Dignitat monàrquica
No recorde haver estat mai monàrquica: l’ofici de rei és una farsa que, en cas de ser necessària, no entenc perquè no es podria escollir democràticament. Els requisits per a ser rei són nuls: ni tan sols demanen passar el psicotècnic -cosa que salta a la vista en algunes cases reials europees-. Però confesse que, d’haver d’indultar un ninot de la gran falla de les monarquies mundials, en salvaria a tres. Els reis mags. I si n’haguera de triar a un, em quedaria amb el negre, per raons que no escriuré mai en aquest bloc.
És per això que de tots els elements decoratius que enlluernen els cels de la comarca, un d’ells m’ha cridat especialment l’atenció. Si fins ara algun estrany corrent Vintage havia portat a penjar pares noels de cocacola pels balcons transformant-los en còpies burdes de lladregots nadalencs, ara, en un arravat antiglobalització, alguns balcons han substituït els santes pels reis. I el resultat ha estat el de trobar als tres reis penjant com una sobrassada durant els 20 dies de vacances de nadal, pobrets, desafiant la gravetat amb les puntetes dels dits encallades en les escales, a mercè de pluja i vent.
Els meus reis, els únics a qui professe admiració, enguany que m’han fet plorar d’alegria pel regal des del qual ara estic escrivint aquest post, han onejat pels balcons indignament, que ni les bandes de lladregots més organitzades. En tot cas, si algú li ha pres gust a això de penjar reis pel balcó per tal de rebaixar la seua dignitat monàrquica, ara, passat el dia de reis, propose que substituïsquen als reis de l’orient per un ninot de qualsevol de les cases reials europees. I si aquests tres primers mesos de l’any els acaben fent nosa al balcó, quan arriben les falles que indulten al tió.
