos i se n’ha de servir si no vol que desapareguin. Per això, en una situació com la del català, cal estar al cas d’interferències com aquestes. Anar amb compte a evitar-les no és pas una actitud purista: és una mera qüestió de supervivència.
Article publicat a VilaWeb el dia 20-7-2019
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Els escrits actuals sobreïxen de possessius. Si no hi posem aturador, aviat començarem el dia alçant-nos del nostre llit, posant els nostres peus a terra, entrant al nostre lavabo i rentant-nos la nostra cara.
És com una plaga, això dels possessius. És plàstic, i l’hauríem de reciclar de seguida. De vegades, simplement són sobrers, superflus. Si només es tracta d’eliminar-los, rai, no hi hem de patir. Però, com veurem, de vegades empastifen la frase i la desnaturalitzen.
«Han presentat la seva dimissió per forçar la sortida de Puig.»
Sembla que si liquidem el possessiu i diem «la dimissió» ja haurem acabat. Però no em digueu que «forçar la sortida de Puig» sigui una manera de parlar natural. De fet, el periodista escriu «la sortida» perquè no vol repetir «dimissió». I si ho diguéssim amb el mot de sempre, amb el verb que toca, que és plegar? Doncs ja ho tenim: «Han presentat la dimissió per forçar Puig a plegar». I si ho volem arrodonir, «Han dimitit per forçar Puig a plegar».
Convertir noms en verbs és una pràctica que serveix per a depurar les frases. És una consigna que hauríem de tenir present quan repassem els texts.
«Scarlatti va compondre moltes òperes, però no es coneix el seu nombre exacte.»
No us fa mal d’ulls, això de «no es coneix el seu nombre exacte»?. Com sempre, el plàstic atreu més plàstic. Ací el possessiu va precedit d’aquest coneix tan poc savi que no sap res. Així ha d’ésser: «Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n sap el nombre exacte.» I si ho voleu més natural, «Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se sap quantes exactament».
«La treva acordada ha fracassat poques hores després de la seva entrada en vigor»
Una altra vegada la mateixa. Només cal canviar el nom pel verb que toca: «La treva acordada ha fracassat poques hores després d’haver entrat en vigor.»
«Un grup de representants ja ha anunciat la seva voluntat de no votar Clinton»
Què ho fa que la gent normal i corrent vol fer les coses i els importants tenen voluntat de fer-les? Igual com hem fet abans, restaurem-hi el verb i veurem com el possessiu s’esbandeix tot sol: «Un grup de representants ja ha anunciat que no volia votar Clinton.»
«Per això, en les societats occidentals s’observa una tendència persistent a presentar el conflicte en la seva versió més simplificada»
Aquesta fórmula «en + possessiu + nom» és un esguerro ben gros, una construcció totalment forçada i artificiosa. Només cal que endrecem els elements de la frase i el possessiu desapareixerà: «Per això, en les societats occidentals s’observa una tendència persistent a presentar la versió més simplificada del conflicte.»
Heus ací dos casos semblants:
«Podem imaginar-nos la fi del sistema polític espanyol en el seu conjunt»
«Podem imaginar-nos la fi del conjunt del sistema polític espanyol.»
«Un text impecable en la seva argumentació»
«Un text d’argumentació impecable».
«Hem fet aquestes preguntes a dos experts en comunicació, que divergeixen molt en les seves anàlisis»
En aquest cas, la solució més natural demana una cirurgia més precisa. Hi hem de fer canvis de categoria gramatical perquè la idea de divergir depengui del nom, tal com aconsella la lògica: «Hem fet aquestes preguntes a dos experts en comunicació, que en fan anàlisis molt divergents». (Observeu com, sempre que és possible, es fa present el pronom en, element essencial de la –bona– sintaxi catalana.)
«Les JERC consideren que si els joves de setze anys poguessin votar augmentaria la seva implicació en la política»
Avui es fa un abús de verbs com ara augmentar (i, encara pitjor, incrementar). Si pensem que en lloc d’augmentar hi ha de sortir més, la frase rodolarà tota sola i el possessiu volarà: «Les JERC consideren que si els joves de setze anys poguessin votar s’implicarien més en la política.»
«Quina és la vostra opinió sobre aquests fets?»
Una pregunta tan freqüent com allunyada del català de tota la vida. Això és, simplement, «Què en penseu, d’aquests fets?»
«Tots ells han estat hospitalitzats, però no ha transcendit la gravetat de les seves ferides»
La gent que parla com sempre parlàvem diu que les coses se saben, o es fan saber, o es fan públiques. Però avui dia tot transcendeix. Com sol passar, el plàstic arrossega plàstic. Per això, la frase –transcendent– se serveix d’un possessiu i d’un reforç sobrer per al pronom tots. Fem-hi dissabte?: «Tots han estat hospitalitzats, però no se sap si tenen ferides greus.»
Amics: quan ensopegueu amb un possessiu, doncs, assegureu-vos que sigui imprescindible i penseu bé si us sembla natural. Si és plàstic, cap al reciclatge!
Potser també us interessarà:
http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2017/02/04/lartifici-linguistic-va-a-mes-el-catala-de-plastic-2/
http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/12/06/el-catala-de-plastic-que-ara-sescriu/
http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/05/26/per-un-catala-menys-encarcarat/
_________________________________
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Entre els elements més contaminants del català hi ha, sens dubte, el mot major. En el català modern és major la festa grossa d’un poble i alguna cosa més: el major d’edat, la vela major, la plana major, la missa major, la força major… Generalment, vol dir ‘més gran en dignitat, en categoria’. Abans es feia servir també per a referir-se al qui tenia més edat; per això en alguns indrets, com al sud, els majors són la gent gran, els vells. Però, deixant de banda aquests casos, quan parlem amb naturalitat no fem servir mai major. I, sobretot, és totalment desaconsellat com a comparatiu, ni que sigui en un ús absolut, com ara:
En casos com aquests, la solució és tan simple com canviar major per més:
De vegades, amb l’adverbi més no n’hi ha prou i s’hi ha d’afegir gran o alt (al capdavall, major vol dir «més gran»).
El majorista sol consumir més elements plastificats i ens regala frases carregoses, amb entrebancs i allunyades de la naturalitat i la precisió. Mireu, si no:
Aquesta família de plàstic inclou també paraules com majoria i superior, sovint acompanyades d’uns termes fixos:
I després hi ha una altra autèntica plaga, que és anar a més. He fet una cerca pausada de les desenes d’exemples del Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana i no n’hi he trobat cap cas. Després he mirat el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i tampoc. Es veu que algun diccionari no normatiu ho va registrar (per què?), a can TV3 els va fer gràcia i ara els homes i dones del temps ho amollen amb aquella naturalitat. Doncs sapigueu que és plàstic.
I, com que tot allò que puja també baixa, heus ací l’expressió oposada: anar a menys.
Com dèiem abans, el plàstic atreu més plàstic, i aquesta frase en tenia molt: per què hem de dir durant la nit d’avui i no Aquesta nit o Avui a la nit? I per què les pluges, en plural, si això no s’ha dit mai?:
Val a dir que la construcció anar a menys sí que surt en alguns diccionaris. Per exemple, l’Alcover-Moll la registra, amb un exemple medieval i amb un significat molt restringit: «Decaure, passar a un estat inferior (de riquesa, de categoria…)»
I per acabar una construcció que fins fa deu anys no acceptava el diccionari i que no sembla gens idiomàtica: la locució conjuntiva a menys que. Trobo que faríem bé d’evitar-la.
______________________
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
_____________________
Potser també us interessarà:
http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/12/06/el-catala-de-plastic-que-ara-sescriu/
http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/05/26/per-un-catala-menys-encarcarat/
http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/07/07/fer-se-un-autogol-a-si-mateix-en-la-seva-propia-porta/
Si viviu al Principat i teniu una certa edat, deveu recordar que, abans, menys no ho deia ningú: la gent deia menos. A les Illes Balears deien i diuen manco i al País Valencià, sobretot al sud, sempre han dit menys. Amb l’escola i els mitjans de comunicació en català, al Principat es va recuperar menys, que es va difondre pertot.
Però ara se sent massa. No vull pas dir que s’hagi de tornar al menos, sinó una altra cosa: que no hem de dir menys sempre que en espanyol diuen menos. És a dir, que n’abusem, per influència del castellà. Aquest abús, de fet, demostra clarament com una llengua en pot desfigurar una altra, perquè ben sovint allà on s’entafora el menys s’altera la frase tradicional.
I què hauríem de dir, en compte de menys? Doncs allò que sempre havíem dit: principalment, no tan(t) o bé més poc. En voleu exemples?
—Per què les dones cobren menys que els homes?: Per què les dones no cobren tant com els homes?
—Al vespre, hi haurà menys ruixats que al matí: Al vespre, no hi haurà tants ruixats com al matí (o, amb un matís: Al vespre hi haurà ruixats, però no pas tants com al matí).
—Beveu menys (ordre): No begueu tant.
—Beveu menys que abans (afirmació): No beveu tant com abans (o bé Beveu més poc que no abans).
—Els aliments menys saludables: Els aliments més poc saludables.
—Ara hi ha menys feina que anys enrere: Ara hi ha més poca feina que no pas anys enrere (o Ara no hi ha tanta feina com anys enrere).
—Cada dia dormo menys: Cada dia dormo més poc.
De vegades, l’alteració causada per l’abús de menys acaba modificant l’estructura de la frase. Mireu, si no:
—Som una societat menys civilitzada del que ens pensem: No som una societat tan civilitzada com ens pensem.
—Menys parlar i més treballar: No parleu tant i treballeu més.
—És bo, però ho és menys que ell: És bo, però no ho és pas tant com ell.
L’ús de menys també ha esbandit tot de recursos, expressions o construccions genuïns:
—Fa anys que el país s’ha capgirat. Tot? No, tot menys alguna institució: Fa anys que el país s’ha capgirat. Tot? No, tot tret d’alguna institució (o llevat d’alguna institució o fora d’alguna institució…).
—Fa menys d’un any que van publicar aquell reportatge: No fa ni un any que van publicar aquell reportatge.
—Al Nord d’Irlanda, la participació va ser de menys del 40%: Al Nord d’Irlanda, la participació no va arribar al 40%.
—Quants dies falten? Menys de trenta: Quants dies falten? No arriba a trenta.
—En aquest local, hi caben menys de dos-cents assistents: En aquest local, hi caben encara no dos-cents assistents (o dos-cents assistents encara no, o no hi caben ni dos-cents assistents).
Un cas dramàtic és el de les hores. Per una banda, hi ha la mania (copiada del castellà) de dir menys cinc. Per exemple:
—Són les dues menys cinc: Falten cinc minuts per a les dues (o En falten cinc per a les dues).
Per una altra banda, al Principat el menys fa trontollar el sistema tradicional de dir les hores. Per exemple:
—Són les dotze menys set: Són tres quarts i mig de dotze.
Si hi afegim que alguns quan han de dir dos quarts diuen simplement la mitja, ja tenim el combinat perfecte:
—Vaig arribar a la mitja menys cinc: Vaig arribar cinc minuts abans de dos quarts.
I encara hauríem de parlar d’expressions foranes, com ara menys mal (encara sort, encara bo), ni molt menys (ni de bon tros), anar a menys (amb el sentit de minvar), no és menys cert (és ben cert)…; o bé algunes altres que són acceptades, però que tenen corresponents més genuïnes, com ara més o menys (si fa no fa). Però avui ja us he atabalat prou.
Deixeu-me explicar, finalment, que per cap d’any vaig llegir aquesta frase d’un filòleg: «Espero que el 2016 tinguem un català menys encarcarat.» I vaig pensar que hi havia gent que hauria de rumiar més bé les coses abans d’escriure-les…
_______________________________
Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.